Author Archives: Ricard

Experiències viscudes

Divendres a la nit, el nervis no van deixar anar a la son pel camí per on volia, i es va dormir menys de l’habitual, pensant si a les motxilles i serà tot i no em deixaré res, pensant en la cursa i l’administració d’esforços.

Dissabte al voltant de les sis amunt, un Cafè  unes galetes i cap a Sant Adrià amb el Daniel i el Javi, a recollir al Jordi i d’allà cap a Olot.

Arribada a Olot a quarts de nou i trobada per la carretera amb la resta de l’equip. Aparcament ràpid i sense problemes, i primera mostra que l’organització de la cursa esta per la feina i sap  que és organitzar una cursa per tantes persones.

Del pàrquing habilitat per l’organització ràpid a recollir dorsals i passar els tràmits administratius i les verificacions, sense problemes i sense gent. Vam ser dels primers equips en passar-los i l’hora ens va ajudar a no fer cues ni patir cap tipus d’aglomeració.

Un cop recollit tot cap a esmorzar un entrepà de llom i a gaudir de la part mes lúdica de la cursa, un esmorzar en bona companyia i amb un tema de conversa divertit, tothom content i feliç i amb ganes de que comenci la cursa, últims apunts per l’equip de suport, recollida de calé per crear un fons comú per millorar els avituallaments de l’organització i cap als cotxes a preparar-nos per la cursa.

Un cop preparats cap el control de sortida i a respirar “l’ambientillo” de la cursa, gaudir del moment. Speaker, tambors d’animació i comentaris varis per alegrar el matí.

Un minut abans de la  sortida l’organització molt engrescada i amb ganes d’aixecar l’ànim comenta que gaudim d’aquesta festa, i apa a gaudir però festa, festa.

 

I jo amb el pensament a la cursa, i el dubte  de no marcar un ritme massa alt en que al final trobem un peatge i l’esforç se’n vagi en orris. Aquesta era la meva preocupació principal. Es per això que sempre procurava anar a la part del darrera per regular a la baixa el ritme, però encara i així les màquines de l’equip (Jordi i Ricard), van marcar un ritme en que les previsions es van millorar en 20 minuts a l’arribada a Amer.

En Amer a dinar en bona companyia, i sobre tot rebre les atencions de l’equip de suport (un deu per ells). Un cop dinats a caminar per pair bé i jo content perquè el ritme m’agradava. Un cop superat el temps de la digestió res de corre, molt sol i molta calor com ja va explicar el Ricard.

I en aquestes que el meu nebot comenta que li ve de gust fer tota la cursa, i no vaig poder estar-me de dir-li “c_ _ _ _n como la acabes estoy una semana sin hablarte), com podeu veure amb el meu nebot parlo en castellà.

 

Entrant a Girona vam presenciar una lipotímia d’un participant. Vaig rebre l’avís del meu equip però jo no la vaig presenciar. Ràpidament trucada al 112 per comprovar que tenien avís i pendents de l’arribada d’un ambulància que no es va demorar gaire.

Arribada a Girona i a sopar, les cames dolorides però l’esperit jove. Eren les vuit i estava a punt de pondre’s el sol i començar la nit, i com no ? Uns nois tan joves com nosaltres a gaudir-la. Ja ho teníem tot la festa de la sortida i la nit, però la veritat es que no estàvem pe gaire ballaruga.

Jo em trobava bé, amb el típic cansament de caminar 57 km però sense que el meu cos marqués un punt feble, simplement tenia el cos com una llum que regula la intensitat lluminosa (el dolor). La cursa ja havia donat un quart de volta al potenciòmetre, però res en particular, ni butllofes ni mal de genoll ni res de res.

Un cop sopats a caminar i aquí vaig gaudir dels millors moments de la cursa. Passeig pel mig de Girona amb una llum crepuscular al cel i totes les terrasses il·luminades i plenes de vida i molta gent mirant a una colla de perduts amb un motxilla i una samarreta de color taronja.

Bé  al sortir de Girona ja es nit tancada i tenim una nit esplèndida amb una lluna preciosa i uns núvols alts estratificats que feien de la nit un crit d’ànim i de pensar quina sort de viure aquests moments. Bé això si miraves al cel però les forces ja no estaven per tantes alegries i ja havia arribat  el moment de col·locar el pilot automàtic. Això del pilot automàtic es el que fa un mortal normal (no un mega atleta), quant participa en una cursa d’aquesta magnitud. No es un altre cosa que caminar al teu ritme amb tots els “ais i uis”, deixant el cap en blanc esperant que passi els temps i els kilòmetres.

 

L’arribada a Cassa de la Selva es va fer feixuga i bastant al límit de les meves forces, va ser el punt on més vaig patir per arribar, però un cop allà dutxa canvi de roba  (pantalons i samarreta de màniga llarga) i a agafar forces per continuar, un brou calent, fruita, fruits secs. Aprofitant que el Dani estava sent atès per la Creu Roja vaig fer-me una revisió dels peus i em van col·locar una crema calmant als peus. Van comentar que no tenia res que tots els mals tenien un culpable que es deia 72 km.

Sortida de Cassa després de 45 minuts, i el Daniel que no pot més, els seus peus han dit prou, comiat d’ànim i a connectar el pilot automàtic de nou. Per cert no se com però algú ha donat un quart de volta més al potenciòmetre.

A quatre quilòmetres de Llagostera i un cop comprovat el pilot automàtic durant uns quants quilòmetres, vaig veure que el meu cos responia i ja només pensava en el final de la cursa. Però coses de la vida entrant al poble de Llagostera vaig “córrer” a buscar un racó per anar al lavabo. D’aquí cap al punt de control, que estava a uns 500 metres, i a plantejar què fer.

Vaig decidir menjar només poma per intentar contenir el mal de panxa i vaig hidratar-me molt, total ja estàvem a 18 km de la meta, o mirat d’una altra manera Santa Cristina d’Aro a 10 km i d’allà un passeig fins Sant Feliu. Continuava pensant que arribaria.

Abans de sortir el Fernando em va donar assistència als peus, i vaig sortir fora del pavelló on vaig notar que el meu cos estava destemprat i patia bastant fred.

 

El Josep em deixa la seva jaqueta polar, i començo a pensar que el meu cos està destemprat i marca símptomes de debilitat, però pel cap no tinc l’idea  d’abandonar.

Un cop caminats uns quants kilòmetres i a la vista de Santa Cristina i les faroles llunyanes del coll de Sant Feliu de Guíxols una altra parada d’urgència. Ja no va fer falta córrer, estàvem sols com mussols, dos passes fora del camí i com fan els helicòpters de bombers una descarrega i amunt.

Aquí ja veia el límit de les meves forces. El Josep caminava amb mi donant-me ànims per seguir, i de nou en marxa vaig rebre un cal fred i una sensació d’intent de vomitar però sense cap motiu aparent per fer-ho. Aquesta va ser la primera senyal i l’última que volia sentir, quedaven dotze quilòmetres i vaig desconnectar el pilot automàtic. Vaig dir adéu als companys de fatigues i a esperar el cotxe de suport per anar a Santa Cristina a deixar el xip.

Al final va ser la panxa la que no va aguantar l’esforç. Des de les onze del matí no va parar de treballar, fruita beguda, barretes, sucs, Isostar, pasta, entrepà…..

Tot té un límit i jo el vaig trobar al càmping Ridaura, a la vista de Santa Cristina i de les faroles del coll de Sant Feliu, no vaig voler seguir patint per acaba la gesta i patir un resultat incert, els peus a terra i el cap fred.

No vull acabar sense fer un comentari final. Us diré que no vaig deixar de parlar-me amb el meu nebot, com ja sabeu va fer trampes i va fer quatre kilòmetres en cotxe, i desprès es va tornar a unir a la cursa.

Lo que no se es si le dolia el pie, o lo hizo para no hacerme enfadar.

 

Gràcies a tots.

Joan Salve.

SI VOLS AJUDAR A ETIÒPIA CORRE DE NIT I DIA

24 hores i ja hi serem!!!!!

I ara comença el repte esportiu. Demà al matí a aquestes hores ja serem a Olot i ben aviat començarem primer a caminar i després a córrer. La cursa s’inicia de dia. Passarem per diferents pobles i comarques amb un únic objectiu al cap arribar tots quatre junts a veure la mar Mediterrània a Sant Feliu de Guíxols. A mesura que avancem el cansament anirà apareixen i ens caldrà fer un esforç suplementari per tal que la nostra il·lusió es faci realitat.

100 kms. són molts kms. Ningú de nosaltres ho els ha fet mai, però aquest repte solidari s’ho mereixia i amb tota l’escola al darrera estem convençuts de que ho assolirem.

Al llarg de tot aquest temps hem notat el vostre suport. Demà el necessitarem més que mai. Esperem poder llegir els vostres comentaris en la llarga jornada que ens espera. Anirem informant a través del mateix bloc d’on estem en cada moment i de com ens trobem. També anirem penjant algunes fotos.

Estem segurs que demà notarem el vostre alè i els vostres ànims i que aquest serà fonamental per no defallir i arribar contents, cansats, però satisfets a l’arribada.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=3LNG6AWvCg4[/youtube]

1, som una escola solidària

48 hores i ens posarem en marxa.

La SOLIDARITAT ha estat un motiu per propiciar un espai de trobada. El Ricard ens ha engrescat i li agraïm haver-nos donat l’oportunitat de generar un PROJECTE SOLIDARI que deixarà suc, que ha servit per parlar-ne a les aules, per conèixer el rodal, per fer esport, … i per fer pinya.  I tenim la sort de comptar amb una AMPA  que es mou i que fa “més gran” l’escola, oferint-nos activitats que fan”bullir” el pati.

La solidaritat dinerària arribarà lluny a través d’Intermón Oxfam, i amb l’altra guardiola solidària podrem donar un cop de ma a algunes famílies de l’escola. També s’és solidari quan en el dia a dia us agrupeu per recollir els vostres fills/es o atendre’ls,  quan redistribuïm la roba esportiva usada que ens retorneu, quan reutilitzem els llibres, quan us agrupeu per aconseguir que algú/una de l’entorn proper també vagi de colònies, quan donem un cop de mà per comprar els llibres o pagar les quotes de material i sortides de companys propers que tenen dificultats, etc.,  sacrificant altres despeses personals, oferint el que ens agradaria rebre.

Per a tots set, Joan, Jordi, Dani, Ricard, Josep, Antonio i Fernando, fooorça! Molta força! A lluir la samarreta taronja impregnada pels alumnes petits i grans.

Ens veurem a Sant Feliu!!!

 

Ildefonso Cardo


2 dies: previsions

2 dies i go!

Amb tan pocs dies gairebé ja només queda pensar en la cursa. Preveure tot el que pot passar i fer tots els preparatius per no deixar res a la improvisació. Suposo que a us agradarà poder fer un seguiment de la cursa i saber on ens trobem. Dins del que ens sigui possible intentarem informar a través d’aquest mateix bloc d’on i com ens trobem en cada moment.

De moment us deixem amb les previsions del temps de pas pels diferents controls, però això és tan sols una previsió.

Amb l’empenta de tots i totes assolirem l’arribada de la mateixa manera que vam fer el cim de la Mola tots junts.

VIA VERDA KM PARCIAL KM ACUMULAT POSSIBLE HORA DE PAS
OLOT 0 0,0 11:00h
LA VALL D’EN BAS 7,8 7,8 12-12.15
SANT FELIU DE PALLEROLS 9,8 17,6 13-13.30
AMER 13,2 30,8 15.30-16.00
ANGLÉS 7,4 38,2 17.00-17.45
GIRONA 17,8 56,0 19.30-20.30
CASSÀ DE LA SELVA 15,4 71,4 23-24
LLAGOSTERA 9,6 81,0 1-2
SANTA CRISTINA D’ARO 10,1 91,1 3-4
SANT FELIU DE GUÍXOLS 7,2 98,3 5-6

3 dies: els deures fets

Tan sols 3 dies!

Quan hom es planteja 100 kms. sap que haurà d’entrenar de valent i acumular kms. i més kms., si vol assolir la fita. És un objectiu a llarg termini que necessita temps, esforç i dedicació. Cal cercar hores per poder sortir a entrenar, ja sigui sol, o amb els companys que t’acompanyaran el dia del repte.

Des del 8 de gener, la data amb la que vam iniciar els entrenaments que ens havien de portar fins aquí he acumulat 700 kms. Ara ja no valen lamentacions els deures estan fets. De ben segur que podia haver fet més o fer-ho d’una altra manera, però ja no podem tornar enrere.

Ja tan sols resten un parell d’entrenaments abans d’estar a la línia d’arribada. Avui una horeta una mica exigent i dijous 40 minuts de trot suau i a partir de demà menjar molta pasta i fruita i beure molta aigua. Tot sigui per omplir fins dalt el dipòsit del carburant necessari (hidrats) per dissabte.

 

4 dies: com hem arribat fins aquí ?

Només 4 dies.

Bé queden unes hores per sortir a la cursa, (al final hem tocarà ser allà), i penso que es un orgull molt gran participar en la cursa, i representar al col·legi en aquesta jornada festiva, que es la trailwalker.

Encara recordo la primera conversa amb el Ricard a la porta de l’escola per iniciar aquesta aventura, i la veritat es que el meu oferiment va ser incondicional per tirar-la endavant, encara que vaig plantejar-li la meva voluntat de no sortir a fer-la com a primera opció. Tothom va acceptar i va respectar que jo formaria part de l’equip de suport.

En  aquell moment només volia sortir a entrenar amb els participants, i engrescar als pares que venien els diumenges a entrenar amb nosaltres, per acompanyar-los de tornada a l’escola i adaptar l’entrenament a les seves condicions físiques.

No he deixat d’entrenar per que sempre hi ha la possibilitat de que algú dels participants no pugui sortir per un motiu o un altre, i al final  he tingut l’oportunitat de sortir a la cursa. El destí a volgut que sigui així i ara no quedar més que gaudir del moment;  estic ansiós per que arribi el gran dia per compartir amb Ricard, el Jordi i el Daniel l’experiència de la cursa i rebre el suport del Fernando, l’Antonio i el Josep.

Vull donar les gràcies a l’escola (direcció, mestres, Ampa i pares), per donar-me l’oportunitat de participar en aquesta aventura.

 

Joan Salve.

5 dies: un projecte amb continuïtat

5 dies per la cursa!!!

Com tota activitat humana aquest projecte ha estat polièdric. No tenia un sol objectiu:

  • És cert que volíem fer una cursa de 100 km., tot un repte
  • També volíem ajudar a recollir diners pel projecte solidari internacional que lidera una organització reconeguda com Intermon Oxfam.
  • Ens havia de servir per encetar un projecte solidari amb la recollida de diners per les famílies més necessitades del nostre entorn més immediat (l’escola) en aquests moments difícils per a tots.
  • Consolidar un grup de persones amb ganes de sortir els diumenges al matí a fer una mica d’esport i salut

En el trajecte d’aquest projectes han estat moltes les persones que ens han acompanyat.

Avui volem parlar de tots els que els diumenges al matí us heu llevat ben d’hora, ben d’hora per ser a les 8 del matí a la porta de l’escola. Encara que a vegades no us ho pugui semblar això era un motiu més que ens donava empenta.  A part dels que formavem part del repte esportiu allà sempre hi havia algú més:

  • Alfonso, sempre amb un somriure i que dóna la impressió que corre sense esforç
  • Pedro, molt callat però corrent com el que més
  • Ernesto, allà estava, fins i tot, els dies que erem ben poquets
  • Jesús, que amb un dia molt de fred vam fer una caminada a bon ritme pel rodal contemplant la glaçada que ens envoltava,
  • Joan Graell, que feia molt de temps que no corria i ens va acompanyar uns kms.
  • David, que va estar amb nosaltres en els primers entrenaments
  • Espero no oblidar-me a ningú.

El 5 de maig, és el dia de la cursa, però aquest projecte de sortir els diumenges a les 8 de la porta de l’escola a córrer una estona per mantenir la forma i fer salut no s’acaba aquí. Potser caldrà pensar en nous reptes esportius, però creiem que s’ha de consolidar i continuar.

Ah i no està oblidat, un cop passat el 5 de maig, hem de cercar una data per qui vulgui pujar caminant a la Mola des de l’escola.

Ho tenim molt clar en cap moment no hem estat sols i el que vulgui anar caminant fins el cim del Vallès que cada dia podem contemplar des del pati de l’escola, You’ll never walk alone”

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=pklsCwbj_QM[/youtube]

 

6 dies: la participació de l’AMPA

Tan sols 6 dies.

Recordo el dia que ens veu proposar aquesta fita. Des de la Junta de l’AMPA vam creure que era un projecte molt interessant, es tractava de fer un treball conjunt amb tota l’escola per la solidaritat amb el tercer món.

Ens vam començar a posar les piles, i es va proposar fer unes guardioles solidàries que van fer els nois i noies de sisè, els quals es van implicar molt amb el tema, sortint els divendres a la tarda amb la guardiola pel pati, i recordo em va cridar molt l’atenció com donaven tot tipus d’explicació —amb criteri— a tothom que preguntava de què anava tot allò.

Després va venir la sortida a La Mola, ens vam penjar una cinta verda —com a distintiu del color d’Intermón— i a caminar s’ha dit.

En nostre equip va sortir corrent des de l’escola, els altres vam anar amb cotxe fins a Can Robert, va ser molt emocionant trobar-nos amb l’equip a Matadepera i tots els cotxes saludant-los a cop de botzina.

I la Festa de la Primavera? Quina Festa! Els nens de còmic van fer amb el seu monitor un arbre de quasi 4 metres, on els nens i nenes anaven penjant els seus desitjos a les branques fins que el van fer florir de colors.

La xocolata, cedida per CECOC, boníssima per anar-hi sucant els pastissos que van fer les mares i pares de sisè.

I el taller de flors… No es cabia no es donava l’abast, tots els nens i nenes volien fer la seva flor. El racó de les monedes amb fotografies d’Etiòpia, etc..

Tot això amb un sol lluent, digne d’una Festa de Primavera.

Tothom va participar moltíssim, el nostre pati feia goig: pares, fills i mestres.

Des de l’AMPA, estem segurs que tot el que s’ha fet ha valgut la pena, ja que hem aconseguit ajudar a millorar les condicions de vida de la gent d’Etiòpia, i al mateix temps hem realitzat una tasca de col.laboració entre els diferents estaments de l’escola, i que de ben segur que deixarà una bona empremta, sobretot en els nostres fills i filles, que un dia recordaran que van ajudar a un projecte amb paraula SOLIDARITAT, tant per persones del tercer món com per les que tenim cada dia al nostre costat. Gràcies a tothom.

Leonor Calvet

Presidenta de l’AMPA