ÀFRICA

El relleu

En el relleu africá hi ha unítats de relleu molt diferenciades: els altiplans, els sistemes muntanyosos i les depressions.

• Grans altiplans s’estenen per tot el continent. Per aixo el paisatge de gran part de l’Africa té un aspecte horitzontal i uniforme i l’altitud mitjana és elevada (750 m). Uns quants eserts i zones àrides, com el Sáhara i el Kalahari, s’esten en pels altiplans.
• Diversos sistemes muntanyosos esquitxen els altiplans. Als extrems del continent s’estenen els monts Atles, al nord, i els monts Drakensberg al sud. Pel centre, s’alcen uns quants massissos aillats d’origen volcànic, com ara els mas­sis d’Ahaggar i de Tibesti. A la part oriental, que és la més elevada del continent. hi ha el Rift Valley, una gran fos­sa  tectònicaca on s’alcen un gran nombre de volcans com el Kilimanjaro , que és el cim més alt de l’Africa,  amb gaire 6.000 m d’altitud.
• Algunes depressions trenquen també la uniformítat dels altiplans centrals. És el cas de les conques  solcades pels rius Congo i Níger.

El relleu de la costa és bastant regular, amb pocs entrants i sor­tints, i escasses illes. EIs accidents costaners més visibles són el           cap de Bona Esperanca, el golf de Guinea i la península de Somalia. Madagascar és l’illa més gran de l’Africa.

Els rius i els llacs

En general, els rius africans són cabalosos, pero hi ha diferen­cies entre uns vessants i altres.

• Els rius del vessant atlantic són llargs i cabalosos. De nord a sud, destaquen el Senezal, el Níger, el Congo i l’Orange, que són navegables gairebé per tot el curs. El riu Congo és el més cabalós de l’Africa i el segon més cabalós del món.
• Els rius del vessant mediterrani són curts, estrets i poc ca­balosos, llevat del Nil, que és el més llarg de la Terra. En aquesta zona se situen deserts extensos, en els quals no hi ha cursos d’aigua permanents sinó uadis.
• Els rius del vessant índic són més curts que els de l’atlan­tic sobresurten el Limpopo i el Zambezi, al curs del qual hi ha les cascades Victòria.

A l’Africa hi ha llacs molt grans. El llac Victoria és el més gran del conrinent. A la zona del Rift  V alley hi ha la regio dels grans llacs africans (Tanganyka, Turkana -antigament anomenat Rudolf-.  Malawi … ). El llac Txad era molt gran, peró ha dismi­nuït de superfície durant les últimes decades, en part perque se’n desvíen les aígues per regar els camps.

El clima i la vegetació

La major part de l’Africa se situa entre els tropícs; per això hi predominen els climes calids. Els climes es repeteixen de manera simetrica al nord i el sud de l’equador, que travessa el continent per la meitat.

• Els climes cálids es donen a l’Africa intertropi­cal. Presenten temperatures altes al llarg de tot l’any. Les precipitacions disminueixen des de l’e­quador cap als tropics, i això dona lloc a la suc­cessió dels climes equatorial, tropical i desèr­tic. La vegetació varia segons el clima i se succeeixen la selva, la sabana i el desert.
• Els climes temperats són propis dels extrems nord i sud del continent. A l’Àfrica es donen el clima mediterrani, amb una vegetació de fulla perenne, i el clima oceÀnic, que comporta una vegetació de fulla caduca.
• El clima d’alta muntanya es troba a les terres més elevades. Les temperatures són baixes i els cims estan coberts de neus perpetues.

ÀSIA

L‘Àsia és el continent més extens del planeta: els 44 milions de km2 de superfície representen gairebé la tercera pan de les ter­res emergides. L’altitud mitjana és de 950 metres, només su­perada per la de l’Antartida.

Gairebé tot el territori asiàtic se situa a l’hemisferi nord. Tres oceans banyen les seves costes: el Glacial Àrtic, al nord; el Pa­cífic, a l’est, i Índic, al sud. L’Àsia està separada d’Europa pels monts Urals, el mar Caspi, la serralada del Caucas, el mar Ne­gre i el mar Mediterrani. Per a molts geògrafs, Euro­pa no és un continent, sinó una península de l’Asia.

El relleu

A l’Àsia hi ha les muntanyes i l’altiplà més alts del món, i tam­bé la depressió més profunda.

• Les muntanyes. Les serralades més llargues i elevades s’es­tenen, sobretot, per la zona central, on sobresurten les muntanyes de l’Altai, la serralada del Tien i, especialment, la serralada de l’Himalaia, on s’alça el cim més alt de la Ter­ra, l’Everest, amb 8.844 m d’altitud. Les illes que voregen el continent per l’est i el sud-est són els punts més alts de sistemes muntanyosos que estan submergits.
• Els altiplans i les planes. Els altiplans es reparteixen per tot el continent; destaca el Tibet, al centre de l’Àsia, que és l’altipà més alt del planeta. Les planes s’estenen principal­ment per la zona nord i sud-est, i les recorren llargs rius. Al nord hi destaca un conjunt de planes i altiplans, coneguts amb el nom de Sibèria.
• Les depressions. Les principals depressions estan ocupa­des per tres mars interiors: Caspi, Aral i Mort. La depressió del mar Mort, situada a 395 m per sota del nivell del mar, és la més profunda del planeta.

L’Asia presenta una costa retallada, amb diverses penínsules de gran extensió, com les d’Anatòlia, Indoxina, Hindustan o Aràbiga, i amples golfs, com el Pèrsic i el de Bengala. Les illes són molt nombroses, sobretot a l’Àsia oriental, on destaquen els arxipelags del Japó, les Filipines i d’Indonèsia.

Els rius i els lIacs

Els rius asiàtics són, en general, llargs. El cabal varia molt d’unes epoques a les altres, i fins i tot es produeixen cres­cudes per diverses causes: en alguns casos, pel desglaç de les neus, i en d’altres, per les pluges que provoca el monsó d’es­tiu.

• Els rius del vessant de l’Àrtic, com l’Obi, el Ienissei i el Le­na, són llargs i gran part del seu curs es glaça  a l’hivern.
• Els rius del vessant del Pacífic també són llargs i formen extenses planes al·luvials al curs baix. Els rius principals són el Huang He (o riu Groc) i el Iang- Tsé (o riu Blau), que és navegable i el més llarg i cabalós de l’Asia,
• Gairebé tots els rius del vessant de l’Índic travessen la ser­ralada de l’Himàlaia i també donen lloc a extenses planes agrícoles al tram baix. En destaquen el Ganges i l’Indus.
• Els rius del vessant del Mediterrani són curts i irregulars. Tenen el curs practicament sec durant alguns mesos per l’escassetat de les pluges.

D’entre els llacs, sobresurten el llac Baikal, que és el més pro­fund de la Terra (1.637 m), i el mar Caspi, que és el més ex­tens i es localitza entre Europa i l’Asia.

El clima i el paisatge

L’Asia presenta una gran varietat de climes i paisat­ges.

• Els climes freds. A la part septentrional del continent hi ha un clima polar, que origina un paisatge de tundra. A les zones més elevades, com a l’altiplà del Tibet i els cims de les serrala­des, s’estén el clima d’alta muntanya.

• Els climes temperats. Predominen a la major part del continent, ja que gran part de l’Àsia està situada al nord del tròpic de Càncer. A la zona nord, es dóna el clima continental, on es desen­volupa una vegetació de taigà. A les planures orientals xineses hi ha un clima semblant al me­diterrani. A les terres més interiors, on no arriba la influencia oceànica, s’han desenvolupat de­serts freds.
• Els climes cálids. Dominen al sud de l’Àsia. En aquesta zona se succeeixen el clima equatorial, el clima tropical i el clima desèrtic. La vegetació va­ria amb el clima: la selva a Indonèsia; el bosc tro­pical a l’Àsia monsònica, i el desert al sud-oest asiàtic, des d’Aràbia fins a l’Índia.

OCEANIA

El Paisatge d’Oceania.

Oceania esta situada al sud-est de l’Àsia, gairebé tota a l’he­misferi sud. EIs oceans Pacífic i Índic en banyen les costes.

Amb gairebé 9 milions de km2, és el continent més petit. Esta format per milers d’illes.

• Només quatre illes són grans: Austràlia, Nova Guinea (que esta dividida entre l’Asia i Oceania) i les dues illes que for­men Nova Zelanda (Illa Nord i Illa Sud).

Australia ocupa el 86 % d’Oceania i és l’illa més extensa de la Terra: té gairebé la mida d’Europa, i per aixo molts geògrafs la consideren una illa continent.

• Hi ha milers d’illes petites i illots, escampats per l’ocea Pa­cífíc. La majoria tenen un origen coral·lí i volcànic. Aquestes illes s’agrupen en tres grans conjunts: la Micronèsia, la Me­lanèsia i la Polinèsia.

El relleu i les aigües

L’altitud mitjana d’Oceania és baixa: 340 metres. Això no obs­tant, hi ha grans diferències entre unes illes i les altres en les ca­racterístiques del relleu i les aigües.

• A Australia predominen les grans planes litorals i els alti­plans baixos, pero l’illa té l’únic sistema muntanyós signifi­catiu del conjunt del continent: la Gran Serralada Divisòria. És l’única illa on hi ha rius importants: el Murray i el seu afluent, el Darling.
• Nova Guinea i les illes de Nova Zelanda tenen un relleu muntanyós. EIs rius hi són curts i cabalosos en tots dos ca­sos i alguns dels neozelandesos reben aigües de glaceres.
• Hi ha algunes illes del Pacífic que són muntanyoses, amb volcans actius (Samoa, Hawaii), i algunes altres illes són bai­xes i formen atols.

Per la Micronesia s’estén la fossa oceànica de les Marianes, on s’ha sondejat el punt més profund de la Terra, la fossa Cha­llenger (11.034 m), propera a l’illa de Guam.

El clima i la vegetació

La major part d’Oceania és a la zona intertropical, i per això hi predominen els climes calids. Per exemple, el clima és equa­torial a Nova Guinea; tropical, a Hawaii, i desèrtic, a l’interior d’Australia. A la zona tropical són freqüents els ciclons i els ti­fons.

Hi ha climes temperats al sud i el nord del continent.

Com que les illes estan aíllades dels continents, totes tenen nom­broses plantes endemíques, és a dir, que només existeixen en aquest lloc. L’arbre més característic és l’eucaliptus.

AMÈRICA

El paisatge d’ America

AmÈrica se situa a l’hemisferi occidental. És el segon continent més gran (42 milions de km2 de superficie) i el més allargat: s’es­tén des del cerc1e polar artic fins al cercle polar antàrtic. Amèrica està banyada per les aigües de tres oceans: Atlàn­tic, Pacífic i Glacial Àrtic.

El relleu

América és un continent amb una altitud mitjana elevada. Els sistemes muntanyosos tanquen les grans planes i els a1tiplans.

• Els sistemes muntanyosos. Les serralades més joves i abrup­tes s’estenen per l’oest, al llarg de la costa pacífica. Sobre­surten les muntanyes Rocalloses, a I’Amèrica del Nord, i la serra1ada dels Andes, a l’Amèrica del Sud, on destaca l’A­concagua (6.960 m), el cim més elevat del continent. A l’est predominen les muntanyes antigues, de cims arrodonits i de menys altitud, com els Apalatxes.

• Les grans planes. Entre les serralades orientals i occidentals s’estenen les grans planes americanes, que estan recorregudes per rius com el Mississipí i l’Amazones.
• Els altiplans. A la part central de les serra1ades hi ha grans  altiplans. L’altiplà de Bolívia és el més elevat.

A la costa hi ha moltes penínsules com la del Labrador, que en­volta la badia de Hudson, o les de Florida i el Yucatán, que tan­quen el golf de Mèxic. Al nord hi ha la segona illa més gran del planeta, Grenlàndia. A l’Amèrica Central hi ha l’ arxipelag de les Antilles, al mar Carib.

Els rius i els lIacs

E1s rius d’America varien segons el vessant:

• El vessant de l’oceá Atlàntic presenta els rius més llargs i cabalosos. A l’America del Nord destaca el Mississipí-Mis­souri, i a l’America del Sud, l’Amazones, que és el riu més ca­balós del món.

• Al vessant de l’ Àrtíc hi ha grans rius que enllacen entre si una gran quantitat de llacs que es glacen a l’hivern.

• Els rius del vessant del Pacífic són, en general, més curts i de conques reduídes, ja que neixen en muntanyes properes al mar. És el cas dels rius Colorado i Yukon.

Els llacs són abundants, sobretot a l’America del Nord, on so­bresurten els Grans Llacs, entre el Canadá i els Estats Units. A l’America del Sud destaquen el llac Titicaca, el més alt del món, i el Maracaibo, el més gran de l’America del Sud.

Algunes muntanyes baixen esglaonades i es formen cascades, com les del Niàgara, al nord, i les d’Iguazú, al sud.

El clima i la vegetació

El continent america s’estén gairebé de pol a pol, i per aquesta raó presenta tots els tipus de climes i pai­satges possibles.

• Els climes freds. S’estenen per les muntanyes i els extrems, on el clima polar origina tundra.

• Els climes temperats. Predominen a l’Amèrica del Nord i a l’Argentina i Xile. A la zona nord, el clima continental dona lloc a la taiga. A les cos­tes, en les zones de clima oceànic s’hi desenvo­lupa el bosc d’especíes de fulla caduca i a la zo­na amb clima mediterrani hi ha alzines i extensions d’arbustos. A l’interior del continent predominen les praderíes.

• Els climes calids. Es donen a l’Amèrica Central i la major part de l’America del Sud. Des de l’e­quador fins als tròpics se succeeixen els climes equatorial, tropical i desèrtic. EIs paisatges són d’allò més variats, i hi ha des de la selva, a la con­ca de l’Amazones, fins al bosc tropical, la saba­na i el desert.

A l’Amèrica del Nord predominen els climes freds i temperats; a l’America Central, els climes tropicals, i a l’America del Sud, els climes calids i temperats, llevat de les zones muntanyoses.

ANTÀRTIDA

L’Antàrtida està situada completament a l’hemisferi sud. Amb uns 14 milions de quilometres quadrats, té una extensió supe­rior a la d’Europa. A l’hivern es congelen les aigües que cir­cumden I’Antartida i el continent dobla la mida.

L’Antartida és el continent de més altitud mitjana: 2.000 m. Una capa de glac, pero, l’inlandsis, en cobreix el relleu. Aquesta ca­pa de glac té un gruix de 1.700 me tres de mitjana, pero arriba a depassar els 4.000 m en alguns punts. El glac cobreix el 98 % del continent. Per sobre, només sobresurten els cims més ele­vats, com el mont Vinson.

El glac de l’Antartida representa el 70 % de l’aigua del nostre planeta. Si es fongués, el nivell del mar augmentaria entre 60 i 80 m, i les costes actuals quedarien inundades.

L’Antártida té el clima més fred del món; per això és una zo­na difícil per a la vida. Només alguns líquens, algues i molses i molt pocs animals, com els pínguins, les foques i els elefants marins, sobreviuen a les roques de les costes.

Amb tot, l’Antàrtida és un continent amb abundants recur­sos naturals al subsol (petroli, minerals), la qual cosa ha des­pertat l’ínterès de molts países per apoderar-se i explotar aquest continent. Per impedir el deteriorament d’aquest espai, el 1991 es va signar el Tractat de Washington, que prohibeix l’explo­tació de l’Antartida durant cinquanta anys. Actualment, només viuen a l’Antartida uns quants grups de científics.

EUROPA

Europa és un continent petit, ja que té només 10,5 milions de km2 de superfície. Es considera una península de l’Àsia, de la qual esta separada per la serralada del Caucas, els monts Urals, el riu Ural i el mar Caspi.

Europa esta situada a l’hemisferi nord. EIs oceans Atlantic i Gla­cial Àrtic en banyen les costes.

El relleu d’ Europa

El 75 % de les terres europees presenten un relleu poc elevat; per això té una altitud mitjana baixa (340 m).

El relleu europeu esta format per una gran planura central que esta envoltada de regions muntanyoses, més o menys antigues.

La gran plana europea la formen per planes extenses que dominen el centre i l’est d’Eurcpa, de Franca a Rússia. El relleu pla s’eixampla cap a l’est, on ocupa gairebé tot el ter­ritori. Els rius més importants del continent travessen aques­tes planes, que per això són zones molt fèrtils. Destaquen la plana Central, l’Atlàntica, la Bàltica i la de l’Europa oriental.

Les planes estan esquitxades en algunes zones per petits mas­sissos i altiplans de formes suaus i poca altitud, com el Mas­sís Central francés.

Les serralades més antigues s’estenen pel nord i l’est del continent. Han estat desgastades per l’erosió i, en general, presenten una altitud baixa. Les més importants són la ser­ralada Escandinava i els monts Urals.

Les serralades joves formen un arc al llarg de la costa me­diterrània. Com que van sorgir fa relativament poc temps, no han sofert tanta erosió i per això són més elevades. Sobre­surten els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Car­pats i la serralada del Caucas, on hi ha el volcà Elbrus, el cim més alt del continent, amb més de 5.600 m.

Les costes europees

La costa d’Europa té una gran longitud. El 27 % d’Europa esta ocupat per penínsules (Escandinava, de Jutlàndia, Ibèrica, Itàlica, Balcànica … ) i el 8 % per illes i arxipelags (Islàndia, Gran Bretanya, l’arxipelag de les Balears, Còrsega, Creta … ). També és una costa molt retallada, plena d’entrants i sortints: fiords a Noruega i ries al nord d’Espanya.

A Europa hi ha mars interiors d’una gran extensió, com ara els mars Mediterrani, Negre i Bàltíc.