Dedicat a tota aquella gent que com jo creu i l’apassiona la seva feina

 Els he vist moltes vegades. Són raros.
Alguns surten molt d’hora al matí per arribar a l’institut una hora abans; d’altres surten del mateix institut una hora més tard per què tenen entrevista amb pares que treballen i no poden anar-hi abans; d’altres recòrren cada dia 100 km d’anada i 100 més de tornada per què s’estimen el seu institut i la seva gent. Jo ho he vist, sovint.

Estan bojos.
A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen feines per al curs següent. A l’hivern parlen molt, sovint porten caramels de mel i llimona o una ampolla d’aigua per alleujar la seva gola sempre adolorida de tant forçar la seva veu, però segueixen ensenyant amb tot el seu carinyo i il·lusió.

Jo els he vist, no estan bé del cap.
Surten d’excursió amb els seus alumnes i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra. Regategen amb les empreses per aconseguir el preu més baix per a que tots els seus alumnes hi puguin anar. A la nit, de tant en tant, somien amb les classes, se’ls apareixen planetes, provetes, ecosistemes o personatges històrics. He sentit dir que arriben carregats de quaderns i exàmens que han corregit durant la tarda o la nit anterior a casa seva, en el seu temps lliure. Són homes i dones casats, solters, … de diferents edats, però tots amb una cosa única i fantàstica en comú, la passió per la seva feina, pels seus alumnes, per veure’ls créixer, per ajudar-los a convertir-se en ciutadans i persones competents i humanes.

Estan completament bojos, ho sé molt bé…
Tot i que es diu que viuen molt bé, han vist com els han retallat el salari una vegada rere l’altra, però segueixen treballant, fins i tot més que abans. La majoria no mira la seva nòmina per què la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a les creixents retallades i dificultats que uns governants ineptes i interessats fan cada dia.
Gaudeixen del que fan, tot i que hi hagi pares que no els valorin ni els respectin, els critiquen i els resten autoritat. Fins i tot de vegades els agredeixen!, però ells i elles continuen endavant.

Encara algú dubta de que estan tocats de l’ala?
A la tarda es queden per a fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci o de la seva família per a reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com s’esperaven i que s’alegren exageradament  quan els seus alumnes avancen.

Estan mal del cap, jo els he vist…
Diuen que alguns van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànims; diuen que només són professors i que se senten molt orgullosos de ser-ho.

Estan rematadament bojos.

Ho sé perquè els veig cada dia, cada hora, …