LA PREHISTÒRIA
1. L’edat de pedra i l’edat dels metalls
Els períodes de la prehistòria
La prehistòria és el període de temps més Ilarg de la historia de la humanitat i compren des de l‘aparició dels humans a la Terra fins a I‘elaboració dels primers documents escrits.
Els primers estudiosos de la prehistòria la van dividir en funció dels materials i les tècniques que els humans feien servir per fabricar els seus estris. Van establir dos grans períodes: l‘edat de la pedra i l‘edat dels metalls.
L’edat de la pedra
L’edat de la pedra inclou dos períodes: el paleolític i el neolític.
· El paleolític (‘pedra antiga’) s’inicia amb l‘aparició dels primers humans. Eren casadors i recol·lectors i construïen estris amb una tècnica molt rudimentària, picant dues pedres l‘una contra l‘altra fins a obtenir–ne una eina més o menys punxeguda o tallant.
· El neolític (‘pedra nova’) compren des de l’aparició dels primers agricultors i ramaders fins a l‘edat dels metalls. Durant el neolític es va perfeccionar el treball de la pedra, ja que es va aconseguir polir-la, i es van formar les primeres comunitats urbanes.
L’edat dels metalls
L’edat dels metalls s‘inicia quan els humans aprenen a aprofitar els metalls per a la fabricació d‘eines. Inclou dos períodes: l‘edat del bronze i l‘edat del ferro.
· L’ edat del bronze. El primer metall que van fer servir els humans va ser el coure, un material, però, massa tou, inadequat per fabricar armes i altres estris. El bronze, un allitada de coure i estany, més resistent que el coure, és el primer metall que es va fer servir extensament.
· L’edat del ferro. El ferro és un metall abundant i molt més dur que el bronze. Els primers pobles que van disposar d’armes de ferro van sotmetre fàcilment els que encara desconeixien aquest metall.
2. L’HOMINITZACIÓ
EIs primers homínids
Els éssers humans actuals presenten característiques físiques que són el resultat del procés evolutiu anomenat hominització. Aquestes característiques són, bàsicarnent:
- El bipedisme, és a dir, la posició normal per estar-se dret o desplaçar-se sobre les extremitats inferiors.
- El gran desenvolupament del cervell i de la mil, que permet la manipulació d’objectes.
Tots els éssers humans tenim un origen comú perquè som membres d’una família de primats: els homínids. Els homínids, al llarg de la seva evolució, van donar lloc a diferents espècies d’humans, fins a arribar a l’ Horno sapiens, la nostra espècie.
L’ escenari principal de l’evolució humana ha estat sempre l’Àfrica. L’ homínid més antic que coneixem és un australopitec que va viure a l’est de l’Àfrica fa quatre milions d’anys.
Els australopitecs es van extingir fa un milió i mig d’anys, possiblement a conseqüència d’un canvi climàtic i de la competència dels primers humans, els quals, amb una locomoció ràpida una dieta omnívora i una intel·liqència superior, estaven més ben adaptats al medi natural.
La resta humana més antiga que s’ha trobat pertany a un Homo habilis. Els membres d’aquesta espècie fabricaven eines i vivien en comunitats caçadores i recol·lectores dotades d’una certa divisió del treball, però desconeixien el foc i el vestit, no practicaven l’art i no enterraven els morts.
3. L’expansió dels éssers humans pel planeta
Fa un milió d’anvs, els homínids ja havien arribat a Asia i Europa. Als jaciments de la serra d‘Atapuerca, a Castella, s’han trobat eines de més d’un milió d’anys d’antiguitat. Les restes humanes més antigues d’ Atapuerca pertanyen a I‘ Homo antecessor, que probablement és un avantpassat directe nostre.
L’ Homo antecessor vivia a l’Àfrica. des d’on va emigrar a Europa. Els Homo antecessor que es van quedar a l’ Àfrica van evolucionar cap als Homo sapíens, mentre que els que van emigrar a Europa van derivar cap als homes de Neandertal.
Els homes de Neandertal van ser els habitants d’Europa i del Pròxim Orient en el període comprès entre 120.000 i 30.000 anys enrere. Practicaven el llenguatge, l’art i tributaven culte als morts.
Durant uns quants milers d’anys van conviure a Europa els homes de Neandertal i els Homo sapiens, però els primers, finalment, es van extingir. Els Homo sapiens es van estendre molt lentament per tot el planeta i van saber adaptar-se als diversos medis naturals on es van assentar i van aconseguir transformar-los.
Les societats caçadores recol·lctores
Els primers humans vivien de la caca d’animals salvatges i de la recol·lecció de plantes i fruits silvestres. Els recursos per a la subsistència que ofereix la natura d’un territori són suficients per mantenir tan sols un nombre reduït de persones; en conseqüència. l’opció de viure de la caca i de la recol·lecció és limitada.
Els pobles primitius havien d’adaptar-se a les circumstancies si els animals salvatges que caçaven i les plantes que collien començaven a escassejar. Per solucionar la manca d’aliments podien emigrar a zones on els recursos fossin més abundants o introduir canvis tecnològics. com ara I’aprofitament del foc o el perfeccionament de les armes i les tècniques de caça.
Les comunitats de caçadors i recol·lectors de la prehistòria no podien ser gaire nombroses, ja que vivien exclusivament dels recursos que els proporcionava la natura. La població de la Terra, fa uns 35.000 anys, tot just era d’uns quants centenars de milers de persones. En indrets situats prop del mar, de lIacs i rius, la pesca era un complement de la caça i la recol·lecció i, per tant, permetia alimentar grups una mica més nombrosos.
La població dels pobles primitius augmentava de forma molt lenta, gairebé imperceptible. Havien de passar 8.000 o 9.000 anys perquè la població es pogués duplicar. La vida d’una persona difícilment superava els 30 anys i la mortalitat infantil era elevadíssima.
Una societat igualitària
Les comunitats de caçadors i recol·lectors no eren, doncs, gaire nombroses. D’altra banda, no hi havia gaires diferencies socials entre els seus components, ja que pràcticament tots duien a terme les mateixes tasques. Existia, però, una divisió senzilla del treball basada en el sexe i l’edat.
Malgrat la divisió sexual del treball, en la major part d’aquestes comunitats els homes no ocupaven una clara posició de domini sobre les dones. Podríem dir que les comunitats de caçadors i recol·lectors eren societats igualitàries.
El nomadisme és una altra característica de les societats caçadores i recol·lectores. Aquests grups humans es desplaçaven d’un indret a un altre seguint les grans bandades d’animals i establien la residència on la caca i la recol·lecció eren més prometedores. Generalment, vivien a I’ aire Iliure o bé en tendes fetes amb la pell dels animals que caçaven. De vegades també es refugiaven en coves o balmes, que són cavitats no gaire grans en una paret de roca o un vessant rocallós.
5. La tècnica de la pedra
La indústria de la pedra
La base de la indústria de la pedra era el sílex, un mineral especialment apropiat per ser tallat i al qual es pot donar una certa forma. Els primers estris que van fabricar els humans eren pedres amb prou feines desbastades. Més endavant van aparèixer instruments bifacials, més elaborats, i, posteriorment, burins, raspadors i puntes, que indiquen una especialització creixent dels instruments de pedra. De les comunitats de caçadors i recol·lectors també provenen els primers testimonis del treball sobre fusta i sobre os.
El control i l’ús del foc
El control i l’ús del foc és una de les adquisicions culturals més importants en l’evolució del humans. Probablement, les primeres experiències van consistir en I’aprofitament esporàdic de flames agafades d’incendis naturals. Posteriorment, van aprendre a encendre foc i a controlar-lo. El foc va introduir canvis significatius en la forma de viure de les societats caçadores i recol·lectors:
- En l’ alimentació, ja que el foc va permetre coure aliments i ampliar la dieta i, per tant, millorar la subsistència.
- En la manera de protegir–se del fred, ja que el foc proporciona escalfor controlada.
- En la manera de protegir-se dels animals, ja que el foc els espanta.
- En la manera de comunicar–se entre els membres del grup, ja que el foc els permetia allargar les hores de claror.
En la tecnologia, ja que amb el foc podien manipular la
L’escultura
Una de les primeres expressions artístiques dels humans són un conjunt de petites figures femenines nues anomenades Venus. Aquestes figures destaquen pel volum exagerat dels pits i les natges i, en algun cas. per l’obesitat. L’ exageració dels pits i les natges devia ser una forma d’invocar la fertilitat en les dones del clan o la tribu, amb la qual es garantia la reproducció i, per tant, la perduració del grup.
La pintura i í el gravat
Els caçadors i recol·lectors de la prehistòria són els autors de les primeres pintures de la historia de la humanitat, les pintures rupestres. Aquestes pintures, fetes a base de colorants naturals, es troben a les parets i els sostres de les coves. Dibuixaven animals de grans dimensions o escenes de cacera. Per això se suposa que l’art rupestre tenia un caràcter màgic: els humans, en dibuixar els animals a les coves, devien voler afavorir-ne la futura caça.
La representació d’animals també la trobem en gravats fets sobre les mateixes parets de les coves o bé sobre ossos o banyes.
