Las recetas culinarias más antiguas de Occidente se deben a Apicio, que las recoge en su famosa obra “De re coquinaria”. Este célebre “gourmet”, que vivió a principios del s. I de nuestra era, fue el pionero en la exploración de salsas i guisos. Su obra constaba de más de 120 recetas, que serían recopiladas tres siglos más tarde.
En “El banquete de los eruditos”, de Ateneo Nucratis (s. II d.C.), se cita a un tal Mitheco como autor de un famoso libro de cocina que le valió el título de “Fidias de la cocina”.
Tampoco sabemos mucho de los pueblos mediterráneos (egipcios, fenicios, judíos, etc.); sabemos las materias básicas que constituían su alimentación, pero prácticamente nada de su cocina, o sea, de las prácticas de cómo elaboraban, aliñaban y presentaban sus menús.
Otro tanto pasaba con el mundo mesopotámico hasta que se encontraron, hace unos pocos años, unas tablillas de barro cocido. Procedían de Babilonia, y estaban dentro de unos cajones donde estaba depositada la riquísima Colección de Babilonia, y que posee en estos momentos la Universidad de Yale (USA).
Estas tablillas tienen una antigüedad de más de 3.500 años, escritas en lengua acadia, con caracteres cuneiformes, y que han sido traducidas por Jean Bottéro en la obra titulada “La plus vieille cuisine du mon” ( Ed. Louis Audibert, París). En total se trata de unas 35 recetas, repartidas en las tablillas A, B y C.
En la tablilla A aparecen 25 recetas: 21 de carne y 4 de verduras, todas ellas precedidas de un título. Así pues se puede leer: “Caldo de Buey”, “Caldo rojo”, “Caldo de ciervo”, “Caldo de gacela”, “Caldo de cabrito”, “Caldo de cordero”, “Caldo de rata” (sic ¡¡¡), “Caldo de francolines” ” Caldo elamita”…Por lo que hace referencia a las verduras las hay con carne y sin ella: ” Caldo de remolacha con pierna de cordero”, “Caldo de nabos sin carne”. Y todo ello aliñado con grasa, sal, puerros, ajo, comino, coriandro, menta, cuscuta, piñas de ciprés y muchas especies de difícil interpretación. También se detalla la manera de cocinar los alimentos, auque no se indican los tiempos de cocción.
A modo de ejemplo, traemos aquí la descripción de una receta de kipú (una especie de pájaro).
“Si quieres preparar un caldo de kipú, abre los pájaros para vaciarlos i limpiarlos; los lavas en agua fría. Después los pones en un caldero metálico. Á continuación de haberlos retirado del fuego los lavas con agua fría, los remojas en vinagre i picas menta y sal para untarlos completamente con la mezcla. Después coges el caldero, pones dentro agua, menta y las piezas preparadas. Cuando lo hayas retirado del fuego, lavas la carne con agua fría. Acto seguido lo pones todo junto en una marmita de barro. Ya esta listo para servir.”
La història ens explica que l’any 480 aC, durant les Guerres Mèdiques, l’estratègic congost grec de les Termòpiles es converteix en l’escenari de l’heroica mort del rei de Esparta, Leònides I, i dels seus 1.400 homes (300 dels quals eren espartans), a l’intentar contenir la invasió persa encapçalada pel rei Xerxes I, fill de Darius I. El seu sacrifici permet als grecs reorganitzar les seves forces i derrotar als perses.
El lloc era un pas estret entre les muntanyes i el mar; tenia una longitud de 2,5 km i en alguns punts la seva amplària es reduïa a tan sol 15 metres. Constituïa la porta d’accés a Grècia des del Nord, i a l’estiu de l’any 480 aC, el rei persa Xerxes manava un poderós exèrcit que havia d’arribar fins a la costa per a aprovisionar-se, i es va trobar amb l’oposició dels espartans i altres grecs. Segons Heròdot l’exèrcit persa ho componien “més de dos milions d’homes”, i per al seu avituallament depenia de la flota, pel que ambdues forces -la de mar i la de terra- havien d’avançar coordinadament, seguint la línia de la costa. Les tropes gregues en les Termópiles estaven formades per uns set mil homes de diferents ciutats, sota el comandament del Rei Leònides, que anava acompanyat dels tres-cents espartans de la seva guàrdia real.
A l’acomiadar-se de la seva esposa, la reina Gorgo, aquesta li va preguntar: -”Què he de fer si no tornes?” – “Si jo moro, casa’t amb un home digne i tingues fills forts perquè serveixin a Esparta“- va respondre Leònides a la seva esposa Gorgo que escoltava atentament.
Els perses van acampar en les proximitats de l’entrada del pas, i Xerxes va enviar un genet en missió d’espionatge per a observar als grecs. Xerxes es va quedar atònit a l’escoltar el seu informe: “els espartans feien exercicis atlètics, netejaven les seves armes, i alguns s’estaven pentinant i arreglant-se el cabell“. Després d’uns dies d’espera Xerxes va manar a un emissari que es va entrevistar amb Leònides explicant-li la grandesa de l’exèrcit persa; li va anunciar que a l’endemà atacarien i li comminava a rendir-se, dient-li que el Gran rei, en la seva generositat, els perdonaria la vida si lliurava les armes. L’emissari va preguntar a Leònides: -“quina resposta he de dur al Gran rei?-“que vingui a agafar-les”- va contestar Leònides.
Els perses van començar a avançar i van penetrar en el congost. Quiets, formats en falange els espartans van entonar el “pean” (himne en honor al déu Apol·lo). Amb gran cridòria els perses es van llançar a la càrrega; estant molt pròxims, la falange espartana es va engegar. El xoc va ser terrible, els perses es llançaven a centenars sobre la muralla humana formada pels espartans, en les llances dels quals quedaven enfilats. Assegut en el seu tron Xerxes es regirava davant el que estava presenciant: els espartans estaven literalment massacrant les seves tropes.
A última hora de la tarda els perses es van replegar deixant gran quantitat de morts sobre el terreny. A continuació, per a no donar respir als defensors, el general persa Hidarnes va enviar la guàrdia real persa, els anomenats “deu mil immortals”, convençut que aquestes tropes escollides aniquilarien fàcilment als ja cansats grecs, que van seguir resistint a pesar de l’embranzida i valor dels immortals perses. El valor i l’ímpetu desplegat pels immortals va ser digne de ser recordat. Els espartans van sofrir algunes baixes, però la seva falange no es va desfer. Els perses van tractar de trobar qualsevol escletxa per a trencar les línies gregues, però no havia forma de doblegar-les. Quan va arribar la nit va cessar la batalla. El Gran rei persa es regirava inquiet en el seu luxós tron; ni ell ni els seus generals sabien com vèncer la resistència dels grecs. A més, per a empitjorar les coses, la seva flota havia combatut amb la dels grecs en les proximitats del cap Artemisó sense aconseguir derrotar-la, pel que no havia manera de flanquejar les Termópiles per mar, i l’única manera era derrotar als grecs en el congost.
El traïdor Efialtes, després d’assegurar-se una suculenta recompensa, va informar a Xerxes que existia un camí que, envoltant la muntanya Kalidromos, sortia a l’altre costat del pas, on sorprendrien als espartans per la reraguarda. Al descobrir la maniobra envoltant dels perses, Leònides va ordenar que totes les tropes gregues abandonessin el lloc immediatament. Així se salvarien i podrien tornar a combatre més endavant. Va decidir quedar-se ell amb els tres-cents espartans. Els set-cents hoplites de Tespeia es van negar a obeir l’ordre de retirada i abandonar als espartans. Així doncs, aquest grapat d’homes, que constituïa tot l’exèrcit de Tespia, va escriure la pàgina més gloriosa en la història de la seva petita ciutat. L’heroisme que van demostrar els grecs va ser extraordinari i digne de les majors lloances. Gairebé tots els homes estaven ja greument ferits, molts sagnaven per les seves nombroses ferides, les seves llances s’havien trencat ja, els escuts estaven pràcticament inservibles. Però la lluita no cessava, era aferrissada i ni es donava ni es demanava treva; els espartans i tespeios que conservaven l’espasa la utilitzaven, els que no, lluitaven amb l’escut o amb astes de llança trencades, alguns fins i tot, usaven pedres o les pròpies mans i dents per a ferir a l’enemic.
Finalment, davant la quantitat de baixes que els estaven causant, els perses van retrocedir. Tot seguit es van avançar els arquers, i una pluja de fletxes va acabar amb els pocs espartans que quedaven. Les Termópiles havien caigut, però els perses havien sofert més de vint mil baixes en la batalla del pas de les Termópiles.
La resta de la història és coneguda. La flota grega va derrotar a la persa en Salamina. I poc després, els grecs derrotaven als perses en Platea. Grècia havia vençut. Els espartans que van morir en les Termópiles van ser un exemple per a tots els grecs, i el seu exemple ha perdurat. Si bé és cert que la batalla es va perdre, doncs els perses van travessar les Termópiles, l’heroisme dels espartans va vèncer moralment al poderós exèrcit persa, que finalment va sucumbir en les Guerres Mèdiques. En el lloc on van caure els últims espartans, hi ha una petita làpida en la qual pot llegir-se: “Caminant vés a Esparta i digues als espartans, que aquí jaiem per obeir les seves lleis“.
