Quins aspectes destacaries d’alguns presocràtics com a precursors de mirades científiques que han acabat reeixint i/o que han impulsat alguna investigació posterior? Doneu bones raons.
Cuiner de camins
Filosofia entre tot@s / Aprenents de camins
Quins aspectes destacaries d’alguns presocràtics com a precursors de mirades científiques que han acabat reeixint i/o que han impulsat alguna investigació posterior? Doneu bones raons.
Els filòsofs presocràtics van ser els inspiradors de la ciència moderna en diversos aspectes, i és que ells van començar a veure i descobrir moltes de les bases científiques que ens han permès evolucionar al llarg de la nostra història com a éssers humans.
El primer és Tales, ell deia que el principi de tot es trobava en l’aigua. Tot i que no estava del tot equivocat, va obviar que els éssers vius no només vivim de l’aigua, sinó també d’altres elements i compostos com per exemple l’aire. De certa forma la seva teoria va donar peu a la teoria que tots els éssers provenim de la unió de les partícules que hi havia a l’aigua quan la Terra es va originar.
El següent filòsof és Anaximandre, ell creia que el principi de totes les coses no podria ser tan concret, per tant, va dir que el principi de tot hauria de ser el “apeiron”. Aquest reuneix les característiques que el principi de tot ha de ser immortal, indestructible, d’ell ha de derivar tot, no pot envellir i ha de perdurar sempre. Tot i això, li donava la raó a Tales quan afirmava que l’aigua era molt important amb un simple exemple: quan som petits necessitem la protecció dels pares i hauríem de provenir d’un medi més segur (l’aigua). També va assegurar que la Terra era rodona i l’univers infinit.
El tercer filòsof és Anaxímenes qui deia que el principi de tot era l’aire, ja que, segons ell, al refractarse l’aire es converteix en foc i que si es condensa, es transforma en núvols, pluja, etc. Anaxímenes va ser el primer a intentar explicar el canvi d’estat dels elements, encara que fos de forma errònia.
El següent filòsof és Heràclit i aquest afirmava que el principi de tot era el foc, perquè tot provenia d’ell. Per exemple, la Terra quan es va formar era una bola de foc i, segons la seva teoria, tot és un cicle còsmic que torna, per tant, tornarà a ser foc. Però, també afirmava que perquè existeixi la calor ha d’existir el fred perquè tot tingui sentit, per tant tot això està dirigit pel logos. Una de les seves grans teories és que tot està en constant moviment.
El primer dels filòsofs formalistes és Parmènides qui creia que l’arkhé era la unitat, allò que és permanent. Però, segons el nostre punt de vista, estava equivocat, ja que si no evolucionem i el nostre medi canvia, ens extingiríem.
El següent és Pitàgores qui pensava que l’arkhé eren els números i les llavors. De fet, representaven tant per a ells que juraven davant d’un triangle equilàter de 10 punts: 1 és la unitat/ diví, el 2 la dualitat, el 3 els tres nivells del món, el 4 els quatre elements; foc, aigua, aire i terra. Tot ells sumaven 10 que, per ells, era el nombre perfecte. Pitàgores, a partir de la seva fascinació per les matemàtiques, va descobrir grans avenços matemàtics com per exemple el teorema de Pitàgores.
Amb Empèdocles passem als pluralistes; ell creia que l’arkhé era la barreja dels quatre elements (aigua, terra, foc i aire) i que es barrejaven amb odi i/o amor, per formar altres compostos.
El segon pluralista és Anaxàgores qui creia que el principi de tot eren les llavors, partícules molt petites, indestructibles, materials, inalterables, invisibles i formades de tots els elements en diferents proporcions. Aquestes llavors de les quals parlava Anaxàgores seria allò que avui dia coneixem com a àtoms.
Per últim, Demòcrit creia que l’arkhé era l’àtom i el buit, que era tot l’indivisible i que no es podia tallar. Aquest va impulsar al descobriment dels protons, els neutrons i els electrons.
Els filòsofs presocràtics han estat potser una de les generacions de pensadors més importants de la història. Aquests van rebutjar la visió mitològica tradicional de l’època per a proveir una explicació més racional de les coses, inspirant així les principals teories científiques actuals.
TALES DE MILETO
El primer filòsof, Tales de Mileto, considerava que l’origen de la vida era l’aigua. Encara que no estava del tot equivocat, la seva teoria era errònia, ja que com s’ha constrastat estem formats i necessitem d’altres compostos per a la vida. Però tampoc estava tan equivocat perquè actualment la hipòtesis més acceptada és la “sopa primitiva” de Alexander Oparin, que defensa que deriven de la unió d’un conjunt d’elements dintre de l’aigua.
Durant la seva trajectòria es va fixar en què les pedres magnètiques, actuals imants, atrauen al ferro. Així doncs, va concloure en què el món està penetrat per una força vital.
ANAXIMANDRE DE MILETO
Aquest altre pensador, denominava com a origen de totes les coses, el terme “APEIRON”. Segons Anaximandre de Mileto l’arkhé havia de ser inmortal, indestructible, etern, sense envelliment i s’havia de mantenir viu per sempre ja que d’ell es deriva tot. A través de la semblança, entre que recent nascuts som vulnerables i els orígens de la vida, creia que ens havíem format a l’aigua, ja que es un ambient més protegit. Per tant, Tales defensava que l’aigua és un element molt important per la nostra creació.
Va formular una hipòtesi que defensava que la terra era rodona i l’univers infinit, contradient així tots els filòsofs de l’època. Einstein més endavant, va confirmar la teoria de Anaximandre de Mileto.
ANAXÍMENES DE MILETO
Anaxímenes de Mileto creia en l’aire com a substància bàsica de l’existència de l’ésser humà. Ho creia ja que l’aire al refractar-se es torna calent (foc) i si al contrari es condensa, surt fred (pluja). Així doncs va realitzar la primera hipòtesi dels canvis d’estat dels elements es produïen i per tant, estaven en moviment.
HERÀCLIT DE ÉFESO
Un altre filòsof, com és Heràclit, creia que el foc era l’origen de la vida, a través d’un cicle cosmic. Una de les seves reflexions era que un element, com pot ser la calor no té sentit si no existeix la seva oposició com és el fred, ja que no seriem conscients de que l’altre existeix. Això es basa en el concepte logos.
Encara que hi hagi constant moviment no vol dir que es produeixin canvis si no que aquests són imperceptibles, ja sigui la lentitud o perquè no es perceben a simple vista.
PARMÉNIDES
Parménides, defensava que del no res, no podria aparèixer res. Tot el que existeix, procedeix d’un element anterior, aleshores no trobem existència del moviment. Creia que no existia arkhé, ja que el ser era etern i llavors no hi havia ceració.
També afegeix que els sentits ens enganyen, per tant, ens hem de fiar de la raó i no del que percebem.
PITÀGORES
El filòsof Pitàgores, va descobrir els intervals musicals regulars, creia que la naturalesa està ordenada a base de patrons i proporcions matemàtiques. Un terme que considerava molt important era tetractys: un triangle equilàter amb deu punts distribuïts de la següent manera.
1 punt: significa la unitat, lo diví
2 punts: la dualitat
3 punts: tres nivell del món
4 punts: els quatre elements bàsic
Tots els quadrats sumen el 10, el qual el consideraven el número perfecte.
Un altre concepte que va establir Pitàgores va ser el dualisme, ment i cos. L’ànima és immortal ja que la intel·ligència és una facultat de l’ànima que no depèn de la materia corporal.
També apreciaven a l’ÉSSER HUMÀ, dividit en dues parts: la part material, és a dir, el cos més la part immaterial que era l’ànima.
EMPÉDOCLES
Empédocles creia que l’origen del món era la relació de diversos elements que s’interrelacionen (pluralista). La formació de la terra es basava en tots els arkhé mencionats pels altres filòsofs, juntament de l’amor i l’odi. Deia que el cadascun del elements que anteriorment s’havien postulat per ser els orígens de la terra, units havien sigut els creadors d’aquesta.
ANAXÀGORES
Segons aquest filòsof, tot està composat de “llavors”, materials, indestructibles, inalterables, invisibles i formades de totes les coses. Aquestes llavors actualment es coneixen com àtoms.
Defensava la Nous: intel·ligència que perpetra i orden a l’univers i es responsable de l’energia còsmica. Deia que l’ésser humà és el més intel·ligent perque te mans.
DEMÒCRIT
Va suposar que l’àtom existia i era l’arkhé juntament amb el buit, defensava que el món estava compost de infinites particules indivisibles i inapreciables per la nostra vista. Moralment, va dir que hem de ser honestos amb nosaltres mateixos.
En conclusió, podem dir que l’evolució de les teories d’alguns presocràtics sobre la creació del ser, han anat evolucionant durants els anys, i moltes d’elles van ser precursores de mirades científiques que han definit investigacions i teories actuals.
El primer presocràtic al qual farem referència serà Tales de Milet. Segons aquest filòsof, l’aigua és l’origen de la vida, i no anava gens desencaminat, ja que la vida es va originar a l’aigua. Per tant, si Tales no hagués plantejat aquest arkhé, potser avui dia no haguéssim sabut que el principi de la vida es va donar a l’aigua.
El segon presocràtic és Anaximandre, el qual diu que l’arkhé és l’indeterminat, ja que no es pot veure però se sap que hi ha alguna cosa. En un principi, sembla no tenir gaire sentit afirmar una cosa que no veus, però, si potser Anaximàndre no s’hagués trencat el cap per formular aquesta teoria, sabríem l’origen d’algunes coses? Ja que, per exemple, la matèria fosca se sap que està per tot arreu però no la podem tocar ni veure.
En tercer lloc presentarem a Anaxímines, el qual diu que l’arkhé de les coses és l’aire. En aquest aspecte, Anaxímenes podria haver contribuït en l’investigació sobre la reproducció de les plantes, ja que gràcies a l’aire les seves llavors es poden distribuir pel món i originar noves vides vegetals.
També tenim a Heràclit, el qual diu que l’arkhé és el foc, perquè tot té un canvi, un cicle còsmic pel qual tot és i es torna en foc. I no està del tot desencaminat, perquè quan un bosc es crema, els nutrients que contenien els arbres acaben al terra, cosa que fa que aquell sòl sigui molt nutritiu i allà hi pugui ressorgir un nou bosc, el qual seguirà el mateix cicle que l’anterior. Per tant, sense un canvi no podem trobar un origen.
Com a cas especial, Parmènides deia que no hi ha arkhé, ja que tot ha de sorgir d’una cosa ja existent, per tant, no pot existir un origen ja que aquell origen també ha de tenir un origen. Això ens porta a la pregunta actual sobre el Big Bang: d’on va sorgir l’explosió i què hi havia abans?
Després tenim a Pitàgores, per qui l’arkhé són els números. Aquest filòsof ha contribuït molt a la ciència, ja que cada vegada podem deduir més coses a través dels números, des de lleis físiques a grans dimensions que mouen tot l’Univers fins a la quàntica que, a escala diminuta, ens ajuda a entendre els àtoms.
Empèdocles no pensava que hi hagués un sol arkhé, sinó que era pluralista i creia en quatre elements: l’aire, l’aigua, el foc i la terra. I no anava tan mal encaminat, ja que ara se sap que no hi ha un sol element que conforma l’origen de les coses, sinó tants com en té la taula periòdica.
També volem parlar d’Anaxàgores, el qual creia que l’arkhé eren llavors, però no llavors de plantes, sinó unes partícules petitíssimes, indestructibles, inalterables, invisibles i formades de totes les coses. Això seria una petita descripció inicial del que coneixem avui en dia com a àtom, així que en aquest aspecte, Anaxàgores ha contribuït molt en la ciència a l’hora d’imaginar l’origen de la matèria.
I per últim, Demòcrit creia que l’arkhé era una matèria molt petita que no es podia dividir a la qual va anomenar àtom. La contribució de Demòcrit en la ciència va ser molt notable, ja que si no hagués imaginat l’existència de l’àtom, 2200 anys després no s’hauria investigat sobre aquest. Va ser tan important que, fins i tot, quan es va descobrir aquesta matèria que ell imaginava, se li va posar el nom amb el qual ell l’havia batejat: àtom.
Comentari
Nosaltres destacaríem que alguns presocràtics tenien un arkhé determinat, és a dir, el principi de les coses era només una cosa o un element. Hem escollit a aquells que ens han cridat més l’atenció.
Amb el pas del temps, s’ha pogut comprovar que el principi de tot no engloba només a un element. Seguidament una llista amb els destacats.
-Tales (el arkhé segons ell era l’aigua). Ell deia que primerament, abans de la terra com a superfície terrestre només hi havia aigua, cosa que amb les investigacions realitzades hem pogut veure que la seva hipòtesis era falsa.
– Anaximandre de Milet (l’arkhé segons ell era l’apeiron (indeterminat)). Ell deia que la terra no és plana cosa que ha sigut demostrada, per primera vegada per Colom (1492). Ell també creia que l’univers era infinit, que l’origen de l’ésser humà racional va ser a l’aigua. Cosa que ha sigut demostrada que no, l’origen va ser l’evolució. Creia que l’arkhé havia de ser immortal, etern, indestructible i la base de tot.
-Heràclit d’Efes (l’arkhé segons ell era el foc). Ell diu que tot allò que té un contrari és gràcies a l’existència dels dos. També diu que el món està en constant moviment (evoluciona i canvia). Ell es preguntaven que com podem arribar a una conclusió general si tot evoluciona. Actualment la seva hipòtesis és certa. Per exemple la física busca la manera més exacta d’explicar els fenòmens encara que no sigui exacta al 100%.
Els presocràtics foren una sèrie de filòsofs que se situen en la època anterior a l’aparició de Sòcrates. Aquests associaven la vida a un arcké (principi vital), relacionat amb la physis (naturalesa). Aquests presocràtics es van dividir en dos grups: els monistes, que associaven a un sol element la vida, que alhora es dividien en dos grups, els materialistes i els formalistes; i els pluralistes, que associaven la vida a més d’un element. A continuació, veurem com les seves mirades científiques han acabat reeixint i/o impulsant alguna investigació important.
En primer lloc, cal destacar que aquests filòsofs foren els primers en passar del mite al logos, i foren els pioners pels filòsofs que van anar succeint a continuació. Un dels presocràtics que van impulsar una investigació posterior fou Anaximandre, que va definir el seu arcké a l’apéiron (indeterminat). Anaximandre va ser el primer ésser humà que coneguem en afirmar que la Terra no era plana. També defensava la infinitat de l’Univers. Anys més tard Albert Einstein va dur a terme una investigació, la qual arribava a la teoria de la relativitat, que afirmava que el Univers és infinit.
Un altre presocràtic que impulsà una continua investigació posterior és Pitàgores. Associa l’arcké als nombres, i descriu la naturalesa com una raó matemàtica. «Tot és matematitzable». Gràcies als conceptes extrets per Pitàgores, la concepció moderna de la investigació científica tracta de crear models matemàtics per la seva aplicació a diverses ciències.
El presocràtic Heràclit, va relacionar el seu principi vital al foc, relacionat amb el canvi dels elements. L’obra d’Heràclit va acabar influint decisivament en filòsofs posteriors com els estoics i Plató, el qual elaborà una teoria basant-se amb el «tot canvia» d’Heràclit, encara que en molts altres aspectes, discrepa de l’opinió del filòsof presocràtic.
En conclusió, aquests presocràtics monistes són un exemple de creadors de obres que van contribuir a futures investigacions.
Els presocràtics eren els pensadors els quals van participar en el pas del mite al logos, buscant les respostes dels fenòmens naturals a la pròpia natura. Cada filòsof va determinar algun concepte com a principi vital: l’Arjé. Parlarem sobre alguns d’aquests personatges que, sense saber-ho, van idear la espurna de notables investigacions i teories posteriors. Hi ha dos tipus de presocràtics: Monistes, els quals es divideixen en: materialistes i formalistes, i els pluralistes. Comencem pels primers.
El primer és Tales, ell deia que el principi vital és l’aigua. Va ser la primera explicació sobre la formació de les coses sense recolzar-se en un mite. Segurament deia que l’aigua era l’arcké, ja que gràcies a ella s’originen les plantes… També creia que l’aigua formava absolutament tot, ja que era un element que podia ser líquid, gasós o sòlid. Tot i que els científics més endavant van descobrir que l’aigua no és l’origen de tot no anava mal desencaminat perquè sí que és imprescindible per la vida.
Després troben a Anaxímenes, deia que l’arcké és l’aire, segurament pel fet de la importància que té el fenomen de la respiració en les nostres vides, però a part d’això ell explica la generació de les coses a partir de la condensació i refracció, per exemple deia que amb la condensació de la terra dóna lloc a la formació de les pedres i dels minerals i amb la refracció es produirà tot el contrari.
També trobem a Anaximandre, ell creia que el principi vital no era una cosa en concret i per tant deia que l’arcké és l’àpeiron, alguna cosa indeterminada o il·limitada, amb la qual cosa creuen que la vida és infinita. Amb això anava una mica mal encaminat però amb el que realment sí que tenia la raó és que considerava que la Terra és de forma cilíndrica i també va afirmar l’origen natural de la vida.
D’altra banda hi ha Heràclit, ell deia que només existeix el moviment o canvi, és a dir, ell diu que res està estàtic si no que tot flueix. Per tant la substància arcké és el foc, ja que sempre està en constant moviment i canvia de forma. Ell va influir a Plató i els posteriors filòsofs estoics.
L’últim monista que trobem és Parmènides. Aquest personatge defensava la idea que no es pot passar del “no ser” al “ser” ni al revés, per tant no existeix l’origen de res, ja que tot prové d’alguna altra cosa. Encara les seves reflexions en contra de la idea de la “creació del no-res”, aquesta va tornar-se a instaurar al món fins que un científic, Francesco Redi, va dur a terme un experiment “experiment de Redi”, per mitjà del qual demostrà que tot el que existeix es crea a partir d’alguna altra cosa. Tot i que no va ser el filòsof qui va inspirar al científic en demostrar que tot prové d’un altra cosa, aquest segon va demostrar de forma indirecta la teoria del primer.
Els filòsofs pluralistes que van ser precursors de teories científiques són:
Demòcrit, que va anticipar un descobriment 2000 anys abans, cosa que encara avui sembla impossible. El filòsof va descriure una petita matèria indivisible la qual s’adjunta o es repel·leix amb altres per atzar formant així totes les coses. Encara que la part de l’atracció i repulsió per atzar no s’apropa gaire a la realitat, la primera part és el viu precursor de l’àtom acutal. A més a més, Demòcrit ja va classificar a la democràcia com el millor sistema polític, i en l’actualitat, tots els països desenvolupats comptem amb ella; no anava mal desencaminat.
D’Anaxàgores també podem recolzar-nos per tal de determinar de vaga forma l’origen de la composició de les molècules, és a dir, l’Arkhé del filòsof eren les llavors compostes per totes les coses i de la que més en tenen, això eren; la identitat de les molècules també varia segons la seva composició. Amb la qual cosa, no va acertar gaire, però tampoc va quedar-se massa lluny.
En conclusió, creiem que gràcies als diversos coneixements que van idear els diversos presocràtics han donat pas a la ciència actual, tot i que molts han estat de forma indirecta, és a dir, que els científics no eren conscients de les suposicions dels antics personatges filosòfics.
Els presocràtics eren els primers filòsofs que tenien el principi de totes les coses com a una preocupació. Per a cada un d’ells hi ha un arkhé que ho explica tot.
Com a primer filòsof tenim a Tales de Milet, que considerava l’aigua com al arkhé, les plantes s’hidraten i creixen, els animals s’hidraten i creixen. I és per això que Tales creia que l’aigua era el principi de totes les coses. Al segle VII aC es pensava que la terra s’havia format sobre l’aigua. Va descobrir l’hilozoisme a través de les roques magnètiques, adonant-se que la matèria té vida.
En segon lloc ens trobem amb Anaximandre de Milet, que va ser el primer humà en defensar que la terra no era plana sino esfèrica, també defensava que l’univers era infinit.
Quan naixem necessitem molta ajuda i aquesta qüestió el va portar a pensar que els primers éssers van néixer a un hàbitat menys perillós com l’aigua.
Anaximandre no estava d’acord amb Tales en el fet que l’arkhé és l’aigua, ell pensava que no podia ser alguna cosa tan concreta i que havia de ser que no fos derivada de res, és a dir l’apeiron (indeterminació).
En tercer lloc ens trobem amb Anaxímenes de Milet, que definia l’arkhé com l’element químic de l’aire. L’aire a l’escalfar-se deriva el foc i en canvi quan es condensa esdevé aigua, núvols, pluja, etc. Va ser el primer filòsof a intentar explicar el canvi de la matèria.
Per continuar, Heràclit d’Efest creia que l’arkhé era el foc, que era el principi de totes les coses i per tant tot tornava cap a ell.
Defensava que l’oposició era el que donava sentit als elements, per exemple, si no hi hagués muntanya -,no hi hauria mar. Això dóna lloc a una raó és a dir, al logos.
També deia que el món està en continu moviment, si tornem un cop al lloc que ja havíem estat prèviament mai tornarà a ser el mateix i això ho podríem considerar un canvi o una transformació.
En canvi, Parmènides no creu que hi hagi un arkhé. Simplement opina que del no-res no pot sorgir alguna cosa i ho contrasta amb tautologies. Per a ell només existeix el ser.
Pitàgores va ser el descobridor dels intervals musicals regulars, que regia de les matemàtiques. I com a bon matemàtic, el seu l’arkhé eren els números.
La tetractis era un triangle format per deu punts 1. Diví 2. Dualitat 3. Celeste, terrestre i infernal 4. Terra, aire, foc i aigua aquests quatre punts formaven el nombre perfecte, el 10.
El dualisme ment i cos ajuntava les dues principals parts del cos, l’ànima i el cos.
Empèdocles era un filòsof pluralista que creia que l’arkhé eren elements interrelacionats. Ell es va preguntar perquè l’arkhé havia de ser els elements per separat i no tots junts. Els quatre elements es basen en l’odi i l’amor.
Per a Anaxàgores el principi es basava en una llavor tan petita com la d’una síndria però molt notable.
Tot això ve a través de la Nous, una intel·ligència que ordena l’univers. Que fa que és barregin i es transformin.
Per últim, Demòcrit ja suposava, abans que s’afirmés, que l’àtom existia. Va anomenar àtom a la matèria petita indivisible.
Va tenir gran importància moral, dient que hem de ser honestos amb nosaltres mateixos, és a dir que no podem parlar malament de nosaltres encara que no hi hagi ningú. Opinava que la democràcia era el millor sistema polític, deia que era millor viure pobre i en llibertat que ric i sense ella.
Els presocràtics, que daten del s.VII aC fins al naixement de Sòcrates al s.V, van abandonar el pensament mitològic per un raonament basat en la lògica, és a dir, en canvi de buscar respostes a les seves preguntes en els déus, les buscaven en la natura, la physis. Tots, menys un (Parmènides), buscaven un origen, un principi vital i racional que pogués donar peu a la vida: l’ARCHÉ. En conseqüència, aquest estil de pensament (racional i lògic) va donar peu a les primeres mirades científiques que, actualment, deriven en grans investigacions.
Aquestes influències varen sorgir dels següents filòsofs:
-Tales (600 aC): Se’l considera el primer filòsof per excel·lència. Considerava el seu Arché l’aigua, ja que creia que era el principi vital que havia proporcionat l’origen de la vida. Aquesta conclusió l’estragué de les observacions realitzades en localitzacions on l’aigua era present; allà creixia vegetació i hi havia vida, i per contra, quan no hi havia aigua, no es trobava rastre de vida. Actualment, sí que s’ha comprovat que l’aigua és un signe de vida, però s’ha rebutjat que sigui l’únic principi vital. Igualment, avui en dia, se sustenta la teoria que explica l’origen de la vida en la conjunció de partícules que habitaven a l’aigua en el moment que es va formar la Terra.
-Anaximandre (611- 546 aC): D’aquest filòsof anacrònic podem destacar que va ser el primer a defensar que la Terra no era plana i la infinitud de l’univers, teoria de la qual, segles més endavant, Einstein va tornar a fer la hipòtesi.
Per altra banda, va observar que l’ésser humà era molt vulnerable al néixer, i en el que va ser el primer intent d’explicar l’origen d’aquest racionalment, va formular la hipòtesi que explicava l’inici de l’ésser humà en un medi que el protegís, l’aigua. Com s’ha explicat amb Tales, actualment hi ha tesis que afirmen que l’origen va donar-se a l’aigua i no a la Terra. Tanmateix, no considerava l’element com a Arché, ja que creia que era massa específic per explicar l’origen de totes les coses. El seu Arché, devia reunir unes característiques que el permetessin ser la derivació del “tot”, és a dir, l’Apeiron o Indeterminat.
-Anaxímenes (VI aC): Va ser un filòsof que va participar en el moviment presocràtic (influenciat per Anaximandre) que creia que el fonament de totes les coses era l’aire. S’ostentava que era la base i l’origen de la Terra. En l’actualitat sabem que la seva teoria és errònia, però va ser un dels primers filòsofs que va intentar explicar com canvien les coses a partir d’unes altres, i com van transformant-se, és a dir, els canvis d’estats.
-Parmènides (VI aC): Filòsof presocràtic que no creia que hi hagués un Arché ja que com la seva filosofia deia, del no-res no pot sorgir alguna cosa perquè tot allò que existeix prové d’una altra i per tant, tan sols pot “ser” i aquest és etern. Per altra banda dedueix que els nostres sentits ens enganyen i d’aquesta manera ens hem de ser fidels a la raó. Actualment encara no sabem de ciència certa com es va originar l’univers i tot el que coneixem, per tant, no podem dir que la teoria de Parmènides és falsa amb seguretat.
-Heràclit (535 aC): Filòsof presocràtic monista el qual tenia prenia com a Arché el foc, ja que va observar que amb ajuntant qualsevol element amb el foc es produïa un canvi i allò passava a ser una altra cosa, és a dir, que Heràclit va pensar que el foc era l’inici de tot, ja que ell feia canviar les coses i trobar unes noves gràcies a ell. D’Heràclit el que podem trobar a l’era Contemporània és el principi vital que quan varies la temperatura d’un element aquest canvia d’estat o es pot fusionar amb un altre per a crear un de nou.
-Anaxàgores (500 aC): Filòsof presocràtic pluralista que va introduir el concepte de pensament (nous), el qual va prendre com Arché, com a principi vital , sent així unes partícules elementals anomenades “llavors”(spermata). Concep el nous com a origen de l’univers i causa de l’existència, cosa que avui dia es conserva encara que no sigui amb l’spermata.
-Empedocles (V a.C): Va ser el primer filòsof pluralista que va afirmar com el principi de la vida no derivava d’un únic element, sinó que eren diversos elements que es relacionen entre ells (aire + foc + aigua + terra) definits per l’odi i l’amor. Actuals principis de grans teories i part de la història
-Demòcrit (V-IV aC): Últim filòsof que va suposar que l’àtom existia (infinites partícules indivisibles). A més, moralment va plantejar el fet de l’honestedat, honor i no menys important la democràcia = llibertat. Per primera vegada van ser les primeres explicacions on no hi havia declaracions, ja que bàsicament eren arguments.
-Pitàgores (V aC): Un dels filòsofs més importants degut a les grans teories de famosos descobriments; Intervals musicals regulars (expressió de la música matemàticament), dualisme ment-cos, teorema de pitàgores…A més va ser considerats uns dels majors líders d’aquella època en funció als seus descobriments conseguit milers de fidels. Actualment s’ha demostrat com va ser un gran filòsof que va aportar moltes teories demostrades avui dia.
Com a conclusió podem extreure que quasi tots per no dir tots, van impulsar el que seria la investigació moderna, ja que tinguessin o no raó, molts científics varen prendre com a punt de partida les conclusions que van extreure dels presocràtics, fet poder realitzar investigacions pròpies d’una evolució.
Els presocràtics van ser els primers a reflexionar sobre el món prescindint al màxim de la religió tradicional. La seva preocupació bàsica era ontològica, van cercar l’estructura profunda o arkhé de les coses, del món, així com explicar l’origen de totes les coses.
TALES DE MILETO. Per Tales l’arkhé era l’aigua i creia que era el principi de l’univers.
En primer lloc, observà que la matèria adopta únicament tres estats (sòlid, líquid i gasós) i en segon lloc, observà que la matèria viva, els diferents éssers vius, requereixen d’aigua per a mantenir-s’hi si no moren. Tenia raó ja que actualment se sap que provenim de l’aigua.
ANAXIMANDRE DE MILETO. Anaximandre pensava que l’arkhé no podia ser l’aigua ni cap element determinat, per tant havia de ser indeterminat (apeiron). Va dir que l’univers era infinit i que la terra no era plana. Els éssers vius sorgeixen de la matèria terrestre calenta i humida i es van desenvolupant seguint una espècie de línia evolutiva. Aquesta concepció evolucionista ha estat considerada com una anticipació especulativa de l’evolucionisme de Darwin.
ANAXÍMENES DE MILETO. Anaxímenes afirmava que l’aire era la substància bàsica del món, per tant, l’arkhé. De l’aire havien de néixer totes les coses humanes i divines pel procés de condensació i rarefacció (la condensació produïa els núvols, l’aigua i la terra, i la rarefacció pel foc). El seu plantejament és idèntic al seguit per la teoria atòmica de la matèria actual, en la que les diferències de propietats dels diferents àtoms provenen del seu distint nombre atòmic, és a dir, de la quantitat de matèria que es trobi en aquell espai.
HERÀCLIT. Per Heràclit l’arkhé era el foc ja que aquest transforma tot allò amb el que entra en contacte i el logos(mecanisme o conjunt de lleis de la natura).
Segons Heràclit, la característica principal de la natura és el seu dinamisme, el seu constant canvi i transformació. Així mateix, considera que el motor del canvi és l’oposició. Actualment sabem que en un àtom la seva unitat i identitat es crea per la tensió entre dos oposats: les càrregues negatives i positives que, tot i ser diferents i oposades, en la seva tensió creen i mantenen la unitat de l’àtom.
PITÀGORES. Per pitàgores l’arkhé són els nombres. Afirmant que la realitat és interpretable numèricament. Pitàgores ha tingut gran influència en el desenvolupament de les matemàtiques.
EMPÉDOCLES. Aquest filòsof considerava que els elements primaris eren l’aigua, la terra, el foc i l’aire i que a partir de la separació o barreja d’aquests es formen totes les altres coses. Hi han dues forces, l’amor (atracció) i l’odi (repulsió) que determinen els canvis. El que avui vindria a ser la força electromagnètica (atractiva-repulsiva), o la gravitatòria (atractiva) o fins i tot les nuclears febles i fortes (tendències atòmiques atractives)
ANAXÀGORES. Anaxàgores deia que l’arkhé eren les llavors, però no qualsevol llavor, sinó partícules infinitament petites amb les característiques següents: són indestructibles, invisibles, inalterables i formades per totes le coses.
També tenia el pensament de que “tot es en tot” i que les coses estan formades per totes les llavors.
DEMÒCRIT. L’arkhé per Demòcrit era l’àtom. Diu que donat que els sentits deixen ben clar que el moviment existeix, aleshores necessàriament ha d’existir l’espai buit. Per tant, l’espai buit és postulat, donat per suposat, per tal d’explicar la possibilitat del moviment.
Els primers filòsofs grecs van viure entre els segles s-VI I V a.C. Definim els presocràtics com a aquells anteriors al filòsof Sòcrates. Aquests filòsofs eren anomenats físis, no per la seva innovació en experiments, si no que per el pensament conjunt que tenien : ‘ per comprendre el que era la fisis calia distingir entre l’aparença i la realitat’. Els presocràtics es van interessar en l’Arkhé, també denominat com el principi del qual provenen tots els éssers humans.
Els primers presocràtics són els Monistes, que consideraven que existia un únic Arkhé.
Dins d’aquest grup trobem que el primer filòsof conegut és Tales de Milet (624 a.C) el qual considera que el principi de totes les coses és l’aigua. Ell considerava que la Terra es va formar sobre l’aigua. Després de creure en la seva errònia teoria, va descobrir que algunes pedres magnètiques eren atretes pel ferro, això li va permetre concloure que el món està penetrat per una força vital, el Hilozoísme ( VIDA I MATÈRIA ). La seva teoria de que l’aigua era l’origen de la vida, al llarg de la història va donar peu a la teoria de que els éssers vius provenen de la unió de partícules trobades a l’aigua.
Tot seguit ens trobem amb Anaximandre (510 a.C), el qual va proposar que l’Arkhé o principi de la vida, era alguna cosa, però que no sabia definir-la, ja que creia que era indeterminat, que no tenía ni origen ni fi ( és a dir, indestructible i immortal ). I degut que no sabia que era li va posar el nom d’Àpeiron. Les relacions que hi havien entre que els nascuts són vulnerables i/o dèbils i els orígens de la vida, li va permetre protegir la idea de que ens havíem creat a l’aigua degut a que és un ambient més protegit. Això li va fer defensar l’aigua com a factor important de la nostra creació. Tot seguit va formular la hipòtesi que defensava que l’univers era infinit i la terra rodona, aquesta hipòtesi va ser confirmada al llarg del temps per Einstein.
Posteriorment, trobem a Anaxímenes (582 a.C) el qual considerava que l’origen del tot és l’aire. Ell considerava que l’aire es tornava calent al refractar-se (FOC), i al contrari quan es condensa es tornava fred, (PLUJA). Això li va permetre realitzar la primera hipòtesi sobre els canvis d’estat dels elements encara que va acabar sent errònia.
Després d’Anaxímenes, va venir Heràclit de Éfeso (s.VI a.c.), que pensava que l’Arkhé era el foc i que la Terra sempre ha sigut, és i serà foc. També defensava l’existència d’un cicle còsmic en el qual les coses surten del foc i acaben tornant a ell. Una de les seves idees era que l’oposició li dóna sentit als elements, és a dir, que un element no existiria sense el seu oposat (ex: no sabem el què és el fred si no sabem el que és la calor), idea basada en el logos. La seva idea més famosa va ser que el món està en constant moviment o en constant canvi.
Parmènides (s.VI a.c.) va ser el primer que va dir que no existeix cap Arkhé, defensava que tot el que existeix és perquè ve d’una cosa anterior, que les coses no sorgeixen del no-res. No sostenia la idea d’Heràclit, ja que deia que el moviment no existia.
Pitàgores va ser el següent presocràtic i tenia molts seguidors, ja que va ser una mena de líder religiós. Les seves teories, com per exemple que la música es pot expressar matemàticament, es guardaven en secret. Creia en el Tetractys, un triangle equilàter format per 10 punts (10-> nombre perfecte) i quatre pisos: el primer significava la unitat, el segon la dualitat, el tercer els tres nivells del món i el quart els quatre elements. També defensava un dualisme entre la ment i el cos i que l’ànima era immortal.
Més endavant trobem al filòsof Empèdocles (segle V a.C) el qual va canviar la manera de veure l’arkhé. Va passar de la filosofia monista, aquella que tractava l’arkhé com si fos un únic element i va començar a pensar en una filosofía pluralista, la teoria deia que l’origen del món requeria varis elements que s’interrelacionessin. Es va preguntar perquè el arkhé havia de ser només l’aigua, el foc o l’aire quan podia ser els tres elements juntament amb la terra. La unió dels quatre elements es basava en dues forces contràries, l’odi i l’amor.
Anaxògores (segle V a.C) va aportar la idea de que tot està compost per llavors, partícules infinitament petites. Aquest nou concepte consta de cinc característiques: són materials, indestructibles, inalterables, invisibles i formades per totes les coses Es va fer una pregunta: “Per què en l’extrem dels meus dits creixen ungles i no, per exemple, cabells?”, la resposta la va extreure a través del terme anomenat nous, que és la intel·ligència que perpetra i ordena l’Univers i que és la responsable de la harmonía còsmica, això el va fer arribar a la conclusió de que en el cas presentat, el nous fa que les llavors es mesclin provocant la transformació de les coses. El filòsof per tal de justificar la seva teoria va crear diversos exemples, un seria que l’animal més intel·ligent és l’humà perquè té mans, el nous en aquest cas seria la connexió entre les mans i el cervell.
Per acabar contem amb Demòcrit (segle V i IV a.C), que es va adelantar 2200 anys a la teoria atòmica, ja que va suposar l’existència de l’àtom a través de l’observació de la pols amb la qual va comprendre que era probable que hi hagués matèria tan petita que no es pogués dividir.El filòsof afirmava que el món consta d’infinites partícules indivisibles, que són el ser i el seu contrari, el buit, el no ser. Els àtoms tenen els seus dos propis moviments, s’ajunten o es repelen, aquestes accions s’escullen a l’atzar. El filòsof també va tenir gran importància en el pla moral, “hem de ser honestos amb nosaltres mateixos” va dir, amb aquesta cita va donar a entendre que no hem d’actuar malament encara que ningú ens vegi, les bones obres les hem de fer per ser fidels a nosaltres mateixos. En el sector cosmopolita creia que la democràcia era el millor sistema polític, opinava que era millor ser pobre però tenir llibertat d’un mateix que no pas ser ric i viure sota la tirania.
En conclusió, amb aquest recorregut al llarg dels presocràtics podem observar l’evolució del pensament humà i les diverses idees que van tenir els filòsofs d’aquesta època en torn l’origen de l’ésser humà i de la vida. Els primers, per exemple, deien que l’Arkhé era algun
dels quatre elements i en els últims ja podem observar com suposen l’existència de coses descobertes més endavant.
ANAXIMANDRE=ÀPEIRON – EINSTEIN INDETERMINACIÓ
Anaximandre, defensava la seva particular visió sobre l’arkhé. Ell proposa que tot prové d’una substància primogènita neutra que ell l’anomenava àpeiron, és a dir, l’indeterminat, per tant s’afirma que Anaximandre era monista, ja que creia que l’origen ve d’un material i no de la conjunció d’elements. Anaximandre defineix l’àpeiron com un concepte infinit. Però actualment aquesta teoria pot ser relacionada amb els coneixements de l’actualitat? Doncs la resposta és sí, a partir de les equacions que va formular Einstein els físics teòrics Jöel Scherk i John Henry Schwarz van proposar la “Teoria de cordes”, en la qual explica que totes les partícules subatòmiques provenen d’una mateixa corda o filament que depenent de la vibració produïda per aquesta forma altres elements. Aquesta teoria és defensada per molts científics i físics.
DEMÒCRIT= ÀTOM
Demòcrit, utilitzant la teoria del seu mentor, Leucip, i fent ús de raonaments lògics va arribar a una conclusió: La matèria és una mescla d’elements eterns i indivisibles. En part, tenia raó, tota la matèria està formada per àtoms, però a diferència del que ell pensava, els àtoms són divisibles i no són homogenis.
Gràcies a aquesta idea, més tard es va descobrir l’àtom tal com el coneixem actualment.
PITÀGORES= RELACIONS MATEMÀTIQUES
Pitàgores va aportar molt a les matemàtiques. Va introduir la demostració com a recurs matemàtic, per exemple el teorema que porta el seu nom, va classificar els nombres, va inventar la taula de multiplicar, etc. Aquestes són unes de les seves aportacions, i la manera d’afectar a la realitat és simple, pràcticament va inventar les matemàtiques.
EMPÈDOCLES= CONJUNCIÓ D’ELEMENTS TERRA-FOC-AIRE-AIGUA
Empèdocles fou un filòsof pluralista, defensava que l’arkhé era la conjunció dels 4 elements esmentats per filòsofs anteriors: Anaximanes (aire), Heraclit (foc), Tales de Milet (aigua),Jenofanes (terra). Si ho analitzem, té part de raó, ja que, els éssers vius, objectes i altres formacions són conjuncions d’elements no dels 4 elements que recollia Empèdocles, sinó per agrupacions d’àtoms.
Els filòsofs presocràtics van ser els primers a començar a qüestionar el perquè de l’univers. Creien en l’harmonització del cosmos, és a dir, que creien que l’explicació del arkhé.
D’entre aquests filòsofs, els podem diferenciar entre monistes i pluralistes. Els monistes diuen que hi havia un únic principi material i tot estava fet per un sol element, mentre que els pluralistes deien que tot estava format per un conjunt d’elements.
Entre els monistes trobem: Tales de Millet (l’hilozoisme prové de l’aigua), Anaximandre (apeiron, derivació de tot), Parmènides (l’ésser únic que és d’on tot prové tot), Pitàgores (correspondència entre coses i números) Anaxímenes (aire, substància bàsica del origen del món com a mecanisme de canvi) i Heràclit de Efeso (foc,tot està en constant canvi). I entre pluralistes trobem: Anaxàgores (naos, ordenació còsmica de congregació o disgregació de “llavors” o micro components de cada material), Demòcrit (àtom, infinites partícules indivisibles) i Empèdocles (terra, aire, aigua i foc, la conjunció dels quatre elements). Cadascun de tots ells amb una teoria sobre l’odissea material. Aquestes teories tenen una petita proporció de raó pels fets i teories que tenim avui dia, convertint-se en els nostres precursors en donar diferents punts de vista.
Totes aquestes teories, amb gran exactitud, han sigut impulsores de teories que avui en dia tenim, ja sigui per la creació de la terra, per l’estructura d’un material, per la distribució de l’univers…
Com a conclusió d’aquest petit resum tenim que els presocràtics, són els precursors del que avui dia són els nostres coneixements i/o teories de la ciència.
Per finalitzar, el que nosaltres pensem que ha aportat més en la ciència contemporània es Pitàgores perquè va ser un dels precursors més importants, ja que amb el seu teorema i pensament d’exactitud matemàtica va provocar la deriva de molts altres teoremes, com la triangulació dels satèl·lits, la resolució de triangles, etc.
Els filòsofs presocràtics són aquells filòsofs que com bé diu la paraula presocràtics (abans de) van expressar els seu pensaments i les seves aportacions abans de Sòcrates, el pare de la filosofia ( segle V a.C).
TALES DE MILETO (600 aC):
Tales era conegut com un savi despistat perquè basava tots els seus principis al voltant de l’aigua. És a dir, els seu arkhé era l’aigua.Va estudiar els canvis de l’aigua entre els estats sòlid, líquid i gasos, i a partir d’aquí va elaborar un model que explicava tots els elements naturals (líquids)
Al principi es va creure la seva teoria, però poc després científics van destruir el seu principi a causa que van descobrir que l’aigua no era l’origen de la vida tal com defensava Tales. Tot i això aquest no anava mal encaminat, ja que tota vida té necessitat d’aigua.
Les seves aportacions més importants es troben en els camps de la física, matemàtiques o la astronomía.
ANAXIMANDRE DE MILETO (611- 546 aC):
Aquest altre pensador, tenia com a arkhé el terme “Apeirón” que també és conegut com l’indeterminat. Segons aquest filòsof el principi vital havia de ser inmortal, etern, i s’ha de mantenir viu ja que d’ell es deriva tot. Ell defensava que en el centre de l’Univers es troba la Terra que té forma de cilindre pla. Entorn a la Terra giren tres anells estelars, el solar, el lunar, i l’astral.
per primer cop en la història va exposar la idea de l’evolució: a semblança d’altres éssers vivents, l’home procedeix del peix.
ANAXÍMINES DE MILETO (VI aC):
Aquest filòsof defensa que l’arkhé de les coses és l’aire. Aquest tenía una idea semblant a la de Tales, ja que aquest defensava que el principi de la vida era l’aigua, i en canvi Anaxímines deia que l’aire es el primer agent de totes les coses. Deia que l’aire al rarefactar-se es calenta i arriba a ser foc i al condensar-se arriba a ser vent o pluja. Mitjançant una argumentació materialista que va postular que l’aire és el principi vivificat i que és el que dóna origen a la vida, el que fa que tot els éssers tinguin ànima i puguin respirar. Una de les frases més conegudes d’aquest filòsof deia: “tot quan existeix procedeix d’un principi material únic i torna a ell. L’aire és infinit, etern i mòbil. L’aire ho abarca tot: és l’ànima i també el mitjà general dels infinits mons de l’univers.”
HERÀCLIT DE ÉFESO (535 aC):
Aquest filòsof, defensa que l’origen de la vida és el foc. El concepte Logos en aquest cas es basa en que la calor no té sentit sense el fred. Segons aquest pensador tot té un cicle còsmic. El foc té una característica, sempre està en constant moviment i canvia de forma.
PARMÈNIDES (VI aC):
Aquest era un filòsof destacat a causa que deia que no hi havia cap arkhé, ja que deia que res pot sortir del no res, sinó que tot havia de sorgir d’alguna cosa existent. “el ser, es y el no ser, no es”. També defensa que el ser és etern, ja que va evolucionant.
PITÀGORES (V aC):
Aquest filòsof tenia el seu principi vital que eran els números. Pitàgores deia que a cada cosa li correspon una figura i aquesta figura a la vegada, correspon a un nombre d’acord amb la seva forma ja que les coses són números. Cada vegada podem deduir més coses a través dels números, i això en part és gràcies a la contribució d’aquest filòsof en la ciència.
Hi ha un terme que Pitàgores considerava molt important, el tetractys, un triangle amb deu punts distribuïts de la següent manera; un punt significa la unitat, lo diví. dos punts signifiquen la dualitat. tres punts signifiquen els tres nivells del món. i quatre punts signifiquen els quatre elements bàsics.
Tots els quadrats sumen 10, el qual era considerat el nombre perfecte.
EMPÉDOCLES (V a.C):
Amb aquest pensador passem als filòsofs pluralistes, que van ser precursors de teories científiques.
Empèdocles no creia que hi hagués un sol arkhé, és més, es pensava que l’arkhé era una interrelació entre els quatre elements; terra, foc, aigua i aire. Aquest deia que la formació de la Terra tal i com la coneixien es basava en tots els arkhé que altres filòsofs havien mencionat anteriorment, juntament amb l’odi i l’amor.
ANNAXÀGORES (500 aC):
L’arkhé d’aquest altre filòsof va ser basat en l’existència d’una gran multitud de llavors en totes les coses. Concep el Nous com l’únic origen de l’univers i com la causa de l’existència, tractant d’explicar les coses quotidianes que acudeixen al món. Segons la seva teoria, el Nous aconsegueix entrar en algunes coses i en altres no, i amb aquesta ideologia aconsegueix explicar l’existència i l’origen dels objectes animats i inertes.
La paraula ‘Nous’ fa referència a la intel·ligència, i una de les seves frases és: ‘La intel·ligència és el més pur de totes les coses. Té un coneixement total de cada cosa i és la màxima força.’
DEMÒCRIT (V-IV aC):
Finalment, l’arkhé d’aquest últim filòsof eren els àtoms (matèries petites indivisibles), els quals eren la seva essència, ja que per ell cada cosa tenia la seva pròpia construcció a partir d’ells. Per aquest, eren les peces fonamentals de tot el que els envolta, fos viu o mort.
Demòcrit va manifestar que tot ésser viu ha de ser honest amb si mateix. I per una altra part, defensava la democràcia, ja que deia que era millor viure pobre i lliure, que ric i sense llibertat.
Com a conclusió, podem dir que tots aquests filòsofs van fer referència a la investigació moderna, és a dir, tinguessin certesa o no amb cadascuna de les seves ideologies que van aportar, molts científics van extreure conclusions d’aquests presocràtics.
ELS FILÒSELS FILÒSOFS PRESOCRÀTICS
Els filòsofs presocràtics van ser els primers pensadors que van trencar amb les formes mítiques de pensament per a començar a edificar una reflexió racional. En altres paraules, van ser els primers en fer el pas del mite al logos, un procés propiciat per les especials característiques d’esperit crític i condicions socials que van permetre una especulació lliure de lligams a dogmes i textos sagrats [1]. Aquests no són tant sols filòsofs, sinó que també són cosmòlegs, físic i savis. I, encara que comparteixen algunes característiques comunes, no formen un grup ben definit sinó que es divideixen més aviat en diverses escoles de pensament, de vegades molt allunyades unes d’unes altres.
El pas del mite al logos va ser la primera pedra en el camí de la consagració i revolució del pensament científic en la història de la humanitat. Per primer cop, es buscava donar una explicació racional dels fets, sense recórrer a llegendes fantàstiques. Malgrat tot, les idees que proposaven s’han constatat com aproximacions poc acurades de la realitat, i han estat substituides per teories més elaborades. Això no implica que la intenció dels presocràtics, de buscar el principi de totes les coses mitjançant la raó, no hagi de ser desmerescuda. És més, algunes de les intuicions darrere d’elles han servit de base per a la posterior investigació científica i han resultat ser molt encertades. A continuació es mostren dos exemples molt clars que evidencien aquesta situació.
L’ÀTOM
El primer exemple, són els atomistes, els filòsofs presocràtics grecs Leucip i Demòcrit. Aquests van plantejar la hipòtesi especulativa que l’arkhé, el principi de la realitat material, era els àtoms i en oposició el buit. Sense haver-los detectat, teoritzaven els àtoms com elements simples, sòlids i plens, físicament indivisibles, eterns, en perpetu moviment, il·limitats en nombre…[2] Els diferents tipus de matèria només diferien per la figura, l’ordre d’unió i la posició d’aquestes partícules elementals.
Actualment, hem detectat l’àtom i en sabem bastant sobre ell, però també sabem que en realitat no és indivisible. De fet, està compost per electrons, protons i el neutrons, aquests dos últims podent-se descomposar encara més en els anomenats quarks (i potser més i tot…). Per tant, en realitat caldria canviar el nom, ja que atomos significa “allò que no pot ser dividit”, però la idea de Leucip i Demòcrit anava ben encaminada.
L’UNIVERS
Per altra banda, podem considerar el cas d’Anaximandre. Aquest filòsof, també presocràtic, era monista i materialista. Anaximandre considerava que el principi de totes les coses no podia ser quelcom tan concret, sinó que l’arkhé devia ser immortal, indestructible, etern…aquest element indeterminat va ser anomenat l’ápeiron. En un altre context, Anaximandre també fou el primer en mencionar la idea que la Terra no era plana, sinó esfèrica. A més a més, també pensava que l’univers era infinit i compost del ja mencionat ápeiron [3,4].
En comparació a tot això, avui en dia sabem que Terra és esfèrica i, de fet, coneixem amb molt detall la seva forma. Per altra banda, la idea d’ápeiron ens pot semblar massa fantàstica, però en l’actualitat tenim un equivalent. Els científics debateixen sobre l’existència de l’anomenada matèria fosca. Aquesta és un tipus de màteria, perquè té massa, però que no interacciona amb la llum i que, en conseqüència, no podem veure. A sobre, es creu que aquesta matèria és majoritària en l’univers i és gràcies a ella que les partícules tinguin massa o que les galàxies girin a la velocitat adequada. En certa manera això es relaciona amb la idea d’arkhé, i sorprèn que Anaximandre tingués aquesta intuició mil·lennis enrera.
Per concloure, i sense fer referència a desenes d’exemples igualment interessants, podem veure que malgrat que no ser del tot correctes, les intuicions en algunes idees del presocràtics ja apuntaven als descobriments de la ciència moderna. De fet, cal valorar molt positivament aquest intent, ja que malgrat el poc avenç científic del moment van tenir idees que en els anys que seguirien (parlem en realitat de gairebé dos mil anys), servirien com a punt de partida.
Fonts consultades
[1] https://www.wikisofia.cat/wiki/Presocr%C3%A0tics
[2] https://www.youtube.com/watch?v=q33faeCkOsA
[3] https://www.youtube.com/watch?v=TBvE6_Vto7A
[4] https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%81peiron
Oriol i Abde
La filosofia neix del canvi en la manera de pensar de les grans ments gregues, del pas del mite al logos; és a dir, de la necessitat de contestar les grans preguntes humanes usant la raó, i no pas relats fantasiosos. És per aquest motiu que sempre ha tingut una estreta connexió amb la ciència, que també vol explicar els fenòmens naturals, la “physis”, amb la mateixa natura. On veiem aquesta connexió més clarament és en el que avui en dia es coneixen com a “filòsofs presocràtics” i en les seves teories sobre l’Arkhé.
Els filòsofs presocràtics van voler buscar una explicació coherent a cada fenomen que veien en el dia a dia, i d’aquesta manera van començar a utilitzar la raó. Sense adonar-se’n, estaven utilitzant el mètode científic (hipòtesi, investigació i conclusió), mostrant d’aquesta manera les seves idees en relació a l’Arkhé.
Ja concretant una mica més, Tales va formular que el principi de tot el que li envolta és l’aigua, perquè sense ella ningú sobreviuria; o Pitàgores, qui afirmar que l’origen de tot l’univers era el nombre; o Anaxàgores, el qual deia que l’Arkhé eren les llavors. Tots aquests filòsofs presocràtics tenien la seva pròpia opinió a l’hora d’esmentar l’origen de tot el que ens envolta, i si ens fixem bé les seves idees podrien haver incentivat les diferents branques científiques que coneixem avui dia.
Donem un cop d’ull a Empédocles, ell va dir que l’Arkhé eren 4 elements: (la terra, l’aigua, l’aire i el foc). Llavors la gent va escoltar o aprendre aquest estudi, i el van donar per bo durant un cert període de temps, però es van adonar que no és viable que només 4 elements formessin tot el que els envolta. Aleshores, es va crear la curiositat per motivar a la gent d’aquella època en si hi havia més elements a part d’aquests i d’aquesta forma van anar descobrint un a un, i classificant-los per poder així construir la taula periòdica.
Si ens fixem en Pitàgores, va esmentar que l’Arkhé era el nombre, i per tant tot es basa en l’harmonia, la proporció i les matemàtiques. Sabem també que ell va ser qui va formular el teorema de Pitàgores, i va poder matematitzar la música. En altres paraules, ell va introduir la ciència de les matemàtiques, ell va ser qui va investigar, formular i ensenyar el que descobria. Per tant divulgava els seus estudis, les persones n’aprenien d’ells i com a conseqüència investigaven més encara dins d’aquesta branca. En definitiva, Pitàgores va ser el precursor de les matemàtiques.
On també hem pogut trobar els orígens remots d’algunes ciències és en la polèmica filosòfica entre Heràclit i Parmènides a raó dels seus punts de vista. El primer estava a favor del canvi. Creia que les coses es mouen contínuament, i que és impossible banyar-se dos cops en un mateix riu, perquè tant el riu com la mateixa persona seran entitats diferents, el corrent durà aigua diferent i l’home haurà envellit. Parmènides opinarà el contrari, perquè “el ser és i el no ser, no és” i el no ser no pot arribar a ésser, de la mateixa manera que el ser no pot no ésser. És a dir, els objectes no poden canviar perquè tots han de provenir d’algun lloc, d’alguna successió de canvis. Aleshores, nosaltres hem hipotetitzat a favor de quina ciència es posicionarien si poguessin assimilar totes les que existeixen en l’actualitat?
Nosaltres ho veiem molt clar per a Heràclit, ja que la majoria de les ciències actuals es basen en el canvi: la biologia amb la teoria darwiniana de l’evolució, la geologia i la deriva dels continents proposada per Alfred Wegener, entre d’altres. Si, pensem en Parmènides, creiem que escolliria les matemàtiques, l’única de les ciències que explica la totalitat dels fenòmens i que sempre ha estat allà, i mai ha canviat, esperant que els “mortals” fossin prou desenvolupats per a entendre-la. Un exemple per a comprendre l’omnipresència de les matemàtiques en la natura és la successió de Fibonacci. Una simple sèrie de nombres capaç d’explicar fets tan distanciats com el nombre de fulles en les plantes i la disposició dels braços de la galàxia.
En definitiva, podem observar diverses semblances entre el que molts presocràtics pensaven a l’hora d’explicar o raonar els fets que els envoltaven i el pensament actual en moltes disciplines científiques, per tant podem afirmar que les seves teories van tenir un impacte directe en el gran mural del coneixement que conformen el conjunt de les ciències.
Per iniciar el comentari, hem de parlar sobre la importància dels filòsofs presocràtics. Aquets van trencar amb unes formes de pensament bastant primitives i van començar a utilitzar un pensament racional. El seu objectiu era trobar raons més lògiques als orígens de la Terra sense recorre a Déu o altres mites. Això fa que sigui un gran pas a la història i que es passi del “mite” al “logos”. A continuació parlarem sobre uns quants d’aquets individus i sobre la seva aportació a la actual ciència moderna.
Per començar parlarem sobre la teoria de l’aigua com a Arkhe de Tales de Mileto. L’aigua és l’origen de la vida segons Tales i les seves teories sempre es basaven en l’aigua com a punt de partida. Podríem dir que el principi vital plantejat per Tales té un cert caràcter científic ja que tots els éssers vius estan formats en la seva gran part per l’aigua, des de nosaltres mateixos amb un 70% fins a les meduses, les quals són pràcticament aigua amb un 99% d’aquesta. . L’aigua està present a les reaccions químiques del cos, fent-la essencial per la vida pròpia. També es sap que els primers microorganismes que van tenir vida van ser aquàtics llavors Tales de Mileto no anava tan malament encaminat ja què ara es sap que això no és cert però per la època era molt innovador. Aquesta teoria tracta sobre camps que més tard van ser tractats com són la biologia i la química.
Continuarem amb l’aspecte científic del oxigen plantejat com principi vital per part d’Anaxímedes. Gran part dels èssers vius necessiten l’oxigen per viure i també el cos que l’utilitza com a font d’energia. A més a més aquesta teoria pot haver influenciat a grans químics per fer la teoria dels gasos relacionada amb la pressió. Per exemple quan va fer l’experiment de la carbassa, si és analitzat avui dia, és degut a la pressió atmosfèrica. A la seva teoria es fa referència a l’aire com l’ànima de la persona, eterna e infinita. Un transport a un món millor quan el cos deixa de funcionar a la nostra ànima.
Demòcrit com a influència directa a la física atòmica és una obvietat. Va anomenar un concepte molt semblant al actual. Dient que l’àtom és la part més petita i que era indivisible. Aquesta afirmació no és correcta avui dia ja que sabem que l’àtom està constituït per protons i electrons. Potser el nom avui dia no es gaire correcte ja que àtom significa indivisible però aquesta llunyana teoria apuntava indicis i probablement va influenciar Bohr i els seus futurs successors.
Per continuar tenim el principi vital de Anaximandre anomenat “Apeirón”. Aquest concepte és conegut com l’indeterminat. Aquest filòsof presocràtic feia referència al indeterminat és a dir tot derivava d’un element el qual no coneixem però d’allò se’n deriva tot. Anaximandre també va esposar una teoria la qual deia que la Terra era el centre del Univers, és a dir tot girava al seu voltant, i a més a més que la Terra era plana. Aquests conceptes van ser molt revolucionaris pels quals en altres èpoques posteriors molts pensadors i científics van ser executats per això.
Finalment el nostre últim filòsof és Parmènides. Aquest filòsof va fer un principi vital molt senzill ja que exposava que del no res no havia pogut sortir res. Aquest Arkhe és un dubte el qual nosaltres havíem parlat tots dos algun cop que havíem quedat. Com es va originar el primer element? A partir de què es va formar si no hi havia res? Son grans qüestions que possiblement no molts sàpiguen contestar. Per això creiem que Parmènides aporta molt al pensament avui dia i que si algun cop aconseguim respondre amb una certesa màxima aquestes qüestions haurem evolucionat una barbaritat.
Com a conclusió, cal esmentar que potser a simple vista aquestes teories poden semblar molt senzilles ja que involucren elements quotidians a les nostres vides però per l’època van ser tesis molt revolucionàries les quals han ajudat a grans investigadors a donar grans avenços científics a l’actualitat.
Marc i Jose
Max Jover, Max Pumares, Jan Molgosa.
Què vol dir ésser?
Perquè una cosa comença o deixa d’ésser?
Què vol dir ésser? Perquè una cosa comença o deixa d’ésser? Que opinen Heraclit i Parménides?
Primer de tot, nosaltres entenem ésser com allò que existeix, que és present i és real, que podem notar amb els nostres sentits.
Segons Heraulit, no existeix el ésser, ja que tot canvia de forma continua i per tant, els algutes no tenen identitat. Les cases deixen de ser el que són per passar a ser altres coses diferents, sent un canvi imprevisible.
Permènides afirma amb la seva frase: “el ser és i el no ser, no és”. Explica que tot allò que sorgeix d’un altra cosa. El ser no té parts per tant, nosaltres no existim.
Nosaltres pensem que la idea de Heraclit té credibilitat, l’únic que consideren que ho exagera. Si que les coses canvien, però no creiem que totes passin a coses diferents. Estem d’acord amb Parménides quan diu que tot prové d’una altra cosa. Per acabar, entenem que es difícil saber i tenir una resposta clara perquè tot depèn del punt de vista i més, si està argumentat.
Com a conclusió Parménides, Heraclit, tenien una visió diferent del que nosaltres entenem com a ésser. Segons Heraclit tot canvia hi no hi ha un mateix ésser. Segons Parmènides, tot prové d’una altra cosa i l’ésser no té parts.
Els presocràtics van ser un grup de filòsofs situats en el període abans de Sòcrates, entre els segles setè i cinquè abans de Crist. Aquests pensadors reunien la vida en l’arkhé, considerat un principi vital, també amb relació en la naturalesa (physis). Davant d’aquests presocràtics i ha dos grups diferenciats: els monistes i els pluralistes, amb una subdivisió dels primers en materialistes i formalistes. Ara parlarem d’alguns dels més importants:
TALES
Posseeix el títol del primer filòsof conegut, es deia d’ell que era un home distret tot i que de gran inteligencia, que va viatjar per tot Egipte i Caldea, on va comprendre coneixements matemàtics i observacions que li serien molt útils en les seves investigacions.
Aquest pensador té com a element principal de la vida l’aigua, tenint-la com a arkhé. Cal dir que no estava del tot equivocat amb la seva teoria de que l’aigua és el principi vital, ja que tot i que la vida també necessita altres elements l’aigua és dels més importants.
També va fer referència al llarg de la seva vida al hilozoisme un terme grec que significa matèria i vida, dient que la matèria és com un organisme biològic que està viu, amb la idea de que el món està penetrat per una força vital.
HERÀCLIT
El segon filòsof és Heràclit, creia que l’arcké és una mena de foc etern del qual procedeixen totes les coses a mesura que s’encén i s’apaga en un cicle sense fi. Aquest principi és regit per logos ( llenguatge en grec ), un esperit racional universal que imposa un ordre i que regula el canvi de constants de tota la realitat. Fou Heràclit qui formulà la famosa tesi segons la qual “tot flueix, res és no estàtic”.
PARMÈNIDES
Parmènides va ser un monista que no creia en cap arkhé, ja que defensava que no es podia pasar del ‘’no ser’’ al ‘‘ser’’, és a dir, que tot provenia d’alguna cosa anterior. Avui dia no podem dir amb total seguretat que estava equivocat o no, però sí que hi ha hagut científics que van demostrar que res apareix de cop i volta, com per exemple Francesco Redi amb els seus experiments amb els brous de carn i els microbis.
PITÀGORES
Pitàgores va ser un monista formalista que basava el seu principi vital en els números i les matemàtiques. Va aportar moltíssim a les matemàtiques, més notablement el seu teorema tan famós. Ell és probablement el pare de les matemàtiques actuals.
EMPÈDOCLES
Va ser un filòsof pluralista que no creia en únic arkhé, ell pensava que el principi vital de tots els éssers i objectes es basava en un conjunt de diferents arkhés d’altres filòsofs com per exemple l’aire, el foc, l’aigua i la terra (els quatre elements principals abans de la invenció de la taula periòdica). No estava del tot encertat, ja que en principi tot està format per unes partícules anomenades àtoms.
Els filòsofs presocràtics han estat potser una de les generacions de pensadors més importants de la història. Aquests van rebutjar la visió mitològica tradicional de l’època per a proveir una explicació més racional de les coses, inspirant així les principals teories científiques actuals.
TALES:
Va ser un dels primers pensadors que deia que l’origen de tot estava a l’aigua, tot i que tenia raó, no va percatar-se de que els éssers vius també necessiten l’oxigen per viure, així que va conduir a una nova teoria que era que l’origen de tot era la unió de les partícules quan la Terra es va originar.
ANAXÍMANDRE:
Ell creia que el principi de totes les coses no podia ser tan concret, per tant, va dir que el principi de tot hauria de ser el apeiron. Aquest reuneix les característiques que el principi de tot ha de ser inmortal d’això ha de derivar tot, no pot envellir i ha de perdurar sempre. Tot i això, li donava la raó a Tales quan afirmava que l’aigua era molt important, a més a més va assegurar que la Terra era rodona i l’univers infinit.
ANAXÍMENES:
Qui deia que el principi de tot era l’aire, ja que, segons ell, al refractarse l’aire es converteix en foc i que si es condensa, es transforma en núvols, pluja, etc. Anaxímenes va ser un dels primers a intentar explicar el canvi d’estat dels elements, encara que fos de forma errònia.
HERÀCLIT:
Creia que l’Arcké és una mena de foc etern del qual procedeixen totes les coses. Aquest principi és regit per logos, un esperit racional universal que imposa un ordre i que regula el canvi de constants de tota la realitat. Heràclit va ser qui va formular una de les famoses tesis de la qual “tot flueix, res és no estàtic”.
PITÀGORES:
Va ser un gran filòsof i un gran matemàtic, va fundar una escola amb el seu nom i tot. Ell i els seus deixebles aconsellaven l’obediència del silenci i la regència de les matemàtiques. Pitàgoress creia en la immortalitat de l’ànima i en que el cos només era una presó per aquesta. Una de les seves grans accions va ser constatar que els intervals musicals podien ser expressats per combinacions matemàtiques, també va fer el conegudíssim “teorema de Pitàgores”.
PARMÈNIDES:
Aquest filòsof grec creia que per arribar a la veritat només es podia fer mitjançant la raó, ja que deia que els sentiments ens desviaven del camí a seguir. Pensava que el principi de l’arkhé era el unitat, és a dir allò permanent.
EMPEDOCLES:
Va ser un filòsof materialista, amb una ideologia de democracia esclavista. Creia que tota la diversitat de l’univers es redua a quatre elements (terra,foc,aire,aigua). Aquesta idea que ara és tan descabellada, va ser acceptada durant segles, fins ben entrada l’edat mitjana, ja que explicava la combinació y separació dels elements per l’acció de “l’amistat” o de “l’odi”, que ara ens fa gràcia, però no deixen de ser les càrregues positives i les negatives.
ANAXÀGORES:
Aquest filòsof, també defensava la democracia esclavista. Anaxàgores va ser acusat de ser ateu i va haver de marxar de Atenes per poder sobreviure, ja que havia estat condemnat a mort. Pensava que totes les coses provenien de les llavors, siguin del tipus que siguin. Amb aquesta teoria va explicar l’origen del sistema de cossos celestes, ja que deia que al haver estat formats per combinacions aleatòries de llavors prehistòriques, havien aconseguit rotar.
DEMÒCRIT:
Aquest filòsof, per intentar millorar el problemàtic model pitagòric, va proposar separar la matemàtica i la realitat amb la divisió de la matemàtica i la física. I per donar força a la seva divisió va dir que una línia segons la matemàtica, podia ser dividida per la meitat infinites vegades, però segons la física, arriba un punt que ja no es pot més. Ell va dir que l’origen de tot eren els àtoms. Però pensava que les coses és produeixen aleatòriament, segons com xoquessin els àtoms entre ells. Això va fer que posteriorment s’abanses molt en aquest camp partin de les seves idees.