Dorothy Cross. Everest Erratic. 2019. Marbre de Carrara. 172 x 136 x 243 cm. Es va poder veure al Irish Museum of Modern Art el 2020.

En aquesta obra de Dorothy Cross veiem un gran bloc de marbre que té, a la part superior, una còpia en miniatura de l’Everest. L’extraordinària blancor del marbre ens recorda la neu de l’Himàlaia, que en sànscrit vol dir literalment casa de la neu. El terme bloc erràtic es fa servir en geologia per referir-se a una roca que és diferent de la resta de materials mineralògics del lloc on es troba. Són roques que han estat transportades a quilòmetres de distància pel moviment de les glaceres. Des de la prehistòria, els grans blocs erràtics han estat considerats com a llocs especials i s’han utilitzat com a monuments funeraris o per a fer-hi rituals màgics. És com si ens parlessin del moviment i la vida de les pedres. Cross treballa sovint amb materials trobats a la natura i a la platja, com ara un esquelet de balena o una pell de tauró. En aquest cas ha desplaçat un bloc de les espectaculars muntanyes blanques de Carrara que tenen una formació d’origen marí. El bloc uneix un tros d’una muntanya real amb la representació d’una altra muntanya empetitida. A aquesta contradicció entre l’escala física dels objectes s’hi uneix l’escala temporal del procés de formació d’una roca o d’una serralada com la de l’Himàlaia de fa uns 50 milions d’anys. En una altra obra, titulada Everest Shark (2013), un tauró de bronze tenia l’Everest en lloc de l’aleta dorsal. Aquí, Croos ens parlava de l’edat geològica de l’aparició del primer tauró, molt anterior a la de la formació de la serralada. En l’Everest Erratic, l’ús del marbre de Carrara, de llarga tradició en la història de l’art occidental, també ens parla d’una relació temporal entre la història geològica natural i la nostra història cultural. Cross veu la natura com a lloc de canvi, de creació i destrucció. Comentant aquesta obra, l’artista es referia a l’Everest com a un lloc inaccessible però deia que darrerament hi ha cues de gent esperant per pujar-hi. El contrast entre la grandària del bloc no treballat i la petitesa de la gran serralada em fa pensar en com malgrat les seves dimensions s’ha convertit en un objecte més a la nostra disposició, empetitit i vulnerable.

Dorothy Cross (1956) viu a Connemara (Irlanda) Treballa l’escultura, la fotografia, el vídeo i la instal·lació. És una de les artistes més rellevants d’Irlanda. Ha exposat en diversos centres d’art, com ara la Biennal de Venècia (1993), la Biennal d’Istanbul (1997), la Biennal de Liverpool (1998 i 2002), a l’ICA de Londres, al CCA de Glasgow, al MIT List Art Center de Boston i al MOMA de San Francisco. Ha fet diverses exposicions al IMMA (Irish Museum of Modern Art de Dublin) A les seves obres reflexiona sobre els éssers vius i el món natural, on els espais, el cos i la natura són llocs de canvi constant. Utilitza materials clàssics com el marbre o el bronze, però també materials trobats, com fustes desgastades pel temps, ossos o pells d’animals. Sovint veiem en les seves obres unions inesperades entre plantes, animals, parts del cos i objectes quotidians, donant lloc a formes híbrides que estimulen la nostra imaginació a través d’aquestes associacions.

Altres obres de Dorothy Cross. Lightning, 2014; Listen listen (detall) 2019; Everest Shark, 2013.