Divendres a la nit, el nervis no van deixar anar a la son pel camí per on volia, i es va dormir menys de l’habitual, pensant si a les motxilles i serà tot i no em deixaré res, pensant en la cursa i l’administració d’esforços.
Dissabte al voltant de les sis amunt, un Cafè unes galetes i cap a Sant Adrià amb el Daniel i el Javi, a recollir al Jordi i d’allà cap a Olot.
Arribada a Olot a quarts de nou i trobada per la carretera amb la resta de l’equip. Aparcament ràpid i sense problemes, i primera mostra que l’organització de la cursa esta per la feina i sap que és organitzar una cursa per tantes persones.
Del pàrquing habilitat per l’organització ràpid a recollir dorsals i passar els tràmits administratius i les verificacions, sense problemes i sense gent. Vam ser dels primers equips en passar-los i l’hora ens va ajudar a no fer cues ni patir cap tipus d’aglomeració.
Un cop recollit tot cap a esmorzar un entrepà de llom i a gaudir de la part mes lúdica de la cursa, un esmorzar en bona companyia i amb un tema de conversa divertit, tothom content i feliç i amb ganes de que comenci la cursa, últims apunts per l’equip de suport, recollida de calé per crear un fons comú per millorar els avituallaments de l’organització i cap als cotxes a preparar-nos per la cursa.
Un cop preparats cap el control de sortida i a respirar “l’ambientillo” de la cursa, gaudir del moment. Speaker, tambors d’animació i comentaris varis per alegrar el matí.
Un minut abans de la sortida l’organització molt engrescada i amb ganes d’aixecar l’ànim comenta que gaudim d’aquesta festa, i apa a gaudir però festa, festa.
I jo amb el pensament a la cursa, i el dubte de no marcar un ritme massa alt en que al final trobem un peatge i l’esforç se’n vagi en orris. Aquesta era la meva preocupació principal. Es per això que sempre procurava anar a la part del darrera per regular a la baixa el ritme, però encara i així les màquines de l’equip (Jordi i Ricard), van marcar un ritme en que les previsions es van millorar en 20 minuts a l’arribada a Amer.
En Amer a dinar en bona companyia, i sobre tot rebre les atencions de l’equip de suport (un deu per ells). Un cop dinats a caminar per pair bé i jo content perquè el ritme m’agradava. Un cop superat el temps de la digestió res de corre, molt sol i molta calor com ja va explicar el Ricard.
I en aquestes que el meu nebot comenta que li ve de gust fer tota la cursa, i no vaig poder estar-me de dir-li “c_ _ _ _n como la acabes estoy una semana sin hablarte), com podeu veure amb el meu nebot parlo en castellà.
Entrant a Girona vam presenciar una lipotímia d’un participant. Vaig rebre l’avís del meu equip però jo no la vaig presenciar. Ràpidament trucada al 112 per comprovar que tenien avís i pendents de l’arribada d’un ambulància que no es va demorar gaire.
Arribada a Girona i a sopar, les cames dolorides però l’esperit jove. Eren les vuit i estava a punt de pondre’s el sol i començar la nit, i com no ? Uns nois tan joves com nosaltres a gaudir-la. Ja ho teníem tot la festa de la sortida i la nit, però la veritat es que no estàvem pe gaire ballaruga.
Jo em trobava bé, amb el típic cansament de caminar 57 km però sense que el meu cos marqués un punt feble, simplement tenia el cos com una llum que regula la intensitat lluminosa (el dolor). La cursa ja havia donat un quart de volta al potenciòmetre, però res en particular, ni butllofes ni mal de genoll ni res de res.
Un cop sopats a caminar i aquí vaig gaudir dels millors moments de la cursa. Passeig pel mig de Girona amb una llum crepuscular al cel i totes les terrasses il·luminades i plenes de vida i molta gent mirant a una colla de perduts amb un motxilla i una samarreta de color taronja.
Bé al sortir de Girona ja es nit tancada i tenim una nit esplèndida amb una lluna preciosa i uns núvols alts estratificats que feien de la nit un crit d’ànim i de pensar quina sort de viure aquests moments. Bé això si miraves al cel però les forces ja no estaven per tantes alegries i ja havia arribat el moment de col·locar el pilot automàtic. Això del pilot automàtic es el que fa un mortal normal (no un mega atleta), quant participa en una cursa d’aquesta magnitud. No es un altre cosa que caminar al teu ritme amb tots els “ais i uis”, deixant el cap en blanc esperant que passi els temps i els kilòmetres.
L’arribada a Cassa de la Selva es va fer feixuga i bastant al límit de les meves forces, va ser el punt on més vaig patir per arribar, però un cop allà dutxa canvi de roba (pantalons i samarreta de màniga llarga) i a agafar forces per continuar, un brou calent, fruita, fruits secs. Aprofitant que el Dani estava sent atès per la Creu Roja vaig fer-me una revisió dels peus i em van col·locar una crema calmant als peus. Van comentar que no tenia res que tots els mals tenien un culpable que es deia 72 km.
Sortida de Cassa després de 45 minuts, i el Daniel que no pot més, els seus peus han dit prou, comiat d’ànim i a connectar el pilot automàtic de nou. Per cert no se com però algú ha donat un quart de volta més al potenciòmetre.
A quatre quilòmetres de Llagostera i un cop comprovat el pilot automàtic durant uns quants quilòmetres, vaig veure que el meu cos responia i ja només pensava en el final de la cursa. Però coses de la vida entrant al poble de Llagostera vaig “córrer” a buscar un racó per anar al lavabo. D’aquí cap al punt de control, que estava a uns 500 metres, i a plantejar què fer.
Vaig decidir menjar només poma per intentar contenir el mal de panxa i vaig hidratar-me molt, total ja estàvem a 18 km de la meta, o mirat d’una altra manera Santa Cristina d’Aro a 10 km i d’allà un passeig fins Sant Feliu. Continuava pensant que arribaria.
Abans de sortir el Fernando em va donar assistència als peus, i vaig sortir fora del pavelló on vaig notar que el meu cos estava destemprat i patia bastant fred.
El Josep em deixa la seva jaqueta polar, i començo a pensar que el meu cos està destemprat i marca símptomes de debilitat, però pel cap no tinc l’idea d’abandonar.
Un cop caminats uns quants kilòmetres i a la vista de Santa Cristina i les faroles llunyanes del coll de Sant Feliu de Guíxols una altra parada d’urgència. Ja no va fer falta córrer, estàvem sols com mussols, dos passes fora del camí i com fan els helicòpters de bombers una descarrega i amunt.
Aquí ja veia el límit de les meves forces. El Josep caminava amb mi donant-me ànims per seguir, i de nou en marxa vaig rebre un cal fred i una sensació d’intent de vomitar però sense cap motiu aparent per fer-ho. Aquesta va ser la primera senyal i l’última que volia sentir, quedaven dotze quilòmetres i vaig desconnectar el pilot automàtic. Vaig dir adéu als companys de fatigues i a esperar el cotxe de suport per anar a Santa Cristina a deixar el xip.
Al final va ser la panxa la que no va aguantar l’esforç. Des de les onze del matí no va parar de treballar, fruita beguda, barretes, sucs, Isostar, pasta, entrepà…..
Tot té un límit i jo el vaig trobar al càmping Ridaura, a la vista de Santa Cristina i de les faroles del coll de Sant Feliu, no vaig voler seguir patint per acaba la gesta i patir un resultat incert, els peus a terra i el cap fred.
No vull acabar sense fer un comentari final. Us diré que no vaig deixar de parlar-me amb el meu nebot, com ja sabeu va fer trampes i va fer quatre kilòmetres en cotxe, i desprès es va tornar a unir a la cursa.
Lo que no se es si le dolia el pie, o lo hizo para no hacerme enfadar.
Gràcies a tots.
Joan Salve.
