Ahir vam celebrar el dia de la Pau fent una activitat molt interessant.
Es començava partint d’un poble que vivia en Pau i els alumnes després d’analitzar el dibuix del poble, anaven afegint altres dibuixos per fer-lo encara més agradable.
En sec, es van començar a sentir uns sorolls horribles, era el so de la guerra. Entre tots vam analitzar què li podia passar en aquest poble en guerra i ho vam dibuixar.
Tot era destrucció, tristesa i pena, però la guerra va passar i la gent del poble que havia sobreviscut va anar tornant. “Hem de reconstruir el poble…” van dir.
I com ho podem fer això ara? La resposta dels nens va ser “Esborrar-ho tot”, però de seguida es van adonar que costava molt, no marxava tot el que havia quedat pintat… Les cares dels alumnes parlaven per si mateixes: desesperació, impotència, alguns enfadats i tot, fins que van parar, perquè no podien arreglar-ho.
Al cap de poc, algú va dir: “I si plantem arbres, flors i tornem a dibuixar nens i nenes…”. Sí, podíem tornar a dibuixar, però tot va acabar amb una reflexió que ens va fer pensar molt.
Quan hi ha una guerra, hi ha danys personals i materials molt forts, i quan s’acaba, no és gens fàcil arreglar-ho, sempre queda una forta empremta…
Així ho hem vist i així ho hem treballat: