La definició d’art contemporani no és unívoca, com tampoc ho és la seva aplicació etimològica. De fet en diem, quotidianament, art contemporani a aquelles expressions artístiques originades en el decurs del segle XX. Malgrat aquella disparitat de criteris sobre la contemporaneïtat d’uns períodes artístics o d’altres és ben reconeguda, les produccions de l’art del segle passat (XX) tenen uns trets comuns que entren en clar contrast amb els precedents (XVIII-XIX). Així, es possible referir-nos a l’art dels segle XX com a un bloc, evitant les sempre presents diferencies que existeixen dins d’ell. De fet les principals característiques que poden indicar-se al respecte de l’art d’aquest segle XX són aquelles que neixen de la innovació en les normes a seguir, així com també de l’ús de patrons antics subvertits i que seran utilitzats amb una significació distinta a l’original. Però, i abans?
Tradicionalment, en la nostra disciplina acadèmica, iniciem l’estudi d’aquest període seguint les pautes cronològiques que ens dona la periodització de la història general, en conseqüència el nostre viatge s’iniciarà dins del context dels fets que dibuixen la segona part del segle XVIII on, a causa de successos i processos històrics d’àmplia repercussió en el futur (Revolució Industrial i Revolució Francesa), i el seu reflex en grans canvis socials i per derivació culturals, sempre s’ha considerat aquell el moment de canvi d’una època que entra en el seu punt i final (l’Antic Règim i les formes barroques i rococós) i que, alhora, dóna pas a nous escenaris polítics, econòmics i socials. L’art no és aliè a aquests canvis tan intensos i els seus paràmetres fan un gir molt notable respecte del criteris vigents fins aquell moment.
Seran el Neoclàssic i el Romanticisme com estils i moviments, seran artistes com Goya, Canova o Delacroix els que reflectiran en la seva obra aquells processos de canvi. La seva producció mostrarà la influència de grans mestres anteriors del barroc, com Bernini, Velázquez, Rembrandt o Rubens, però a més també són canal per a fer emergir davant la mirada de l’espectador les noves inquietuds, aportacions, interpretacions, i actuacions pròpies d’una etapa de canvi, de modernitat, a la fi d’innovacions.
Tanmateix, aquest llarg període que estem aquí presentant, quasi dos segles i mig, té, com ja indicàvem, grans marges diferencials i així, doncs, apliquem en l’estudi de la seva producció artística una divisió en dues seqüències, una serà entre l’inici de l’etapa, al segle XVIII, fins a les acaballes del XIX, i la segona ens situarà en la producció del segle XX.
Potser això es pot entendre millor, a més de per la llarga durada, perquè si fem un breu repàs d’algunes de les concepcions vigents al punt de finalitzar el segle XIX, veurem que fins aquell moment, malgrat les enormes diferències que s’havien gestat pel que respecta a definir el valor i l’abast de l’art, sempre havia prevalgut una intenció d’assolir bellesa a través seu. En aquest sentit, pot dir-se que sempre conservava present un cert element de platonisme en la mentalitat artística anterior al segle XX, aspecte al que pot haver contribuït el cristianisme. A l’arribada d’aquest segle, amb la consolidació de la revolució industrial i el trauma de la primera guerra mundial, aquella postura va ser abandonada en mans d’una més relativista, fins al punt de negar la bellesa com a finalitat artística. Aquest serà el paper de les avantguardes, s’alliberaran de preceptes del passat, i obriran pas a una experimentació que encara avui continua. Si l’art no té perquè subscriure forçosament criteris estètics, aleshores qualsevol expressió pot ser art. El tractament d’aquestes qüestions dibuixen, en part, el sovint difícil context social de l’art actual.
Noves actituds davant de la vida, i de l’art, vindran de la mà de grans canvis històrics, això obrirà la porta a l’etapa que ara iniciem, i que tan arbitràriament en diem encara art contemporani, malgrat ens faci viatjar tan lluny en el temps. Fins quan mantindran les estructures acadèmiques aquesta distribució en l’estudi de les produccions artístiques dels últims dos segles i mig? En algun moment caldrà qüestionar-s’ho i actualitzar l’índex d’èpoques en la nostra disciplina, la Història de l’Art.
Consultes:
http://www.definicionabc.com/comunicacion/arte-contemporaneo.php
L’ART NEOCLÀSSIC
El neoclassicisme és un estil molt relacionat amb la filosofia de les Llums i amb el desenvolupament de l’arqueologia, que dóna un nou impuls al coneixement de l’antiguitat clàssica. La burgesia il·lustrada mira cap a Roma – que es “redescobreix” amb la troballa de les ruïnes de Pompeia i Herculà – a l’hora de cercar el model que cal seguir pe que fa a les virtuts cíviques, heroiques, republicanes, etc.
Es pot dir que el neoclassicisme és tant un fenomen estètic com una actitud davant la vida. Per comprendre l’esperit neoclàssic s’han de considerar dues qüestions:
1.- L’impacte produït pels descobriments arqueològics de l’antiguitat grega i romana, que mitjançant llibres i gravats ( “Història de l’Art a l’Antiguitat” de Winckelmann) són coneguts per tot Europa, alhora que molts artistes viatgen per visitar reïnes clàssiques, cal destacar la importància de les teoritzacions sobre el classicisme del mateix Winckelmann. L’arqueologia contribuí també a la recuperació de l’art clàssic, foren importants les excavacions de les ciutats de Pompeia i Herculà .
2.- La crítica dels il·lustrats al gust rococó, considerat com art sensual i frívol, expressió de la decadència moral i vital de l’aristocràcia. L’art per als il·lustrats ha de contribuir a canviar el món, tot reflectint models de conducta, exaltant virtuts com el sacrifici, la noblesa dels sentiments, la fidelitat… Per això el Neoclassicisme connecta amb els ideals de les revolucions americana i francesa expressats en les respectives “ Declaracions dels drets de l’home” . Enmig del clima revolucionari les obres d’art havien de tenir un contingut moral i social. La convicció dels il·lustrats en què la grandesa dels seus governs hauria de jutjar-se més en funció de les obres artístiques produïdes sota el seu govern que per les conquestes territorials va actuar com a estímul per al progrés de les arts.
El neoclassicisme es defineix com la imitació dels models grecs i romans ( sobretot en arquitectura) i el rebuig de les formes del Rococó. En les arts plàstiques, se segueixen els models antics i els del Renaixement, amb domini absolut del dibuix sobre el color i la pintura. L’academicisme, és a dir, la necessitat d’ajustar-se a unes normes establertes per les Acadèmies, és un tret fonamental del neoclassicisme.
El neoclassicisme, entès com un retorn al món clàssic, coexisteix amb altres tendències avançades i amb pervivències del Barroc i del Rococó; conseqüentment els seus límits estètics no foren ni homogenis ni clars . Tanmateix l’art de la segon meitat del segle XVIII i principis del XIX fou quelcom més que una simple imitació del clàssic.
Els neoclàssics es concentraren en dos nuclis:
– Roma, d’aquí sortí l’obra de l’alemany Winckelmann a través de la qual inicià la lluita a favor de la “noble senzillesa i serena grandesa del món antic”.
– Paris, degut a la presència de l’Acadèmia.
Els artistes neoclàssics preferien la “imitació a la còpia”. La imitació exigia que l’artista posés en joc les seves millors facultats i la seva capacitat inventiva.
L’estil lineal es considerava de major naturalitat i puresa, que el color emmascarava la realitat, així es justifica la utilització del despullat, ja que a través d’ell es mostrava l’home tal com la natura l’havia fet.
L’artista neoclàssic es proposa a través de la seva obra contribuir a canviar el món. L’artista reivindica la seva independència intel·lectual i econòmica. Les exposicions divulgaren les expressions artístiques, de manera que el públic esdevenia àrbitre del producte estètic. També sorgiren els crítics.
Els jacobins adoptaren el Neoclassicisme com el seu estil artístic oficial. L’art es posà de moda. David fou nomenat primer pintor de Napoleó i Cànova es convertí en un protegit de tota la família imperial. Però l’imperi va marcar la seva ràpida decadència i el convertí en un estil purament decoratiu. L’imperi convertí l’art en un instrument de propaganda, centrat en el culte a la personalitat de l’emperador.
Es podrien sintetitzar els següents principis ideològics del Neoclassicisme:
-Revisionisme històric que pren com a model l’època clàssica
-Art identificat amb la il·lustració ( racionalitat )
-Fugida de la individualitat per a buscar valors universals.
Principis artístics :
-Ordre, equilibri, claror
-Predomini de la recta i la línia
-Fredor
-Temes clàssics i moralitzants
-Proporció.
https://sites.google.com/site/artsartistes/5-el-neoclassicisme
Iniciarem el nostre viatge per aquesta nova etapa amb l’Escultura
22.- EROS I PSIQUE – ANTONIO CANOVA
COMENTARI:
Ara anem a veure la Pintura
23.- EL JURAMENT DELS HORACIS – J.L.DAVID
COMENTARI:
els-jurament-dels-horacis.html
94eljuramentdelshoracis-neoclassici1
FRANCISCO DE GOYA Y LUCIENTES
24.- ELS AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG DE 1808 – FRANCISCO DE GOYA
<a href=”“>
COMENTARI:
el-3-de-maig-de-1808-a-madrid-els-afusellaments-a-la-muntanya-del-princep-pio
L’ART DEL ROMANTICISME
…I ens interessa precisament la Pintura Romàntica
25.- LA LLIBERTAT GUIANT EL POBLE – E.DÉLACROIX
<a href=”“>
COMENTARI:
La Llibertat guiant el poble
Eugène Delacroix va reflectir a “La Llibertat guiant el poble” un conflicte revolucionari real. El quadre es pot admirar al Museu del Louvre de París.
“La Llibertat guiant el poble” s’inspira en les jornades revolucionàries conegudes com les Tres Glorioses, que van tenir a lloc a París els dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830 i van comportar la caiguda de Carles X, l’últim rei francès de la família dels Borbons.
Durant aquells tres dies, unes 8.000 persones van sortir al carrer per combatre les tropes reials. A “La Llibertat guiant el poble”, Eugène Delacroix pinta aquest enfrontament, amb la catedral de Notre-Dame al fons.
La part central del quadre l’ocupa una figura femenina que és l’al·legoria de la deessa Llibertat. En realitat, és una dona del poble, amb el tors nu, un fusell amb una baioneta calada en una mà i una bandera revolucionària francesa a l’altra.
Al voltant de la dona hi ha membres de les diferents classes socials. Hi apareix un representant de la burgesia, amb barret de copa i fusell i la cara del mateix Delacroix. També hi ha un obrer amb gorra i camisa blanca que porta un sabre, un noi armat i un membre de l’exèrcit napoleònic.
Ramon Ballesté
la-llibertat-guiant-el-poble.html
la-llibertat-guiant-al-poble.html
Arribem a mitjans del segle, i amb les convulsions socials apareix el REALISME
26.- LA VICARIA – MARIÀ FORTUNY
COMENTARI:
100lavicaria-fortuny-realisme1
ARQUITECTURA DEL SEGLE XIX
ARQUITECTURA DEL FERRO
Per “arquitectura del ferro” entenem aquelles construccions realitzades amb aquest material com a element principal. És una tendència constructiva que no podem deslligar de la Revolució Industrial, la qual va permetre la fabricació del material amb la quantitat i la qualitat suficients. Aquest tipus de material permet cobrir grans espais d’una manera fàcil sense les problemàtiques que representen les cobertes en pedra o fusta. És un material resistent, moldejable i resistent al foc. Els edificis de ferro acostumen a estar coberts en bona part per làmines de vidre. Les tipologies que més abunden són: estacions de ferrocarril, hivernacles, mercats i grans espais d’exposició. Val a dir, però, que una de les construccions més emblemàtiques no té altre funció que la de mostrar el propi poder del material: la Torre Eiffel (1887-89). L’edifici que inaugura aquesta tendència va ser el Crystal Palace de Londres, construït el 1851 per a la primera Exposició Universal de productes industrials de la història i destruït el 1936. L’estació de Saint Pancras, també a Londres, del 1863-65 n’és un altre de significatiu. A París hi destaquem la Galerie des Machines, del 1886-89, també per a una Exposició Universal i la Biblioteca Nacional. A Barcelona són importants l‘Estació de França i el Mercat de Sant Antoni. Alguns historiadors de l’art vinculen aquesta tendència constructiva amb el Realisme pictòric pel que puguin tenir en comú a causa del context d’industrialització de la societat europea. Autors: Paxton, Labrouse, Eiffel, Rogent…
http://personal.biada.org/~jsorolla/wordpress/?p=15#more-15
27.- TOUR EIFFEL – GUSTAVE EIFFEL
COMENTARI:
ESCOLA DE CHICAGO
El XIX és un segle de canvis tan socials com econòmics i tecnològics. No oblideu que la nova societat industrialitzada té unes necessitats que s’han de solventar amb rapidesa: la gent es desplaça cada cop més i calen formes de construir innovadores i el més ràpides possible per tal de poder aixecar plantes industrials o ponts i estacions per poder facilitar el fluxe de mercaderies i persones. És així com comencen les noves etapes en el món de l’arquitectura: solucions innovadores per a una societat nova. I , evidentment, una societat i tecnologia nova demana materials nous, que en aquest cas seran el ferro colat (permet fer bigues més grans i guarniments ) que permet construir de forma barata, i el vidre.
http://blocs.xtec.cat/histonauta/page/3/
28.- MAGATZEMS CARSON – L.H.SULLIVAN
COMENTARI:
Ara acabarem el segle XIX de la mà de l’Escultura
Auguste Rodin: el personatge
29.- EL PENSADOR – A.RODIN
COMENTARI:
30.- ELS PRIMERS FREDS – MIQUEL BLAY
COMENTARI: