CURIOSITATS  DE  L’ANTIC EGIPTE

1.- BELLESA I HIGIENE

Els Antics egipcis no només eren bufons, sinó que a més a més eren molt curosos i responsables en temes d’estètica i salut. El clima d’Egipte no és molt favorable i entre l’aire desèrtic i la calor intensa, els antics van  mantenir un atenció minuciosa de la seva higiene i bellesa, utilitzant desodorants, pastilles per a l’alé i perfums. Les dones comptaven amb diversos tipus de productes naturals per a cuidar la seva pell i combatre les arrugues, al mateix temps que evitaven exposar-se al sol i no eixien al carrer sense maquillatge.

Els homes i les dones del Antic Egipte es protegien i embellien els ulls amb mesdemet o khol: un pols negre que, mesclat amb aigua, s’emprava com protector de malalties oculars i també com repel·lent d’insectes només traçant una línia al voltant de cada ull.

Fins a la Dinastia IV s’emprava una ombra verda sobre les parpelles i s’enfosquien les celles i pestanyes amb el mateix mesdemet i l’ajut de palets fets de fusta, metall o os. Els llavis i les galtes també es maquillaven amb oxide de ferro humitejat per a donar un to rogenc.

La manicura i Pedicura No es quedaven arrere, perquè hi ha documents que parlen d’especialistes per aquestes tasques. També combatien les estries amb olis especials durant l’embaràs, i la depilació va ser el més important dels rituals de bellesa especialment entre el clero. I entre tants rituals de bellesa, utilitzaven la llet com desmaquillen-te, hidratants a base de mel, i prenien sessions de massatges amb essències aromàtiques. Utilitzaven una infinitat d’utensilis: des de pinces per a eliminar qualsevol pel no desitjat, fulles per a rasurar, pots per a ungüents, recipients per al khol, miralls, pintes i tot allò que mai ha de faltar en un complet tocador.

2.- VESTIT

En el Regne Antic, la vestimenta es limitava a una faldilla, un simple tros de lli rectangular que s’embolicava al voltant del cos per a cobrir des de la cintura fins als genolls. Però els alts funcionaris, els nobles i la reialesa vestien un tipus diferent de kilt, encara que no va evolucionar molt del típic eslip amb els extrems creuats i nuats en el maluc.

Com a tot arreu, la moda femenina sí que va evolucionar molt més que la de l’home al llarg del temps. La Pell de lleopard també apareix en algunes representacions visuals des del Regne Antic. Es creu que eren utilitzades en general per sacerdots i faraons.

Durant l’Imperi Nou es va produir un refinament en les vestimentes tant femenines com masculines. Els rics i cortesans s’exhibien a través del  luxe i  de les grans celebracions; i la moda, que expressava la riquesa, va evolucionar de simples vestits blancs amb tirants a exquisits vestits prisats de teles suaus i transparents que ressaltaven els cossos femenins.

3.- CERVESA

Beguda molt apreciada per tots els pobles de l’antiguitat. Els arqueòlegs li assignen una edat mínima de 6.000 anys. Coneguda a Egipte amb el nom de Heneket, va ser considerada al mateix temps beguda dels déus i beguda nacional, per quant el pa i la cervesa, als que denominaven “els dos nous ulls”, van estar sempre presents no només en l’alimentació quotidiana de la gent, sinó també en les cerimònies tant religioses com funeràries.

Per a alguns autors la cervesa va ser un dels  presents que la deessa Isis va voler ajudar la humanitat. Per a altres per contra hauria sigut inventada pel déu Osiris. En qualsevol dels casos se sap que existien bàsicament dos tipus: la vermella, i la clara, colors que depenien del cereal utilitzat. D’ells, una era més fluixa i dolça anomenada Higit, i una altra de sabor i textura més forta denominada Sejepet I Jenea. Amb unes característiques que la diferenciaven prou de les actuals, perquè no en va acostumava a ser mes espessa, nutritiva i dolça, sense escuma, i amb un bon nombre d’impureses que obligaven a beure-la amb una palla a què s’havia dotat d’un filtre especial, era consumida tant per nens com per adults, fet que porta a pensar conseqüentment que el seu grau d’alcohol no era excessiu.,

El procés per a la fabricació de la cervesa, que era dut a terme fonamentalment per les dones, sense ser excessivament complicat, era sense cap dubte prou laboriós. Inicialment es posava pa del dia anterior, ja fora de blat, ordi o mill, s’esmicolava, i després d’introduir els fragments en una gerra de grans mides, se’ls afegia aigua fins a cobrir-los totalment. Aquesta mescla inicial se la deixava reposar durant tres dies. Mes endavant , en un recipient a banda, es tirava una petitaquantitat de gra, cobrint-ho amb aigua calenta. Després de  vint-i-quatre hores s’escorria l’aigua amb un colador, i s’exposaven els grans a la calor del sol perquè s’assequessin durant un altre dia més. Gràcies a això es produïa una espècie d’exsudació blanca lletosa com a conseqüència de la incipient germinació. A continuació es picaven els grans fins a formar amb ells una pasta uniforme,;pasta que ddesprése de ser unida a la mescla primera es deixava macerar durant  deu hores més. Finalment es filtrava el líquid resultant, emmagatzemant-se en un altre atuell on quedava preparat per a ser consumit. El resultat final era una espècie de licor alcohòlic de color térbol.

4.- FAUNA

Entre els animals habituals i domèstics que es donaven cita en el país del Nil, els hi havia per a tots els usos. Així, estaven els destinats a l’alimentació, (cabres, xais o porcs), els dedicats al transport, (burros, ases o bous), els empleats en jocs, (micos, gossos o gats), o els usats per a la guerra pels estaments militars, (cavalls),  bous o camells, aquests últims només al delta del Nil, fins aquelles varietats que, al contrari que avui dia, es criaven en captivitat, com  antílops, gaseles, cervos, cabres salvatges, oryx, búfals, garces blaves, grues, i inclús hienes.

Els bous o les vaques podien emprar-se per a llaurar el camp, abonar-ho amb el seu fem, o proporcionar llet, però  també eren una font de carn destinada a l’aliment, i en aquest cas no els feien treballar, sinó que els engreixaven al màxim amb boles de pa, sacrificant-los quan a causa del seu volum quasi no podien tindre’s en peu, moment en què aportaven un tipus de carn tan tendra com el greix. El mateix passava amb els xais, els quals ameé de formar part d’abundants i delicioses dietes, proporcionaven llana, una matèria primera amb què es confeccionaven robes d’abric aquells que no pertanyien a la classe sacerdotal. O els gossos, que si eren empleats com excel·lents companys de jocs, també resultaven immillorables ajudants en l’exercici de la caça.

Respecte a les aus, si bé algunes com les guatles, els corriols o els colomins, eren atrapades amb a xarxes, trampes, armes com les llances o l’arc i les fletxes, o amb un tipus especial de bastons llancívols pareguts als bumerang, altres al contrari vivien en l’entorn de les vivendes de forma domèstica, com els ànecs, oques, coloms o tórtores, i també els galls.

Igualment important era la pesca, que es realitzava per mitjà d’arpons, xarxes d’arrossegament, o amb canyes de pescar, i de la que s’extreien entre altres barbs, anguiles, oxirrincos, peixos gat, perques del Nil, llisses, silurs, o tristos.

Quant a les espècies salvatges, si bé els més perillosos per la seva proximitat i caràcter eren els hipopòtams i cocodrils, tampoc es pot oblidar depredadors com ara lleons, panteres, lleopards i xacals, o a les silencioses i imprevisibles serps, com a boes, pitonss, escurçons o cobres.
Llops, linxs, guepardos, mangostes, mandrils, cérvols, llebres, ratolins, rates penades, camaleons, colobres, eriçons, estruços, voltors, falcons, milans, òbiles, ànecs, oronetes, teuladins, milotxes, judies, musaranyes, sargantanes, granotes o tortugues, complementen succintament l’ampli espectre de la fauna present en l’antic Egipte. Tampoc es pot oblidar als  nombrosos i heterogenis insectes, com a mosques, mosquits, xinxes, formigues, tèrmits, llagostes, llagostí, mantis religiosa, escarabats, libèl·lules o palometes, i als que hauria que unir així mateix escorpins o centcames, uns elements en conjunt  tan insignificants en grandària com desagradable i perjudicials quan s’entremetaven en la vida quotidiana, i dels que cal citar, com a excepció, a les molt apreciades i laborioses abelles, anomenades Bit.
Sobre els animals domèstics, destacar com a detall addicional i curiós que era habitual que moltes espècies compartiren les vivendes dels seus propis cuidadors, especialment quan aquests últims eren gent de baix estatus social, ja que al no tenir millors recursos, es veien en la necessitat  de protegir i resguardar d’aquesta manera als que tants béns els proporcionaven, un costum que no obstant això resultava a vegades altament perjudicial, perquè no era rar que aquests animals transmeteren algunes de les seves malalties particulars als seus protectors, com la tuberculosi bovina.

Respecte a les espècies mes salvatges, rares o independents, si bé allò més habitual era que es respectara el seu entorn natural deixant-les que es visquesssin en llibertat, va haver-hi moments puntuals en què no obstant això es va buscar la forma d’acostar-les a l’entorn humà, com en els casos de Tutanjamón, Ramsés II, Ramsés III i Ramsés IV, els que van tenir allotjats en la seva residències personals com a animal de companyia ni més ni menys que a un lleó domesticat; el de la reina Hatshepsut, qui va manar construir un petitzoològic en què es podien veure entre altres representants a lleopards, girafes, mandrils, així com un bon nombre de pardals exòtics portats des del País de Punt; o el d’Ajenatón, qui de la mateixa manera va gaudir del privilegi de disposar d’una petita col·lecció d’animals salvatges dins d’un cercat.

( Si vols saber com s’escriu el teu nom en jeroglífic clica el link :

http://recursos.cnice.mec.es/latingriego/Palladium/5_aps/esplap09.htm

DÉUS EGIPCIS

MOMIFICACIÓ

L’ESFINX DE GIZED

A la ribera occidental del riu Nil, vint quilòmetres al sud-oest de El Caire, s’erigeix majestuosa l’estàtua amb cos de lleó, el cap  de la qual es creu que representa al faraó Kefrén: és  la Esfinx de Gized.

Se suposa que va ser construïda durant la quarta dinastia, en el segle XXVI a C. Encara que resulta difícil imaginar la concreció d’un projecte semblant, l’esfinx va ser esculpida en un monticle natural de roca calcària, en l’altiplà de Gized. Mesura vint metres d’alt, i en l’antiguitat havia sigut pintada amb colors vius: vermell, blau i groc.

Junt amb l’estàtua, s’emplaça un temple que data del Imperi Antic, i enfront d’ella un altre pertanyent al Imperi nou, ambdós ofrenes a l’esfinx i comunicats amb la piràmide de Kefrén per mitjà d’una avinguda processional.

Durant segles, els vents del desert van cobrir el cos de l’esfinx amb arena que la va protegir de l’erosió. Entre els anys 1816 i 1818, Giovanni Battista Caviglia es va encarregar de desenterrar l’esfinx i els temples que la rodegen.

A causa dels atacs dels mamelucs,  en l’actualitat l’esfinx no posseïx nas ni barbeta. Aquesta última es troba en el Museu Britànic de Londres.

En el segle XX es van dur a terme treballs de restauració i consolidació del revestiment. Els resultats d’una primera intervenció en 1925 no van ser satisfactoris, per la qual cosa van haver de reiterar-se en 1980 i 1992. Actualment persisteix l’intent de restaurar les empremtes deixades per l’erosió de la pedra calcària, que es descompon fàcilment amb la humitat de l’ambient.