Hauríem de distingir entre innovació tecnològica i innovació pedagògica. He estat dos anys coordinador d’informàtica al meu centre. Em fa l’efecte que l’esforç que es fa, a tots els nivells, per adaptar-nos tecnològicament a les escoles no s’aprofita com seria desitjable. En part això és degut a la manca de recursos humans i materials. El voluntarisme no és pas la solució.

    El principal problema, al meu entendre, és COM fem servir les noves tecnologies. Posaré un exemple: si el Freinet veiés el que tenim avui en dia a les escoles, es quedaria bocabadat. Però la seva decepció seria encara més gran quan veiés l’ús que en fem. Cal aprofitar els nous recursos al servei d’una pedagogia activa. Si no es fa així, continuarem fent el mateix tipus d’exercicis a una pantalla en lloc de al llibre o al quadern: exercicis d’ortografia, gramàtica, etc. I no estic dient que no s’hagin de fer. Només penso que les possibilitats motivadores de les noves tecnologies poden anar molt més enllà. L’activitat de l’alumne, l’atenció a la diversitat, la motivació… han de guiar la manera d’utilitzar els nous recursos. Per això cal temps i formació des d’una perspectiva pedagògica renovadora. Sé que molts de vostès ja estaran d’acord, però cal esperonar aquest tipus de reflexions.

        M’agrada comprovar que persones molt qualificades en aquest tema comparteixen aquest punt de vista. Em qüestiono per què, a vegades, la introducció de noves metodologies no acaba d’arribar a l’aula. Per això vaig preguntar varies vegades al Congrés de Pedagogia “la pràctica innovadora” sobre els factors que inhibeixen la innovació. Estan estudiats des de fa dècades, però… Per què no s’aborden? L’experiència d’aquest Congrés va ser molt interessant, per la qualitat d’algunes ponències, per la participació i l’intercanvi d’experiències entre docents –la nostra veu va estar present gràcies a l’organització, que em va semblar coherentment innovadora en aquest sentit i en altres aspectes.

    En aquesta línia, penso que no és suficient que arribi la informació verticalment Caldria potenciar l’acció horitzontal, incentivar i assessorar a les escoles, partint de les persones interessades, per crear sinergies. Fins i tot que aquests criteris fossin prioritaris en les indicacions i dotacions del Departament. Per exemple: si no es fa res, acabarem aviat amb pissarres digitals a cada classe. No em sembla malament, però abans s’haurien de dotar les aules d’ordinadors per a ús dels alumnes. La pissarra manté l’esquema de transmissió d’informació (continguts) i la dinàmica unidireccional de la classe magistral. És un exemple. Veiem el següent vídeo, que es va passar en l’esmentat Congrés i a d’altres activitats de formació dels Serveis Educatius:

http://www.youtube.com/watch?v=xLRt0mvvpBk

Avaluar instruments no em sembla una qüestió de creences o discursos. Es tractaria, potser, d’aportar anàlisi i reflexions a partir de l’experiència. Les dinàmiques, les tendències, les actuacions són observables i reflecteixen les nostres prioritats individuals, col·lectives, institucionals… Considero reduccionista l’esquematització entre partidaris i detractors de les noves tecnologies. Més encara si es parla dels partidaris o detractors d’un únic instrument en unes circumstàncies concretes, desiguals… La realitat no és pas en blanc i negre, ni es pot identificar amb els estereotips (modern/antiquat).

Sempre he aprofitat i vindicat les noves tecnologies i tot el seu potencial per a l’ensenyament (en absoluta harmonia amb les que es considerin “velles” com el llapis i el llibre antic). Però considero que aquest potencial només es desenvolupa en el COM es fan servir, en el QUAN, en el PER A QUÈ…

Si Freinet hagués utilitzat la impremta per fer còpies dels exàmens o les lectures, poc ens hauria aportat. Va ser l’ús al servei de les seves tècniques, com el text lliure, el que va esperonar la motivació dels alumnes i la transformació en les dinàmiques de l’aprenentatge.

Suposo que tothom convindrà que a les diferents etapes educatives l’ús dels diversos instruments canvia, i la seva necessitat o prioritat. Però, fins i tot a la universitat, on les classes magistrals semblen més justificades, ahir parlava amb un grup d’estudiants d’Antropologia. Valoraven com un dels seus millors professors (ho comparteixo) un home que reconeix les seves dificultats envers les noves tecnologies. A les classes no fa servir canons, les fotocòpies són sovint fetes de manuscrits, etc… Per què és considerat un gran professor, un dels millors? Per altres qüestions que no estan en contradicció, però que són més importants que les “competències en noves tecnologies”, les “competències pedagògiques o metodològiques” com la capacitat de guanyar-se els alumnes amb implicació personal, ajuda, empatia, permetent les dinàmiques participatives…

Pissarra digital si o no, no em sembla la pregunta adient. Hauríem d’especificar més. Pissarra digital abans que ordinadors per als alumnes? Quines altres necessitats considerem més urgents a la nostra escola? La pissarra digital és la prioritat quan als recursos educatius?

Imprescindibles ens semblen moltes coses a una vida. Això no vol dir que ho siguin. En canvi, hi ha algunes que sí que ho són, però cal viure-les per saber-ho o perdre-les per recordar-ho: la poesia, la creativitat, el diàleg, la tendresa…