Hi ha persones que han de viure pràcticament soles. No poden ser amigues de ningú. Troben defectes a tothom i, a més a més, no saben en acceptar-los ni comprendre’ls. L’única solució sembla que seria fer desaparèixer tots els que no pensen com ells, els que tenen gustos diferents.

Potser llavors es quedarien tranquil·les, segures de que ningú els portarà la contrària, que tothom estarà d’acord amb les seves idees.

Els nostres vells es miraven les coses amb més parsimònia. Deien que en aquest món “ no es pot pas matar tot el que és gras”. Això és: en aquest món cal acceptar i passar per alt moltes coses i també moltes que no ens fan cap gràcia.

Cal fer-se càrrec que les persones som diferents per a fora i també per dins. Entestar-se que tots siguin iguals que jo és una solemne ximpleria. I, desgraciadament encara existeixen persones d’aquestes. Només cal ser un xic observador per a descobrir-les.