Dimoni pelut
que a l’infern
no t’han volgut
t’has ficat
per un forat
i les banyes t’has deixat

L’Estrella més bella
té cua de foc.
Té cua l’Estrella
que miro, badoc.

L’Estrella més nua
té cua de neu,
tan llarga és la cua,
que es veu a Manlleu!

L’Estrella es passeja
a cavall del vent.
El sol, amb enveja,
la mira i la sent,

doncs té la fortuna
del ruc i els pastors
del bou i la Lluna,
dels homes millors:

Serà a l’Establia
per fer de fanal
pel Nen de Maria
la nit de Nadal.

Les veus dels infants el vent les recull,
i les deixa caure damunt les branques i les fulles
dels  arbres més vells i amb més grans arrels
que saben escoltar les coses que diuen.
Després les explica endins… molt endins en el més profund
al Cor que colpeja al centre del món.

Si un infant somriu, també somriu el Cor
i és quan neix en el prat una bonica flor.
Si un nen és feliç, el Cor està content
i neixen papallones que dansen en el vent.

Però, a vegades, les rialles esdevenen plors:
les llàgrimes cauen, tèbies avall
colpegen la Terra que està tremolant
quan veu en la vida que hi ha massa mort
Ossètia, Israel, Irak, Palestina…
entre bombes i fusells la mort camina,
enduent-se txetxens, afgans
i molts, molts nens africans!

Bombardegen, disparen i parlen de pau
cosa que no agrada al Cor del món:
“Si d’odi i violència ompliu la terra,
no sigueu mentiders: dieu – n’hi guerra !
La pau és somriure, encaixar les mans,
viure tranquils, mirant el demà,
com un cel serè en l’horitzó llunyà.

Només si escampes les ganes d’estimar
el vent somriu, i llavors pot portar
als arbres antics i a les seves arrels
les veus i els somnis dels feliços nens!”

Elio Giacone

Poema de Nadal: El caganer

Un pastoret molt golafre
fent camí cap a Betlem
li ha agafat mal de panxa
i busca una mata impacient.

Un majoral l’apressa
“vinga, vinga, caganer!”
que tot això et passa
per ser massa llaminer.

L’estel que tot ho vigila
se n’adona d’aquest fet
“poso la llum més fluixeta”
li diu a l’angelet

No sigui que algun espieta
descobreixi el pastoret.

Francesca Aubanell