Tag Archives: Roba

Sam Gilliam. Untitled

Sam Gilliam. Untitled. 2011. Pintura acrílica sobre polipropilè. Dimensions variables, aproximadament: 307 x 181 x 168 cm.

L’obra de Sam Gilliam s’engloba dins del corrent de l’abstracció lírica, iniciada per Kandinsky que sovint s’inspirava en la música. Gilliam també busca en la improvisació de jazz una font per a les seves obres. Comenta que de la mateixa manera que John Coltrane es va passar molt de temps practicant abans de fer improvisacions de jazz, ell també ha practicat molts anys amb la pintura abans de llançar-se a fer les seves improvisacions cromàtiques abstractes. Seguint el camí dels pintors del Color Field Painting, com Mark Rothko, Gilliam va baixar els quadres del cavallet per treballar-los a terra aplicant la pintura amb eines no convencionals, com ara rasclets i aixades. Però va fer un pas més, utilitzant teles sense tensar que acaben esdevenint escultures. El quadre es converteix en un drapejat penjat a la paret només per un punt que cau, s’arruga i envaeix l’espai de l’espectador. Gilliam plega la tela abans que la pintura s’assequi, la qual cosa fa que s’hi formin interessants efectes de textura pictòrica. La pinta per ambdues cares amb una gamma predominantment freda, amb blaus, verds, morats, tons pastels, i alguns tocs més càlids, amb groc, taronja i rosat. La taca de pintura és fluida, penetra i tenyeix la tela sense crear-hi gruixos pictòrics. El quadre perd el marc i el bastidor, l’esquelet de fusta que li dona rigidesa i una forma excessivament geomètrica, per convertir-se en una forma orgànica més en harmonia amb la taca lliure de pintura. Gilliam diu que es va inspirar en la roba estesa que observava des del seu estudi de Washington. Aquesta obra ens recorda els drapejats de les escultures clàssiques però canviant el blanc del marbre per un cromatisme variat que ens evoca l’energia de la policromia pictòrica. És com si els colors d’una obra abstracte haguessin lliscat cap a nosaltres creant un entorn harmònic que ens envolta.

Sam Gilliam va néixer el 1933 a Tupelo (Mississipí, Estats Units) i és un dels grans pintors nord-americans de postguerra. Viu i treballa a Washington des del 1962. Al principi de la seva carrera feia abstraccions netes, però amb els anys va canviar cap una obra més lliure amb pintura abocada sobre el llenç i manipulada amb eines diverses. A mitjans dels seixanta va fer la seva major aportació estilística amb les anomenades Drapes (cortines), teles de grans dimensions alliberades del bastidor que penjava com cortinatges o amb les quals creava instal·lacions i cada vegada que les exposava penjava les teles de manera diferent. El 1972 va ser el primer artista afroamericà que va representar els Estats Units a la Biennal de Venècia. Ha exposat al Whitney Museum of American Art, al MoMA de Nova York i al Kunstmuseum de Basel. Ha obtingut nombrosos premis i té obres en grans col·leccions i institucions, com ara l’Art Institute of Chicago, la Tate Modern de Londres, el MoMA de Nova York i el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris. La seva obra ha assolit preus de record en importants subhastes com a Christie’s (New York) i a Sotheby’s (Londres)

Altres obres de Sam Gilliam: Lady Day II (1971); Carousel (1972); Untitled (2019)

K. Kaikkonen. Are We Still Going On?

Kaarina Kaikkonen. Are We Still Going On?. 2012. Instal·lació feta amb camises usades donades per gent del lloc. Collezione Maramotti, Reggio Emilia, Itàlia.

Kaarina Kaikkonen deixa que l’espai que ha d’ocupar inspiri la seva obra. Va fer aquesta instal·lació a l’entrada de l’antiga fàbrica de roba Max Mara, un edifici que ara acull la col·lecció Maramotti. El conjunt, format per camises penjades que van des del terra fins al sostre, crea dues estructures simètriques amb un ritme de línies corbes que recorda la forma d’una barca. Hi ha un fort contrast entre la fragilitat de la roba i la duresa del formigó de l’edifici. La instal·lació dóna lleugeresa i moviment a l’espai i trenca la rígida geometria de l’arquitectura. El títol: Encara seguim?  té a veure amb la història de l’antiga fàbrica de roba, però també crea un pont temporal entre la nostra memòria i el nostre futur i ens fa preguntar cap on estem anant o què busquem en la nostra vida. Kaikkonen entén la barca com un símbol del viatge de la vida. Una part de la barca té tons més càlids i l’altra tons més freds, perquè busca el diàleg entre allò masculí i allò femení. Les camises fan referència a l’antiga fàbrica de roba però sobretot ens parlen de la memòria personal de la gent que les ha portat. Kaikkonen explica que la roba és com una pel·lícula sensible que ens separa i alhora ens relaciona amb l’entorn i la societat. Amb la instal·lació vol transmetre la sensació que som més grans que la nostra pell i que estem connectats amb el món sencer. Per això cada camisa s’uneix amb les altres per formar un teixit social metafòric en el qual els individus s’uneixen creant una comunitat. Hi ha una evocació de la fragilitat humana però també de l’esperança i la força que crea el conjunt en aquest viatge en comú. Kaikkonen explica que el seu pare va morir quan ella era petita, i es va començar a posar les seves camises per sentir-lo a prop i per rememorar les seves abraçades. Davant d’aquesta obra diu que se sent segura, que li transmet bones sensacions, com si les camises l’abracessin.

Kaarina Kaikkonen va néixer el 1952 a Lisalmi (Finlàndia) i actualment viu a Hèlsinki. És una de les artistes més importants del seu país i més reconegudes internacionalment. Treballa sobretot fent escultures i instal·lacions amb roba usada. La seva obra ha estat premiada a nivell nacional i internacional. Les seves peces es poden trobar en diverses col·leccions del seu país i ha exposat als EUA, Cuba, Canadà, Japó i Gran Bretanya, entre d’altres. A la seva obra sempre hi ha alguna cosa de la seva història personal però buscant que  l’espectador s’hi vegi reflectit. Li interessa fer grans instal·lacions fora dels museus d’art contemporani per tal de fer arribar l’art a tothom.

Altres obres de Kaarina Kaikkonen: Only a Breath of Wind (2010); Blue Route (Brighton, 2013); Was I able to fly? (1998)