Dictat 1. Contraban, Josep Pla
La construcció d’un vaixell de ferro fa un soroll infernal. És millor veure-ho del cinema estant. Ara, les petites drassanes són adorables. La fusta hi fa una olor deliciosa. La serra funciona amb una sonsònia monòtona i pausada. Els efluvis del quitrà al foc us obren la gana, i, si esteu refredat, us destapen. A l’hivern, la serradina i els flocs del taller us donen una escalfor als peus confortable. La maça de calafat no us ensordeix. És un cop sec i tallant, alegre, gairebé rítmic, que no us atabala. Veure construir un bastiment de dimensions humanes és apassionant. Requereix coneixements d’especialització moderada –vull dir homes d’ofici. És bonic veure fer un home del seu ofici; és més bonic veure fer un home del seu ofici que un regiment de treballadors movent el pic o la pala. Els oficis han creat les coses més belles, més gràcils, més elegants del món. El que fan les màquines és trist, hòrrid, depriment, d’una fúnebre vulgaritat.
Dictat 2. Contraban, Josep Pla
Aquell vespre, però, vaig poder constatar que la il·lusió se n’anava aigua avall ràpidament. Les grans il·lusions són el somni d’una ombra, i per això duren tant. Les petites, en canvi, se us moren una darrera l’altra… Produeix una vaga tristesa constatar que certes coses delicades, que la vostra memòria unia amb el record d’una o diverses estades a determinats indrets, s’han esvaït per sempre. A portvendres, la memòria de la vila, del seu cel i de les seves aigües anava lligada amb una certa bullabessa clàssica i adorable. Hi veníeu amb l’esperança de menjar-ne un parell de plats. Ara això s’ha acabat. El senyor que la feia s’ha retirat de l’art culinari. Ha arrendat el seu establiment a unes persones que cuinen com uns bàrbars. És elegíac.
Dictat 3. Contraban, Josep Pla
Més enllà de la cinta de sorra de la barra es veia el mar cobert d’escuma blanca, amb les ondulacions queixalejades de les onades llargues.Així, a mesura que l’atmosfera superficial s’anà fent opaca, la progressió del crepuscle semblà posar en el cel les primeres estrelles incomparablement brillants. El cel llis, esmolat, metàl·lic, donà a les estrelles una fulguració fascinadora, arestes de llum radiant.Mentrestant el vent passava amb l’encegament de les forces obscures, tens, incomprensible i natural, desprenent el bruel obscur i sord, sobre el qual volaven, intermitentment, els xiulets, com agudes espirals.Era la prehistòria pura, la naturalesa en cru, l’atzar absolut, la transmutació de la terra i del mar. No hi havia res a fer ni res a dir: només una ànsia de recordar coses estàtiques i confortables.