L’estereotip cultural a superar:
L’Islam no s’ha de relacionar amb cap cultura particular, ja que si l’Islam fos només dels àrabs (només un 20% aprox. dels musulmans són àrabs) no s’hauria pogut adaptar a païssos que no tenen res a veure amb la cultura àrab, com per exemple Turquia. O no hi hauria tantes persones que han fet seu el missatge de l’Islam sense tenir previament cap familiar musulmà. I entre aquestes hi ha destacats personatges de la cultura europea, com J. W. Goethe (el poeta alemany) o G. Bernard Shaw (el dramaturg anglès) entre molts d’altres. Aleshores, si l’Islam no és només la religió dels àrabs, què és?
L’origen etimològic de la paraula ‘Islam’:
Com s’explica en la imatge, totes les religions del món porten el nom del seu fundador, tribu o regió on varen néixer, totes menys l’Islam, que no porta el nom de cap profeta, tribu o regió particular, sinó que es refereix essencialment a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud personal que no depèn de formes culturals determinades.
Les paraules ‘islam‘ i ‘muslim‘ (musulmà) es formen a partir de l’arrel S L M.
L’arrel S L M té el significat principal de ‘Pau’ o ‘estar en pau’. Aquesta arrel també forma el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i també és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum). Però S L M també vol dir ‘salut’ (estar sa), ‘seguretat’ (estar segur), ‘compleció’ (estar sencer o complet) i també vol dir ‘Escala’.
La paraula ‘islam’ és la 4ª forma de l’arrel S L M, i la 4ª forma és causativa, és a dir, causa el significat bàsic de l’arrel. Per tant ‘islam’ és allò que causa el significat de l’arrel S L M: Pau, salut, compleció, etc…
Per això ‘islam’ es pot definir com una actitud que porta a la pau, que serveix d’escala per arribar a la pau, a la salut, a la seguretat i a la compleció. I la persona que adopta o posa en pràctica aquesta actitud s’anomena musulmà / na (muslim).
Els termes “islam” i “musulmà” es refereixen per tant a una actitud que és universal i que, com veurem, ha estat present en tots els fundadors de les grans religions.
Aquesta actitud consisteix en la auto-submissió a la voluntat divina, és a dir, a la voluntat de Déu (Allâh).
Cal dir que la paraula ‘submissió’ no és la més adecuada per referir-se a l’islam com a actitud, ja que a occident té una connotació més aviat negativa, doncs vol dir ‘posar-se per sota de…’. Però en l’àrab alcorànic té tot de significats positius. El següent article ho explica molt bé:
Sobre el significado de la palabra islam, article de J. Bellver