La Mercè Guiu, professora de Llengua i literatura catalana de l’Institut Ronda, ens convida a conèixer més de prop el poeta de Lleida, Màrius Torres:
“El 1910 va néixer a Lleida un dels nostres poetes més il.lustres, Màrius Torres. Enguany, per tant, en celebrem el centenari. Hem tingut la sort de conèixer la seva poesia gràcies a l’esforç del seu amic editor Joan Sales que, des del seu exili mexicà, va publicar els 96 poemes que configuren la seva obra i que foren editats 5 anys després de la seva mort, que va esdevenir-se el 1942. Sí! Només va viure 32 anys, quan tot just acabava d’encetar-se com a “aquella cosa absurda: un poeta líric”.
Foren els anys de reclusió al sanatori de Puig d’Olena (del 1935 al 1942) els més productius dins la seva carrera literària. Coincidiren amb els fets que marcarien la temàtica de la seva obra: els anys més rabiosos en la seva malaltia, la coneixença de la seva amiga Mercè Figueras (la Mahalta dels seus poemes d’amor), l’ensulsiada de la Guerra Civil, l’enyorança de Lleida i de la seva família que era a l’exili, la pràctica de la música i la mort que se li apropava.
Potser -sempre usem aquest adverbi quan parlem d’algú que ens deixa en la seva joventud – hauríem pogut parlar d’una petjada més profunda dins la literatura catalana si no ens hagués deixat tan aviat… No obstant, en molts de nosaltres, la petjada ja ho és, de profunda, perquè ens ha deixat versos meravellosos, plens de sentiment i que fan pessigolles a la nostra ànima. Tot allò que no sabem expressar amb paraules, sovint els poetes, ens ho fan avinent amb les seves metàfores, imatges, comparacions, el seu simbolisme. Màrius Torres capta amb la seva escriptura l’essència de la música, del sentiment, de les coses gairebé imperceptibles però que el colpeixen i que ens transmet amb un estremiment infinit.
Però, què us he de dir jo? Llegiu-lo, si no ho heu fet encara, i noteu aquesta intimitat que us sacsejarà i que, en un moment o altre, identificareu amb quelcom vostre. Com ell ho és: el poeta de Lleida.”
“Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d’una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l’hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s’afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.”
Màrius Torres, gener del 1937