AUTOR: JOHN WILLIAM WATERHOUSE
DATA: 1903
MÈTODE: PINTURA A L’OLI
UBICACIÓ: Liverpool, Walker Art Gallery
ANÀLISIS: NARCÍS ENAMORAT DEL SEU REFLEX MENTRE la nimfa ECO el CONTEMPLA
FONT DE LA IMATGE: viquipèdia

Transcripció de l’àudio

La nimfa blavosa Liriope va ser enllaçada i empresonada entre el corrent sinuós del riu Cefís. D’aquella unió neix Narcís, un nen que ja de ben petit despertava passions.

La seva mare, Liriope, va ser la primera a consultar els oracles infal·libles de Tirèsies per saber si el seu nen viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: «Si no s’arriba a conèixer».

Quan Narcís arriba als setze anys, molts nois i noies el desitjaven, però a ell cap pretendent l’havia encara tocat el cor.

Un dia que Narcís caçava cérvols espantats pel bosc, el va veure la nimfa del ressò, Eco, qui havia estat castigada per Juno, l’esposa de Júpiter, a només poder repetir les darreres paraules de tot el que li deien.

Eco, quan va veure Narcís pels camps solitaris, es va sentir encesa d’amor, i d’amagat va començar a perseguir-lo i la seva flama es va encendre encara més.

Tant és així, que quan Narcís se separa de la colla i exclama “Hi ha algú per aquí?”, Eco va contestar: “Per aquí!”, i així successivament, i quan Narcís demana: “Aquí, reunim-nos!”, la nimfa va rebre les seves darreres paraules i va córrer a llançar-se als braços del seu estimat. Però ell rebutja el seu amor i la nimfa es retira a una cova mentre el seu amor no correspost continuava creixent amb dolor; el neguit no la deixava dormir, deixa de menjar i de beure, i se’n va anar consumint fins que queda d’ella només la seva veu.

“Tant de bo ell també estimi així, i no pugui posseir mai l’objecte del seu amor”, li va desitjar la nimfa, i la deessa de la venjança va recollir el seu retret i el va acomplir: un dia en què Narcís intenta apaivagar la seva set a un estany de límpides aigües, contempla el seu reflex i acaba completament enamorat del jove inaccessible que no és sinó ell mateix. En un dels seus intents per atrapar la bella figura de la qual s’ha enamorat, Narcís es va apropar tant a l’aigua que va caure i va morir ofegat.

Les seves germanes, les Nàiades, quan van anar a l’estany a plorar la mort del seu germà, en comptes de trobar el seu cos, van trobar una preciosa flor, la qual van anomenar amb el seu nom, Narcís.

^{_{TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE: SARA SÁNCHEZ (1R BAT)}}

^{_{CITES DE LES METAMORFOSIS D’OVIDI DE LA TRADUCCIÓ DE FERRAN AGUILERA}}

AUTOR: Thulden, theodoor van
DATA: 1363 – 1638
MÈTODE: OLI SOBRE LLENÇ
UBICACIÓ: MUSEU del prado (madrid)
ANÀLISIS: Apol·lo intenta atrapar Dafne, mentre la nimfa busca escapar del déu.
FONT DE LA IMATGE: MUSEU DEL PRADO

Transcripció de l’àudio

Apol·lo se sentia molt poderós després de matar amb les seves fletxes la serp Pitó. Així que quan es va creuar amb Cupido i li va veure corbar el seu petit arc i tensar la seva corda, va gosar burlar-se d’ell: “nen juganer amb armes d’home!”, li va dir el déu.

La venjança de Cupido no es va fer esperar: a Apol·lo li va llençar una fletxa d’or perquè s’enamorés de la nimfa Dafne, filla del riu Peneu. En canvi, a Dafne va colpir amb una fletxa de plom, perquè rebutgés l’amor del déu. 

Apol·lo persegueix la nimfa a través dels boscos inflamat de desig i, quan ja quasi l’atrapa, Dafne demana a la carrera l’ajuda del seu pare, el riu Peneu i li prega: “Ajuda’m pare, si és veritat que els rius teniu poder diví, destrueix, transformant-la aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada!”.

Tot seguit, la delicada pell de la nimfa envolta una fina escorça, els seus braços es transformen en branques i dels seus cabells creixen fulles. Ja arrelada a terra, Apol·lo s’abraça al tronc del llorer en què ha estat transformat la bella nimfa i li diu: “Ja que no pots ser la meva esposa seràs, no dubtis, el meu arbre, ornaràs per sempre els meus cabells, la meva lira, el meu buirac”. I l’esvelta copa del llorer es va agitar com si la nimfa assentís.

^{_{TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE: MELANY barahona (1R BAT)
cites de les metamorfosis d’ovidi de la traducció de ferran aguilera}}

Autor: GIOVANNI, MARIA BOTTALLa
Data: 1613-1644

Mètode: Oli sobre llenç

Ubicació: Museu NACIONAL DE BELAS ARTES, RIO DE JANEIRO (brasil)
ANÀLISIS: DEUCALIÓ I PIRRA LLANÇANT PEDRES PER GENERAR LA NOVA RAÇA HUMANA
Font de la imatge: ARXIU WIKIPEDIA

Deucalió, fill del tità Prometeu, i Pirra, filla de Pandora, van ser avisats per Prometeu d’un pròxim diluvi universal creat per Júpiter.
Júpiter estava molt enfadat amb la raça humana a causa de les seves continuades males accions.
Deucalió i Pirra, però, es van salvar del diluvi perquè, gràcies a l’avís de Prometeu, havien pogut construir una arca i ajuntar provisions per navegar durant nou dies sota la tempesta enviada per Júpiter.
Un cop va cessar el diluvi, després de veure que la raça humana s’havia extingit, Deucalió i Pirra van anar al temple de Temis a preguntar sobre com repoblar la Terra d’humans.
La sacerdotessa els va contestar amb un enigma: “agafeu els ossos de la vostra mare, i llenceu-los cap endarrere”.
Al principi estaven confosos, però després van entendre que els ossos eren les pedres, i la mare, la Terra.
Quan Deucalió i Pirra anaven llençant les pedres cap endarrere, els humans s’anaven creant.
De les pedres que llençava Deucalió, en sortien homes, i de les de Pirra, en sortien dones.
D’aquesta manera, tots dos van crear una nova generació humana.

^{_{Text elaborat i amb la veu de: Jan Borrut (1r BAT)}}