Tag Archives: Instal·lació

Mat Collishaw. Albion

Mat Collishaw. Albion. 2017. Alumini, reproductor multimèdia, mirall, pintura, plataforma amb bastides, superfície transparent, projector de vídeo, fusta. 430 x 540 x 460 cm.

Albion és una vídeo instal·lació en què Collishaw projecta la imatge de l’arbre Major Oak de Nottingham. Es tracta d’un roure centenari. Un arbre mític, símbol del país, on suposadament s’hi amagava Robin Hood amb els seus homes al bosc de Sherwood. Està molt malmès, té el tronc buit i des del segle XIX s’aguanta gràcies a una estructura metàl·lica que el sosté. Albion és el nom més antic conegut de l’illa de la Gran Bretanya. És d’origen celta però els romans el van entendre com a albus, és a dir blanc, en referència als penya-segats blanquinosos de Dover que es veuen quan s’arriba a l’illa. A partir de l’escaneig de l’arbre, Collishaw va crear una animació en vídeo que ens mostra l’arbre girant molt lentament. La imatge es projecta sobre el terra, però es reflecteix en un suport diagonal transparent que fa que l’arbre sembli surar com un espectre al mig de la sala. Es tracta d’una tècnica del segle XIX, coneguda amb el nom de Pepper’s Ghost que s’utilitzava al teatre per crear aparicions fantasmagòriques a l’escenari. La imatge de l’arbre queda transparent, suspesa a l’aire com si fos un holograma. La seva blancor és com una ànima lluminosa que pren vida amb el moviment del muntatge de vídeo. Collishaw crea una imatge enganyosa, inspirada en les il·lusions òptiques tan de moda a la Anglaterra victoriana. Una època en què la Gran Bretanya era líder en el progrés científic i econòmic mundial. Collishaw vol fer una referència explícita a aquesta idealització de l’antiga Anglaterra. Una idea mitificada del país que ell proposa com un fantasma que potser mai va existir però que molts volen mantenir viva. Diu que es va inspirar amb el Brexit i la falsa idea d’una Anglaterra pura, sense immigrants. La imatge d’aquest arbre blanc m’evoca una visió del nostre sistema pulmonar, com extret d’una radiografia misteriosa que em fa pensar en la respiració i en la creació  d’oxigen per part d’aquest roure representat com un immens ésser viu lluminós.

Mat Collishaw (Notthingham, 1966) viu i treballa a Londres. Es va graduar al Goldsmith’s College el 1989 i va formar part de la generació coneguda amb el nom de Young British Artists, juntament amb altres artistes de renom com ara Damien Hirst i Sarah Lucas. La seva obra combina tècniques molt diverses, entre les quals la pintura, la fotografia, el vídeo i les instal·lacions. Acostuma a fer referències a temes i tècniques clàssiques de la tradició pictòrica. Utilitzant imatges conegudes, de mestres de la pintura amb les quals conversa a partir de les noves tecnologies. Jugant amb la relació entre representació i realitat, Collishaw trenca amb la percepció tradicional d’imatges antigues mantenint sempre un aire misteriós i romàntic, amb moltes referències al passat i al pas del temps. Ha exposat en molts museus i espais públics d’arreu del món, com ara la Tate de Londres, la Galleria Borghese a Roma, el Bass Museum of Art de Florida, la Galeria d’Arte Moderna de Bolonya, el Musée d’Art Moderne de la Ville de París, el Museu de Brooklyn a Nova York, el MNAC de Barcelona, el Centre Georges Pompidou a París o la Col·lecció Olbricht a Berlín.

Altres obres de Mat Collishaw: Expiration Painting, Head (2016); Insecticide 6 (2006); The Nerve Rack (2019)

 

K. Kaikkonen. Are We Still Going On?

Kaarina Kaikkonen. Are We Still Going On?. 2012. Instal·lació feta amb camises usades donades per gent del lloc. Collezione Maramotti, Reggio Emilia, Itàlia.

Kaarina Kaikkonen deixa que l’espai que ha d’ocupar inspiri la seva obra. Va fer aquesta instal·lació a l’entrada de l’antiga fàbrica de roba Max Mara, un edifici que ara acull la col·lecció Maramotti. El conjunt, format per camises penjades que van des del terra fins al sostre, crea dues estructures simètriques amb un ritme de línies corbes que recorda la forma d’una barca. Hi ha un fort contrast entre la fragilitat de la roba i la duresa del formigó de l’edifici. La instal·lació dóna lleugeresa i moviment a l’espai i trenca la rígida geometria de l’arquitectura. El títol: Encara seguim?  té a veure amb la història de l’antiga fàbrica de roba, però també crea un pont temporal entre la nostra memòria i el nostre futur i ens fa preguntar cap on estem anant o què busquem en la nostra vida. Kaikkonen entén la barca com un símbol del viatge de la vida. Una part de la barca té tons més càlids i l’altra tons més freds, perquè busca el diàleg entre allò masculí i allò femení. Les camises fan referència a l’antiga fàbrica de roba però sobretot ens parlen de la memòria personal de la gent que les ha portat. Kaikkonen explica que la roba és com una pel·lícula sensible que ens separa i alhora ens relaciona amb l’entorn i la societat. Amb la instal·lació vol transmetre la sensació que som més grans que la nostra pell i que estem connectats amb el món sencer. Per això cada camisa s’uneix amb les altres per formar un teixit social metafòric en el qual els individus s’uneixen creant una comunitat. Hi ha una evocació de la fragilitat humana però també de l’esperança i la força que crea el conjunt en aquest viatge en comú. Kaikkonen explica que el seu pare va morir quan ella era petita, i es va començar a posar les seves camises per sentir-lo a prop i per rememorar les seves abraçades. Davant d’aquesta obra diu que se sent segura, que li transmet bones sensacions, com si les camises l’abracessin.

Kaarina Kaikkonen va néixer el 1952 a Lisalmi (Finlàndia) i actualment viu a Hèlsinki. És una de les artistes més importants del seu país i més reconegudes internacionalment. Treballa sobretot fent escultures i instal·lacions amb roba usada. La seva obra ha estat premiada a nivell nacional i internacional. Les seves peces es poden trobar en diverses col·leccions del seu país i ha exposat als EUA, Cuba, Canadà, Japó i Gran Bretanya, entre d’altres. A la seva obra sempre hi ha alguna cosa de la seva història personal però buscant que  l’espectador s’hi vegi reflectit. Li interessa fer grans instal·lacions fora dels museus d’art contemporani per tal de fer arribar l’art a tothom.

Altres obres de Kaarina Kaikkonen: Only a Breath of Wind (2010); Blue Route (Brighton, 2013); Was I able to fly? (1998)

Eva Jospin. Panorama

Eva Jospin. Panorama. 2016. Instal·lació feta amb cartró ondulat encolat sobre estructura de fusta. Altura: 480 cm, diàmetre: 912 cm, estructura de marcs metàl·lics i façanes exteriors d’acer polit amb miralls (alt: 6 m, diàmetre 13 m) La Cour Carrée, Museu del Louvre, París.

Al mig d’aquest pati del Louvre, Eva Jospin va construir un gran prisma decagonal a partir d’una estructura metàl·lica per contenir la seva instal·lació immersiva. Des de fora uns miralls distorsionen els edificis del Louvre. Un cop dins ens trobem envoltats per un gran bosc fet amb cartró ondulat. Jospin es va inspirar en els grans panorames pictòrics que van estar de moda al segle XIX i que reproduïen paisatges realistes a partir d’escenes de 360°.  (Com ara el Panorama que Hendrik Willem Mesdag va pintar a l’Haia) A Jospin li preocupen els grans problemes ecològics i de destrucció del medi ambient, explica que sempre s’ha sentit interessada pels boscos i pels jardins barrocs amb coves. Li atrau la idea romàntica de la degradació, la descomposició i la putrefacció que experimentem en entrar en una cova amb aigua i vegetació. El cartó ondulat que utilitza, normalment fet de papers reciclats, és un material d’aspecte fràgil que prové de la cel·lulosa dels mateixos arbres que ara representa. El conjunt evoca intensament una naturalesa salvatge i impenetrable, màgica i misteriosa. Una arbreda que ens aclapara per la seva immensitat. Un bosc de nit, grandiós, robust i profund, però alhora vulnerable, trencadís i efímer. Per aconseguir aquest baix relleu juxtaposa i superposa diverses capes de cartró retallat, rascat, encolant les peces una sobre l’altra i sobre una estructura de fusta que les sosté. L’entramat de capes de troncs i branques, de roques i lianes té un acabat altament dens. Una natura entre realista i fantàstica, com un laberint de conte que ens retorna a la infantesa i al nostre interior. En paraules seves:  “El meu bosc és totalment mental. No és figuratiu. Reflecteix les preocupacions humanes: la idea de perdre’ns o de trobar-nos a nosaltres mateixos, la nostra relació amb la infantesa, amb contes, com Bambi o Hansel i Gretel, amb pors arcaiques…”

Eva Jospin  va néixer a París (1975) on viu i treballa. Ha exposat a diversos llocs, entre els quals destaquen: Nàpols, Roma, El Palazzo dei Diamanti de Ferrara, el Musée des Impressionnismes de Giverny, El Musée de la chasse de Paris, i en un Eventi Collaterali  a la Biennale de Venècia del 2015. Va ser resident a la Villa Medici-Acadèmia de França a Roma els anys 2016 i 2017. La seva obra es caracteritza per la representació de paisatges, arbres i boscos amb instal·lacions i escultures de cartró treballat minuciosament.

Una altra obra d’Eva Jospin: Forêt (2013) i detall de l’obra

 

 

Olafur Eliasson. Multiple shadow House

Olafur Eliasson. Multiple shadow House. 2018. Fusta, metall, llums halògens, vidre, pantalles de projecció. Instal·lació lluminosa al DAC, Danish Architecture Center. Copenhaguen.

La Casa d’ombres múltiples és una instal·lació interactiva on els mateixos espectadors creen l’obra a través dels seus moviments. En passar davant dels focus de diferents colors, les ombres acolorides es projecten multiplicades sobre les parets. Aquest efecte ens activa, ens incita a moure’ns, a crear danses efímeres improvisades i a omplir de color l’espai d’aquesta “casa” de la mateixa manera que amb els nostres cossos omplim de vida les nostres cases. Un simple moviment s’amplifica i cobra vida multicolor. No estem davant d’una obra, l’habitem nosaltres mateixos. L’obra sempre és diferent i per entendre-la hem de fer-la nostre i viure-la en primera persona, com un autoretrat vivent. Prenem consciència de la nostra presència a l’espai i de com a través del cos donem forma a aquestes siluetes de color. Eliasson trenca el convencionalisme de l’espectador estàtic dins d’una sala d’exposicions, perquè no observem l’obra quiets sinó que ens hi impliquem. En altres obres seves ens proposa experiències lluminoses i ritmes geomètrics amb superposicions i transparències. Aquests jocs de llums i de les nostres percepcions ens porta al que ell anomena “veure’ns a nosaltres mateixos veient”.

Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) viu i treballa a Berlín i a Copenhaguen. Àmpliament reconegut internacionalment, ha exposat als centres artístics més importants d’arreu de món, com ara la Biennal de Venècia, el museu Guggenheim de Nova York, el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles o la Tate Modern de Londres. Com a professor de la Universität der Künste (Berlin) va fundar el 2009 l‘Institut für Raumexperimente (Institut d’Experiments Espacials) un model innovador d’educació artística. El 2012, va idear una petita làmpada d’energia solar:  Little Sun, pensada per il·luminar les nits dels milions de persones arreu del món que no tenen accés a l’electricitat. El 2016 Eliasson va fer diferents intervencions al palau i als jardins de Versalles, entre les quals una enorme cascada artificial. En les seves obres treballa amb l’aigua, la llum i el color, així com amb fenòmens naturals com ara l’arc de Sant Martí, elements meteorològics, il·lusions òptiques, reflexos i ombres. Obres que ens interpel·len com a observadors del món i sovint ens fan interactuar amb la llum. En altres obres treballa la geometria, l’arquitectura i l’espai. Sempre s’ha sentit compromès amb la societat i el medi ambient, treballant temes relacionats amb el canvi climàtic, l’energia i les migracions. A l’obra Ice Watch (2018) va portar dotze grans fragments de gel de Groenlàndia davant la Tate Modern de Londres i va deixar que s’anessin desfent lentament. A la Font del Big Bang (2014) crea efímeres escultures “congelant visualment” petits sortidors d’aigua gràcies a la llum estroboscòpica.

Altres obres d’Olafur Eliasson

 

Fiona Hall. Tender

Fiona Hall. Tender. 2003-2006. Vitrines amb 86 nius d’ocells fets amb retalls de bitllets americans d’un dòlar i fil ferro. Queensland Art Gallery

En veure l’obra tenim la impressió de ser en un museu d’història natural, davant de dues vitrines plenes de nius. Normalment els museus seleccionen i mostren fragments el món, confereixen importància però aïllen del context i ens donen la sensació de ser davant de vestigis d’un món perdut, com els fòssils d’un animal extingit. Aquests nius, copiats d’espècies d’ocells d’Austràlia i d’Sri Lanka, ens recorden la bellesa i la perfecció de la naturalesa. Són fràgils, però alhora són refugi, protecció i origen de la vida. Quan ens hi acostem veiem amb sorpresa que estan fets amb tires de bitllets de dòlar. Hall tria els dòlars americans com a símbols del poder econòmic. La cobdícia del capitalisme i la globalització del consumisme exerceixen una gran pressió sobre el medi ambient, l’envaeixen, el controlen i el destrueixen. Ara sí, els nius semblen vestigis d’un món extingit, dominat pels sistemes de valor del comerç mundial. Però irònicament aquest poder dels diners reals s’esvaeix perquè els bitllets trencats perden tot el seu valor. Curiosament el color verd dels diners és alhora el color de la natura. La doble connotació del títol acaba de jugar amb la contradicció. La paraula Tender es pot entendre com a legal tender: moneda de curs legal; o bé com a tendre, qualitat de bondat, afectuós i sensibilitat que ens fan pensar en el pollets dels ocells que neixen als nius i en la protecció que els donen els seus progenitors.

Fiona Hall (Sidney, 1953) viu i treballa a Adelaide, és una de les artistes contemporànies més destacades. Treballa amb fotografia, pintura, escultura i instal·lació. Va participar a la Biennal de Venècia del 2015 amb la instal·lació Wrong Way Time, que incorporava més de 800 objectes, entre els quals l’obra Tender. Sovint recicla materials quotidians per a les escultures i instal·lacions que tracten els temes del consumisme, el comerç mundial, la globalització, la destrucció del medi ambient i la relació entre la natura i la cultura.

Altres obres de Fiona Hall