Tag Archives: Foc

Julie Brook. Inversion 2

Julie Brook. Inversion 2. 2007-2011. 400 x 400 cm. Obra feta a l’illa de Skye, a Escòcia. Patró quadriculat de  7 x 7 cubs foradats al terra, tenyits amb pigment ocre, on hi encenia petites foguerades durant la nit.

Brook és una artista de Land art, això vol dir que treballa directament en paisatges naturals, fent-hi intervencions normalment a partir de materials extrets del mateix entorn. Les seves primeres earthworks (literalment obres de terra) les va començar a l’illa escocesa de Jura el 1992, quan s’hi va estar una temporada vivint sola. Aquí va deixar de pintar i dibuixar, per concentrar les seves accions creatives en el paisatge. “Estic interessada en la manera en què formes esculturals canvien la dinàmica de l’entorn del paisatge…” Des d’un primer moment ja es va mostrar molt interessada pel foc, element que li servia per sobreviure i cuinar mentre vivia a l’illa. La seva obra més coneguda són les Firestacks, construccions cilíndriques de pedra en zones de costa que la marea baixa deixava lliures. Omplia els cilindres amb troncs i encenia fogueres que acabaven apagades per l’aigua quan pujava la marea. Brook va fer una primera versió de l’obra Inversion a l’illa de Mingulay. Pretenia crear una estructura geomètrica que utilitzés el buit com a forma escultòrica i pertorbés l’espectador pel seu contrast amb el paisatge natural. L’obra es veu de manera diferent segons la llum del moment. Durant el dia, el pigment ocre dels cubs, il·luminat pel sol, dona una lluminositat daurada als forats. Però és sobretot de nit, quan els focs estan encesos, que l’obra adquireix una nova dimensió plena de color i vida, que evoca l’energia de la terra i la natura. Talment com pinzellades vermelles, les flames empeses pel vent surten fora dels forats amb la intenció d’omplir de color i energia el paisatge dur i fred escocès.

Julie Brook (RAF Rintein, a Alemanya, 1961) és una artista britànica que treballa en mitjans diversos però sobretot en obres de land art o que tenen molta connexió amb el paisatge. Viu a l’illa de Skye a Escòcia.  Utilitza una àmplia varietat de materials naturals i també la fotografia i el cinema per enregistrar i fer accessible al públic les seves earthworks o obres fetes a la natura. Moltes obres seves neixen a partir d’estades en llocs allunyats de la civilització, com ara els deserts de Líbia o Namíbia. La solitud és un ingredient molt important per a la seva creació. Ha treballat en paisatges remots i indòmits d’Escòcia, com a ara a les illes de Hoy, Jura, Mingulay, Skye i les Hèbrides Exteriors. Més recentment ha estat a Ishikawa, al Japó (2015-2022)

Altres obres de Julie Brook: Firestack (Jura, 1992-94); Sand drawing (Líbia, 2008-09); Thrown drawing 2 (Namibia, 2011-16)

Jiang Zhi. 情书第二. Love Letters No. 2

Jiang Zhi. 情书第二 Love Letters No. 2. 2014. Impressió d’injecció de tinta. 180 × 135 cm (edició de 5 exemplars) 106 × 80 cm (edició de 6 exemplars).

Detall de Love Letters No. 2

L’obra forma part d’una sèrie de quinze fotografies que, amb el nom de Cartes d’amor, Jiang Zhi va dedicar a la seva dona que va morir sobtadament. En totes les imatges de la sèrie hi veiem flors que s’estan cremant. En aquesta obra, el gerro amb flors ocupa un espai molt petit en relació a tota la composició i deixa un gran espai buit gris verdós a la part superior que evoca la pèrdua de l’ésser estimat. Jiang Zhi ens fa pensar en el caràcter efímer de la vida. Reprèn el tema clàssic de la natura morta amb gerros de flors, tan popular a Holanda al segle XVII. L’escena es troba a mig camí entre els gerros amb flors, símbols de vida, i els vanitas, pintures moralitzants que il·lustraven la brevetat de l’existència humana. En les natures mortes sempre hi ha hagut la voluntat d’aturar el temps. En la de Jiang Zhi, l’instant capturat per la càmera fotogràfica es converteix en un moment suspès abans de la devastació. Habitualment, apreciem les flors pel seu gran atractiu visual, per la seva bellesa i també com a símbols d’amor i vida. Eros i Tànatos, l’amor i la mort, es fonen en aquest instant etern que ha capturat la fotografia. Malgrat el foc, aquestes flors encara es mantenen senceres, inalterables, moments abans de la seva destrucció. En el contrast extrem entre l’encant i l’extinció venç la bellesa, tot i el presagi del final inevitable. L’obra, minimalista i de colors apagats, posa de manifest la dolça malenconia de la nostra fragilitat. Només el foc, de colors més lluminosos, sembla tenir vida i fer fugir el darrer alè d’energia que queda a la imatge. Nosaltres mateixos, com si fóssim flors, som part de la natura en aquest cicle universal de creixement i decadència que va de la vida a la mort.

Jiang Zhi va néixer el 1971 a Yuanjiang, província de Hunan a la Xina. Viu i treballa a Beijing. És un artista multidisciplinari que utilitza el vídeo, les instal·lacions, la pintura i sobretot la fotografia. Els seus temes van des d’experiències personals a aspectes socials i culturals que exploren la societat xinesa contemporània. Les seves obres són força diferents però vinculades per un llenguatge poètic que el caracteritza. Ha exposat a llocs importants, entre d’altres al Times Museum de Guangzhou (2012), a la  Biennal de Shanghai (2012) i a l’OCAT Shenzhen (2016). Fora de la Xina ha participat a la Biennal de Gwangju, a Corea del Sud (2002), a la Biennal de Venècia (2003), a l’Asia Society de Nova York (2004) i al Guggenheim de Nova York (2017)

Altres obres de Jiang Zhi: Elegy (fotografia, 2013), Going and coming (pintura a l’oli, 2017), Zi (vídeo, 2018)

Bill Viola. Martyrs (Earth, Air, Fire, Water)

Bill Viola. Màrtirs (Terra, Aire, Foc, Aigua) 2014. Vídeo en color d’alta definició. Políptic en quatre pantalles de plasma verticals. 140 x 338 x 10 cm. 7:15 minuts. Productora executiva: Kira Perov. Intèrprets: Normal Scott, Sarah Steben, Darrow Igus, John Hay. Instal·lació permanent al passadís South Quire de la Catedral de Saint Paul, London.

La catedral de Sant Paul ha actualitzat la tradició de l’encàrrec a grans artistes apostant pels nous llenguatges contemporanis. La paraula màrtir, amb clares connotacions religioses, també es fa servir per referir-se als que lluiten i pateixen per alguna causa justa. La paraula prové del mot grec martys, que vol dir testimoni i Bill Viola utilitza aquest sentit per referir-se a com els mitjans de comunicació ens converteixen en testimonis del patiment dels altres. L’acció dels quals exemplifica la capacitat humana per suportar les dificultats i mantenir-nos fidels al nostres valors. Com als antics políptics medievals, l’obra està formada per quatre imatges amb escenes diferents. En totes quatre hi veiem un moviment vertical. A la primera de l’esquerre, la terra s’enlaira desafiant la gravetat i l’home, que primer estava colgat, s’acaba posant dret i s’allibera de tot el seu pes. Al seu costat, una dona branda d’un costat a l’altre per efecte d’un fort vent. Lligada de mans i peus és manté sempre vertical. A la tercera pantalla veiem masses de foc que van caient com si fos pluja. L’home, assegut en una cadira, es manté impassible. Al cap d’una estona el foc l’envolta completament. A l’última imatge, veiem un home en posició fetal. Lligat pels peus és aixecat fins a quedar de cap per avall en un posat que recorda la crucifixió. El van enfilant mentre cau l’aigua com en una cascada. Al final, acaba sortint de l’enquadrament mentre la terra, el vent i el foc desapareixen i els altres tres personatges miren cap amunt i augmenta la il·luminació zenital . L’obra de Viola ens recorda la fortalesa i la perseverança dels humans davant les forces de la natura. Acceptant-les passivament, però amb determinació, amb submissió però amb força, fins arribar a una il·luminació interior gairebé mística. Malgrat la nostra fragilitat podem resistir al entrebancs més durs i renéixer més forts.

Bill Viola (25 de gener de 1951, Nova York) és reconegut com un dels videoartistes més importants del món. De formació clàssica, va iniciar-se ben aviat pels nous mitjans tecnològics i va conèixer videoartistes pioners com ara Nam June Paik, i Bruce Nauman. Ha mostrat les seves obres als centres artístics més importants del món. El 2019 vam poder admirar un recull de la seva obra a La Pedrera, a Barcelona. Preocupat per capturar les emocions humanes, algunes de les seves creacions de vídeo recorden grans clàssics de la tradició pictòrica europea. Sovint utilitza una càmera ultra-lenta que a vegades ens dona la impressió que som davant d’una imatge fotogràfica fixa. Aquest moviment tant lent de la imatge ens fa viure-la més dramàticament i ens ajuda a interioritzar-la. La seva obra connecta molt bé amb l’espectador no especialitzat, cosa que ha fet que hagi rebut males crítiques per part d’alguns sectors de l’art contemporani. Viola ha estat sempre molt interessat per l’aigua, com a element importantíssim del nostre cos i com a metàfora del comunicació i fluïdesa. Ell explica que aquest interès podria venir d’una experiència de petit en què es va enfonsar en un llac, i mentre no el salvaven va descobrir un món fascinant dins l’aigua.

Altres obres de Bill Viola