[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/qMi47vupNj0" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Cir el Gran, fundador de la dinastia aqueménida,  va començar, a mitjan s. VI a.C., la invasió del Pròxim Orient, i va conquerir les ciutats jònies d’Àsia Menor, passant aquesestes a ser tributàries de l’imperi persa. El  món grec  es va sentir amenaçat, per primera vegada, per l’expansionisme persa. Els atacs perses van donar lloc a les anomenades guerres mèdiques, pels medes, el primer poble iranià que va entrar en contacte amb els grecs, i que després seria substituït pels perses, un altre poble iranià.En el 499 a.C.

Es produï una revolta de les ciutats jònies contra el domini persa, liderada per la ciutat de Milet que rep ajudes d’Atenes i Eretria. Els perses reaccionen i en 494 a.C.  Darius I conquesta les ciutats rebels, presa  Milet, és arrasada, i els seus habitants deportats a les vores del riu Tigris. Atenes i Eretria van ajudar els grecs de l’altre costat de l’Egeu, però ni l’ajuda va ser suficient ni  la van poder mantenir fins al final del conflicte.Això fou motiu perquè Darius s’interessara, en el seu afany de conquesta, per les polis gregues.

Les hostilitats van començar en 490 a.C. quan una gran flota persa, al comandament de Datis i Artafernes es va dedicar a la conquista de bona part de les illes de l’Egeu, esclavitzant els seus habitants. Eretria, en l’illa d’Eubea, fou arrasada i els seus habitants esclavitzats i deportats a la regió de Susa, en ple cor de l’imperi persa.

Les naus perses van fondejar en la badia de Marató, on va acudir la grossària de l’exèrcit atenés per a impedir que els enemics anaren cap a Atenes, el seu objectiu. Contra tot pronòstic, el 13 de setembre de 490 a.C., l’exèrcit atenés, comandat per Milcíades, va derrotar  la poderosa màquina de guerra persa. Heròdot compte que només 192 hoplites van morir en el combat enfront dels 6.400 morts del bàndol persa. Aquests van decidir, llavors, dirigir-se cap a Atenes, però allí, en Falerón, els esperaven els atenesos formats en perfecte orde de combat, la qual cosa els va obligar a desistir en l’empenyorament i posar rumb a Àsia. Va acabar així la batalla de Marató. En finalitzar la batalla, i sabent de l’atac de la flota persa a la ciutat, Milcíades decidix enviar al seu soldat més veloç, el corredor Filípides, amb ordes d’anunciar la victòria d’Atenes en Marató sobre l’exèrcit persa. La llegenda ens explica que Filípides va recórrer el camí des del camp de Marató fins a Atenes, una distància al voltant de 42.000 metres, a l’arribar a la ciutat va anunciar Hem Vençut! I, sense més força, va caure mort  En la seua memòria se celebra la prova de la marató en els Jocs Olímpics moderns.

Aquest revés va obligar Darius a replantejar-se tota l’estratègia. Com era possible que les polis gregues, enfrontades entre si permanentment, hagueren sigut capaços de derrotar al poderós exèrcit persa? Precisament l’enfrontament entre les polis gregues no es va complir esta vegada, perquè Atenes i Esparta  van superar les seves diferències i es van unir en pro de la salvació de Grècia en un compromís que van assumir en la reunió que es va celebrar en el temple de Posidó, al’istme de Corint.

En 480 a.C., Xerxes I, que va succeir a seu pare Darius I mort en 486 a. C., va conduir personalment el seu exèrcit contra Atenes i els grecs. Segons Heròdot els perses van travessar l’Hel·lespont ( l’estret dels Dardanels actual) amb al voltant de 2.000.000 de soldats i una flota de 1.200 trirrems i 3.000 pentacònters, les tripulacions dels quals en total sumaven 500.000 homes. (  Són xifres exagerades per Heròdot). La primera línia defensiva es va establir en el pas de les Termòpiles, sota el comandament d’un dels dos reis espartans, Leònides, amb la seva guàrdia personal de 300 hoplites fortament armats i un exèrcit grec d’uns 7.000 hòmes. La tenaç resistència d’aquest grapat d’homes i el seu sacrifici personal va permetre als grecs reorganitzar les seves forces i derrotar els perses en la batalla de Salamina el 29 de setembre del 480 a.C.  En el lloc on van caure els últims espartans hi ha una petita làpida en què es pot llegir:” Caminant veste`n a Esparta i digues als espartans que aquí jaiem per obeir les seves lleis”

Temístocles, l’impulsor del pla naval atenés, va enviar un esclau a Xerxes, dient que la seva flota atenesa estava disposada a tornar-se contra la resta dels grecs i que els perses només havien d’atacar per a assegurar-se la victòria. Xerxes, enganyat, va atacar amb la seva flota d’uns 350 vaixells. Quan els perses van avançar, els grecs van retrocedir cap a la badia, una maniobra tàctica concebuda per a atraure els perses. Llavors els grecs van emprendre una lluita cos a cos, davant de la immobilitat dels vaivellss perses. La batalla va ser un gran èxit dels grecs, que només van perdre 40 barcos, per 200 dels perses. Aquesta victòria de Salamina va ser possible gràcies a l’astuta tàctica de Temístocles i a la impressionant lluita de la flota grega.

Xerxes va decidir tornar a Pèrsia, deixant el  general Mardoni, el seu cunyat, al capdavant d’un encara poderós exèrcit a Grècia. Un any més tard, en 479 a. C., els generals Pausànies (espartà) i Aristides (atenés) van derrotar a Mardoni en la batalla de Platea. Aquest mateix any, de nou, els grecs vencen als perses en la batalla de Micala produint-se així, l’alliberament de Jònia. Les guerres mèdiques, que van canviar el rumb de la història, havien acabat.

Documentació:

• Historia ( National Geographic) nº 61
• Enciclopèdia Encarta
• Wikipedia, la enciclopedia libre.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/-zp-GfQoIbw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La lluita entre gladiadors, (munera gladiatoria) i les carreres de carros ( ludi circenses) despertaven a Roma una passió fora de tot dubte. Els romans gaudien dels beneficis que reportava ser els amos del món, i l’Estat afavoria a aquesta massa desocupada i parasitària que eren els habitants de Roma, per a evitar-se riscos de revolta, amb els jocs circencs. Juvenal ho expressa molt precisament amb aquesta frase “panen et circenses”, indicant, d’aquesta manera, les dues preocupacions fonamentals del poble de Roma: el menjar i la diversió.

El règim imperial va multiplicar aquests espectacles com mitjà de control i manipulació de les masses, que d’altra forma, podrien convertir-se en una amenaça per al poder establert. A més els jocs servien per a establir llaços afectius entre l’emperador i les masses, el que evitava l’aïllament i augmentava la popularitat dels emperadors.

Sembla ser que l’origen d’aquests combats caldria buscar-lo entre els etruscs, qui com part de les cerimònies fúnebres solien fer-los per a honra del difunt. Diu Fest: “havia costum de sacrificar presoners sobre la tomba dels valerosos guerrers”; quan es va fer palès la crueltat d’aquest costum, es va decidir substituir-lo per combats de gladiadors davant la tomba”. Tenim notícia que en l’any 264 aC. en les honres fúnebres de Iunius Brutus, tres parelles d’esclaus van lluitar en el mercat de bous (Forum boarium) per a homenatjar al difunt. Un ritu sagrat en el qual la sang revestia un significat màgic en el combat a mort.

La lluita de gladiadors mai  no va ser entesa com joc (Ludus), sinó com una obligació (munus) o regal envers els morts. Al pas del temps perd el seu significat de ritu i es secularitza, ajudat per la tardana república que davant l’obsessiva recerca del vot ciutadà, es llança a programar els combats de gladiadors en un formidable instrument d’atracció de les masses. Juli César va oferir un “munus” on van lluitar tres-centes parelles. No és d’estranyar, doncs, que l’Estat volgués monopolitzar els combats.

Seria Octavi César August, primer emperador de l’Imperi, qui es va apressar a confiscar un mitjà de propaganda tan eficaç. Va regular la lluita de gladiadors dues vegades  l’any, que havia de ser organitzada per pretors i qüestors. A partir d’aquí tots els combats de gladiadors eren oferts al poble per l’emperador, convertint-se en l’espectacle per excel·lència. La gent rica organitzava combats dedicats a l’emperador, i també construïen els edificis apropiats per a la seva celebració: els amfiteatres.

El primer amfiteatre de pedra va ser construït, a Roma, en el regnat d’August, en el 29 aC. Durant el gran incendi de Roma en el regnat de Neró, en el 64 dC. va ser destruït. Vespasià, el fundador de la dinastia Flàvia, va manar construir el Coliseum, (Amfiteatre Flavi), que encara avui es pot contemplar. Consta de 4 plantes i té forma ova,l els eixos del qual mesuren 188 per 156 metres. La sorra tenia unes mesures de 86 per 54 metres i al seu al voltant unes graderies amb capacitat per a 45.000 espectadors asseguts, i a més un subsòl amb una infinitat d’instal·lacions: cel·les, conduccions d’aigua, muntacàrregues, etc. La gent entrava i sortia a través d’uns passadissos en rampa que desembocaven en “els vomitoria” i un gran tendal (velum), subjectat per mastelers, protegia als espectadors del sol.

La procedència dels gladiadors era molt variada, encara que la majoria eren esclaus, també havia presoners de guerra, o criminals condemnats a morir en la sorra (noxii ad gladium ludi damnati), o a exercir de gladiadors durant un temps determinat fins que rebien la “rudis”, una espasa petita de fusta que els lliurava de seguir lluitant, o fins i tot homes lliures (auctorati) que es llogaven per una quantitat de diners abans de continuar en la misèria. Sabem també d’un emperador anomenat Còmode ( Lucius Aurelius Commodus (161-192)) fill de Marc Aureli i de Faustina, que es va exhibir com a gladiador participant en mes d’un miler de combats.

Al principi les escoles de lluita estaven en mans privades i les més antigues cal situar-les en Càpua (una d’elles es faria famosa per la gran rebel·lió de gladiadors que, dirigits per Espartac, en els anys 70 del s. I aC., i amb un exèrcit de més de 100.000 homes aterrà Itàlia abans de ser derrotat per Cras. També va haver escoles de lluita a Roma, i a elles es dirigiria qui volia organitzar un combat. Però posteriorment seria l’Estat qui regentaria aquestes escoles de lluita creant les seves pròpies escoles (ludi imperiali); la professió de tractant de gladiadors va desaparèixer, sent reemplaçats en aquesta labor pels funcionaris d’ordre eqüestre (procuradors a muneribus). La major escola de Roma va ser el “Ludus Magnus”, i altres importants van existir en Càpua, Ravenna i Pompeia.

L’espectacle de la lluita s’anunciava amb exquisida propaganda pública indicant, dia i lloc de l’esdeveniment, així com el patrocinador (editor) i el nombre de parelles que intervindrien en el mateix. Començava la cerimònia la vigília del dia indicat amb una desfilada dels gladiadors, que haurien d’intervenir, fins a arribar a la sorra, vestits elegantment de púrpura i or i acompanyats per esclaus que portaven les seves armes. La nit anterior s’oferia als gladiadors un banquet al que podia assistir la gent (sopar allibera). Arribat el dia de l’espectacle el públic, des de primeres hores del matí, s’apressava a omplir els seients que envoltaven la sorra. I per a omplir el dia solia haver tot un seguit d’espectacles com el de feres (venationes) ja sigui com exhibició de les mateixes o bé com lluita d’homes i feres que no eren altra cosa que la condemna de gent miserable (damnatio ad bèsties). També, cap al migdia, actuaven els anomenats “gladiatori meridiani”, criminals condemnats a morir en l’amfiteatre i on no havia vencedor ja que el supervivent era també ajusticiat. A la tarda començaven els combats entre els gladiadors. Prèviament l’editor havia comprovat que les armes estaven bé afilades (probatio armorum). El primer combat solia començar amb el so de la tuba a la qual acompanyaven també altres instruments com banyes, trompetes, pifres i flautes.

Entre els “gladiatori” havia diferents categories: el gal o mirmidó proveït d’escut llarg rectangular i espasa curta; el secutor (perseguidor) amb casc de visera, espasa curta i escut gran rectangular; el hoplòmac amb gran escut, cuirassa pectoral, casc amb visera, cimera i corretges de cuir en genolls i turmell drets; el traci amb escut petit (parma) i una espasa petita corbada (sica); el retiari, cobert amb un eslip, estava proveït d’una xarxa, un trident i un punyal. No solien enfrontar-se gairebé mai dos gladiadors de la mateixa especialitat; era costum que el traci s’enfrontés al hoplòmac i el secutor lluités amb el retiari, els gals podien lluitar entre ells. Fet la salutació ritual a la tribuna (Ave Caesar, morituri te salutant!) i després d’escoltar el so dels instruments musicals començava la lluita. El públic bramava extasiat. Se solien fer apostes (sponsiones) i si els contrincants no s’aplicaven amb duresa prop d’ells estaven els fustigadors que els castigaven amb flagells o ferros candents per a excitar l’ardor combatiu.

Quan un lluitador queia vençut el públic, enardit, exclamava: “Habet, hoc habet!” (Ho té! Ho té!). El vençut, si podia fer-lo, aixecava els dits de la seva mà esquerra demanant clemència. Al vencedor li corresponia la sort del vençut, però estant l’emperador davant, se li concedia el dret de la decisió. El públic, si el vençut havia lluitat de forma valerosa, aixecava el polze al mateix temps que demanava: “Mitte!” (Solta’l!). L’emperador aixecava el polze i el vençut podia abandonar viu el recinte. Si per contra desitjaven la seva mort, l’emperador amb el seu polze cap avall (pollice vers), ordenava la seva execució que es complia amb una esgarrifosa dignitat.

Els gladiadors eren vists per la societat amb una doble rasadora; per una banda eren considerats com infames, marginats, sense honor personal; però també tenien els seus admiradors que s’entusiasmaven amb les seves victòries. Per cada victòria rebien, a més d’importants recompenses en metàl·lic, un palmell. Aquestes lluites a mort poques i escasses vegades van tenir veus en contra, solament tímides condemnes per part de Ciceró o Sèneca, que, no obstant això, van quedar ofegades per l’entusiasme col·lectiu davant manifesta agressivitat representada pel dolor i la sang.

Constantí  l’any 326 va prohibir les condemnes ad bèsties, i no seria fins al 404 quan l’Emperador Honori prohibiria, definitivament, els combats de gladiadors.

La història ens explica que l’any 480 aC, durant les Guerres Mèdiques, l’estratègic congost grec de les Termòpiles es converteix en l’escenari de l’heroica mort del rei de Esparta, Leònides I, i dels seus 1.400 homes (300 dels quals eren espartans), a l’intentar contenir la invasió persa encapçalada pel rei Xerxes I, fill de Darius I. El seu sacrifici permet als grecs reorganitzar les seves forces i derrotar als perses.

El lloc era un pas estret entre les muntanyes i el mar; tenia una longitud de 2,5 km i en alguns punts la seva amplària es reduïa a tan sol 15 metres. Constituïa la porta d’accés a Grècia des del Nord, i a l’estiu de l’any 480 aC, el rei persa Xerxes manava un poderós exèrcit que havia d’arribar fins a la costa per a aprovisionar-se, i es va trobar amb l’oposició dels espartans i altres grecs. Segons Heròdot l’exèrcit persa ho componien “més de dos milions d’homes”, i per al seu avituallament depenia de la flota, pel que ambdues forces -la de mar i la de terra- havien d’avançar coordinadament, seguint la línia de la costa. Les tropes gregues en les Termópiles estaven formades per uns set mil homes de diferents ciutats, sota el comandament del Rei Leònides, que anava acompanyat dels tres-cents espartans de la seva guàrdia real.

A l’acomiadar-se de la seva esposa, la reina Gorgo, aquesta li va preguntar: -“Què he de fer si no tornes?” – “Si jo moro, casa’t amb un home digne i tingues fills forts perquè serveixin a Esparta“- va respondre Leònides a la seva esposa Gorgo que escoltava atentament.

Els perses van acampar en les proximitats de l’entrada del pas, i Xerxes va enviar un genet en missió d’espionatge per a observar als grecs. Xerxes es va quedar atònit a l’escoltar el seu informe: “els espartans feien exercicis atlètics, netejaven les seves armes, i alguns s’estaven pentinant i arreglant-se el cabell“. Després d’uns dies d’espera Xerxes va manar a un emissari que es va entrevistar amb Leònides explicant-li la grandesa de l’exèrcit persa; li va anunciar que a l’endemà atacarien i li comminava a rendir-se, dient-li que el Gran rei, en la seva generositat, els perdonaria la vida si lliurava les armes. L’emissari va preguntar a Leònides: -“quina resposta he de dur al Gran rei? -“que vingui a agafar-les”- va contestar Leònides.

Els perses van començar a avançar i van penetrar en el congost. Quiets, formats en falange els espartans van entonar el “pean” (himne en honor al déu Apol·lo). Amb gran cridòria els perses es van llançar a la càrrega; estant molt pròxims, la falange espartana es va engegar. El xoc va ser terrible, els perses es llançaven a centenars sobre la muralla humana formada pels espartans, en les llances dels quals quedaven enfilats. Assegut en el seu tron Xerxes es regirava davant el que estava presenciant: els espartans estaven literalment massacrant les seves tropes.

A última hora de la tarda els perses es van replegar deixant gran quantitat de morts sobre el terreny. A continuació, per a no donar respir als defensors, el general persa Hidarnes va enviar la guàrdia real persa, els anomenats “deu mil immortals”, convençut que aquestes tropes escollides aniquilarien fàcilment als ja cansats grecs, que van seguir resistint a pesar de l’embranzida i valor dels immortals perses. El valor i l’ímpetu desplegat pels immortals va ser digne de ser recordat. Els espartans van sofrir algunes baixes, però la seva falange no es va desfer. Els perses van tractar de trobar qualsevol escletxa per a trencar les línies gregues, però no havia forma de doblegar-les. Quan va arribar la nit va cessar la batalla. El Gran rei persa es regirava inquiet en el seu luxós tron; ni ell ni els seus generals sabien com vèncer la resistència dels grecs. A més, per a empitjorar les coses, la seva flota havia combatut amb la dels grecs en les proximitats del cap Artemisó sense aconseguir derrotar-la, pel que no havia manera de flanquejar les Termópiles per mar, i l’única manera era derrotar als grecs en el congost.

El traïdor Efialtes, després d’assegurar-se una suculenta recompensa, va informar a Xerxes que existia un camí que, envoltant la muntanya Kalidromos, sortia a l’altre costat del pas, on sorprendrien als espartans per la reraguarda. Al descobrir la maniobra envoltant dels perses, Leònides va ordenar que totes les tropes gregues abandonessin el lloc immediatament. Així se salvarien i podrien tornar a combatre més endavant. Va decidir quedar-se ell amb els tres-cents espartans. Els set-cents hoplites de Tespeia es van negar a obeir l’ordre de retirada i abandonar als espartans. Així doncs, aquest grapat d’homes, que constituïa tot l’exèrcit de Tespia, va escriure la pàgina més gloriosa en la història de la seva petita ciutat. L’heroisme que van demostrar els grecs va ser extraordinari i digne de les majors lloances. Gairebé tots els homes estaven ja greument ferits, molts sagnaven per les seves nombroses ferides, les seves llances s’havien trencat ja, els escuts estaven pràcticament inservibles. Però la lluita no cessava, era aferrissada i ni es donava ni es demanava treva; els espartans i tespeios que conservaven l’espasa la utilitzaven, els que no, lluitaven amb l’escut o amb astes de llança trencades, alguns fins i tot, usaven pedres o les pròpies mans i dents per a ferir a l’enemic.

Finalment, davant la quantitat de baixes que els estaven causant, els perses van retrocedir. Tot seguit es van avançar els arquers, i una pluja de fletxes va acabar amb els pocs espartans que quedaven. Les Termópiles havien caigut, però els perses havien sofert més de vint mil baixes en la batalla del pas de les Termópiles.

La resta de la història és coneguda. La flota grega va derrotar a la persa en Salamina. I poc després, els grecs derrotaven als perses en Platea. Grècia havia vençut. Els espartans que van morir en les Termópiles van ser un exemple per a tots els grecs, i el seu exemple ha perdurat. Si bé és cert que la batalla es va perdre, doncs els perses van travessar les Termópiles, l’heroisme dels espartans va vèncer moralment al poderós exèrcit persa, que finalment va sucumbir en les Guerres Mèdiques. En el lloc on van caure els últims espartans, hi ha una petita làpida en la qual pot llegir-se: “Caminant vés a Esparta i digues als espartans, que aquí jaiem per obeir les seves lleis“.