UN PETIT LLOGARET
Ens agrada discutir si el segle canviarà en el 2000 o en el 2001, ens emociona saber que Carolina ha tornat a ser mare, ens encanta repassar el compte enrere de les fatalitats anunciades per Nostradamus, sanglotem quan mor una princesa anglesa o quan es perd en l’Atlàntic un príncep americà. El món està format per mars i terres, per homes i per herois, però allò que veritablement dóna la talla de la història del planeta són les dates assenyalades.
Fa pocs dies el món celebrava els 30 anys de la inauguració d’una barriada anomenada Lluna. La Lluna és massa Lluna per oblidar-la. La veiem quasi cada nit i té l’avantatge que no dóna problemes. A tot estirar, l’home ha deixat a la Lluna uns quants aparells de pesca científica i alguna bandera sense vent, però la Lluna segueix deserta. No hi viu ningú. I això indica que per ara està lliure d’aquestes malalties genuïnament humanes com són l’ambició, l’enveja i l’afany de poder.
Menys mirar la Lluna i més mirar la Terra. Perquè, segons els experts, la matinada del 19 de juliol passat, s’estima que va néixer l’habitant número 6.000 milions del nostre planeta. Uns amants de l’exactitud inviten per Internet que els que puguin donin dades sobre els nascuts per aquestes dates per tal de trobar la identitat del número 6.000 milions.
Uns altres bojos de l’exactitud, molt més simpàtics, consideren que els 6.000 milions ja fa temps que estan superats i estableixen la població actual de la Terra en 75 milions més. Es tracta d’una gent que, sota el nom suggestiu de The World Village Project, es dedica a fer la radiografia del nostre món enorme fent-lo precisament petit. I la veritat és que els seus càlculs tenen substància.
Procedeixen de la gibarització del planeta i ens conviden a veure el món com si fos en realitat un petit poble de 1.000 habitants. Què succeiria? Com viuríem si la civilització es limités a aquestes 1.000 persones enteses com a reducció proporcional dels 6.000 milions actuals?
Hauríem de fer grans esforços. Més de la meitat serien asiàtics. Els europeus seríem 95 persones, i els nor-americans, 52. Només 64 d’aquestes 1.000 persones ens podríem entendre en espanyol, 165 parlarien el xinès mandarí, i 86, l’anglès. Quasi 200 persones no podrien parlar amb ningú en ser els únics parlants de 200 llengües minoritàries, i 330 persones de les 1.000 del llogaret serien nens; 60 tindrien més de 65 anys.
Naixerien 28 nadons l’any, més aviat pocs si tenim en compte que menys de la meitat de les dones d’aquest poblet virtual tindrien accés a mètodes anticonceptius.
Dues-centes persones controlarien el 75% de la riquesa del llogaret, mentre que unes altres 200 en rebrien el 2%. Hem d’afegir a aquestes dades que 335 dels adults serien analfabets i que només un terç tindria accés a aigua neta i potable.
Hi viurien cinc soldats, set professors, un doctor en medicina i tres refugiats de guerra.
Amb aquestes xifres petites fins sembla fàcil resoldre els grans problemes de la humanitat. Els 6.000 milions ens maregen, però el poblet global de 1.000 persones fins sembla domesticable.
Quan se sàpiga el nom i els cognoms del ciutadà número 6.000 milions de la Terra, segurament se li haurà resolt la vida. Però un sol nom ens permetrà seguir mantenint moltíssima gent en l’anonimat lamentable de la desigualtat i de la desgràcia endèmica.
Joan Barril.