Tant bonic com seria que tothom digués sempre la veritat! Tots sabríem el què passa i per què passen les coses. Però el fet és que, per un cantó, a tots ens costa dir la veritat, encara que sigui a un amic, a un germà, i si es tracta de dir la veritat a una persona que està per a damunt nostre, llavors encara costa més.

Qualsevol s’hi atreveix! Sobretot si es tracta de dir-li que està abusant de la seva autoritat o que no te dret a fer-se el “jornalet” que es fa …

Per altre cantó a tots ens costa acceptar que ens diguin la veritat. Quasi sembla que ens estimem més viure contents i enganyats. Això que algú ens tregui els drapets al sol no ens agrada gens.

Trobem mil raons per fer-lo callar: que si “ ja sé el que faig”, “ ja sé el que em convé ”, “què s’ha cregut aquest mocós”,”només saben fer crítica destructiva!”…  

Total, la pobra veritat troba moltes dificultats per a obrir-se pas i fer-se sentir arreu del món. Una llàstima, perquè tots hi sortim perdent.