El diumenge passat, el programa ’30 minuts’ de Tv3 va emetre ‘Inventant el Futur’. Es tracta d’un reportatge que parla de joves emprenedors que busquen i troben solucions en un context molt diferent. Més de 700.000 joves espanyols ni estudien ni treballen. Se’ls coneix com a “generació ni-ni”. Però aquest no és el cas del joves d'”Inventant el futur”.
Podeu veure’l clicant aquí.
Un reportatge de: Santiago Torres i Sara Segarra
Opinions al propòsit? Jo si. Esta clar que hi ha casos i casos. El talent de molts dels joves que apareixen en el reportatge és indiscutible, i malgrat estar convençut que en algun moment ens vàrem sentir enlluernats, estic igualment segur que en alguna ocasió ens van envair els dubtes i la ràbia.
Jo també. Com diu Mònica Planas a l’Ara d’avui (29/3/11; p.47) vaig pensar: “(…) com si la resta dels mortals fóssim uns conformats sense cap mena d’esperit lluitador que ens deixéssim portar per la inèrcia del sistema, (…)”
Potser, per la resta de mortals amb inquietuds, serà molt difícil produir un disc amb un “deejay” americà, o poder explicar que vàrem dir no a la “omnipresent xarxa de micro-missatges twitter”, esta clar. Però és que la carrera (que no cursa) dels emprenedors no comença en igualtats de condicions, però s’inicia en un mateix. Em quedo amb la inquietud de tots aquests joves i no amb el seu èxit. Veig a la fruitera del meu barri i penso que és una emprenedora de cap a peus. El mateix penso de la perruquera, el carnisser i el forner. Tots són joves, tots han arriscat i tots estan al peu del canó cada dia. Èxits que també mereixerien un reportatge.
G.Rigol
A mi personalment, si que em va agradar amb essència el reportatge del 30 minuts “inventant el futur”.M’explicaré, estem una mica tips que sempre es dibuixin als joves com a “generació ni-ni” o que es parli majoritàriament que la nostra societat està plena de joves desmotivats, sense cap futur . El què em va despertar el reportatge,va ser un “SI” amb lletres majúscules, per a tots aquells joves, que formen part de la nostra societat , que si creuen en ells, que si estan il•lusionats, que treballen amb allò que els agrada, que si saben aprofitar les oportunitats, que la seva meta és, no defallir, que si, saben que cauran , però també sabem que es tornaran a aixecar. Penso que la finalitat que els mou, no és en cap moment l’èxit en si mateix, sinó les ganes de fer el que els agrada i de portar a terme un somni, en el que creuen per sobre de tot. En aquest camí, es poden trobar en moments d’ èxit o no, ja que en molts dels casos, està per veure. En cap moment, ho vaig veure com un àtac ni vaig pensar : “(…) com si la resta dels mortals fóssim uns conformats sense cap mena d’esperit lluitador que ens deixéssim portar per la inèrcia del sistema, (…)”. Potser perquè no soc jove ni emprenedora…Però per altra banda, em vaig sentir molt identificada amb la lluita, amb la il•lusió, amb l’esforç i el treball d’aquest joves. Potser ens hem acostumat a veure noticies plenes de frustració i de queixa, i no ens n’alegrem quan les coses els hi van bé als altres.
Evidentment que tots no partim amb igualtat de condicions. Però tots coneixem “nens de papà”, que tenen tot el què volen i quan volen, i per els que no donaries un duro. També coneixem però, aquells emprenedors/es que amb esforç i ganes han tirat endavant el seu negoci. “Recién Llovido” i “Bon Paladar”, amb la Sílvia i la Isabel que ens van mostrar el seu dia a dia, no fàcil i ple d’obstacles, son mostres evidents d’aquest “savoir-fair”.
El que sí em pregunto, és per què en aquest reportatge no hi va sortir, cap dona jove emprenedora? Les dones joves no són tant emprenedores com els seus companys nois? Potser l’educació cap a un fill noi està més pensada cap el lideratge i la independència ? Potser les dones emprenedores, no són tant joves i arriben a ser-ho després d’altres aprenentatges?Potser les dones prefereixen ser manades a manar?.Bé, Però això seria materia d’un altre post. Bona nit!