Temps era temps hi havia
en uns poblet medieval
un baró de mala jeia
que a tothom volia mal,
amb carrossa d’or i plata
passejava tot superb
pel seu poble que moria 
d’esquifit i famolenc.
Xics i grans, mig morts de gana,
li sortien al seu pas
demanant-li amb ulls plorosos
que tingués d’ells pietat, 
però ell somreia, 
i burleta, els cridava amb veu de tro: 
A pencar, males abelles, 
necessito molt més or.

Els diumenges a la tarda 
organitzava un gran joc: 
“Vilatans, vinga, a la festa, 
a la festa de la mort.
Vull setze joves per banda, 
amb espases i garrots, 
a fer d’escacs a la plaça 
i que guanyin els més forts”
Xics i grans mig morts de pena
li sortien al seu pas, 
demanant-li amb ulls plorosos
que tingués d’ells pietat, 
però ell somreia
i burleta els cridava amb veu de tro:
“A jugar, vatua l’olla, 
que a mi m’agrada aquest joc!”.

Un joglar passà pel poble, 
avançada la tardor, 
que amb senzilla veu cantava 
i així deia la cançó:
”Ai del poble, ai de la vila, 
que té un lladre per senyor, 
si vol pau que sigui justa 
l’haurà de guanyar amb suor”.
Xics i grans tots l’escoltaven, 
li donaven la raó, 
els naixia l’esperança, 
van anar a trobar el baró, 
però ell somreia i burleta, 
els cridava amb veu de tro: 
“Us faré tallar una orella 
si escolteu el trobador”.

Els vilatans es negaren 
a pagar més els tributs, 
a palau armats anaren 
i parlaren sense embuts:
“No et volem per baró nostre, 
no et volem, vés-te’n d’aquí, 
que si et quedes, ai de tu!, 
a la forca has de morir.”
Xics i grans tots a la una
li cantaven la cançó:
”Ai, del poble, ai de la vila, 
que té un lladre per senyor”.
I ell callava i de ràbia
se li corsecava el cor, 
mentre el poble repetia 
la cançó del trobador:
”Ai, del poble, ai de la vila, 
que té un lladre per senyor, 
si vol pau que sigui justa 
l’haurà de guanyar amb suor”.