Tag Archives: Temps

Mat Collishaw. Albion

Mat Collishaw. Albion. 2017. Alumini, reproductor multimèdia, mirall, pintura, plataforma amb bastides, superfície transparent, projector de vídeo, fusta. 430 x 540 x 460 cm.

Albion és una vídeo instal·lació en què Collishaw projecta la imatge de l’arbre Major Oak de Nottingham. Es tracta d’un roure centenari. Un arbre mític, símbol del país, on suposadament s’hi amagava Robin Hood amb els seus homes al bosc de Sherwood. Està molt malmès, té el tronc buit i des del segle XIX s’aguanta gràcies a una estructura metàl·lica que el sosté. Albion és el nom més antic conegut de l’illa de la Gran Bretanya. És d’origen celta però els romans el van entendre com a albus, és a dir blanc, en referència als penya-segats blanquinosos de Dover que es veuen quan s’arriba a l’illa. A partir de l’escaneig de l’arbre, Collishaw va crear una animació en vídeo que ens mostra l’arbre girant molt lentament. La imatge es projecta sobre el terra, però es reflecteix en un suport diagonal transparent que fa que l’arbre sembli surar com un espectre al mig de la sala. Es tracta d’una tècnica del segle XIX, coneguda amb el nom de Pepper’s Ghost que s’utilitzava al teatre per crear aparicions fantasmagòriques a l’escenari. La imatge de l’arbre queda transparent, suspesa a l’aire com si fos un holograma. La seva blancor és com una ànima lluminosa que pren vida amb el moviment del muntatge de vídeo. Collishaw crea una imatge enganyosa, inspirada en les il·lusions òptiques tan de moda a la Anglaterra victoriana. Una època en què la Gran Bretanya era líder en el progrés científic i econòmic mundial. Collishaw vol fer una referència explícita a aquesta idealització de l’antiga Anglaterra. Una idea mitificada del país que ell proposa com un fantasma que potser mai va existir però que molts volen mantenir viva. Diu que es va inspirar amb el Brexit i la falsa idea d’una Anglaterra pura, sense immigrants. La imatge d’aquest arbre blanc m’evoca una visió del nostre sistema pulmonar, com extret d’una radiografia misteriosa que em fa pensar en la respiració i en la creació  d’oxigen per part d’aquest roure representat com un immens ésser viu lluminós.

Mat Collishaw (Notthingham, 1966) viu i treballa a Londres. Es va graduar al Goldsmith’s College el 1989 i va formar part de la generació coneguda amb el nom de Young British Artists, juntament amb altres artistes de renom com ara Damien Hirst i Sarah Lucas. La seva obra combina tècniques molt diverses, entre les quals la pintura, la fotografia, el vídeo i les instal·lacions. Acostuma a fer referències a temes i tècniques clàssiques de la tradició pictòrica. Utilitzant imatges conegudes, de mestres de la pintura amb les quals conversa a partir de les noves tecnologies. Jugant amb la relació entre representació i realitat, Collishaw trenca amb la percepció tradicional d’imatges antigues mantenint sempre un aire misteriós i romàntic, amb moltes referències al passat i al pas del temps. Ha exposat en molts museus i espais públics d’arreu del món, com ara la Tate de Londres, la Galleria Borghese a Roma, el Bass Museum of Art de Florida, la Galeria d’Arte Moderna de Bolonya, el Musée d’Art Moderne de la Ville de París, el Museu de Brooklyn a Nova York, el MNAC de Barcelona, el Centre Georges Pompidou a París o la Col·lecció Olbricht a Berlín.

Altres obres de Mat Collishaw: Expiration Painting, Head (2016); Insecticide 6 (2006); The Nerve Rack (2019)

 

Jiang Zhi. 情书第二. Love Letters No. 2

Jiang Zhi. 情书第二 Love Letters No. 2. 2014. Impressió d’injecció de tinta. 180 × 135 cm (edició de 5 exemplars) 106 × 80 cm (edició de 6 exemplars).

Detall de Love Letters No. 2

L’obra forma part d’una sèrie de quinze fotografies que, amb el nom de Cartes d’amor, Jiang Zhi va dedicar a la seva dona que va morir sobtadament. En totes les imatges de la sèrie hi veiem flors que s’estan cremant. En aquesta obra, el gerro amb flors ocupa un espai molt petit en relació a tota la composició i deixa un gran espai buit gris verdós a la part superior que evoca la pèrdua de l’ésser estimat. Jiang Zhi ens fa pensar en el caràcter efímer de la vida. Reprèn el tema clàssic de la natura morta amb gerros de flors, tan popular a Holanda al segle XVII. L’escena es troba a mig camí entre els gerros amb flors, símbols de vida, i els vanitas, pintures moralitzants que il·lustraven la brevetat de l’existència humana. En les natures mortes sempre hi ha hagut la voluntat d’aturar el temps. En la de Jiang Zhi, l’instant capturat per la càmera fotogràfica es converteix en un moment suspès abans de la devastació. Habitualment, apreciem les flors pel seu gran atractiu visual, per la seva bellesa i també com a símbols d’amor i vida. Eros i Tànatos, l’amor i la mort, es fonen en aquest instant etern que ha capturat la fotografia. Malgrat el foc, aquestes flors encara es mantenen senceres, inalterables, moments abans de la seva destrucció. En el contrast extrem entre l’encant i l’extinció venç la bellesa, tot i el presagi del final inevitable. L’obra, minimalista i de colors apagats, posa de manifest la dolça malenconia de la nostra fragilitat. Només el foc, de colors més lluminosos, sembla tenir vida i fer fugir el darrer alè d’energia que queda a la imatge. Nosaltres mateixos, com si fóssim flors, som part de la natura en aquest cicle universal de creixement i decadència que va de la vida a la mort.

Jiang Zhi va néixer el 1971 a Yuanjiang, província de Hunan a la Xina. Viu i treballa a Beijing. És un artista multidisciplinari que utilitza el vídeo, les instal·lacions, la pintura i sobretot la fotografia. Els seus temes van des d’experiències personals a aspectes socials i culturals que exploren la societat xinesa contemporània. Les seves obres són força diferents però vinculades per un llenguatge poètic que el caracteritza. Ha exposat a llocs importants, entre d’altres al Times Museum de Guangzhou (2012), a la  Biennal de Shanghai (2012) i a l’OCAT Shenzhen (2016). Fora de la Xina ha participat a la Biennal de Gwangju, a Corea del Sud (2002), a la Biennal de Venècia (2003), a l’Asia Society de Nova York (2004) i al Guggenheim de Nova York (2017)

Altres obres de Jiang Zhi: Elegy (fotografia, 2013), Going and coming (pintura a l’oli, 2017), Zi (vídeo, 2018)

Dorothy Cross. Everest Erratic

Dorothy Cross. Everest Erratic. 2019. Marbre de Carrara. 172 x 136 x 243 cm. Es va poder veure al Irish Museum of Modern Art el 2020.

En aquesta obra de Dorothy Cross veiem un gran bloc de marbre que té, a la part superior, una còpia en miniatura de l’Everest. L’extraordinària blancor del marbre ens recorda la neu de l’Himàlaia, que en sànscrit vol dir literalment casa de la neu. El terme bloc erràtic es fa servir en geologia per referir-se a una roca que és diferent de la resta de materials mineralògics del lloc on es troba. Són roques que han estat transportades a quilòmetres de distància pel moviment de les glaceres. Des de la prehistòria, els grans blocs erràtics han estat considerats com a llocs especials i s’han utilitzat com a monuments funeraris o per a fer-hi rituals màgics. És com si ens parlessin del moviment i la vida de les pedres. Cross treballa sovint amb materials trobats a la natura i a la platja, com ara un esquelet de balena o una pell de tauró. En aquest cas ha desplaçat un bloc de les espectaculars muntanyes blanques de Carrara que tenen una formació d’origen marí. El bloc uneix un tros d’una muntanya real amb la representació d’una altra muntanya empetitida. A aquesta contradicció entre l’escala física dels objectes s’hi uneix l’escala temporal del procés de formació d’una roca o d’una serralada com la de l’Himàlaia de fa uns 50 milions d’anys. En una altra obra, titulada Everest Shark (2013), un tauró de bronze tenia l’Everest en lloc de l’aleta dorsal. Aquí, Croos ens parlava de l’edat geològica de l’aparició del primer tauró, molt anterior a la de la formació de la serralada. En l’Everest Erratic, l’ús del marbre de Carrara, de llarga tradició en la història de l’art occidental, també ens parla d’una relació temporal entre la història geològica natural i la nostra història cultural. Cross veu la natura com a lloc de canvi, de creació i destrucció. Comentant aquesta obra, l’artista es referia a l’Everest com a un lloc inaccessible però deia que darrerament hi ha cues de gent esperant per pujar-hi. El contrast entre la grandària del bloc no treballat i la petitesa de la gran serralada em fa pensar en com malgrat les seves dimensions s’ha convertit en un objecte més a la nostra disposició, empetitit i vulnerable.

Dorothy Cross (1956) viu a Connemara (Irlanda) Treballa l’escultura, la fotografia, el vídeo i la instal·lació. És una de les artistes més rellevants d’Irlanda. Ha exposat en diversos centres d’art, com ara la Biennal de Venècia (1993), la Biennal d’Istanbul (1997), la Biennal de Liverpool (1998 i 2002), a l’ICA de Londres, al CCA de Glasgow, al MIT List Art Center de Boston i al MOMA de San Francisco. Ha fet diverses exposicions al IMMA (Irish Museum of Modern Art de Dublin) A les seves obres reflexiona sobre els éssers vius i el món natural, on els espais, el cos i la natura són llocs de canvi constant. Utilitza materials clàssics com el marbre o el bronze, però també materials trobats, com fustes desgastades pel temps, ossos o pells d’animals. Sovint veiem en les seves obres unions inesperades entre plantes, animals, parts del cos i objectes quotidians, donant lloc a formes híbrides que estimulen la nostra imaginació a través d’aquestes associacions.

Altres obres de Dorothy Cross. Lightning, 2014; Listen listen (detall) 2019; Everest Shark, 2013.