Cartró mullat

Acabava de col·locar-se el barret quan sortia per la porta. Seguidament es descordava el primer botó de la camisa i alçava el mentó. Avui feia sol, i mentre ho assimilava baixava el primer esglaó de nou, ni un més, ni un menys.
El plàstic de la sola xisclava en arrossegar-se pel tacte rugós d’un abrupte sòl. Les fenedures eren ofegades i cremades pel fulgor incessant d’un astre remot. Llavors, la seva esquena quedava relaxada intermitentment en un buit flotant. La fusta exclamava el cansament de l’edat i l’esforç diari que comportava aquell pes a cada petit i minuciós espasme que l’aparent cos inert feia per naturalesa. Amb un geni semblant, rugien els passadissos i les galeries que no xuclaven aliment.
Més tard, no podia més. La vida, amb veu aguda, cridava i es recreava amb la ximpleria de creure veure l’eternitat a la vora d’un gronxador onejant. El silenci quedava interromput. Els castells s’erigien amb la facilitat d’un motlle fabricat i la baixa muralla era el límit més gran d’aquells infants.
Ahir a la nit, va morir el sense sostre que dormia en un banc vora la font que es troba al costat del parc, davant de casa. Era un borratxo i feia una pudor vomitiva. Al matí va demanar una llauna de conserva, la mare va dir que no, que sinó, vindria cada dia i en portaria companys com si d’una organització es tractés. No té nom. Tenia. Tan sols queda el seu cartró amorosívol, roí, flairós,

PSEUDÒNIM: Godard
AUTOR: Jordi Sánchez
PRIMER PREMI DE PROSA EN CATALÀ, 1r de Batxillerat.

Palabras engañosas

Y llegó el momento
en donde un simple hasta pronto queda perdido
como una hoja caída de un árbol
en una tarde lluviosa de abril.

Es duro ver como las palabras pueden ser falsas,
que hablan de emociones que realmente no son,
inútiles mentiras que rompen ilusiones
que inundan de tristeza el corazón.

Abandonadas de forma cruel,
las esperanzas se mueren con las palabras.
Haciéndote caminar hacia un futuro incierto
Perdiéndote para olvidarlo todo.

Pero cuando uno piensa que todo ha acabado,
aparece una persona que te devuelve a la vida
y que te dice todas esas palabras esperadas:
las que no recibiste en el pasado.

PSEUDÒNIM: Meraki
AUTORA: Núria Fita
PRIMER PREMI DE POESIA EN CASTELLÀ, 1r de Batxillerat

Crónica de Ricardo el Avaricioso

Me hicieron llamar Ricardo el Avaricioso puesto a que, en tiempos lejanos, la riqueza me acechaba como la pobreza acecha al pordiosero. Orgulloso estaba de mi título, pues entre el honor y el dinero, lo segundo es lo primero. Vivía entre azucenas de plata y narcisos de oro que rodeaban la inmensa fortaleza del Alcázar de Segovia. Si mis prioridades he de nombrar no son muchas las que he de confesar: de día mis esfuerzos iban destinados a la caza; mientras que, cuando la luna alcanzaba la cumbre, soñar en mi fortuna era de gran placer. En esos tiempos, como podéis ver, yo era hombre grato hijo de Fortuna. Sin embargo, todo cambió tras su aparición.
Una noche como cualquiera, Fortuna interrumpió uno de mis sueños codiciosos enunciando las siguientes palabras: “Vuestra conducta debéis cambiar si la verdadera riqueza queréis hallar, pues sois hombre de gran riqueza y poco corazón”. Era de esperar que sus palabras me alarmaron, así que, por orden de mi señora, decidí cambiar mi voluntad. Dejé atrás mis pertenencias (incluyendo el castillo y las azucenas de plata y los narcisos de oro) para dedicarme al espectáculo a la plaza de San Miguel. Durante meses estuve viviendo a costa de nada con el único propósito de entretener a mi pueblo, pero nunca conseguí hallar la fortuna que nombró mi señora aquella noche. Pasaban los días y pocos eran los lugareños que había de entretener, pues el pueblo me desechaba por ser el rey. Los pocos campesinos que se me cruzaban lanzaban su cosecha para enmudecerme. Nunca llegué a entender esta desgracia hasta que un mozuelo se me acercó e hizo su confesión: “Mi rey, ojalá se ahogue en su oro y en su plata, mientras que nosotros ni siquiera tenemos océano donde sucumbir”. A lo que respondí: “Joven, tenéis razón al criticar el comportamiento ingrato que he tenido hacia mi pueblo. Si más no, juro ya no ser el rey que nunca os hizo bien.”
Llegados a ese punto, me dirigí al alcázar que abandoné tiempo atrás por orden de mi señora. Esta vez, pero, mi única prioridad fue la de hacer bien al pueblo que descuidé durante tantos años. Así pues, cogí mi fortuna, la repartí a todo al que la necesitaba y, pese a que después de esta acción me encontré con el alcázar vacío, finalmente supe que la verdadera riqueza se hallaba en el corazón.

PSEUDÒNIM: Ricardo el Avaricioso
AUTORA: Joana Nyemb
FINALISTA DE PROSA EN CASTELLÀ, 1r de Batxillerat

Homeless

I’m laying in the floor
just asking for some money
being homeless in winter
isn’t very funny.

I’m craving
I’m just asking for some bread
when I go to sleep
I don’t even have a bed

but people keep passing
they don’t even look at me
as if being homeless
is something I’ve chosen to be

so I guess i’ll stay here
there is nothing else I can do
and I hope that one day
this will happen to you

PSEUDÒNIM: Calíope Abad
AUTORA: Anaïs Incocciati
PRIMER PREMI DE POESIA EN ANGLÈS, 4t d’ESO

Fosas

En las fosas de la guerra, mora Federico.
De Viznar a Alfacar, no yace ningún rico.
Solidaridad del pueblo de Granada,
dieron refugio a un poeta.
Sonoridad de aquella velada,
de tan indigna cuneta.
Perdiese España, el mejor de sus poetas.
Callase España, a la gente con pesetas.
De esos días oscuros,
se critican los actos,
nadie tiene orgullo,
más el recuerdo está intacto.
Lorca, testigo de una guerra;
Lorca, recuerdo de tan terrible ofensa.
Lorca, un muerto en una lista

PSEUDÒNIM: Flores
AUTOR: David Uzoni
PRIMER PREMI DE POESIA EN CASTELLÀ, 4t d’ESO

Arcadi Oliveres

Arcadi Oliveres va néixer
i amb ell la solidaritat va aparèixer

La Pau mundial com a meta
perquè siguem lliures com cometes,
i perquè tenir drets no sigui una festa,

Els seus escrits han impactat,
els seus pensaments han emocionat
i a molta gent han inspirat

El seu somriure lluïa
com el sol durant el dia
fins que el núvol de migdia
li va treure la seva harmonia

La foscor del sis d’Abril
se’l va emportar de manera incivil
tocant la seva porta de manera hostil

PSEUDÒNIM: Vint-i-sis
AUTORA: Adrianna Varona
PRIMER PREMI EN POESIA CATALANA, 4t d’ESO

Una endevinalla solidària

Sobre un tema jo escriuré,
o sigui, que escolteu bé.

Les persones que ho practiquen
intenten fer el que prediquen.

Donar i ajudar els activa,
a tota persona els motiva.

Repartir i fer justícia
i, si cal que en sigui notícia.

Tenir aquesta qualitat et fa ser millor.

Ara que ja he acabat
tu pots llegir SOLIDARITAT

PSEUDÒNIM: Soc jo
AUTOR: Aran Cos
PRIMER PREMI EN POESIA CATALANA, 3r d’ESO

Utopia

Guerres i refugiats,
pobresa i discriminació,
molts humans han estat criats
en aquesta situació.

Els contrastos entre els primers i tercers mons,
són una gran injustícia,
i és important ajudar fent donacions
tot evadint l’avarícia.

Falten persones solidàries al món
i evitar aquestes desigualtats,
crear les mateixes oportunitats per tothom
i no separar societats.

Per molt que el món millorés,
molta gent mor cada dia,
i la societat ideal no és res més
que una utopia.

PSEUDÒNIM: Utopia
AUTORA: Aina Perales
FINALISTA EN POESIA CATALANA, 2n d’ESO

Vull posar el món cap per avall

Vull posar el món cap per avall,
que no hi hagi un primer món,
que no hi hagi un tercer món,
no vull un món tan ordenat.

Vull posar el món cap per avall,
que deixin d’existir les pasteres al mar,
que no s’hagi de fugir de la guerra a cap país
i s’hi pugui viure amb pau i tranquil·litat.

Vull posar el món cap per avall,
que tots despertem un dia
amb empenta per acabar amb la fam
i ajudar a qui més ho necessita.

Vull posar el món cap per avall,
alcem-nos tots, posem-hi ganes,
trenquem les cadenes que ens lliguen
i actuem amb solidaritat humana.

PSEUDÒNIM: Cadenes
AUTORA:Nora Garcia
FINALISTA EN POESIA CATALANA, 2n d’ESO