QUÈ ÉS UN BIOMA?
La biosfera és la capa de la superfície terrestre en què tenen lloc tots els processos vitals, o dit d’una altra manera, tots aquells espais on hi ha vida o n’hi pot haver. Aquesta biosfera és pot dividir en la geosfera, que inclou tots els ecosistemes terrestres, i la hidrosfera, que comprèn tots els ecosistemes aquàtics. La geobiosfera es pot dividir en diferents biomes.
El bioma és la unitat fonamental dels grans sistemes ecològics, són grans unitats definides en funció de les zones climàtiques i les formacions vegetals de fisiognomia i fenologia semblants. Un exemple: les condicions climàtiques al Sahara, al Namib o a Atacama són les mateixes (bàsicament altes temperatures i baixa humitat), fruit d’això els seus paisatges són similars i les plantes que hi creixen, tot i tenir un origen molt diferent, s’han hagut d’adaptar a aquestes condicions, sovint de la mateixa manera. Tots aquests deserts, entre altres, formen part d’un mateix bioma. D’una manera més planera, podríem dir que els biomes són els grans paisatges o els grans ecosistemes del món. La primera classificació que faríem del planeta si els poguéssim veure des de fora.
La majoria d’obres i autors coincideixen en classificar els biomes en nou grans unitats: selves tropicals, sabanes, deserts, mediterrànies, selves temperades, boscanes decídues, taigà, tundra i estepes i praderies. Discrepant, principalment, en els límits d’aquests o en la classificació d’alguna de les seves unitats (veure estepes i praderies més endavant). Entre biomes els límits no estan clarament marcats, entre uns i altres hi ha zones de transició en què la vegetació es va barrejant. Les zones de transició entre ecosistemes es coneixen com a ecotons.
Dins de cada gran bioma es poden trobar àrees, a vegades extenses, amb característiques peculiars. Les muntanyes són illes climàticament discordants dins els biomes que les envolten, és per això que es coneixen com a orobiomes. Cada serralada és diferent a les altres en funció de la zona en què està situada, així la zonació altitudinal dels biomes és completament diferent. Per exemple, si ens enfilem per les muntanyes dels Països Catalans, després dels alzinars i màquies mediterrànies, trobarien per aquest ordre: rouredes, pinedes de pi roig (o fagedes), pinedes de pi negre i prats alpins; en canvi, si ens enfilem pels Andes a l’Equador, els estatges de vegetació serien els següents: sabana, bosc nebulós i páramos. D’altra banda, els sòls extrems (rocosos, arenosos, salins o inundats, per exemple) els hi correspon una vegetació especial, que s’anomena vegetació azonal; aquests ecosistemes reben el nom de pedobiomes.
De classificacions dels biomes del món n’hi ha de diferents, decantar-se per una o altre depèn dels criteris personals. Segurament la més coneguda i usada a casa nostre és la que segueix l’obra enciclopèdica Biosfera. La classificació que fa aquesta obra és bàsicament fisiognòmica, classificant les rouredes mediterrànies, per exemple, com a boscanes decídues, no distingint els diferents orobiomes. Es per això que he preferit la classificació de Walter (1976), on les unitats fonamentals (selves tropicals, sabanes…) són les mateixes, però en què, per seguir amb l’exemple, les rouredes mediterrànies estan incloses dins els orobiomes d’aquest bioma. Si bé és cert que el seu aspecte és el mateix (els arbres que formant l’estrat arbori són similars, o els mateixos), les formes i la composició floral són completament diferents, amb poques coses en comú.
Les selves tropicals es troben en una estreta franja al voltant de l’equador, en tres continents: Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud. En aquestes zones les pluges hi són abundants (un mes en què plogui menys de cent litres per metre quadrat ja es considera relativament sec) i les temperatures es mantenen constants al llarg de l’any, al voltant de vint-i-cinc graus (únicament amb oscil·lacions diàries, que poden ser d’uns nou graus). Aquestes selves es caracteritzen per ser sempre verdes, per la seva exuberància i per la seva gran biodiversitat, la més alta del món. La gran riquesa d’espècies és deu al fet que aquestes selves s’han mantingut estables, des d’un punt de vista climàtic, des de fa milions d’anys (no veient-se afectades, per exemple, per les diferents glaciacions). Les seves condicions ambientals són, a més, de les més aptes per al desenvolupament de la vida. En aquestes selves la majoria de nutrients es concentren a troncs i fulles, si n’hi ha de disponibles al sòl, són ràpidament absorbits per les plantes. Quan són talades resta un sòl molt pobre que no permet la seva recuperació posterior (transformant-se, generalment, en una sabana). D’aquí la importància de la seva conservació i la necessitat de fer-ne un ús sostenible. Tot i l’aparent estabilitat, aquestes selves són molt poc resistents a les alteracions.
Les sabanes són típiques de les zones tropicals sense glaçades, amb un cicle anual ben definit: una època calenta amb pluja, i un període fresc extremadament sec. El terme sabana engloba des dels boscos caducifolis esclarissats fins a les formacions herbàcies semidesèrtiques, passant per totes les gradacions possibles. Les sabanes que, més o menys tothom coneix, es troben a l’Àfrica, però també n’hi ha a tot el continent americà, Austràlia i Àsia. De sabanes també hi ha les anomenades edàfiques i antropogèniques. Les primeres es formen en sòls sorrencs o molt pedregosos, que no retenen bé l’aigua, i les segones quan es desforesten selves tropicals i selves temperades.
Els deserts és caracteritzen per la migradesa de pluges, amb una pluviositat extremadament variable d’un any a un altre, i per les altes temperatures dominats, sovint amb fortes oscil·lacions tèrmiques (diferència entre les màximes i mínimes diàries). És un paisatge predominantment de caràcter geològic, on la vegetació és rara o absent. Les formes del relleu tenen molt a veure amb l’erosió eòlica, són esculpides pel vent a partir de les formes preexistents, ja que els deserts actuals no han estat sempre sotmesos a un clima hiperàrid al llarg de la seva història geològica. Els principals deserts climàtics del món es troben a les zones latitudinals al voltant dels tròpics de Càncer i Capricorn, on la circulació atmosfèrica global deixa menor precipitació, separant les zones d’elevades precipitacions del voltant de l’equador i les de les latituds mitjanes dels dos hemisferis.
Les mediterrànies es caracteritzen per un estiu sec i un hivern plujós i suau. En aquestes condicions es desenvolupen boscos i bosquines sempre verdes. Les plantes que creixen en aquestes zones estan adaptades a la sequera, en general les fulles de les plantes són dures i/o primes. El foc és un factor ecològic important en aquests ecosistemes, i la majoria de plantes hi estan adaptades. Aquests ambients són fràgils i solen estar molt humanitzats. La presència humana ha estat constant i intensa al llarg de la història, sovint modelant el paisatge a la seva mida. Actualment això ha provocat un augment dels incendis forestals que pot portar a la desertització de molts d’aquests territoris. Al món hi ha cinc zones mediterrànies: el chaparral de l’Amèrica del Nord, el matorral xilè, el mallee australià, el fynbos sud-africà i les màquies i boscos de la conca mediterrània. Com ja hem dit, és típic de les àrees mediterrànies les pluges d’hivern. A qualsevol que li agradi una mica la meteorologia, sabrà que als Països Catalans les pluges principals són a la primavera i a l’estiu. Som l’única excepció, això és així perquè totes les àrees mediterrànies tenen un oceà o un mar al seu oest, mentre que nosaltres el tenim a l’est, el que dóna a aquesta zona unes característiques climàtiques particulars (que donen lloc a les típiques llevantades).
Les boscanes decídues creixen en climes temperats d’estacionalitat marcada, sense condicions extremes, ni de fred, ni de calor ni de pluges. Estan dominats per arbres caducifolis que perden la fulla en l’estació desfavorable, la freda: són les fagedes i les rouredes. Les formacions forestals es caracteritzen per boscanes d’arbres espaiats, ombrívoles i frescals a l’estiu, clares i assolellades a l’hivern. Totes tenen la mateixa estructura: un estrat arbori dominant (que en les fagedes sol ser una sola espècie i en les rouredes varies), ocasionalment un estrat d’arbres petits o mitjans, un estrat d’arbust divers però esclarissat i, en general, una multitud de petites plantes anuals. Aquests boscos estan molt ben representats a l’hemisferi nord, al tres continents, tot i que són zones molt castigades per l’activitat humana (els seus sòls són molt fèrtils, adequats per a l’agricultura). A l’hemisferi austral només se’n troben a l’Amèrica del Sud, en una extensió relativament petita.
La taigà són els grans boscos de coníferes (pins, avets i similars) que creixen en les terres fredes i humides de l’hemisferi nord (a Alaska, Canada, la península escandinava i gran part de Rússia). Aquests boscos es desenvolupen on la pluviometria permet el creixement de vegetació arbòria, però la durada de l’hivern i les gelades permanents fan que no s’hi pugui desenvolupar cap altre tipus d’arbres.
La tundra és una gran regió sense arbres, situada al nord de la taigà, on el clima és fred i sec (les pluges no arriben als dos-cents litres per metre quadrat anuals). El sòl està permanentment glaçat, només quan la temperatura augmenta, desprès d’un llarg hivern, hi ha un desglaç de la capa més superficial, que permet el creixement de la vegetació (tot i que les capes més profundes continuen glaçades, impedint el creixement dels arbres). L’aigua dissolta és recollida a multitud de pous i petits llacs i, al no poder ser absorbida pel sòl gelat, l’ambient se satura d’humitat. En aquest període, d’uns pocs mesos, la flora i la fauna, que a l’hivern semblaven absents, mostren tota la seva vitalitat. Aquestes condicions només les suporten unes poques espècies vegetals, generalment petites i d’arrelament superficial. Líquens i molses combinats amb arbusts nans de vida mol llarga i creixement molt lent. Algunes plantes segueixen una estratègia diferent, són les plantes anomenades aperiòdiques. El seu desenvolupament dura diversos anys i és interromput, quan arriba l’hivern, en qualsevol estadi. La tundra es troba al nord dels tres continents de l’hemisferi nord, formant una unitat continua. A l’hemisferi austral només es troba en unes poques illes i en petites zones de l’Antàrtida.
Les selves temperades són una mena transició entre les regions tropicals i les regions temperades típiques, però l’extensió que ocupen aquestes selves és massa gran per ser considerades com a ecotò (zona de transició entre biomes). D’altra banda, les selves temperades constitueixen un bioma disjunt, que ocupa una superfície poc extensa, en comparació a altres, i estan molt allunyades les unes de les altres. Comparteixen un clima suau, les temperatures no arriben mai a valors extrems i no presenten oscil·lacions anuals marcades, tot i que en algunes hi pot glaçar a l’hivern. Les precipitacions hi són molt abundants i repartides al llarg de tot l’any. Les selves temperades solen estar integrades per un elevat nombre d’espècies arbòries diferents, amb un grau de diversitat només superat per les selves tropicals. Es caracteritzen per la seva exuberància, complexitat estructural, organització en estrats, elevada biodiversitat i abundància de lianes i epífits… característiques que son molt similars a les que presenten les selves tropicals, les selves temperades, però, són menys denses, menys diverses i, tant els arbres com les seves fulles, són de mida més petita.
Les estepes i praderies. Abans d’explicar les característiques d’aquest bioma, val a dir que, si bé la majoria de classificacions estan d’acord amb els biomes anteriors, sovint diferint, únicament, en els seus límits, quan es parla d’estepes i praderies les divergències poden ser importants. Alguns autors les consideren biomes diferents, d’altres consideren algunes estepes com a deserts freds, agrupant-les amb els deserts tropicals. Sigui quina sigui la classificació usada, estepes i praderies (i deserts freds) comparteixen una sèrie de característiques comunes. Es desenvolupen al centre dels continents, en condicions de clima temperat continental. Lluny dels efectes suavitzadors dels oceans, les pluges hi són escasses, el fred és intens a l’hivern i la calor molt acusada a l’estiu (l’estacionalitat és molt marcada). En aquestes condicions no es pot desenvolupar la vegetació arbòria i el sòl és ocupat per un mantell de vegetació herbàcia. Les praderies nord-americanes, la pampa de l’Amèrica del sud i les estepes asiàtiques ocupen amplies extensions.
Tota aquesta informació ha estat estreta, principalment de:
– Vegetació i zones climàtiques del món. Heinrich Walter. 1998. Ed PPU.
– Biosfera. Ramon Folch (ed. gral). 1993.Enciclopèdia Catalana. 11 volums (Planeta Viu, Selves tropicals, Sabanes, Deserts, Mediterrànies, Selves temperades, Boscanes decidues, Estepes i praderies, Tundra i insularitat, Litorals i oceans i Pensar en la Biosfera).
