L’home que s’inventava coses

Hi havia una vegada un home que s’inventava coses. Un dia, l’home estava veient la televisió, va sentir un sorolls i va mirar per la finestra. Va veure uns nens que el molestaven i l’insultaven. Va sortir al carrer i els va dir:

–  O em deixeu en pau o truco a la policia.

Ell va veure que no li feien cas i se’n va anar a la policia. Allà va explicar el que havia passat… i com que la policia no es creia gaire això i va veure que no hi havia nens prop de casa seva, va trucar a l’ambulància que va venir de seguida. Li van mirar el cervell a l’hospital i li van receptar un medicament. La doctora li va dir que se’l prengués i que d’aquí una setmana tornés a veure què passava.

Al cap d’una setmana va anar a l’hospital un altre cop i a l’hospital de Sant Joan li van fer unes proves. El metge li va preguntar:

–  Què veus aquí?

I l’home va dir:

–  Un camp de futbol.

Així que el metge li va dir que ja estava curat.

Juanjo G. Cinquè, curs 2010-2011

El llest i el fort mentider

Hi havia una vegada dos germans, un de fort que es deia Jeik i l’altre llest que es deia Joel.

Un dia van sortir a buscar pomes i a mig camí va aparèixer un llop molt famolenc. En Jeik va tenir por i no va fer res però en Joel va pensar i va agafar un bastó i el va llançar al llop i es van salvar.

Quan van arribar a casa, la seva mare els va preguntar:

– Per què heu tardat tant en arribar’

I en Jeik ràpidament va respondre:

– És que ens ha atacat un llop i jo, com sempre, he tingut que salvar en Joel.

Després d’un dies en Jeik va anar a collir peres ell tot sol, va aparèixer el llop i va demanar ajuda tot cridant:

– El llop, el llop!

La mare i en Joel van anar corrents a ajudar-lo. La mare va veure que en Jeik era un poruc i un mentider.

Carlos G. Cinquè, curs 2010-2011

Einstein i els seus invents

Aquesta història comença l’any 1982 a Alemanya. Albert Einstein era al seu laboratori fent els seus invents, mesclava líquids o substàncies per aconseguir algun invent que agradés a la gent d’Alemanya. Ell volia diners perquè era una mica pobre i com se li donava molt bé la ciència, aconseguia molts diners.

Einstein al cap de molts anys va aconseguir una cosa inoblidable, el millor invent de tot, ho volia anunciar per tota Alemanya. Ho va dir a la Reina d’Alemanya per poder-ho anunciar per televisió, però la reina no va voler perquè tots els invent que feia, li sortien malament.

Einstein va anar al seu laboratori ben trist, estava situat al soterrani de la seva casa, la seva magnífica invenció era una transportadora del dia en què estem cap a la Prehistòria.

Einstein va agafar una bossa molt gran. Hi va ficar les quatre coses que necessitava per si es quedava per tota la vida a la Prehistòria. Einstein sense el permís de la Reina ho va dir per la televisió. Va gravar com entrava a la transportadora, va entrar i va fer efecte.

Einstein es va posar contentíssim. Quan va ser en aquell lloc que ningú no havia estat va cridar com un boig i molt emocionat, va agafar les eines prehistòriques: ossos, pals, pedres, etc. per poder-les posar al Museu de la Ciència Universal, per guanyar dinars i fer-se famós.

I dit i fet, va anar-se’n un altre cop a la transportadora per sortir de la Prehistòria i no podia sortir d’allà, però va recordar que tenia una bossa amb les eines que necessitava per sortir d’allà.

Va sortir ràpidament perquè tenia molta pressa, els prehistòries el volien matar, pensaven que era un animal. Va sortir d’allà i es va posar molt content pel seu invent i la seva intel·ligència. Va anar al Museu, però estava tancat. 

A l’altre dia li va contar a la Reina la història que va passar, s’ho va creure en veure les eines prehistòriques, amb les pedres, els ossos, etc. i li va deixar exposar-les al Museu de la Ciència Universal. Per això li van donar dotze milions d’euros i va poder-se comprar una casa millor amb piscina i un jardí grandiós. També això li va permetre fer un segon treball, els dilluns, dimecres i divendres treballava de la ciència i els dimarts i dijous feia una sèrie que es titulava ‘Einstein i els seus invents’.

Josep P. Cinquè, curs 2010-2011

La princesa

Hi havia una vegada una princesa que vivia en un castell molt gran. A la princesa no la deixaven sortir perquè hi havia molts perills.

Sempre la princesa veia per la finestra a tots els nens i nenes jugant, i aquest li deien que si no volia baixar a jugar amb ell i ella els responia:

–  No em deixem.

I el noi li va dir:

–  Jo aniré i li diré al teu pare que er deixi baixar.

El rei, pare de la princesa, va acceptar que anés a jugar amb la condició que tinguessin molta cura. La noia va baixar i es van posar a jugar tots. Després va pujar al castell i es va posar a sopar amb tota la seva família.

Moisés P. Cinquè, curs 2010-2011

La nena que no tenia amigues

Hi havia una vegada una nena que no sabia com fer amigues o amics, perquè tenia molta vergonya. Un dia va arribar una nena que sí que sabia com fer amics i li va dir:

– Vols ser la meva amiga?

I la nena no sabia què dir-li i al final li va respondre:

–  D’acord, però m’ajudaràs a fer més amigues?

I l’altra nena li va respondre:

–  Sí, t’ajudaré si tu et la meva amiga per sempre. D’acord?

–  D’acord, per sempre serè la teva amiga.

–  Doncs anem a jugar.

Aquella nona tímida coneixia un nen que estava enamorat d’ella, així que la nena vencent la vergonya va anar a preguntar-li si volia ser la seva núvia al noi, i digué:

–  Si tu vols, si no, no.

I el nen li va dir que sí. I ella va aprendre a preguntar i a fer amics i amigues. I així va fer moltes amigues i, a més, un nuvi guapíssim.

Aroa S. Cinquè, curs 2010-2011

El nen descuidat

Hi havia una vegada un nen que vivia en un poble al costat d’unes muntanyes. El nen anava a l’escola amb els seus companys i treien tots mol bones notes.

Un dia els seus companys li van dir que ells havien anar amb els seus pares a la muntanya del costat de l’escola, però no era una muntanya qualsevol, era tota una serralada però des de baix no es veia bé.

El dissabte el nen li va explicar al seu pare que si podien anar a aquella muntanya però el pare, com sempre, s’inventà una excusa per no anar. El nen enfadat amb el seu pare, es va escapar de casa i va anar a la muntanya.

Va començar a pujar la muntanya però se n’adonà que no portava la motxilla, llavors el nen va tornar a casa sense que els pares s’adonessin, va agafar la motxilla i va tornar cap a la muntanya un altre cop.

Ja feia estona que caminava i estava cansat, es va parar, es va asseure, es va treure la motxilla i va beure aigua. Després de descansar una mica, es va aixecar i va continuar caminant. Després de mitja hora caminant li va tornar la set, però va veure que no portava la motxilla, se l’havia descuidat en el lloc on abans havia descansat, llavors el nen va anar pel camí que havia recorregut abans, però… no era aquell. El nen va continuar però amb la set va disminuir el ritme i va anar més lent, va pensar que tot estava perdut.

De sobte, va veure una casa, no s’ho va pensar més i va anar corrent fins a la casa. En la casa va agafar aigua i també va beure aigua, també va agafar un ma. I mirant el mapa va poder tornar a casa seva.

Per fi va arribar a casa i ningú no es va adonar del que li havia passat, però, es va adonar que s’havia descuidat de nou la motxilla…

Alan S. Cinquè, curs 2010-2011

La Naiara, la seva mare i el tracte

Hi havia una vegada una nena que es deia Naiara. La nena volia anar a casa de l’àvia perquè la casa de la seva àvia era molt gran i tenia piscina i jardí. La Naiara li va explicar a les seves amigues que estava molt contenta perquè el sap de setmana aniria a casa de la seva àvia que comptava amb jardí i piscina i era molt gran.

Quan va arribar a casa, la Naiara li va preguntar a la seva mare:

– Mare, mare, el cap de setmana em portaràs a casa de l’àvia?

I la seva mare li va respondre:

– Sí, Naiara, jo et portaré, però tu em promets que et portaràs bé el dijous i el divendres, estiguis on estiguis?

– Sí, mare, et prometo que em portaré bé estigui on estigui.

Al dia següent la Naiara no va complir la seva promesa, perquè es va barallar amb una altra nena de la seva classe, no va fer els deures, va insultar un nen del carrer, va contestar als seus professors…

Quan la nena va arribar a casa la mare li va preguntar:

– Has complert la teva promesa?

La mare ja sabia tot el que havia fet, però la va posar a prova. La Naiara li va dir que sí, que havia complert la seva promesa. Així que la mare li va dir enfadada:

– A sobre em menteixes, Naiara, sé tot el que has fet. No aniràs a casa de l’àvia.

Així que el cap de setmana no va anar a casa de l’àvia i no es va poder banyar a la piscina ni passejar pel jardí .

El dilluns la Naiara li va preguntar un altre cop a la seva mare:

– Mare em portaràs a casa de l’àvia el cap de setmana?

I la mare li va respondre:

– Et donaré una altra oportunitat. Naiara, em promets que et portaràs bé estiguis on estiguis?

Aquella setmana la nena va aprendre que si algú fa una promesa i la compleix és millor. El divendres la mare la va portar a la casa de la seva àvia i la Naiara s’ho va passar genial.

Noemi R.

Cinquè, curs 2010-2011

Viatjant per Itàlia

L’Albert i la Maria són dos nens molt curiosos. La seva família és molt rica i sempre viatgen molt. La mare de l’Albert i de la Maria els va deixar triar a ells on anaven aquestes vacances. Tots dos van triar anar a Itàlia.

I sí, a les vacances van anar a Itàlia. Van conèixer moltes zones turístiques. Com que Itàlia era molt gran, un dia l’Albert i la Maria es van perdre. No sabien què fer. Es van trobar un ocellet molt petit, però tenia un problema, tenia la poteta ferida. Els dos nens no sabien què fer, però per sort la maria sabia una mica de curar animals. I el van curar.

L’ocellet, en agraïment, va volar fins on era la mare dels dos nens, així que ells van poder-se retrobar amb els seus pares. Als dos nens  els va encantar Itàlia.

I conte contat,

Aquest conte s’ha acabat.

Montse V.  Cinquè, curs 2010-2011

Una model

Hi havia una vegada una noia de 18 anys. Volia ser model, estava estudiant per ser-ho. Després de dos anys li van donar el diploma, però no ho va aconseguir, li van dir que era de metge no de model. Ella va dir que no, que no podia ser perquè no la van avisar ni van respondre les seves queixes escrites.

Va apuntar-se una altra vegada als cursos de model, es va assegurar molt bé, però que molt bé. Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos. Després de quatre mesos tenien un control de 80 exercicis, havien de dibuixar cinc models de roba, preparar la passarel·la i els retocs (maquillatge, accessoris i perruqueria). Li va anar molt bé.

Després d’un any i mig, els van acceptar, només els faltaven les colònies de les models, com una mena de pràctiques. Van anar a Madrid, a una de les passarel·les més famoses. Van estar-hi deu dies fent passarel·les. Totes les noies es van divertir molt.

En acabar la passarel·la madrilenya, van tornar cap a casa, només els faltaven pels diplomes cinc dies. La data era el divendres, 5 d’agost de 2006. I ho va aconseguir i s’ho va passar molt bé els dos anys estudiant. Fins als 22 no ho va ser definitivament.

Laila S.

Cinquè, curs 2010-2011