Arxiu d'etiquetes: metamorfosis

Medusa: la bellesa maleïda

Publicat el per
Respon

PRINCESES I HEROÏNES MALAGUANYADES
Les arrels clàssiques de la violència contra les dones
Jornada Internacional 25 N – Alumnat de Cultura Clàssica 3r ESO i LLATÍ 4t ESO


VEU DEL PÒDCAST I INFOGRAFIA: VINYET LÓPEZ (CULTURA CLÀSSICA 3r ESO)
Transcripció de l’àudio:
“Jo, Medusa, no sempre he estat amb aquest aspecte horripilant: era la tercera de tres germanes, la més petita i també la més bella. Aquesta bellesa meva va ser la meva maledicció; un mal dia el déu Posidó es va fixar en mi i em va violar a l’interior del temple de la deessa Atena.
La deessa, com no podia castigar al déu Posidó, va descarregar en mi tota la seva ira i em va castigar fent que em creixessin serps fastigoses envers cabells i amb la maledicció de convertir en pedra a qui em mirés enfront dels ulls. Així, vaig viure reclosa en una cova fins que l’heroi Perseu em va atacar, no sé ben bé per què, em va decapitar i va oferir el meu cap com a trofeu a la seva protectora Atena.

INFOGRAFIA: LAIA SANTACANA, A PARTIR DE MEDUSA DE CARAVAGGIO (GALERIA UFFIZZI, FLORÈNCIA, ITÀLIA)

Aquesta és la meva trista història, la d’una mortal violada, víctima castigada i finalment assassinada pel sol fet de ser la més bella de tres germanes.”


Text elaborat per Joan Martí (II BAT 2023-24) a partir de les Metamorfosis d’Ovidi (lectura prescriptiva PAU de Llengua i Cultura Llatines).
Infografia: VInyet López (Cultura Clàssica 3r ESO).

Ifis i Iante (IX, 669-797)

Publicat el per
Respon

AUTOR: rodin, auguste
DATA: 1886-1889
MÈTODE: bronze amb pàtina cafè obscura
UBICACIÓ: Museu soumaya (Mèxic)
FONT DE LA IMATGE: wikipèdia

Teleusa i Ligdo era un humil matrimoni de l’illa Creta que desitjava tenir per fill un nen per sortir de la seva pobresa, de tal manera que Ligdo va jurar que si Teleusa arribava a tenir una nena, l’haurien de sacrificar.
El nadó que va infantar Teleusa va resultar ser una nena i com que la mare no la volia morta, va acudir al temple de la deessa egípcia de la maternitat, Isis, qui li va aconsellar que eduqués la seva filla, Ifis, com si fos un nen.
Els  anys van passar i Ligdo no es va adonar del vertader gènere de la seva filla, i quan Ifis va arribar a ser una adolescent el seu pare la va comprometre amb la seva veïna Iante. 
Ambdues noies es van enamorar profundament l’una de l’altra. La mateixa nit abans del casament, Teleusa va portar la seva filla Ifis al temple d’Isis i la divinitat li va concedir el desig de transformar-la en un home perquè es pogués casar amb la seva promesa Iante.

TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE L’ADRI TORRES (2n BAT)

Aracne i Atena (VI, 1-145)

Publicat el per
Respon

Títol: LAS HILANDERAS O FÁBULA DE ARACNE
AUTOR: Velázquez, Diego Rodríguez de Silva y
DATA: 1655-1660
MÈTODE: OLI SOBRE TELA
UBICACIÓ: Museo nacional del Prado (MADRID)
FONT DE LA IMATGE: WEB DEL MUSEU

Aracne, filla del tintorer Idmnón, vivia en una casa humil a la també humil ciutat d’Hipepa, a la regió de la Lídia, però era una teixidora extraordinària que elaborava teixits delicats i ben elaborats per encàrrec; i així la seva autoestima anava creixent tant que fins i tot començava a ser arrogant i es deia millor en l’art de teixir que la mateixa deessa Atena.
Al principi, Atena no feia cas a les paraules d’Aracne, però la jove no es va cansar de jurar que era molt superior a la divinitat, i finalment Atena va decidir intervenir: la deessa es va transformar en una anciana i va anar a visitar l’Aracne. L’anciana va advertir-li que ofendre els deus podria ser molt perillós, però Aracne va prendre’s les paraules de la vella com una broma i va començar a riure.
La divinitat, molt enfadada, es va convertir de nou en la seva forma real, li va proposar a Aracne un concurs de teixits on podria demostrar el seu talent i superioritat.
Atena va teixir un telar on es retratava a ella mateixa derrotant a Posidó; en canvi, Aracne va dibuixar les escenes on les divinitats eren infidels i es transformaven en animals, com Zeus quan va enganyar a la seva esposa Hera adoptant la forma d’un bell cigne per seduir la princesa Leda.
Atena, en veure el teixit de la seva rival, es va sentir molt ofesa, encara que també va haver d’acceptar que Aracne tenia un talent superior, ja que les escenes del seu teixit transmetien una sensació de moviment mai vista.
Aracne, però, encara feia burles i la seva supèrbia va portar Atena a perdre el control. Amb tota la seva fúria, la deessa va destruir el teixit d’Aracne i amb la seva llança li va donar un cop al cap.
Aracne, finalment penedida, es va retirar per penjar-se d’un arbre amb un llaç. I Atena, però, es va compadir, i va convertir l’extraordinària filadora en una aranya: “Viu, doncs, però continua penjada, desvergonyida!”
TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE JAN BORRUT (2n BAT)

Apol·lo i Jacint (X, 162-219)

Publicat el per
Respon

AUTOR: BROC, JEAN
DATA: 1801
MÈTODE: OLI SOBRE TELA
UBICACIÓ: Musée Sainte-Croix, Poitiers (França)
FONT DE LA IMATGE: LA VIDA ES ARTE

El déu Apol·lo gaudia molt de la companyia del jove Jacint. Sovint el déu deixava de banda la seva lira i les seves fletxes i acompanyava el seu estimat de cacera pels boscos d’Esparta, li portava les xarxes o li subjectava els gossos.
Una vesprada, es van preparar per jugar al llançament de disc; es van treure la roba i es van ungir d’oli. Jacint estava més bell que mai. El jove va emprendre la carrera a l’encalç del disc llançat pel déu, però amb tan mala fortuna que li va impactar directament al rostre i el va fer caure a terra.
Molta sang va començar a brollar del cap del jove, fent-li empal·lidir, tant a ell, com al déu Apol·lo, que va recollir el seu cos inert; va intentar reanimar-lo, eixugar-li les terribles ferides i salvar la vida que se li escapava.
El déu es va sentir tant culpable per la mort del seu amic que es va lamentar dient: “Te’n vas, a l’inici de la joventut”, “veig la teva ferida i jo soc el culpable. Tu ets el meu dolor, i la víctima del meu crim; la inscripció de la teva tomba dirà que jo soc el causant de la teva mort. Tant de bo pogués morir amb tu, com mereixo!”.
Dit això, Apol·lo va fer que, de la seva sang, aparegués una flor resplendent com la porpra, bella com el seu estimat, la flor del Jacint.
TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE AMY SCORZA (2n BAT)

Píram i Tisbe (IV, 53-166)

Publicat el per
Respon

AUTOR: WATERHOUSE, JOHN WILLIAM
DATA: 1909
MÈTODE: OLI SOBRE TELA
UBICACIÓ: col·lecció privada
ANÀLISIS: tisbe es comunica amb píram a través de l’escletxa del mur que els separa
FONT DE LA IMATGE: ARXIU VIKIPÈDIA

AUTOR: Anònim
DATA: Finals del s. III, principis del s. IV dC.
MÈTODE: mosaic
UBICACIÓ: Casa de Dionís, a Pafos (Xipre).
ANÀLISIS: Diana adverteix l’aparició d’Acteó
FONT DE LA IMATGE: ARXIU VIKIPÈDIA

Píram i Tisbe eren dos joves babilonis els quals estaven molt enamorats, però les seves famílies estaven barallades i no permetien el seu amor. Els dos amants només es podien comunicar a través d’una escletxa del mur que separava les dues cases.
Píram i Tisbe es volien veure, i sempre pensaven: “Paret envejosa, ¿per què t’interposes entre els amants? ¿Què et costaria deixar que s’unissin els nostres cossos, o, si això és demanar massa, que t’obrissis una mica perquè poguéssim besar-nos?”
Un dia, Píram va proposar a Tisbe trobar-se a la nit al bosc, sota la morera de fruits blancs que donava ombra al sepulcre de Ninus, al costat d’una font.
El dia va arribar, i Tisbe es va apropar primera a la font, després d’esquivar els vigilants. Anava tapada amb un vel, perquè no la veiessin.
En arribar, va veure una lleona tacada de sang després d’una caça.
Tisbe, atemorida, es va retirar i va anar a parar a una cova. Sense adonar-se que li havia caigut el vel que duia.
La lleona, de casualitat, va trobar aquest vel, i el va esquinçar amb la seva boca sagnada.
Llavors, va arribar per fi Píram, però tot el que es va trobar va ser unes petjades d’animal, i el vel que duia Tisbe ple de sang.
Píram, dut a la confusió, es pensava que Tisbe havia mort en mans d’un animal, i va exclamar: “La culpa és meva, jo t’he causat la perdició, t’he fet venir de nit a llocs plens de perills i no hi he arribat primer. Destrosseu el meu cos i devoreu amb ferotges mossegades les meves entranyes culpables.”
Dit això, va agafar el vel i es va dirigir a la morera on els amants s’havien de trobar, va treure la seva espasa i es va donar mort a si mateix.
A causa de la ferida de l’espasa, la sang de Píram va sortir disparada estenent-se per tota la morera, i va tenyir els fruits de l’arbre.
Finalment, Tisbe va sortir de la cova encara atemorida per la lleona, amb moltíssimes ganes de trobar-se amb Píram, però el que va trobar, va ser el seu cos sagnat sota la morera.
Amb llàgrimes a la cara, va escridassar: “Píram, ¿quina adversitat t’ha arrabassat de mi? Píram respon; és la teva estimadíssima Tisbe qui et crida; escolta’m i aixeca el cap abatut”.
Píram, en sentir la seva amada, va poder obrir una mica els ulls, però ho va fer per últim cop.
Tisbe, tot seguit, es va deixar caure a sobre de la punta de l’espasa amb la qual s’havia mort Píram.
Les seves morts van commoure els déus, perquè a partir de llavors el color del fruit de la morera és negre, quan madura, en record de la sang que van vessar els dos amants.

TEXT ELABORAT PER JAN BORRUT I AMB LA VEU DE SARA SÁNCHEZ (1R BAT)

Ceres i Prosèrpina (V, 341-571)

Publicat el per
Respon

AUTOR: bernini, gian lorenzo
DATA: 1621-1622
MÈTODE: escultura en marbre
UBICACIÓ: roma, galeria borghese
ANÀLISIS: el déu pluto rapta prosèrpina
FONT DE LA IMATGE: GALERIA BORGHESE

Transcripció de l’àudio

Prosèrpina, la filla de Ceres, la deessa de l’agricultura i les collites, un bon dia es trobava recollint violetes al prat quan, de sobte, el déu Plutó va emergir de les profunditats de la terra amb el seu carro i els seus quatre cavalls negres i se la va emportar al seu regne de l’inframon per fer-la la seva esposa. Abans que la noia desaparegués, va emetre un crit de terror que va arribar a orelles de la seva mare, la qual va reclamar al pare Júpiter el retorn de la seva filla des de les profunditats de la terra.

Júpiter va negociar un acord amb Plutó: Prosèrpina passaria la meitat de l’any a l’infern amb el seu espòs, i la resta de l’any a la superfície de la terra amb la seva mare.

Durant els mesos en què Prosèrpina està a l’inframon, la seva mare s’entristeix i la terra queda apagada i sense fruits ni boniques flors; és l’època de la tardor i l’hivern. I els mesos en què la filla torna a la superfície, l’alegria de Ceres dona pas a la floració de la primavera i dels fruits propis de l’estiu.
TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE: SARA póvez (1R BAT)

 

Eco i Narcís (III, 339-510)

Publicat el per
Respon

eco-narciso

AUTOR: JOHN WILLIAM WATERHOUSE
DATA: 1903
MÈTODE: PINTURA A L’OLI
UBICACIÓ: Liverpool, Walker Art Gallery
ANÀLISIS: NARCÍS ENAMORAT DEL SEU REFLEX MENTRE la nimfa ECO el CONTEMPLA
FONT DE LA IMATGE: viquipèdia

Transcripció de l’àudio

La nimfa blavosa Liriope va ser enllaçada i empresonada entre el corrent sinuós del riu Cefís. D’aquella unió neix Narcís, un nen que ja de ben petit despertava passions.

La seva mare, Liriope, va ser la primera a consultar els oracles infal·libles de Tirèsies per saber si el seu nen viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: «Si no s’arriba a conèixer».

Quan Narcís arriba als setze anys, molts nois i noies el desitjaven, però a ell cap pretendent l’havia encara tocat el cor.

Un dia que Narcís caçava cérvols espantats pel bosc, el va veure la nimfa del ressò, Eco, qui havia estat castigada per Juno, l’esposa de Júpiter, a només poder repetir les darreres paraules de tot el que li deien.

Eco, quan va veure Narcís pels camps solitaris, es va sentir encesa d’amor, i d’amagat va començar a perseguir-lo i la seva flama es va encendre encara més.

Tant és així, que quan Narcís se separa de la colla i exclama “Hi ha algú per aquí?”, Eco va contestar: “Per aquí!”, i així successivament, i quan Narcís demana: “Aquí, reunim-nos!”, la nimfa va rebre les seves darreres paraules i va córrer a llançar-se als braços del seu estimat. Però ell rebutja el seu amor i la nimfa es retira a una cova mentre el seu amor no correspost continuava creixent amb dolor; el neguit no la deixava dormir, deixa de menjar i de beure, i se’n va anar consumint fins que queda d’ella només la seva veu.

“Tant de bo ell també estimi així, i no pugui posseir mai l’objecte del seu amor”, li va desitjar la nimfa, i la deessa de la venjança va recollir el seu retret i el va acomplir: un dia en què Narcís intenta apaivagar la seva set a un estany de límpides aigües, contempla el seu reflex i acaba completament enamorat del jove inaccessible que no és sinó ell mateix. En un dels seus intents per atrapar la bella figura de la qual s’ha enamorat, Narcís es va apropar tant a l’aigua que va caure i va morir ofegat.

Les seves germanes, les Nàiades, quan van anar a l’estany a plorar la mort del seu germà, en comptes de trobar el seu cos, van trobar una preciosa flor, la qual van anomenar amb el seu nom, Narcís.

TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE: SARA SÁNCHEZ (1R BAT)

CITES DE LES METAMORFOSIS D’OVIDI DE LA TRADUCCIÓ DE FERRAN AGUILERA

Actèon i Diana (III, 138-252)

Publicat el per
Respon

AUTOR: Martínez del Mazo, Juan Bautista (Obra copiada de: Vecellio di Gregorio, Tiziano)
DATA: 1650
MÈTODE: OLI SOBRE LLENÇ
UBICACIÓ: Museu del Prado
ANÀLISIS: Actèon descobreix a Diana i les seves nimfes banyant-se.
FONT DE LA IMATGE: MusEu del prado 

Actèon era un hàbil i jove caçador que solia vagar pels boscos amb els seus gossos de caça.

Un dia, mentre caçava al bosc, Actèon es va separar del seu grup i es va trobar amb una clariana on hi havia Diana, la deessa de la caça i la naturalesa, amb les seves nimfes banyant-se nues en una font sagrada.

Quan Diana va descobrir la presència d’Actèon, es va omplir d’ira i de vergonya en ser vista en aquest estat. En el seu enuig, la deessa va decidir castigar Actèon per haver violat la seva privadesa i profanat el seu espai sagrat.

Aleshores, ella va llançar un encanteri sobre ell, transformant-ho en un cérvol.
De cop i volta, Actèon es va veure a si mateix convertit en un animal, incapaç de comunicar-se amb els seus gossos o amb qualsevol ésser humà. A mesura que intentava fugir, els seus propis gossos, sense reconèixer-ho, el van perseguir i el van destrossar fins a matar-lo, complint amb el seu instint de caça.

.TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE: QUERALT OLAYA (1R BAT)

Apol·lo i Dafne (I, 452-567)

Publicat el per
Respon

AUTOR: Thulden, theodoor van
DATA: 1363 – 1638
MÈTODE: OLI SOBRE LLENÇ
UBICACIÓ: MUSEU del prado (madrid)
ANÀLISIS: Apol·lo intenta atrapar Dafne, mentre la nimfa busca escapar del déu.
FONT DE LA IMATGE: MUSEU DEL PRADO

Transcripció de l’àudio

Apol·lo se sentia molt poderós després de matar amb les seves fletxes la serp Pitó. Així que quan es va creuar amb Cupido i li va veure corbar el seu petit arc i tensar la seva corda, va gosar burlar-se d’ell: “nen juganer amb armes d’home!”, li va dir el déu.

La venjança de Cupido no es va fer esperar: a Apol·lo li va llençar una fletxa d’or perquè s’enamorés de la nimfa Dafne, filla del riu Peneu. En canvi, a Dafne va colpir amb una fletxa de plom, perquè rebutgés l’amor del déu. 

Apol·lo persegueix la nimfa a través dels boscos inflamat de desig i, quan ja quasi l’atrapa, Dafne demana a la carrera l’ajuda del seu pare, el riu Peneu i li prega: “Ajuda’m pare, si és veritat que els rius teniu poder diví, destrueix, transformant-la aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada!”.

Tot seguit, la delicada pell de la nimfa envolta una fina escorça, els seus braços es transformen en branques i dels seus cabells creixen fulles. Ja arrelada a terra, Apol·lo s’abraça al tronc del llorer en què ha estat transformat la bella nimfa i li diu: “Ja que no pots ser la meva esposa seràs, no dubtis, el meu arbre, ornaràs per sempre els meus cabells, la meva lira, el meu buirac”. I l’esvelta copa del llorer es va agitar com si la nimfa assentís.

TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE: MELANY barahona (1R BAT)
cites de les metamorfosis d’ovidi de la traducció de ferran aguilera

El rapte d’Europa (II, 838-875)

Publicat el per
Respon

AUTOR: VERONESE, PAOLO
DATA: 1578

MÈTODE: OLI SOBRE LLENÇ

UBICACIÓ: MUSEU NACIONAL DE BELAS ARTES, RIO DE JANEIRO (BRASIL)
ANÀLISIS: Europa ajudada per les seves AMIGUES a pujar a sobre del llom de Júpiter en forma de toro
FONT DE LA IMATGE: MEISTERDRUCKE

 

La princesa fenícia Europa, filla del rei Agènor, un dia estava amb les seves amigues a la platja. 

El déu Júpiter en veure-la es va enamorar i, per apropar-se a ella, es va convertir en un gran toro blanc. 

Totes les amigues d’Europa es van espantar quan es van trobar un toro a les seves platges, però la princesa va ser l’única que es va quedar al seu costat, admirada de la seva bellesa i docilitat. 

Europa s’hi acosta i li posa una garlanda de flors fresques, l’acarona, li fa petons; juga amb el toro i s’atreveix a seure sobre el seu llom. Just en aquell moment, el toro Júpiter aprofita i a poc a poc s’endinsa en l’aigua amb la seva presa. 

Europa s’espanta i s’aferra amb la seva mà dreta a una banya, i l’altra sobre el llom mentre el toro corre per sobre de les onades del mar fins que junts arriben a l’illa de Creta.

TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE: ADRI TORRES (1R BAT)