Va sent hora de desempolsar el nostre bloc. L’atabalament del final de curs va fer que ens deixéssim de parlar de la darrera lectura abans de les vacances. Força injust, car es va tractar de l’obra co-escrita per una persona molt vinculada al club de lectura, però no directament. Caldrà explicar-ho: Josep Ma Salvat Capell, cònjuge de la nostra estimada i companya del club Carme Planella, va escriure a quatre mans amb Antonio Solé Pujol “Un verano junto al Miño”.

Es tracta d’una obra no publicada que els seus autors van escriure a distància l’un de l’altre, el primer vivint a Lleida i el segon des de Pontevedra. Una historia entretinguda que també s’esdevé entre Catalunya i Galícia amb diferents ingredients: una herència inesperada, misteri, amors i desenganys, etc. Ideal per concloure la passada temporada del Club de lectura perquè a més a més, ens va permetre passar una fantàstica vetllada d’una nit d’estiu, parlant del llibre i de l’art d’escriure amb en Josep Ma i la Carme d’amfitrions a casa seva, amb un gran sopar sota els estels.

I per acabar-ho de fer rodó, en Josep Ma ens va obsequiar amb “Surtido variado”, que és un recull de relats, aquesta vegada només seus. Contes amb molt d’enginy, ironia i imaginació, que hem devorat aquest estiu sense adonar-nos-en.

La penúltima lectura de la temporada és una novetat editorial que puja com l’escuma. La imatge mostra la 4a edició però tenim constància, fins i tot, d’una vuitena. Però els seus inicis han estat ben curiosos: Eloy Moreno, escriptor novell es va autoeditar la novel.la El bolígrafo de gel verde i es va promocionar a ell mateix porta a porta o més ben dit llibreria a llibreria. I com no podia ser menys, va crear una web www.elboligrafodegelverde.com i va fer promoció al Facebook, entre moltes altres coses, com deixar un comentari en aquest blog, presentant-nos-la.

Ara, després d’alguns mesos, l’hem triat llibre del mes i crec que hem pres una bona decisió. Es tracta d’una història molt propera, del dia a dia, d’un home que te una vida com la de qualsevol i de com de vegades les coses poden donar un gir inesperat, fent que es pugui perdre tot.

Esperem reprendre contacte amb l’autor i poder comentar amb ell les diverses emocions i sensacions que ens regalarà, sens dubte,  la lectura de El bolígrafo de gel verde.

El mes passat vam rebre la visita d’en Rafel Santapau al Club de lectura. Home pol·lifacètic: professor de secundària de professió i artista de vocació;  de les lletres, de les arts plàstiques i de la música,  intel·lectual, director de teatre, una mica bohemi, polític … peculiar com ell sol, enginyós i divertit.

Venia a parlar-nos del seu  llibre “El Dietari del Contini”,  que ens presenta  un personatge que no existeix, creat per un altre que tampoc existeix. Com bé diu algú “L’amor, l’alta literatura i el joc, el compromís de l’intel·lectual i molta ràbia, literàriament dosificada, davant d’un món que no s’acaba d’entendre de tan evident que resulta. Amb un sentit de l’humor molt particular”. Tot això i més ho trobem a “El dietari del Contini”, un llibre sorprenent i que –igual que el seu autor- pot ser que ens agradi o que no , però no deixa indiferent a ningú. 

Amb ell vam parlar de molts del temes que es tracten al llibre, i d’altres que van anar sorgint, perquè si una cosa no s’acaba amb en Rafel és la conversa, sempre flueix, fàcil i seguida tot enfilant un tema darrera l’altre. Vam analitzar la societat que ens envolta, el país i tot allò que vam poder, poc a poc ens vam anar indignant amb un  munt de coses i per això vam decidir que el següent llibre que llegiríem seria “Indigneu-vos”, d’Stéphane Hessel.

Sílvia Cantons

Tot i tenir aquest bloc bastant descuidat, mea culpa, les activitats del club no s’aturen. És hora d’anar-se posant al dia:

El conte de la criada, de Margaret Astwood, va ser la nostra primera lectura per aquest 2011. Novel.la de ciència ficció, gènere poc llegit al club, que ens presenta un futur claustrofòbic en el que, donat que la major part de la població s’ha tornat estèril, les dones que no ho són, són esclavitzades amb la finalitat d’engendrar nous ciutadans. La protagonista, una d’aquestes dones, explica en primera persona com viu aquesta situació. La lectura resulta angoixant si tens tendència a posar-te a la pell dels personatges, però també val a dir que et fa reflexionar:  les relacions de poder, les lleis i les llibertats, el masclisme. Encara que costa de creure que es pugui esdevenir un futur com el que descriu l’autora, penso que ens ajuda a valorar el nivell de llibertats assolit en la nostra societat, i a reivindicar que no sempre és suficient.

I per acabar l’any, una escriptora propera i actual, Isabel Clara-Simó. Ens la proposen la Carme i la Beatriu. Una finestra indiscreta a quatre personatges molt interessants. Uns veïns que s’observen mútuament, per fugir de la soledat. Qui no ha fet de voyeur algun cop?  I és que de vegades ens sembla més interessant la vida dels altres que la pròpia. 

Llegir El gust amarg de la cervesa és llegir sobre les vides d’en Ramon, la Laia, la Vicenta  i el Jordi.  No serà la lectura, també, una mena de voyeurisme molt especial?