El fet de que l’islam es consideri com la última religió donada a la humanitat a través de l’Alcorà, i que els seus preceptes es considerin també d’abast universal, no implica, però, l’anul·lació de la llibertat religiosa. Històricament s’han comès atemptats contra persones i edificis sagrats d’altres religions en nom de l’islam, atemptats als que els media es refereixen amb l’etiqueta de ‘atemptats islamistes’. Aquests atemptats, però, comesos per una minoria que fa molt de soroll però que representa un tant per cent petitíssim, van en contra del mateix esperit de l’islam, i són censurats en el mateix Alcorà. Per tant, els que els cometen no poden ser considerats musulmans. Per exemple, el següent versicle de l’Alcorà parla del valor dels edificis sagrats de totes les religions i de la necessitat de protegir-los:
Si Déu no hagués llançat uns homes per a lluitar contra uns altres, haurien estat destruïdes moltes ermites, esglésies, sinagogues i mesquites, on és invocat contínuament el nom de Déu. (Alcorà, 22:40).
La defensa de la llibertat religiosa és doncs fonamental en l’islam. Tota religió que tingui com a punt central la creença en Déu és digna de total respecte, encara que es pugui discrepar dels seus dogmes particulars. Per això, els musulmans estan obligats a protegir qualsevol casa d’adoració dedicada a Déu, ja sigui una mesquita, una església o una sinagoga.
Un exemple d’aquest principi el mostra el tractament que el profeta Muhammadﷺ va donar a la delegació de cristians de Nachran, l’any 10 de la hègira, quan van arribar a Medina. Se’ls hi va donar lliure accés a la mesquita del Profeta i, amb el seu total consentiment, van celebrar allà els seus ritus religiosos, malgrat que la seva adoració de Jesús com “el fill de Déu” i de Maria com “la mare de Déu” estaven en clar desacord amb les creences islàmiques.
I en l’Alcorà trobem aleies en les que es destaca el respecte als seguidors de Jesús (‘Isa) (p i b), per exemple:
Cuando dijo Allah: ¡Isa! Voy a llevarte y a elevarte hacia Mí y a purificarte de los que se niegan a creer. Hasta el día del Levantamiento consideraré a los que te hayan seguido por encima de los que se hayan negado a creer, luego volveréis a Mí y juzgaré entre vosotros sobre aquello en lo que discrepabais.
Alcorà, 3: 55.
Històricament, en les terres de musulmans les altres confessions religioses hi han viscut en pau i amb plena llibertat, seguint el manament diví expressat a l’Alcorà. Exemples històrics en foren la terra de l’Àndalus, amb la convivència interreligiosa en el marc de l’islam, o les comunitats jueves que convisqueren en pau durant centenars d’anys en païssos musulmans del mitjà orient (Iraq, etc.) en harmonia amb els seus veïns musulmans, o l’exemple històric del conqueridor Salahuddin a terra santa, quan no prengué venjança seguint el costum del profeta Muhàmmadﷺ i el manament de l’Alcorà:
L’Alcorà es refereix als fidels de les altres religions i diu que els qui hagin cregut i actuat bé tenen dret a esperar la salvació en l’altra vida:
Els creients, els que practiquen el judaisme, els cristians, els sabeus, els qui creuen en Déu i en l’últim Dia i actuen bé, aquests tenen la seva recompensa junt al seu Senyor. No han de tèmer i no estaran tristos. (Alcorà, 2:62)