Tag Archives: Vídeoart

Mat Collishaw. Albion

Mat Collishaw. Albion. 2017. Alumini, reproductor multimèdia, mirall, pintura, plataforma amb bastides, superfície transparent, projector de vídeo, fusta. 430 x 540 x 460 cm.

Albion és una vídeo instal·lació en què Collishaw projecta la imatge de l’arbre Major Oak de Nottingham. Es tracta d’un roure centenari. Un arbre mític, símbol del país, on suposadament s’hi amagava Robin Hood amb els seus homes al bosc de Sherwood. Està molt malmès, té el tronc buit i des del segle XIX s’aguanta gràcies a una estructura metàl·lica que el sosté. Albion és el nom més antic conegut de l’illa de la Gran Bretanya. És d’origen celta però els romans el van entendre com a albus, és a dir blanc, en referència als penya-segats blanquinosos de Dover que es veuen quan s’arriba a l’illa. A partir de l’escaneig de l’arbre, Collishaw va crear una animació en vídeo que ens mostra l’arbre girant molt lentament. La imatge es projecta sobre el terra, però es reflecteix en un suport diagonal transparent que fa que l’arbre sembli surar com un espectre al mig de la sala. Es tracta d’una tècnica del segle XIX, coneguda amb el nom de Pepper’s Ghost que s’utilitzava al teatre per crear aparicions fantasmagòriques a l’escenari. La imatge de l’arbre queda transparent, suspesa a l’aire com si fos un holograma. La seva blancor és com una ànima lluminosa que pren vida amb el moviment del muntatge de vídeo. Collishaw crea una imatge enganyosa, inspirada en les il·lusions òptiques tan de moda a la Anglaterra victoriana. Una època en què la Gran Bretanya era líder en el progrés científic i econòmic mundial. Collishaw vol fer una referència explícita a aquesta idealització de l’antiga Anglaterra. Una idea mitificada del país que ell proposa com un fantasma que potser mai va existir però que molts volen mantenir viva. Diu que es va inspirar amb el Brexit i la falsa idea d’una Anglaterra pura, sense immigrants. La imatge d’aquest arbre blanc m’evoca una visió del nostre sistema pulmonar, com extret d’una radiografia misteriosa que em fa pensar en la respiració i en la creació  d’oxigen per part d’aquest roure representat com un immens ésser viu lluminós.

Mat Collishaw (Notthingham, 1966) viu i treballa a Londres. Es va graduar al Goldsmith’s College el 1989 i va formar part de la generació coneguda amb el nom de Young British Artists, juntament amb altres artistes de renom com ara Damien Hirst i Sarah Lucas. La seva obra combina tècniques molt diverses, entre les quals la pintura, la fotografia, el vídeo i les instal·lacions. Acostuma a fer referències a temes i tècniques clàssiques de la tradició pictòrica. Utilitzant imatges conegudes, de mestres de la pintura amb les quals conversa a partir de les noves tecnologies. Jugant amb la relació entre representació i realitat, Collishaw trenca amb la percepció tradicional d’imatges antigues mantenint sempre un aire misteriós i romàntic, amb moltes referències al passat i al pas del temps. Ha exposat en molts museus i espais públics d’arreu del món, com ara la Tate de Londres, la Galleria Borghese a Roma, el Bass Museum of Art de Florida, la Galeria d’Arte Moderna de Bolonya, el Musée d’Art Moderne de la Ville de París, el Museu de Brooklyn a Nova York, el MNAC de Barcelona, el Centre Georges Pompidou a París o la Col·lecció Olbricht a Berlín.

Altres obres de Mat Collishaw: Expiration Painting, Head (2016); Insecticide 6 (2006); The Nerve Rack (2019)

 

Bill Viola. Martyrs (Earth, Air, Fire, Water)

Bill Viola. Màrtirs (Terra, Aire, Foc, Aigua) 2014. Vídeo en color d’alta definició. Políptic en quatre pantalles de plasma verticals. 140 x 338 x 10 cm. 7:15 minuts. Productora executiva: Kira Perov. Intèrprets: Normal Scott, Sarah Steben, Darrow Igus, John Hay. Instal·lació permanent al passadís South Quire de la Catedral de Saint Paul, London.

La catedral de Sant Paul ha actualitzat la tradició de l’encàrrec a grans artistes apostant pels nous llenguatges contemporanis. La paraula màrtir, amb clares connotacions religioses, també es fa servir per referir-se als que lluiten i pateixen per alguna causa justa. La paraula prové del mot grec martys, que vol dir testimoni i Bill Viola utilitza aquest sentit per referir-se a com els mitjans de comunicació ens converteixen en testimonis del patiment dels altres. L’acció dels quals exemplifica la capacitat humana per suportar les dificultats i mantenir-nos fidels al nostres valors. Com als antics políptics medievals, l’obra està formada per quatre imatges amb escenes diferents. En totes quatre hi veiem un moviment vertical. A la primera de l’esquerre, la terra s’enlaira desafiant la gravetat i l’home, que primer estava colgat, s’acaba posant dret i s’allibera de tot el seu pes. Al seu costat, una dona branda d’un costat a l’altre per efecte d’un fort vent. Lligada de mans i peus és manté sempre vertical. A la tercera pantalla veiem masses de foc que van caient com si fos pluja. L’home, assegut en una cadira, es manté impassible. Al cap d’una estona el foc l’envolta completament. A l’última imatge, veiem un home en posició fetal. Lligat pels peus és aixecat fins a quedar de cap per avall en un posat que recorda la crucifixió. El van enfilant mentre cau l’aigua com en una cascada. Al final, acaba sortint de l’enquadrament mentre la terra, el vent i el foc desapareixen i els altres tres personatges miren cap amunt i augmenta la il·luminació zenital . L’obra de Viola ens recorda la fortalesa i la perseverança dels humans davant les forces de la natura. Acceptant-les passivament, però amb determinació, amb submissió però amb força, fins arribar a una il·luminació interior gairebé mística. Malgrat la nostra fragilitat podem resistir al entrebancs més durs i renéixer més forts.

Bill Viola (25 de gener de 1951, Nova York) és reconegut com un dels videoartistes més importants del món. De formació clàssica, va iniciar-se ben aviat pels nous mitjans tecnològics i va conèixer videoartistes pioners com ara Nam June Paik, i Bruce Nauman. Ha mostrat les seves obres als centres artístics més importants del món. El 2019 vam poder admirar un recull de la seva obra a La Pedrera, a Barcelona. Preocupat per capturar les emocions humanes, algunes de les seves creacions de vídeo recorden grans clàssics de la tradició pictòrica europea. Sovint utilitza una càmera ultra-lenta que a vegades ens dona la impressió que som davant d’una imatge fotogràfica fixa. Aquest moviment tant lent de la imatge ens fa viure-la més dramàticament i ens ajuda a interioritzar-la. La seva obra connecta molt bé amb l’espectador no especialitzat, cosa que ha fet que hagi rebut males crítiques per part d’alguns sectors de l’art contemporani. Viola ha estat sempre molt interessat per l’aigua, com a element importantíssim del nostre cos i com a metàfora del comunicació i fluïdesa. Ell explica que aquest interès podria venir d’una experiència de petit en què es va enfonsar en un llac, i mentre no el salvaven va descobrir un món fascinant dins l’aigua.

Altres obres de Bill Viola