Diuen que la Son té un joc i que cada nit convida les nenes i nens a jugar amb ella. Jo ho sé, hi he jugat moltes vegades, tot i ser una mestra. La gent gran també pot jugar al joc de la Son.

I com s’hi juga?, preguntareu. Doncs fàcil, us respondré.

Primer us heu d’estirar al llit tan llargs com sigueu i quedar-vos ben quiets. Això és fonamental, perquè a la Son no li agraden els moviments bruscs i si un nen es belluga, doncs diu que no hi vol jugar i se’n va.

Després heu de respirar molt fort cinc vegades; els que no sàpiguen contar fins a cinc, que no es preocupin, la Son ja els ajudarà. I, per acabar, heu d’obrir les manetes i convidar la Son a venir. I ja està. Oi que és fàcil?

Ja està? Potser em preguntareu. I per això ens hem assegut a escoltar un conte?. No patiu, us respondré. Encara em queda per explicar quin és el joc de la Son. Si ho voleu saber, hi ha tantes maneres de jugar com nenes i nens.

La Lluna Tzan em va explicar un dia el seu somni. Si us ve de gust, us el contaré fil per randa.

Doncs, resulta que una nit a la Lluna no li venia gens de gust adormir-se i tot era gemegar i rondinar perquè els papes l’anessin a veure. És que encara vull jugar més!, deia. Doncs no pot ser, va dir una veu. Qui ets? Sóc la Son, que vols jugar amb mi? Sí, sí! I no vols dormir? Ai, no!

I així va ser com la Son convidà la Lluna a anar de passeig. Primer van pujar al cel, a veure la seva homònima… la què?, preguntareu, inquiets. Doncs la que és igual, o sigui, la lluna. Què rodona és!, exclamà la nena, jo me l’imaginava més petita. I jo a tu, respongué la lluna, més gran, ves quines coses! Vols jugar a fet i amagar?, prosseguí la lluna. Sí, sí, aplaudí la petita, entusiasmada. I s’estigueren jugant molta i molta estona. I ja de pas us diré, si ho voleu saber, que aquest és el motiu pel qual l’astre blanc ara es deixa veure, ara no, ara d’un cantó, ara de l’altre. Ei, divertit! O no?

La lluna, un astre blanc és.

Ara la veus, ara no,

Ara d’un cantó,

ara de l’altre, no.

Divertida és

i alegre juga

a fet i amagar.

Que m’hi vols acompanyar?

Ui, Son!, va dir la nena, estic una mica cansada. Vols que anem a veure el fons del mar?, oferí la Son, és molt més tranquil. Sí, sí!, exclamà, entusiasmada. I cap allà van anar. El mar, al veure’ls, els va preguntar que si volien jugar a fer palmes. Però, s’estranyà la nena, com ho podrem fer?, tu no tens mans. Cap problema, bonica, respongué el mar, tinc ones. Què bé! Què bé! Fins i tot es van inventar una cançó:

Pica onetes

mullades i netes.

Mira el mar

ben capgirat.

Canta i balla

fent una rialla.

I torna a picar onetes

amb les teves manetes.

I estigueren tanta estona fent palmes, cantant i ballant que, a la fi, a la Lluna-Tzan se li tancaven els ullets. Què?, li preguntà la Son, que vols anar a dormir, ara? No, no, respongué la nena, no encara, vinga, Son, juguem una mica més. La Son rumià una estona i li proposà: com que estàs bastant cansada, anem al teu llitet i seguim cantant i xerrant tota la nit. Sí! Sí!, exclamà la Lluna, m’agrada molt la idea, m’agrada. Ui! Mira com m’estiro al llit, què bé que s’hi està! Sí, confirmà la Son, a mi també m’ho sembla. A veure, Lluna-Tzan, quines paraules saps dir? Doncs no gaires, respongué, però les puc dir moltes vegades i semblen més:

Papa, mama, iaia, pipi, caca, coco, papa, pipi, mama, caca, coco, papa, iaia, chuchu, pipi, pipi, guau guau, miau miau, ma…ma, pa…pa, c…a…c…a, aaaaaaaah!, p…i…p,,,

La Son i la Lluna-Tzan ja no van dir res més perquè es van quedar ben i ben adormidetes. Quan després va entrar la mama a tapar a la seva filla, li va semblar veure una altra nena al seu costat. Bah!, va pensar, imaginacions meves!

Bona nit!, vull dir, vull dir: FI