Tag Archives: Ésser humà

Joana Vasconcelos. Marilyn

Joana Vasconcelos. Marilyn. 2009-2011. Olles i tapes d’acer inoxidable i formigó. 297 x 155 x 410 cm. Col·lecció de l’artista.

Marilyn és una escultura formada per un parell de sabates de taló d’agulla, de gairebé 3 metres d’alt, fetes amb tapes i cassoles d’acer inoxidable. El nom és una clara referència a Marilyn Monroe, una icona de cosificació sexual de la dona, que el cinema va convertir en objecte de desig. Les sabates, que veiem de lluny, per les seves grans dimensions, remeten a l’atractiu sexual, al glamour, l’elegància i l’atractiu femení a través de la sofisticació en el vestit. Quan ens hi acostem, veiem que estan fetes de cassoles, que fan referència a la cuina i en general a les tasques domèstiques que sovint s’adjudiquen a la dona com a part de l’estereotip de mestressa de casa. Vasconcelos diu que fa obres en dos temps, el que hi veiem de lluny i el que hi descobrim quan ens  hi acostem. Aquest xoc dona sentit a l’obra a través de la dicotomia entre vida publica i vida privada. En ambdós casos, tant en l’àmbit domèstic de les olles com en l’àmbit social dels talons, Vasconcelos ens fa pensar en la situació social de la dona i els convencionalismes als que està sotmesa. Com una ventafocs moderna el seu vestit elegant desapareix en acostar-nos-hi per deixar al descobert el davantal humil de les feines de la llar.

Joana Vasconcelos va néixer a París (8 de novembre de 1971) però als tres anys ja va anar a viure a Portugal. És l’artista portuguesa contemporània amb més projecció internacional. Destaquen en la seva carrera la participació a la Biennal de Venècia (2005), l’exposició al Palau de Versalles (2010) i la del museu Guggenheim de Bilbao (2018) A les seves obres combina tradició i modernitat. Utilitza materials tradicionalment considerats femenins, com ara els teixits i el ganxet, per construir obres d’art i grans instal·lacions. També empra objectes quotidians que omplen de connotacions les seves obres de temàtica social i identitària, amb temes com ara les migracions i el feminisme. A l’obra Seré el teu mirall (2018) construeix un gran antifaç fet d’un multitud de miralls. Les seves obres, sempre originals i trencadores, tenen un aire Kitsch amb influències del Pop Art. En algunes instal·lacions, sovint exuberants i plenes de color també utilitza la llum i so. Al seu taller de Lisboa, a costat del riu Tajo hi treballen una cinquantena de persones de professions diverses.

Altres obres de Joana Vasconcelos

 

Bill Viola. Martyrs (Earth, Air, Fire, Water)

Bill Viola. Màrtirs (Terra, Aire, Foc, Aigua) 2014. Vídeo en color d’alta definició. Políptic en quatre pantalles de plasma verticals. 140 x 338 x 10 cm. 7:15 minuts. Productora executiva: Kira Perov. Intèrprets: Normal Scott, Sarah Steben, Darrow Igus, John Hay. Instal·lació permanent al passadís South Quire de la Catedral de Saint Paul, London.

La catedral de Sant Paul ha actualitzat la tradició de l’encàrrec a grans artistes apostant pels nous llenguatges contemporanis. La paraula màrtir, amb clares connotacions religioses, també es fa servir per referir-se als que lluiten i pateixen per alguna causa justa. La paraula prové del mot grec martys, que vol dir testimoni i Bill Viola utilitza aquest sentit per referir-se a com els mitjans de comunicació ens converteixen en testimonis del patiment dels altres. L’acció dels quals exemplifica la capacitat humana per suportar les dificultats i mantenir-nos fidels al nostres valors. Com als antics políptics medievals, l’obra està formada per quatre imatges amb escenes diferents. En totes quatre hi veiem un moviment vertical. A la primera de l’esquerre, la terra s’enlaira desafiant la gravetat i l’home, que primer estava colgat, s’acaba posant dret i s’allibera de tot el seu pes. Al seu costat, una dona branda d’un costat a l’altre per efecte d’un fort vent. Lligada de mans i peus és manté sempre vertical. A la tercera pantalla veiem masses de foc que van caient com si fos pluja. L’home, assegut en una cadira, es manté impassible. Al cap d’una estona el foc l’envolta completament. A l’última imatge, veiem un home en posició fetal. Lligat pels peus és aixecat fins a quedar de cap per avall en un posat que recorda la crucifixió. El van enfilant mentre cau l’aigua com en una cascada. Al final, acaba sortint de l’enquadrament mentre la terra, el vent i el foc desapareixen i els altres tres personatges miren cap amunt i augmenta la il·luminació zenital . L’obra de Viola ens recorda la fortalesa i la perseverança dels humans davant les forces de la natura. Acceptant-les passivament, però amb determinació, amb submissió però amb força, fins arribar a una il·luminació interior gairebé mística. Malgrat la nostra fragilitat podem resistir al entrebancs més durs i renéixer més forts.

Bill Viola (25 de gener de 1951, Nova York) és reconegut com un dels videoartistes més importants del món. De formació clàssica, va iniciar-se ben aviat pels nous mitjans tecnològics i va conèixer videoartistes pioners com ara Nam June Paik, i Bruce Nauman. Ha mostrat les seves obres als centres artístics més importants del món. El 2019 vam poder admirar un recull de la seva obra a La Pedrera, a Barcelona. Preocupat per capturar les emocions humanes, algunes de les seves creacions de vídeo recorden grans clàssics de la tradició pictòrica europea. Sovint utilitza una càmera ultra-lenta que a vegades ens dona la impressió que som davant d’una imatge fotogràfica fixa. Aquest moviment tant lent de la imatge ens fa viure-la més dramàticament i ens ajuda a interioritzar-la. La seva obra connecta molt bé amb l’espectador no especialitzat, cosa que ha fet que hagi rebut males crítiques per part d’alguns sectors de l’art contemporani. Viola ha estat sempre molt interessat per l’aigua, com a element importantíssim del nostre cos i com a metàfora del comunicació i fluïdesa. Ell explica que aquest interès podria venir d’una experiència de petit en què es va enfonsar en un llac, i mentre no el salvaven va descobrir un món fascinant dins l’aigua.

Altres obres de Bill Viola

Jaume Plensa. Crown Fountain

Jaume Plensa. Crown Fountain. 2004. Dues torres de 16 metres d’alt amb maons de vidre darrere dels quals uns llums LED permeten visualitzar vídeos digitals de cares d’habitants de Chicago. Entre les dues torres trobem una superfície de terra antilliscant de granet negre de 70 x 14 metres, sobre la qual hi ha una làmina d’aigua. Millennium Park de Chicago, EUA.

La Crown Fountain és una obra d’art total. Uneix arquitectura, imatge i escultura en un espai públic, que connecta la gent amb l’entorn i permet la interacció de l’espectador. Les dues torres encarades són enormes pantalles de vídeo que projecten cares de mil habitants de Chicago. Mostren la diversitat d’edats i cultures de gent anònima convertida en grans divinitats. És com si els gratacels es tornessin transparents i prenguessin vida a través de l’ànima dels seus habitants. A Plensa li interessava la idea de plaça pública i de font, on la gent ve a buscar l’aigua -símbol de vida- i comparteix idees i experiències. Com a les gàrgoles de les grans catedrals gòtiques, l’aigua brolla de les boques, com també ho fa la paraula que pren vida per la boca. La làmina d’aigua, entremig de les dues torres, compleix el desig de Plensa de caminar damunt l’aigua i esdevé l’espai d’aquest diàleg líquid. Un espai comú que uneix les seves vides i les de qui hi posen els seus peus i es “mullen” amb les seves paraules. Les cares de Plensa, sempre allargades, són com flames que irradien energia i il·luminen.

Jaume Plensa (Barcelona 1955) que viu entre Barcelona i París, té el taller a Sant Feliu de Llobregat. És l’artista català actual més internacional. Ha exposat i té obres en espais públics d’arreu del món. Treballa amb materials molt diversos: resina de polièster, acer, fibra de vidre, marbre, alabastre, llum, so… Per ell els materials només són vehicles per transmetre les idees. Sempre s’ha sentit molt atret per la literatura i les paraules formen part de moltes de les escultures. Les seves obres, sempre poètiques i properes a la bellesa, busquen l’essència de l’ésser humà. Sovint li interessa la dualitat o el diàleg entre contraris, entre  allò personal i allò general, entre petit i gran, entre l’ésser humà i la natura, entre pensament i matèria. Moltes de les seves cares tenen els ulls tancats, absortes serenament en el seu pensament.

Altres obres de Jaume Plensa