L’escola es tancada
hi ha llum al carrer
la senyora Pepa
saluda al carter
-Que tingui un bon dia
avui és Nadal
no té una carteta?
no té una postal?
-Li porto una carta
del seu fill Pasqual
que des de Suïssa
li diu: Bon Nadal!
Estigui contenta:
Jesús ha nascut,
per dur-nos la joia
al món ha vingut.
Les joguines molt cansades,
estan tipes de voltar;
dins el sac totes plegades
s’han posat a rondinar.
Al rei negre li demanen
que les deixi en un balcó;
-“Ho faré, diu el rei negre,
i com més a prop millor”.
-“Si el rei ros no ens ho complica,
si el rei blanc dóna permís,
ara pujo de seguida
al balcó d’un cinquè pis”.
Quan el sol ja despuntava,
vaig alçar-me del meu llit;
– Quina sort!, quantes joguines
m’han deixat aquesta nit!
(Lletra: F.Bofill, A.Puig,
F.Serrat. Música: A.Daban)
Dimoni pelut
que a l’infern
no t’han volgut
t’has ficat
per un forat
i les banyes t’has deixat
L’Estrella més bella
té cua de foc.
Té cua l’Estrella
que miro, badoc.
L’Estrella més nua
té cua de neu,
tan llarga és la cua,
que es veu a Manlleu!
L’Estrella es passeja
a cavall del vent.
El sol, amb enveja,
la mira i la sent,
doncs té la fortuna
del ruc i els pastors
del bou i la Lluna,
dels homes millors:
Serà a l’Establia
per fer de fanal
pel Nen de Maria
la nit de Nadal.
Les veus dels infants el vent les recull,
i les deixa caure damunt les branques i les fulles
dels arbres més vells i amb més grans arrels
que saben escoltar les coses que diuen.
Després les explica endins… molt endins en el més profund
al Cor que colpeja al centre del món.
Si un infant somriu, també somriu el Cor
i és quan neix en el prat una bonica flor.
Si un nen és feliç, el Cor està content
i neixen papallones que dansen en el vent.
Però, a vegades, les rialles esdevenen plors:
les llàgrimes cauen, tèbies avall
colpegen la Terra que està tremolant
quan veu en la vida que hi ha massa mort
Ossètia, Israel, Irak, Palestina…
entre bombes i fusells la mort camina,
enduent-se txetxens, afgans
i molts, molts nens africans!
Bombardegen, disparen i parlen de pau
cosa que no agrada al Cor del món:
“Si d’odi i violència ompliu la terra,
no sigueu mentiders: dieu – n’hi guerra !
La pau és somriure, encaixar les mans,
viure tranquils, mirant el demà,
com un cel serè en l’horitzó llunyà.
Només si escampes les ganes d’estimar
el vent somriu, i llavors pot portar
als arbres antics i a les seves arrels
les veus i els somnis dels feliços nens!”
Elio Giacone
Un pastoret molt golafre
fent camí cap a Betlem
li ha agafat mal de panxa
i busca una mata impacient.
Un majoral l’apressa
“vinga, vinga, caganer!”
que tot això et passa
per ser massa llaminer.
L’estel que tot ho vigila
se n’adona d’aquest fet
“poso la llum més fluixeta”
li diu a l’angelet
No sigui que algun espieta
descobreixi el pastoret.
Francesca Aubanell
Va pel cel,
té ales
i no és cap ocell.
Em fan a terra,
serveixo al mar.
Quan sóc a l’aigua,
com sé nadar!
Què és?
Qui l’endevina?
Fa sopa fina.
Qui l’ha pescat,
tan malcarat?
Ens fa ganyotes
amb les dentotes.
Li diuen …..,
tothom ho sap.
Olga Xirinacs
En un bosc, hi vivia un ocell molt rondinaire. Trobava que hi feia sempre un clima primaveral. Ni massa calor, ni massa fred. Tot era cobert de flors i ple de bones olors. Però l’ocell ja n’estava fart.
– Sí, sí. Molt bonic. Però no puc menjar res gustós perquè encara està tot massa verd. M’agradaria que fes més calor, així la fruita es faria grossa i madura i podria atipar-me de valent.
I així va ser com, per desig de l’ocell, va arribar l’estiu. La calor es va ficar per tots els racons del bosc. Tot va créixer i madurar, i la fruita era molt bona, però l’ocell rondinaire aviat se’n va cansar.
– Sí, sí. Molt madur i molt bo, tot. Però tanta calor m’ha fet passar la gana.
Per si no fos prou, la calor va provocar un incendi al bosc. La temperatura encara es va fer més insuportable i els animals havien de fugir per no quedar rostits.
– Acabaré com un pollastre a l’ast. Tant de bo vinguessin les pluges i s’acabés la calor!
I així va arribar la tardor. Va ploure durant dies i nits, i l’ocell rondinaire no va trigar gaire a tornar a protestar.
– Sí, sí. Molt bé. S’ha apagat l’incendi i s’ha acabat la calor, però estic tan xop que no puc volar. Ja sé que el bosc necessita aigua, però tant de bo l’aigua fos sòlida, com la terra.
I va arribar l’hivern, que va cobrir tot el bosc d’aigua sòlida. O sigui, de neu.
L’ocell ja no es mullava, però com que el fred no li agradava gens, aviat va tornar a rondinar.
– Aaai, tan bé que estava a la primavera, quan no feia ni fred, ni calor, ni eren tot pluges, ni tot dies de sol… Sisplau, que torni la primavera…
I així és com, des de no se sap quan, i fins no se sap quin dia, l’ocell rondinaire fa que les estacions vagin canviant i vagin passant primaveres, estius, tardors i hiverns.
Atrapasons