Vida del profeta Muhammad (p i b)

Naixement i infància:

El profeta Muhammad (p i b) és l’últim profeta del llarg cicle profètic, compost segons un hadiz de 124.000 profetes que Allah ha enviat a la humanitat per transmetre el Seu missatge.

Clica al següent enllaç i llegeix de la p. 15 a la 26 per llegir sobre els inicis de la seva vida:

https://d1.islamhouse.com/data/es/ih_books/single/es_Mohammed_is_prophet.pdf

Publicat dins de 5. EL PROFETA MUHAMMAD, 5.1. Vida | Deixa un comentari

Compilació de Bujari

https://d1.islamhouse.com/data/es/ih_books/single/es_Sahih_Al-Bujari_Version_para_imprimir.pdf

Publicat dins de 5. HADITH (Compilacions), Compilació de Bujari | Deixa un comentari

1.1. El sentit dels termes ‘islam’ i ‘musulmà’

El terme “musulmà” (en àrab muslim) pot ser entès de dues maneres ben diferents: una d’elles es basa en els estereotips que generen conflictes, mentre que l’altra atany al sentit autèntic del terme. L’estereotip que més en dificulta la comprensió és el que associa les persones musulmanes amb una determinada cultura, normalment l’àrab, i per tant estableix diferències irreconciliables i veu a la persona musulmana com a estrangera. Aquest estereotip identifica per tant l’Islam amb formes culturals, i és el que la majoria d’europeus i occidentals tenen el cap quan pensen en una persona musulmana i en l’Islam. En el cas d’Espanya, s’associa sovint l’Islam amb les formes culturals marroquines, ja que és la població majoritariament musulmana amb més presència a l’estat espanyol. Així, es veu el musulmà com algú de nacionalitat marroquina, o també pakistaní. Aquest estereotip és alimentat tant desde dins com desde fora per una necessitat d’identificació. Poguer assenyalar l’altre i desmarcar-se’n atorga sentit de pertanyença al propi grup, en reforça la identitat. Aquest mecanisme es produeix, per tant, de la mateixa manera en els europeus que entenen l’Islam desde els estereotips com en aquells musulmans que s’identifiquen amb formes culturals externes i obtenen així també un sentit de pertanyença al grup.

Però hi ha un altre sentit del terme “musulmà” que atany a l’essència de totes les religions. Un senzill anàlisi etimològic posa de manifest que totes les religions del món porten el nom del seu fundador, tribu o regió on varen néixer, totes menys l’Islam: l’Hinduisme de l’Hindus, el Budisme de Buda, el Confucianisme de Confuci, el Judaisme de la tribu de Judea, el Cristianisme de Crist. Però no així l’Islam, que no porta el nom de cap profeta, tribu o regió particular, sinó que es refereix essencialment a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud personal que no depen de formes culturals determinades. Si l’Islam depengués de la cultura bressol on va néixer, l’àrab, no s’hauria pogut adaptar amb tanta facilitat a països amb cultures ben diferents, com per exemple Turquia, païs culturalment influenciat per la cultura persa que res té a veure amb la cultura àrab, o Indonesia entre d’altres.

Si llegim l’Alcorà trobem les afirmacions sorprenents de que Abraham, Moisès, o Jesús i els apòstols entre d’altres, profetes tots ells anteriors al profeta Mahoma (Muhammad), ja eren musulmans. L’Alcorà els defineix amb l’adjectiu “muslim”, que segons la majoria de traductors indica aquell qui està sotmès a la voluntat de Déu. La paraula Islam, de la mateixa arrel que el terme muslim (s l m) indica així d’una banda “auto-submissió” o “auto-conformitat” al designi diví i de l’altra “pau”, és a dir, la pau que es deriva d’aquesta conformitat. Aquesta arrel també forma el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i també és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum). Veiem per tant en els termes “Islam” i “musulmà” una actitud personal interna que va més enllà d’una simple identificació amb quelcom extern, actitud personal que és per tant universal i que ha estat present en tots els fundadors de les grans religions.

Per això l’Islam no es presenta a sí mateix exactament com a una nova religió, sino més aviat com la síntesi dels missatges revelats anteriorment. L’Islam és així una religió sintètica que culmina el procés profètic de la humanitat amb la figura de l’últim profeta que Déu ha donat a la humanitat, Muhammad, conegut també com “el segell de la profecía”. Segons una dita profètica (hadiz) hi ha hagut un total de 124.000 profetes, i l’Alcorà no estableix distincions entre ells. L’Islam no pretén així anul·lar les revelacions anteriors, sinó confirmar-les, restituint el seu missatge original del deteriorament i depurant-lo de les manipulacions a què han estat subjectes al llarg del temps. L’objectiu de l’islam és així retornar els creients a la fe original ja professada per Abraham i els demés profetes.

Diversos versicles de l’Alcorà parlen d’aquesta visió integradora, per exemple:

“Decid: “Creemos en Dios y en lo que se ha hecho descender sobre nosotros y en lo que descendió sobre Abraham, Ismail, Isaac, Jacob y sus descendientes, y lo que fue entregado a Moisés y a Jesús, y en lo que fue entregado a todos los [demás] profetas por su Sustentador: no hacemos distinciones entre ninguno de ellos. Y es a Él a quien nos sometemos”.

Alcorà, 2:136.

(traducció de Muhammad Assad)

“Digueu, doncs, sempre: <<Creiem en Déu i en el que Ell ha revelat i en el que Ell ha fet baixar de dalt del cel per a nosaltres, i en el que Ell ha fet baixar a Ibrahim [Abraham], a Ismaïl [Ismael], a Ishaq [Isaac], i a Iaqub [Jacob], i als seus descendents, les tribus d’Israel, i el que van rebre i els va venir, tant a Mussa [Moisès], com a Issa [Jesús], i el que van rebre i els va venir a tots els profetes, del seu Senyor. No farem mai cap diferència entre cap d’ells. Nosaltres som, sempre serem, bons musulmans, a Ell sotmesos!”.

Alcorà, 2:136.

(traducció de Míkel de Epalza)

Publicat dins de 1. DEFINICIÓ DE L'ISLAM, 1.1. El sentit dels termes 'islam' i 'musulmà' | Deixa un comentari

La peregrinació o Hajj (5è pilar)

LA PEREGRINACIÓ (HAJJ)

La peregrinació (hajj) al recinte de la Kaaba, a la ciutat de la Meca (a l’actual Arabia Saudí), és un precepte per a tot musulmà que disposi de mitjans materials per a realitzar-la. La Caaba va ser construida pel profeta Abraham i el seu primer fill Ismael, i es considera el temple d’adoració i peregrinatge més antic de la humanitat. De fet, una llegenda musulmana molt coneguda diu que va ser construida per primer cop per Adam i després destruida pel diluvi, i finalment reconstruida de nou per Abraham. Aquesta mateixa llegenda diu que la Caaba està situada en l’extremitat inferior d’un eix que travessa tots els cels, i que en el pla de cada món celestial hi ha un altre santuari freqüentat pels àngels.

Així, doncs, els antics jueus i d’altres grups religiosos ja hi peregrinaven. La Caaba és així molt més antiga que el Temple de Salomó a Jerusalem, direcció en la qual els creients s’orientaven en les seves oracions abans de la revel·lació de l’Alcorà. Amb la revel·lació de l’Alcorà, però, vingué el precepte de cambiar la direcció (qibla) de la oració, i ara passava a ser la Caaba de la Meca. Aquest és el motiu pel qual els millons de musulmans d’arreu del món s’orienten cap a la Meca per realitzar les diferents postures durant la pregària ritual.

Aquest fet simbòlic representa, entre altres coses, el reestabliment del contacte directe amb el profeta Abraham i la tradició monoteista que ell representa. I el fet d’orientar-se cap a un element simbòlic com la Caaba, es diu també que dóna una direcció interior al creient, ja que l’ésser humà, si no s’orienta cap a un focus trascendent, està en realitat, sense ser-ne conscient, sotmès i orientat en moltes direccions disperses. La orientació ritual, per tant, condueix de forma natural l’atenció de la multiplicitat a concentrar-se en la unitat. Finalment, un altre símbol és el de la germanor de tots els creients, els quals es trobin on es trobin, giren els seus rostres en direcció a aquest mateix punt focal.

Amb el pas del temps, però, el missatge monoteista d’Abraham s’havia corrumput, i el temple de la Caaba s’havia convertit en un santuari dedicat al culte dels més diversos déus i deeses. Temps després, quan el profeta Muhammad va conquerir la Meca l’any 630 d.c., va entrar al recinte de la Ka’ba recitant la següent aleia de l’Alcorà: “Digues també: <<Ja ha vingut la veritat i se n’ha anat la falsedat. La falsedat se n’ha d’anar, ha de desaparèixer!>>”,  i aleshores va destruir els 360 ídols que eren objecte de culte i que s’havien convertit en una mena de negoci, reinstaurant de nou el monoteisme pur d’Abraham.

Un dels rituals principals que es fan durant el peregrinatge és el de donar set voltes al voltant de la Ka’ba, ritual que s’anomena ‘tawaf’ i que indica simbòlicament que totes les accions i empreses humanes han de tenir per centre la idea de Déu i la Seva unitat.

Diverses aleis de l’Alcorà prescriuen aquest cinquè pilar de l’Islam:

Y cuando hicimos de la Casa lugar de reunión y de refugio para los hombres. Y: «¡Haced del lugar de Abraham un oratorio!» Y concertamos una alianza con Abraham e Ismael: que purificaran Mi Casa para los que dieran las vueltas, para los que acudieran a hacer un retiro, a inclinarse y a prosternarse.

Y cuando Abraham dijo: « ¡Señor! Haz de ésta una ciudad segura y provee de frutos a su población, a aquéllos que crean en Alá y en el último Día». Dijo: «A quienes no crean, es dejaré que gocen por breve tiempo. Luego. Les arrastraré al castigo del Fuego. ¡Qué mal fin…!»

Y cuando Abraham e Ismael levantaban los cimientos de la Casa: « ¡Señor, acéptanoslo! ¡Tú eres Quien todo lo oye, Quien todo lo sabe! ¡Y haz, Señor, que nos sometamos a Ti, haz de nuestra descendencia una comunidad sumisa a Ti, muéstranos nuestros ritos y vuélvete a nosotros! ¡Tú eres, ciertamente, el Indulgente, el Misericordioso! ¡Señor! ¡Suscita entre ellos a un Enviado de su estirpe que les recite Tus aleyas y les enseñe la Escritura y la Sabiduría les purifique! Tú eres, ciertamente, el Poderoso, el Sabio».

Alcorà, 2:125-129.

Di: “Dios ha dicho la verdad: seguid pues la religión de Abraham, que se apartó de todo lo falso y no fue de los que atribuyen divinidad a algo distinto de Dios.”

“He aquí que el primer Templo erigido para los hombres fue ciertamente el de Bakkah (la Meca): lugar bendecido y [fuente de] guía para todos los mundos, en donde hay mensajes claros. [Es] el lugar en el que Abraham se situaba; quien entra en él encuentra paz interior. Así, la peregrinación al Templo es un deber impuesto por Dios a todos aquellos que puedan realizarla. Y en cuanto a aquellos que niegan la verdad –ciertamente, Dios puede prescindir de todos los mundos.

Alcorà, 3:95-96

“Y cuando preparamos para Ibrahim el lugar de la Casa: No asocies nada conmigo, purifica Mi casa para los que dan vueltas alrededor de ella y los que rezan en pie, inclinados y postrados. Y llama a la gente a la Peregrinación, que vengan a ti a pie o sobre cualquier montura, que vengan desde cualquier remoto camino. Para que den testimonio de los beneficios que han recibido y mencionen el nombre de Allah en días determinados sobre los animales de rebaño que les ha proporcionado. Así pues comed de ellos y alimentad al desvalido y al necesitado. Luego que se limpien de la suciedad, que cumplan sus votos y que den las vueltas a la Casa Antigua”.

Alcorà, 26-29.

Publicat dins de 2. ELS CINC PILARS DE L'ISLAM, 2.5. La peregrinació o Hajj (cinquè pilar) | Deixa un comentari

El dejuni o siyam (4rt pilar de l’Islam)

EL DEJUNI DEL RAMADÀ

El dejuni del Ramadà es fa durant el novè mes del calendari lunar islàmic, mes en el qual l’Alcorà va ser revel·lat. El dejuni consisteix en no menjar, beure ni tenir relacions sexuals desde la primera llum del dia (abans de que surti el sol) fins a la posta de sol. El mes del Ramadà es va avançant cada any uns dies i va passant per totes les estacions al llarg dels anys, per això el número d’hores de dejuni pot variar bastant en funció de si cau en hivern o estiu. El dejuni és prescriptiu per tots els musulmans adults desde que entren a l’adolescència, i només es deixa de fer en cas de malaltia o si s’està de viatge, dies que es poden recuperar més endavant fora del mes de Ramadà.

El dejuni del Ramadà difereix bastant del simple dejuni per motius dietètics. El musulmà no dejuna per eliminar toxines del cos, cosa que és només un saludable efecte secundari, o per qualsevol altre motiu o interès propi, sinó que dejuna per obtenir l’acceptació de Déu (Al·lah), és a dir, amb una intenció clarament espiritual.

El rigor extrem i la llarga duració del dejuni aconsegueix així, a més del propòsit general de la purificació espiritual, un objectiu triple: (1) commemorar el començament de la revel·lació de l’Alcorà; (2) proporcionar un rigurós exercici d’auto-disciplina i, per tant, d’auto-control emocional; i (3) fer veure a tots, a través de la seva pròpia experiència, el que és tenir gana i sed, per a adquirir així una apreciació directa de les necessitats dels pobres.

Apart del dejuni ‘obligatori’ hi ha també dejunis voluntaris que alguns musulmans fan per pròpia voluntat fora del mes del Ramadà, seguint el costum del Profeta.

La prescripció del dejuni del Ramadà la trobem recollida en diversos versicles de l’Alcorà, per exemple:

¡OH VOSOTROS que habéis llegado a creer! Se os ha prescrito el ayuno como se  les prescribió a los que os precedieron, para que os mantengáis conscientes de Dios: [habréis de ayunar] durante un número determinado de días. Pero, si alguno de vosotros está enfermo o de viaje, [ayunará igual] número de otros días; y [en tales casos] aquellos que se lo puedan permitir, que alimenten a un pobre como rescate. Y quien hace un bien mayor del que debe a sí mismo se lo hace; porque ayunar es bueno para vosotros –si supierais.

El mes de Ramadán, en el que se hizo descender [por vez primera] el Qur’an como guía para la humanidad y una prueba evidente de esa guía, y el criterio por el que discernir lo verdadero de lo falso. Así pues, quien de vosotros presencie la llegada de este mes, deberá ayunarlo todo; pero el que esté enfermo  o de viaje, [ayunará igual] número de otros días. Dios quiere para vosotros la facilidad y no quiere la dificultad; pero [quiere] que completéis el número [requerido de días] y que ensalcéis a Dios por haberos guiado rectamente, y que [Le] deis gracias.

Y SI Mis siervos te preguntan acerca de Mí –ciertamente, Yo estoy cerca; respondo a la invocación de quien Me invoca, cuando Me invoca: que Me escuchen y crean en Mí, para que puedan seguir el camino recto.

Alcorà 2:183-186.

Publicat dins de 2. ELS CINC PILARS DE L'ISLAM, 2.4. El dejuni o siyam (quart pilar) | Deixa un comentari

L’almoina o zakat (3er pilar)

L’ALMOINA (AZ-ZAKAT)

L’almoina o zakat consisteix en donar un 2’5% (1 part de cada 40) de les pròpies riqueses als pobres o necessitats. L’almoina és un precepte per a tot musulmà. Es considera que aquesta petita part dels béns personals és en realitat dret del pobre, i donar-la purifica la resta del capital i ingressos de l’individu de la tara de l’egoisme. De fet, si mirem el significat etimològic del terme àrab ‘zakat’ veiem que vol dir també ‘pur’ i ‘puresa’. Per tant els conceptes de ‘almoina’ i de ‘purificació’ estan intimament relacionats.

Diverses aleies de l’Alcorà es refereixen a aquest pilar de l’Islam:

sigueu constants en l’oració i gastau en almoines, i inclineu-vos en oració amb els que s’inclinen”.

Alcorà, 2:43.

Y sed constantes en la oración y pagad el impuesto de purificación; pues, todo el bien que hagáis como adelanto para vosotros mismos, lo encontraréis junto a Dios: ciertamente, Dios ve todo lo que hacéis.

Alcorà, 2:110.

“Y de sus bienes, había una parte que era derecho del mendigo y del indigente”.

Alcorà, 51:19.

“A los que den y a las que den con generosidad y Le hagan a Allah un hermoso préstamo, éste les será multiplicado y tendrán una generosa recompensa”.

Alcorà, 57:18.

“Gastad de la provisión que os damos antes de que le llegue la muerte a cualquiera de vosotros y diga: ¡Señor mío! Si me dieras un poco más de plazo, podría dar con generosidad y ser de los rectos”.

Alcorà, 63:10.

“Quien posea con holgura, que gaste de acuerdo a su holgura; y a quien se le haya dado una provisión restringida, que gaste de acuerdo a lo que Allah le haya dado. Allah no le impone a nadie sino en la medida de lo que le da. Allah da facilidad después de la dificultad”.

Alcorà, 65:7.

“y de sus riquezas dan un derecho correspondiente al mendigo y al indigente”.

Alcorà, 70:24-25.

L’Alcorà, però, igual que ho fa la Bíblia, censura aquells que donen almoina només per quedar bé i per a ser ben vistos entre la gent, o esperant rebre quelcom a canvi:

“Perquè Al·lah, Déu, no estima gens el qui va sempre tot ple d’orgull i egoisme, els qui són avars, els qui es gasten les propietats per a ser vistos per tota la gent, sense creure mai en Déu, Al·là, ni en l’últim día, del judici final.

Alcorà, 4:36-37.

“Así pues, al que dé con sinceridad, sea temeroso y crea en la verdad de lo más Hermoso, le haremos propicia la facilidad. Pero al que sea tacaño, se considere autosuficiente y niegue la verdad de lo más Hermoso, le haremos propicia la dificultad. Y de nada le servirán sus riquezas cuando haya perecido. Y será librado de él quien se guarde y dé su riqueza para purificarse, no para que nadie tenga un favor que pagarle sino buscando la faz de su Señor, el Altísimo.Y por cierto que quedará satisfecho”.

Alcorà, 92:5-21.

Publicat dins de 2. ELS CINC PILARS DE L'ISLAM, 2.3. L'almoina o zakat (tercer pilar) | Deixa un comentari

La oració ritual o as-ṣalat (2on pilar)

La oració o pregària ritual (as-salat) és una pràctica comuna a totes les religions monoteistes. L’Alcorà utilitza el mateix nom (ṣalat) per referir-se a la pregària de les comunitats anteriors. La pregària ritual és així el segon pilar de l’Islam. L’Alcorà assenyala els moments aproximats del dia en els quals fer-la, per exemple:

“¡Establece el salat desde que el sol comienza a declinar hasta la llegada de la noche, así como la recitación del alba. Es cierto que la recitación del alba queda atestiguada” .

(Alcorà, 17:78).

L’Alcorà prescriu (ordena) la pràctica de la oració, per exemple en la següent aleia:

“¡Observad las azalás –sobre todo, la azalá intermedia- y estad con devoción ante Dios!”.

Alcorà, 2:237.

Més endavant la tradició fixà definitivament en 5 el nombre d’oracions per dia. Els creients intenten complir-les, tot i que el ritme de la vida moderna a vegades no ho posa fàcil. L’Alcorà sembla apuntar una certa flexibilitat quan diu que sobretot es compleixi amb la del mig.

Explica la tradició que en el curs de la seva ascensió celeste (Miraj) el profeta Muhammad (p i b) va rebre aquest número d’oracions diàries. Així els cinc moments per fer la oració ritual són els següents:

-A l’alba (Fajr) (a la primera claror del dia. Es pot fer fins 15 minuts abans que surti el sol.

-Al migdia (Dhohr) (just quan el sol està en el punt més alt i comença a declinar).

-A la tarda ( ‘Asr) (aproximadament quan el sol està a mig camí entre el punt més alt i la posta. Es pot allargar el temps de fer-la fins una mica abans de que es pongui el sol).

-Al vespre (Magreb) (a la posta de sol; es fa quan el sol ja s’ha post però encara hi ha claror, i es pot fer fins abans que sigui completament fosc).

-A la nit (‘Isxa) (quan arriba la nit; es pot allargar el temps de fer-la fins ben entrada la nit).

La forma de fer la pregària ritual tal i com la fan els musulmans actualment té el seu origen en un episodi històric, segons explica la tradició, en el qual l’àngel Gabriel va ensenyar-la directament al profeta Muhammad (b i p). En una de les biografies autoritzades s’explica l’aconteixement:

“Muhammad comenzó entonces a hablar del Ángel y de las Revelaciones a aquellos que, después de su mujer, le eran más próximos y más queridos. Aún no les había hecho ningún requerimiento, salvo que no debían divulgar su secreto. Pero esta situación no duró mucho: un día se le apareció Gabriel sobre el elevado terreno situado por encima de la Meca y golpeó con el talón la hierba que cubría la colina; al instante brotó de allí una fuente. Entonces hizo la ablución ritual para mostrar al Profeta cómo purificarse para la adoración, y el Profeta siguió su ejemplo. Luego le enseñó las posturas y los movimientos de la plegaria: el mantenerse de pie, la inclinación, la prosternación y la posición de sentado, con la magnificación repetida, esto es, las palabras Allahu Akbar, Dios es el Más Grande, y el saludo final as-Salamu alaykum, la Paz sea con vosotros, y de nuevo el Profeta siguió su ejemplo. Después el Ángel lo dejó, y el Profeta se volvió a su casa y enseñó a Jadiyah todo lo que había aprendido y juntos hicieron la plegaria. La religión quedaba establecida sobre las bases de la purificación ritual y la plegaria, y, después de Jadiyah, los primeros en abrazarla fueron Ah y Zayd y el amigo del Profeta, Abu Bakr”.

Tal com es narra aquí, la pregària ritual ha d’anar sempre precedida d’una ablució ritual amb aigua, que consisteix en rentar-se les mans, la boca i el nas, la cara, els braços fins al colze, humitejar-se el cap i finalment els peus.

Diverses aleies de l’Alcorà prescriuen la oració i els seus beneficis:

“Ésta es la Escritura, exenta de dudas, como dirección para los temerosos de Dios, que creen en lo oculto, hacen la azalá (salat) y dan limosna de lo que les hemos proveído. Creen en lo que se te ha revelado a ti y antes de ti, y están convencidos de la otra vida. Ésos son los dirigidos por su Señor y ésos los que prosperarán”.

Alcorà, 2:2-5.

“¡Buscad ayuda en la paciencia y en la azalá! Sí, es algo difícil, pero no para lo humildes, que cuentan con encontrar a su Señor y volver a Él”.

Alcorà, 2:45-46.

“Haced la azalá y dad el azaque. El bien que hagáis como anticipo a vosotros mismos, volveréis a encontrarlo junto a Dios. Dios ve bien lo que hacéis.

Alcorà, 2:110.

Publicat dins de 2. ELS CINC PILARS DE L'ISLAM, 2.2. La oració ritual o ṣalat (segon pilar) | Deixa un comentari

El testimoni de fe o Xahada (1er pilar)

Els cinc pilars de l’Islam són els següents:

  1. La professió de fe (al-xahada)
  2. La oració (as-salat)
  3. El dejuni del Ramadà (siyam)
  4. L’almoina (az-zakat)
  5. La peregrinació (Hajj)

 

  1. LA PROFESSIÓ DE FE (AL-XAHADA)

Consisteix en donar testimoni de la unitat divina, és a dir, de la fe en un únic Déu, i de l’acceptació de Muhammad com a enviat i missatger de Déu. La xahada pren la forma d’una frase, per la pronunciació sincera de la qual una persona es pot considerar musulmana. Aquesta afirmació acompanya als musulmans durant tota la seva vida. Es xiuxiueja a l’orella dels infants recén nascuts, i als moribunds se’ls ajuda a pronunciar-la. En àrab, que és com es recita, pren la forma següent:

“Ax hadu an lâ ilâha illaAllah wa ax hadu anna Muhammadan Rasûlullah”.

(“testifico que no hi ha divinitat excepte Déu, i testifico que Muhammad és el seu missatger”).

Publicat dins de 2. ELS CINC PILARS DE L'ISLAM, 2.1. El testimoni de fe o Xahada (primer pilar) | Deixa un comentari

Hola, món!

Benvingut/da a XTECBlocs. Aquest és el teu primer article. Edita’l o esborra’l i comença a fer ús del bloc!

Publicat dins de General | 1 comentari