Tag Archives: Fragilitat

Perejaume. Exvots

Leave a reply

Perejaume. Exvots. 2011. Escultura formada per 11 motlles de cera d’elements naturals. Mesures: 2 muntanyes grans de 35 x 35 x 35 cm, 1 muntanya mitjana de 25 x 25 x 25 cm, 1 muntanya petita de 22 x 22 x 22 cm, 1 muntanya petita de 20 x 20 x 20 cm, 2 suros grans de 65 x 18 x 18 cm, 1 suro mitjà de 60 x 18 x 14 cm, 1 suro petit de 40 x 8 x 8 cm, 1 pedra gran de 35 x 35 x 22 cm, 1 pedra mitjana de 25 x 25 x 20 cm. Mostrada a l’exposició: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova! A la Pedrera, Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona, el 2011

A les obres de Perejaume la natura n’és la protagonista. Les seves primeres obres eren paisatges pictòrics. Però ben aviat es va sentir atret pels límits entre la realitat i la representació i per la recerca i l’experimentació amb nous llenguatges. També és escriptor i poeta, per la qual cosa els referents lingüístics sovint formen part de les seves obres, ja sigui per la presència física de text o bé per la seva relació conceptual. La memòria, la tradició popular i el món rural són aspectes importants en les seves creacions. En aquesta obra Perejaume s’inspira en la tradició catalana dels exvots de les esglésies. Petites pintures o objectes, moltes vegades de cera, que la gent deixava a l’església com a agraïment a un Sant o a la Mare de Déu per la curació d’una malaltia o d’un accident. És tractava d’objectes en certa manera màgics que volien connectar la realitat amb la divinitat. No eren treballs fets per artistes, pel seu origen popular tenien una estètica de caire naïf. La cera, material habitual d’aquests objectes, ens recorda les mateixes espelmes presents a les esglésies. És un material fràgil, trencadís i que es desfà amb l’augment de la temperatura. La cera també ens evoca el valor i la puresa dels materials primaris i essencials, també energètics, com ara la llet, la farina, l’aigua. Aquestes muntanyes, pedres i troncs reproduïts en cera ens porten a pensar en una natura desmembrada que té una aura de quelcom sagrat però que necessita protecció per la seva feblesa. Són ofrenes als déus d’una natura que ens cal salvar. És com si l’artista estigués agraït per la curació d’aquests membres de l’anatomia natural. Com els braços i els peus de cera dels exvots de les esglésies, aquests fragments no volen ser una còpia mimètica de la realitat natural, sinó la realitat mateixa. És el nostre cos connectat amb la natura. Una natura humanitzada de la qual som responsables i de qui agraïm la seva permanència.

Perejaume és el nom artístic de Pere Jaume Borrell i Guinart, nascut a Sant Pol de Mar (1957) on viu i treballa. També és escriptor i poeta. Com a artista ha treballat en molts mitjans, com ara el dibuix, la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i les projeccions d’imatges i vídeos. La seva és una obra hereva de l’art conceptual i del Land Art però que sempre va més enllà de qualsevol estil i no supedita mai el significat a l’ús d’una tècnica o llenguatge concrets. Va estudiar història de l’art a Universitat de Barcelona. El 2005 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i el 2006 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministerio de Cultura d’Espanya. Ha exposat sobretot a Barcelona i a diverses ciutats del territori espanyol, així com a Toulouse, New York, Bristol i Munic, entre d’altres.Les seves obres, tan literàries com visuals, qüestionen la tradició pictòrica del paisatge i reivindiquen la natura i la seva representació.

Altres obres de Perejaume: Els quatre horitzons (1991); Obra en préstec (1993); Fusta adorada en pedra i pedra adorada en fusta (2021)

K. Kaikkonen. Are We Still Going On?

Leave a reply

Kaarina Kaikkonen. Are We Still Going On?. 2012. Instal·lació feta amb camises usades donades per gent del lloc. Collezione Maramotti, Reggio Emilia, Itàlia.

Kaarina Kaikkonen deixa que l’espai que ha d’ocupar inspiri la seva obra. Va fer aquesta instal·lació a l’entrada de l’antiga fàbrica de roba Max Mara, un edifici que ara acull la col·lecció Maramotti. El conjunt, format per camises penjades que van des del terra fins al sostre, crea dues estructures simètriques amb un ritme de línies corbes que recorda la forma d’una barca. Hi ha un fort contrast entre la fragilitat de la roba i la duresa del formigó de l’edifici. La instal·lació dóna lleugeresa i moviment a l’espai i trenca la rígida geometria de l’arquitectura. El títol: Encara seguim?  té a veure amb la història de l’antiga fàbrica de roba, però també crea un pont temporal entre la nostra memòria i el nostre futur i ens fa preguntar cap on estem anant o què busquem en la nostra vida. Kaikkonen entén la barca com un símbol del viatge de la vida. Una part de la barca té tons més càlids i l’altra tons més freds, perquè busca el diàleg entre allò masculí i allò femení. Les camises fan referència a l’antiga fàbrica de roba però sobretot ens parlen de la memòria personal de la gent que les ha portat. Kaikkonen explica que la roba és com una pel·lícula sensible que ens separa i alhora ens relaciona amb l’entorn i la societat. Amb la instal·lació vol transmetre la sensació que som més grans que la nostra pell i que estem connectats amb el món sencer. Per això cada camisa s’uneix amb les altres per formar un teixit social metafòric en el qual els individus s’uneixen creant una comunitat. Hi ha una evocació de la fragilitat humana però també de l’esperança i la força que crea el conjunt en aquest viatge en comú. Kaikkonen explica que el seu pare va morir quan ella era petita, i es va començar a posar les seves camises per sentir-lo a prop i per rememorar les seves abraçades. Davant d’aquesta obra diu que se sent segura, que li transmet bones sensacions, com si les camises l’abracessin.

Kaarina Kaikkonen va néixer el 1952 a Lisalmi (Finlàndia) i actualment viu a Hèlsinki. És una de les artistes més importants del seu país i més reconegudes internacionalment. Treballa sobretot fent escultures i instal·lacions amb roba usada. La seva obra ha estat premiada a nivell nacional i internacional. Les seves peces es poden trobar en diverses col·leccions del seu país i ha exposat als EUA, Cuba, Canadà, Japó i Gran Bretanya, entre d’altres. A la seva obra sempre hi ha alguna cosa de la seva història personal però buscant que  l’espectador s’hi vegi reflectit. Li interessa fer grans instal·lacions fora dels museus d’art contemporani per tal de fer arribar l’art a tothom.

Altres obres de Kaarina Kaikkonen: Only a Breath of Wind (2010); Blue Route (Brighton, 2013); Was I able to fly? (1998)

Jiang Zhi. 情书第二. Love Letters No. 2

Leave a reply

Jiang Zhi. 情书第二 Love Letters No. 2. 2014. Impressió d’injecció de tinta. 180 × 135 cm (edició de 5 exemplars) 106 × 80 cm (edició de 6 exemplars).

Detall de Love Letters No. 2

L’obra forma part d’una sèrie de quinze fotografies que, amb el nom de Cartes d’amor, Jiang Zhi va dedicar a la seva dona que va morir sobtadament. En totes les imatges de la sèrie hi veiem flors que s’estan cremant. En aquesta obra, el gerro amb flors ocupa un espai molt petit en relació a tota la composició i deixa un gran espai buit gris verdós a la part superior que evoca la pèrdua de l’ésser estimat. Jiang Zhi ens fa pensar en el caràcter efímer de la vida. Reprèn el tema clàssic de la natura morta amb gerros de flors, tan popular a Holanda al segle XVII. L’escena es troba a mig camí entre els gerros amb flors, símbols de vida, i els vanitas, pintures moralitzants que il·lustraven la brevetat de l’existència humana. En les natures mortes sempre hi ha hagut la voluntat d’aturar el temps. En la de Jiang Zhi, l’instant capturat per la càmera fotogràfica es converteix en un moment suspès abans de la devastació. Habitualment, apreciem les flors pel seu gran atractiu visual, per la seva bellesa i també com a símbols d’amor i vida. Eros i Tànatos, l’amor i la mort, es fonen en aquest instant etern que ha capturat la fotografia. Malgrat el foc, aquestes flors encara es mantenen senceres, inalterables, moments abans de la seva destrucció. En el contrast extrem entre l’encant i l’extinció venç la bellesa, tot i el presagi del final inevitable. L’obra, minimalista i de colors apagats, posa de manifest la dolça malenconia de la nostra fragilitat. Només el foc, de colors més lluminosos, sembla tenir vida i fer fugir el darrer alè d’energia que queda a la imatge. Nosaltres mateixos, com si fóssim flors, som part de la natura en aquest cicle universal de creixement i decadència que va de la vida a la mort.

Jiang Zhi va néixer el 1971 a Yuanjiang, província de Hunan a la Xina. Viu i treballa a Beijing. És un artista multidisciplinari que utilitza el vídeo, les instal·lacions, la pintura i sobretot la fotografia. Els seus temes van des d’experiències personals a aspectes socials i culturals que exploren la societat xinesa contemporània. Les seves obres són força diferents però vinculades per un llenguatge poètic que el caracteritza. Ha exposat a llocs importants, entre d’altres al Times Museum de Guangzhou (2012), a la  Biennal de Shanghai (2012) i a l’OCAT Shenzhen (2016). Fora de la Xina ha participat a la Biennal de Gwangju, a Corea del Sud (2002), a la Biennal de Venècia (2003), a l’Asia Society de Nova York (2004) i al Guggenheim de Nova York (2017)

Altres obres de Jiang Zhi: Elegy (fotografia, 2013), Going and coming (pintura a l’oli, 2017), Zi (vídeo, 2018)

Eva Jospin. Panorama

Leave a reply

Eva Jospin. Panorama. 2016. Instal·lació feta amb cartró ondulat encolat sobre estructura de fusta. Altura: 480 cm, diàmetre: 912 cm, estructura de marcs metàl·lics i façanes exteriors d’acer polit amb miralls (alt: 6 m, diàmetre 13 m) La Cour Carrée, Museu del Louvre, París.

Al mig d’aquest pati del Louvre, Eva Jospin va construir un gran prisma decagonal a partir d’una estructura metàl·lica per contenir la seva instal·lació immersiva. Des de fora uns miralls distorsionen els edificis del Louvre. Un cop dins ens trobem envoltats per un gran bosc fet amb cartró ondulat. Jospin es va inspirar en els grans panorames pictòrics que van estar de moda al segle XIX i que reproduïen paisatges realistes a partir d’escenes de 360°.  (Com ara el Panorama que Hendrik Willem Mesdag va pintar a l’Haia) A Jospin li preocupen els grans problemes ecològics i de destrucció del medi ambient, explica que sempre s’ha sentit interessada pels boscos i pels jardins barrocs amb coves. Li atrau la idea romàntica de la degradació, la descomposició i la putrefacció que experimentem en entrar en una cova amb aigua i vegetació. El cartó ondulat que utilitza, normalment fet de papers reciclats, és un material d’aspecte fràgil que prové de la cel·lulosa dels mateixos arbres que ara representa. El conjunt evoca intensament una naturalesa salvatge i impenetrable, màgica i misteriosa. Una arbreda que ens aclapara per la seva immensitat. Un bosc de nit, grandiós, robust i profund, però alhora vulnerable, trencadís i efímer. Per aconseguir aquest baix relleu juxtaposa i superposa diverses capes de cartró retallat, rascat, encolant les peces una sobre l’altra i sobre una estructura de fusta que les sosté. L’entramat de capes de troncs i branques, de roques i lianes té un acabat altament dens. Una natura entre realista i fantàstica, com un laberint de conte que ens retorna a la infantesa i al nostre interior. En paraules seves:  “El meu bosc és totalment mental. No és figuratiu. Reflecteix les preocupacions humanes: la idea de perdre’ns o de trobar-nos a nosaltres mateixos, la nostra relació amb la infantesa, amb contes, com Bambi o Hansel i Gretel, amb pors arcaiques…”

Eva Jospin  va néixer a París (1975) on viu i treballa. Ha exposat a diversos llocs, entre els quals destaquen: Nàpols, Roma, El Palazzo dei Diamanti de Ferrara, el Musée des Impressionnismes de Giverny, El Musée de la chasse de Paris, i en un Eventi Collaterali  a la Biennale de Venècia del 2015. Va ser resident a la Villa Medici-Acadèmia de França a Roma els anys 2016 i 2017. La seva obra es caracteritza per la representació de paisatges, arbres i boscos amb instal·lacions i escultures de cartró treballat minuciosament.

Una altra obra d’Eva Jospin: Forêt (2013) i detall de l’obra