HIGIENE PERSONAL I DE LA CASA

Quan s’aixecaven del llit els homes rentaven les seves mans i la seva cara amb aigua, sol·licitant després l’assistència del  tonsor; aquest era l’encarregat d’afaitar la barba i tallar el cabell. Les classes aristocràtiques disposaven d’un o més  per al seu servei. Però aquells ciutadans que no comptaven amb aquestes possibilitats, s’acostaven a la taverna més pròxima, ja que en elles es trobaven les tonstrinae, és a dir les barberies públiques; inclòs en el cas que un esclau pobre no tingué possibilitat que el barber del seu amo li afaitara disposava de l’alternativa de passejar-se pels carrers de la ciutat i contractar els serveis d’un, ja que alguns d’ells estaven repartits pels  mateixos carrers oferint els seus serveis de forma individual. Fins mitjan del segle III aC. els romans no s’afaitaven la barba ni es tallaven el cabell. Els que estaven de dol deixaven créixer descuidadament la barba i el cabell.

La cosmètica a Roma era una indústria florent, la lanolina, tan usada avui en dia per a la perfumeria i la cosmètica, era coneguda per les dames romanes. Es treia de la llana de les ovelles i es perfumava fortament per a evitar la seva olor original. Una esclava omplia la seva boca de perfums que ruixava, a continuació, sobre el rostre i el cos de la dama a qui servia. Un detall curiós és el que es considerava bell que les celles s’ajuntaren sobre el nas, per a això s’usava un compost d’ous de formiga picats amb cadàvers de mosques.

Per a la neteja diària de la llar romana s’empraven sistemes tradicionals com els draps, escombres i esponges; a més de l’aigua i la serradura amb què s’arrossegava o dissolia la brutícia.Els draps més toscos s’usaven en les cuines, en la neteja i assecat de les mans i la vaixella; mentre que altres de millor qualitat es reservaven per al seu ús en certes ocasions, com la recepció de convidats.

Un dels majors maldecaps de les matrones romanes i dels majordoms de les cases va ser el rentat de la roba; es podia remullar i aclarir les peces de roba més lleugeres, però no es coneixia el sabó, de manera que les peces de llanes i les taques més persistents eren enviades a les bugaderies. En aquestes s’empraven diverses substàncies minerals i vegetals, amb múltiples aclarits.

Les escombres, de fulles de palmera o tiges arbustives eren utilitzades per a polir i deixar brillants els paviments de mosaic, marbre, rajola, argila piconada; mentre que en els paviments no porosos, per exemple els sòls de menjador, s’utilitzava serradura per a absorbir els greixos i líquids, i si no una bona neteja d’aigua. Altres utensilis freqüents van ser les esponges, utilitzades per a netejar les columnes i les taules, però també substituint al paper higiènic en la comuna.

LES HORES

El dia es dividia en 12 hores (prima hora, secunda, tertia, etc.) des de la sortida fins a la posta del sol. Per consegüent, les hores tenien més duració a l’estiu que a l’hivern.La nit es dividia en quatre torns de vela (prima vigília, secunda vigília, tertia vigília, etc.) des de la posta del sol fins a la sortida. Per tant, les vigiliae eren més llargues a l’hivern que a l’estiu.

El final de l’hora sexta i començament de la sèptima coincidia amb el migdia (meridies). El pas de la segona a la tercera vigília coincidia amb la mitjana nit (media nox).

El matí.

Els romans s’aixecaven d’hora (al voltant de les 4’30 h. a l’estiu, i les 7’30 h. a l’hivern). Era de mandrosos alçar-se amb el sol, i s’anaven a dormir a la posta del sol.

Dormien amb la roba interior. Es renten braços i cames (la resta del cos cada vuit dies). Prenen l’esmorzar, compost fonamentalment per pa, formatge, mel, dàtils, olives…

A la sortida del sol comença la salutatio: els clients saludaran el seu patró. Surten malgrat la pluja, del fang, amb  el vestit ciutadà, és a dir, amb toga. Esperen al vestíbul, esperant el repartiment de menjar o diners (sportula) que fa el patró. La salutatio dura fins  la segona o tercera hora.

La resta del matí està dedicat als negocis, públics o privats. Els personatges importants s’encaminen al fòrum acompanyats d’una multitud de clients. Llavors es fan les visites de dol, de felicitació, es visita als vells dels que s’espera heretar. Els ciutadans pobres, proveïts de la sportula, ramblejeen.

En general, el matí es dedica als negocis, la tarda al descans. Els esclaus treballen tot el dia, la gent rica mai ho fa.

L’esmorzar (prandium) té lloc al migdia. Es tracta d’una espècie d’esmorzar fred amb fruites i vi.

La tarda.

La migdiada dura fins a l’octava hora (entre l’una i mitja i les dos de la tarda). Cada vuit dies els romans prenen un bany; els rics en les seves pròpies cases, els altres en els banys públics, on havia que pagar una entrada. En temps de l’Imperi, els banys van ser cada vegada més luxosos i comptaven amb salons, restaurants, botigues, sales de joc, etc. El bany complet tenia quatre fases:

– tepidarium: bany tebi,

– caldarium: bany calent,

– frigidarium: bany fred,

-massatge i unció amb oli

VESTIT

El vestit romà per excel·lència era la toga. En un principi les vestien tant els homes com les dones, encara que més tard va passar a ser utilitzada només pels homes. La toga consistia en un semicercle de tela, gruixuda a l’hivern i fina a l’estiu, molt complicada de posar i que deixava el braç dret lliure. Segons els ornaments que portava la toga, rebia diversos noms. La toga no la vestien ni els esclaus ni els plebeus.

Per sota de la toga, i amb un llarg fins al genoll, portaven la túnica, que cenyien amb un cinturó i adornaven amb una banda. La dona vestia generalment una túnica que li arribava fins als peus. La túnica solia estar confeccionada de llana, cotó o lli, depenent de l’època de l’any. Sobre la túnica portaven la Estola, el vestit pròpiament dit. Quan la dona sortia de casa es cobria amb un mantell (tria), que els deixava el braç dret al descobert. Les dones solien usar vanu.

Les joies són nombroses: diademes, arracades,  anells, polseres de braç i de turmells i llargues agulles per al cabell.

El calçat, tant d’homes com de dones, consistia en sandàlies, socs o sabates. L’única diferència era el color i l’adobat de la pell utilitzada per a la seva confecció.

 

ALIMENTACIÓ

Tres eren els menjars que feien habitualment:

El ientaculum, era el desdejuni que consistia bàsicament en pa untat en all, sal o algun altre condiment; en algunes cases es consumien també ous, formatge, llet, mel, fruites seques, raïm o una altra classe de fruites.

L’esmorzar, en el que es prenien les sobres del sopar anterior, fredes o escalfades.

I, finalment, el menjar principal: el sopar. Començava sobre les quatre o les cinc de la tarda, i en les famílies nobles es prolongava durant hores.

El Sopar era el menjar principal del dia i començava a l’hora novena o desena (sobre les tres de la tarda).

En els primers temps els romans s’acontentaven amb el plat tradicional(farina cuita o puré de llegums), i només rares vegades es menjava carn. Posteriorment, i més encara durant l’Imperi, el luxe de la taula es va imposar. S’utilitzaven vomitius aconsellats pels metges per a  interrompre el menjar per a vomitar; després es començava  a menjar de nou. Per a les gents de condició modesta la jornada ha acabat amb la sopar. Però, per als que viuen amb luxe, queda encara la comissatio que segueix al menjar. És un espècie de segon festí en què es beu abundantment. Es tria per sorteig un magister bibendi, qui fixa la quantitat que cal beure i la proporció de la mescla, perquè el vi es mesclava amb aigua (calent, freda o gelada). Sense deixar de beure, els invitats es diverteixen, escolten els flautistes, als cantors, es presencien espectacles de mims, bufons, ballarines, etc.

El Menú del sopar constava de tres parts:

ENTRANTS (gustatio): ous, ensalades, enciam, col, cols arrissades, naps, carxofes, espàrrecs, olives, bolets, ostres.

PLATS (prima cena, altera cena, tertia cena): s’aprecia molt el peix, sobretot el barb, la morena, el rèmol. De carn, sobretot el porc, però també ànec, pollastres, moltó, cabra, llebre, etc.; tot això amb sal, vinagre, moltes herbes fortes, canyella, julivert.

POSTRES: pastissos, fruites, confitures, crema batuda, gelats

El vi era conegut en tota la conca mediterrània. Es prohibia a les dones beure vi, només podien prendre un vi de panses. El vi se servia mesclat amb aigua freda o calent, i també amb mel.

La cervesa, que es prenia generalment calent, era la beguda dels pobres.

La mel reemplaçava el sucre,  llavors desconegut.  La preferida va ser la mel verge de timó. L’alimentació romana exigia un gran consum de sal. Era gris, no refinada, molt important en les conserves de carn, olives  (de les que es feia un gran consum) i per a impedir que l’oli s’espessara.

Un tret característic de la cuina romana és el gran ús de les salses i la condimentació amb espècies, determinat per la pràctica constant de bullir qualsevol aliment.

Un capítol apart mereix l’anomenat garum, salsa que s’obtenia premsant en barrils carn de diversos peixos blaus: salmons, anguiles, sardines, sardes, sorells, etc., amb sal. S’hi afegien,  herbes oloroses: anís, fonoll, ruda, menta, alfàbega, timó, etc. Molt famós va ser el garum que es feia a Barcino, i que tenia una demanda molt important per part dels habitants de Roma.

 

 

 

 

VIVENDA

Les famílies romanes ben acomodades solien habitar el que es denomina domus, una casa unifamiliar en la ciutat, o bé una vila suburbana que funcionava com una “casa d’estiu”, com les de Pompeia o la Vila Adriana. D’altra banda, les famílies de menors recursos residien en vivendes col·lectives anomenades insulae, que eren més petites i albergaven a més persones. De poca higiene, il·luminació i ventilació, aquestes estaven realitzades amb materials barats i eren fràgils, però en les grans ciutats la població augmentava més i més i això exigia la construcció de cases de lloguer. Davant de la pressió urbanística els arquitectes van haver de dissenyar cases d’uns quants pisos, almenys des de l’època de Vitruvi, el qual comenta que degut “a l’immens nombre dels seus habitants és necessari disposar de nombrosíssimes vivendes, i com la superfície del sòl no pot proporcionar còmodes habitacions dins dels murs a tanta gent, això obliga al recurs de l’alçada“. Les insulae eren els blocs de cases que ocupaven una illa entre carrers. Les vivendes de les insulae tenien finestres al carrer i només si eren de grans mides i tenien en el seu interior un pati quadrat obrien finestres i portes al pati interior. Les distintes divisions d’una insulae es denominaven cenacula, és a dir, vivendes independents amb algunes dependències cada una d’elles – com els pisos d’un bloc de vivendes actuals -, per la qual cosa la seva concepció és vertical.

En la domus cada membre de la família tenia designat el seu espai: el paterfamiliae (amo de casa), l’esposa, els fills i alguns parents. Els esclaus no tenien un lloc específic pel que es creu que dormien en el pis, prop de la cuina o vigilant el descans dels amos.

L’antecedent d’esta arquitectura és la casa grega, que s’organitzava al voltant del peristil, un pati interior rodejat de columnes. Els romans van concentrar la domus entorn de l’atrium, un vast pati la part central del qual estava descoberta, permetent una bona circulació d’aire i llum, a més de rebre l’aigua de la pluja en un estany situat sota d’una obertura.  A un costat i a l’altre del passadís d’entrada hi havia dos habitacions que podrien ser de negocis o despatx del paterfamiliae. Al centre, l’ atrium, cobert pels quatre vessants de la teulada que confluïen (compluvium) cap a l’interior, abocant l’aigua de la pluja en un receptacle en el sòl (impluvium). Al voltant de l’atrium estaven les habitacions i la primera de totes era el tablinum, lloc de reunió de la família i de recepció. En els sectors laterals s’ubicaven els dormitoris (cubículae), els locals (alae) on es conservaven en un armari les imatges dels avantpassats (imago maiori), i altres sectors amb altars destinats al culte domèstic (lararium)

Les comoditats van evolucionar amb el temps, ampliant els espais i incorporant l’ús dels sistemes de calor sota els pisos que s’empraven a les termes, el vidre per a finestres, l’aigua corrent, etc.

LES VIL·LES

Al camp és van edificar vil·les, que eren grans explotacions agrícoles que pertanyien a un sol propietari. Constava d’una  gran casa, semblant a la domus, on vivia els propietari i la seva família.També hi havia habitacions pels pagesos i els esclaus, magatzems, bodegues, corral, cavallerisses, etc. A les vil·les hi havia màquines  com els molins on és molien els cereals o premses per transformar el raïm en vi i les olives en oli.

 

 

AVE CAESAR, MORITURI TE SALUTANT!  : LA MORT COM ESPECTACLE

La lluita entre gladiadors, (munera gladiatoria) i les carreres de carros ( ludi circenses) despertaven a Roma una passió fora de tot dubte. Els romans gaudien dels beneficis que reportava ser els amos del món, i l’Estat afavoria a aquesta massa desocupada i parasitària que eren els habitants de Roma, per a evitar-se riscos de revolta, amb els jocs circencs. Juvenal ho expressa molt precisament amb aquesta frase “panen et circenses”, indicant, d’aquesta manera, les dues preocupacions fonamentals del poble de Roma: el menjar i la diversió.

El règim imperial va multiplicar aquests espectacles com mitjà de control i manipulació de les masses, que d’altra forma, podrien convertir-se en una amenaça per al poder establert. A més els jocs servien per a establir llaços afectius entre l’emperador i les masses, el que evitava l’aïllament i augmentava la popularitat dels emperadors.
Sembla ser que l’origen d’aquests combats caldria buscar-lo entre els etruscs, qui com part de les cerimònies fúnebres solien fer-los per a honra del difunt. Diu Fest: “havia costum de sacrificar presoners sobre la tomba dels valerosos guerrers”; quan es va fer palès la crueltat d’aquest costum, es va decidir substituir-lo per combats de gladiadors davant la tomba”. Tenim notícia que en l’any 264 aC. en les honres fúnebres de Iunius Brutus, tres parelles d’esclaus van lluitar en el mercat de bous (Forum boarium) per a homenatjar al difunt. Un ritu sagrat en el qual la sang revestia un significat màgic en el combat a mort.

La lluita de gladiadors mai no va ser entesa com joc (Ludus), sinó com una obligació (munus) o regal envers els morts. Al pas del temps perd el seu significat de ritu i es secularitza, ajudat per la tardana república que davant l’obsessiva recerca del vot ciutadà, es llança a programar els combats de gladiadors en un formidable instrument d’atracció de les masses. Juli César va oferir un “munus” on van lluitar tres-centes parelles. No és d’estranyar, doncs, que l’Estat volgués monopolitzar els combats.
Seria Octavi César August, primer emperador de l’Imperi, qui es va apressar a confiscar un mitjà de propaganda tan eficaç. Va regular la lluita de gladiadors dues vegades l’any, que havia de ser organitzada per pretors i qüestors. A partir d’aquí tots els combats de gladiadors eren oferts al poble per l’emperador, convertint-se en l’espectacle per excel·lència. La gent rica organitzava combats dedicats a l’emperador, i també construïen els edificis apropiats per a la seva celebració: els amfiteatres.

El primer amfiteatre de pedra va ser construït, a Roma, en el regnat d’August, en el 29 aC. Durant el gran incendi de Roma en el regnat de Neró, en el 64 dC. va ser destruït. Vespasià, el fundador de la dinastia Flàvia, va manar construir el Coliseum, (Amfiteatre Flavi), que encara avui es pot contemplar. Consta de 4 plantes i té forma oval els eixos del qual mesuren 188 per 156 metres. La sorra tenia unes mesures de 86 per 54 metres i al seu al voltant unes graderies amb capacitat per a 45.000 espectadors asseguts, i a més un subsòl amb una infinitat d’instal·lacions: cel·les, conduccions d’aigua, muntacàrregues, etc. La gent entrava i sortia a través d’uns passadissos en rampa que desembocaven en “els vomitoria” i un gran tendal (velum), subjectat per mastelers, protegia als espectadors del sol.

La procedència dels gladiadors era molt variada, encara que la majoria eren esclaus, també havia presoners de guerra, o criminals condemnats a morir en la sorra (noxii ad gladium ludi damnati), o a exercir de gladiadors durant un temps determinat fins que rebien la “rudis”, una espasa petita de fusta que els lliurava de seguir lluitant, o fins i tot homes lliures (auctorati) que es llogaven per una quantitat de diners abans de continuar en la misèria. Sabem també d’un emperador anomenat Còmode ( Lucius Aurelius Commodus (161-192)) fill de Marc Aureli i de Faustina, que es va exhibir com a gladiador participant en mes d’un miler de combats.
Al principi les escoles de lluita estaven en mans privades i les més antigues cal situar-les en Càpua (una d’elles es faria famosa per la gran rebel·lió de gladiadors que, dirigits per Espartac, en els anys 70 del s. I aC., i amb un exèrcit de més de 100.000 homes aterrà Itàlia abans de ser derrotat per Cras. També va haver escoles de lluita a Roma, i a elles es dirigiria qui volia organitzar un combat. Però posteriorment seria l’Estat qui regentaria aquestes escoles de lluita creant les seves pròpies escoles (ludi imperiali); la professió de tractant de gladiadors va desaparèixer, sent reemplaçats en aquesta labor pels funcionaris d’ordre eqüestre (procuradors a muneribus). La major escola de Roma va ser el “Ludus Magnus”, i altres importants van existir en Càpua, Ravenna i Pompeia.

L’espectacle de la lluita s’anunciava amb exquisida propaganda pública indicant, dia i lloc de l’esdeveniment, així com el patrocinador (editor) i el nombre de parelles que intervindrien en el mateix. Començava la cerimònia la vigília del dia indicat amb una desfilada dels gladiadors, que haurien d’intervenir, fins a arribar a la sorra, vestits elegantment de púrpura i or i acompanyats per esclaus que portaven les seves armes. La nit anterior s’oferia als gladiadors un banquet al que podia assistir la gent (sopar allibera). Arribat el dia de l’espectacle el públic, des de primeres hores del matí, s’apressava a omplir els seients que envoltaven la sorra. I per a omplir el dia solia haver tot un seguit d’espectacles com el de feres (venationes) ja sigui com exhibició de les mateixes o bé com lluita d’homes i feres que no eren altra cosa que la condemna de gent miserable (damnatio ad bèsties). També, cap al migdia, actuaven els anomenats “gladiatori meridiani”, criminals condemnats a morir en l’amfiteatre i on no havia vencedor ja que el supervivent era també ajusticiat. A la tarda començaven els combats entre els gladiadors. Prèviament l’editor havia comprovat que les armes estaven bé afilades (probatio armorum). El primer combat solia començar amb el so de la tuba a la qual acompanyaven també altres instruments com banyes, trompetes, pifres i flautes.

Entre els “gladiatori” havia diferents categories: el gal o mirmidó proveït d’escut llarg rectangular i espasa curta; el secutor (perseguidor) amb casc de visera, espasa curta i escut gran rectangular; el hoplòmac amb gran escut, cuirassa pectoral, casc amb visera, cimera i corretges de cuir en genolls i turmell drets; eltraci amb escut petit (parma) i una espasa petita corbada (sica); el retiari, cobert amb un eslip, estava proveït d’una xarxa, un trident i un punyal. No solien enfrontar-se gairebé mai dos gladiadors de la mateixa especialitat; era costum que el traci s’enfrontés al hoplòmac i el secutor lluités amb el retiari, els gals podien lluitar entre ells. Fet la salutació ritual a la tribuna (Ave Caesar, morituri te salutant!) i després d’escoltar el so dels instruments musicals començava la lluita. El públic bramava extasiat. Se solien fer apostes (sponsiones) i si els contrincants no s’aplicaven amb duresa prop d’ells estaven els fustigadors que els castigaven amb flagells o ferros candents per a excitar l’ardor combatiu.
Quan un lluitador queia vençut el públic, enardit, exclamava: “Habet, hoc habet!” (Ho té! Ho té!). El vençut, si podia fer-lo, aixecava els dits de la seva mà esquerra demanant clemència. Al vencedor li corresponia la sort del vençut, però estant l’emperador davant, se li concedia el dret de la decisió. El públic, si el vençut havia lluitat de forma valerosa, aixecava el polze al mateix temps que demanava: “Mitte!” (Solta’l!). L’emperador aixecava el polze i el vençut podia abandonar viu el recinte. Si per contra desitjaven la seva mort, l’emperador amb el seu polze cap avall (pollice vers), ordenava la seva execució que es complia amb una esgarrifosa dignitat.

Els gladiadors eren vists per la societat amb una doble cara; per una banda eren considerats com infames, marginats, sense honor personal; però també tenien els seus admiradors que s’entusiasmaven amb les seves victòries. Per cada victòria rebien, a més d’importants recompenses en metàl·lic, un palmell. Aquestes lluites a mort poques i escasses vegades van tenir veus en contra, solament tímides condemnes per part de Ciceró o Sèneca, que, no obstant això, van quedar ofegades per l’entusiasme col·lectiu davant manifesta agressivitat representada pel dolor i la sang.
Constantí l’any 326 va prohibir les condemnes ad bèsties, i no seria fins al 404 quan l’Emperador Honori prohibiria, definitivament, els combats de gladiadors.