Tag Archives: Espai

Mat Collishaw. Albion

Mat Collishaw. Albion. 2017. Alumini, reproductor multimèdia, mirall, pintura, plataforma amb bastides, superfície transparent, projector de vídeo, fusta. 430 x 540 x 460 cm.

Albion és una vídeo instal·lació en què Collishaw projecta la imatge de l’arbre Major Oak de Nottingham. Es tracta d’un roure centenari. Un arbre mític, símbol del país, on suposadament s’hi amagava Robin Hood amb els seus homes al bosc de Sherwood. Està molt malmès, té el tronc buit i des del segle XIX s’aguanta gràcies a una estructura metàl·lica que el sosté. Albion és el nom més antic conegut de l’illa de la Gran Bretanya. És d’origen celta però els romans el van entendre com a albus, és a dir blanc, en referència als penya-segats blanquinosos de Dover que es veuen quan s’arriba a l’illa. A partir de l’escaneig de l’arbre, Collishaw va crear una animació en vídeo que ens mostra l’arbre girant molt lentament. La imatge es projecta sobre el terra, però es reflecteix en un suport diagonal transparent que fa que l’arbre sembli surar com un espectre al mig de la sala. Es tracta d’una tècnica del segle XIX, coneguda amb el nom de Pepper’s Ghost que s’utilitzava al teatre per crear aparicions fantasmagòriques a l’escenari. La imatge de l’arbre queda transparent, suspesa a l’aire com si fos un holograma. La seva blancor és com una ànima lluminosa que pren vida amb el moviment del muntatge de vídeo. Collishaw crea una imatge enganyosa, inspirada en les il·lusions òptiques tan de moda a la Anglaterra victoriana. Una època en què la Gran Bretanya era líder en el progrés científic i econòmic mundial. Collishaw vol fer una referència explícita a aquesta idealització de l’antiga Anglaterra. Una idea mitificada del país que ell proposa com un fantasma que potser mai va existir però que molts volen mantenir viva. Diu que es va inspirar amb el Brexit i la falsa idea d’una Anglaterra pura, sense immigrants. La imatge d’aquest arbre blanc m’evoca una visió del nostre sistema pulmonar, com extret d’una radiografia misteriosa que em fa pensar en la respiració i en la creació  d’oxigen per part d’aquest roure representat com un immens ésser viu lluminós.

Mat Collishaw (Notthingham, 1966) viu i treballa a Londres. Es va graduar al Goldsmith’s College el 1989 i va formar part de la generació coneguda amb el nom de Young British Artists, juntament amb altres artistes de renom com ara Damien Hirst i Sarah Lucas. La seva obra combina tècniques molt diverses, entre les quals la pintura, la fotografia, el vídeo i les instal·lacions. Acostuma a fer referències a temes i tècniques clàssiques de la tradició pictòrica. Utilitzant imatges conegudes, de mestres de la pintura amb les quals conversa a partir de les noves tecnologies. Jugant amb la relació entre representació i realitat, Collishaw trenca amb la percepció tradicional d’imatges antigues mantenint sempre un aire misteriós i romàntic, amb moltes referències al passat i al pas del temps. Ha exposat en molts museus i espais públics d’arreu del món, com ara la Tate de Londres, la Galleria Borghese a Roma, el Bass Museum of Art de Florida, la Galeria d’Arte Moderna de Bolonya, el Musée d’Art Moderne de la Ville de París, el Museu de Brooklyn a Nova York, el MNAC de Barcelona, el Centre Georges Pompidou a París o la Col·lecció Olbricht a Berlín.

Altres obres de Mat Collishaw: Expiration Painting, Head (2016); Insecticide 6 (2006); The Nerve Rack (2019)

 

Julie Brook. Inversion 2

Julie Brook. Inversion 2. 2007-2011. 400 x 400 cm. Obra feta a l’illa de Skye, a Escòcia. Patró quadriculat de  7 x 7 cubs foradats al terra, tenyits amb pigment ocre, on hi encenia petites foguerades durant la nit.

Brook és una artista de Land art, això vol dir que treballa directament en paisatges naturals, fent-hi intervencions normalment a partir de materials extrets del mateix entorn. Les seves primeres earthworks (literalment obres de terra) les va començar a l’illa escocesa de Jura el 1992, quan s’hi va estar una temporada vivint sola. Aquí va deixar de pintar i dibuixar, per concentrar les seves accions creatives en el paisatge. “Estic interessada en la manera en què formes esculturals canvien la dinàmica de l’entorn del paisatge…” Des d’un primer moment ja es va mostrar molt interessada pel foc, element que li servia per sobreviure i cuinar mentre vivia a l’illa. La seva obra més coneguda són les Firestacks, construccions cilíndriques de pedra en zones de costa que la marea baixa deixava lliures. Omplia els cilindres amb troncs i encenia fogueres que acabaven apagades per l’aigua quan pujava la marea. Brook va fer una primera versió de l’obra Inversion a l’illa de Mingulay. Pretenia crear una estructura geomètrica que utilitzés el buit com a forma escultòrica i pertorbés l’espectador pel seu contrast amb el paisatge natural. L’obra es veu de manera diferent segons la llum del moment. Durant el dia, el pigment ocre dels cubs, il·luminat pel sol, dona una lluminositat daurada als forats. Però és sobretot de nit, quan els focs estan encesos, que l’obra adquireix una nova dimensió plena de color i vida, que evoca l’energia de la terra i la natura. Talment com pinzellades vermelles, les flames empeses pel vent surten fora dels forats amb la intenció d’omplir de color i energia el paisatge dur i fred escocès.

Julie Brook (RAF Rintein, a Alemanya, 1961) és una artista britànica que treballa en mitjans diversos però sobretot en obres de land art o que tenen molta connexió amb el paisatge. Viu a l’illa de Skye a Escòcia.  Utilitza una àmplia varietat de materials naturals i també la fotografia i el cinema per enregistrar i fer accessible al públic les seves earthworks o obres fetes a la natura. Moltes obres seves neixen a partir d’estades en llocs allunyats de la civilització, com ara els deserts de Líbia o Namíbia. La solitud és un ingredient molt important per a la seva creació. Ha treballat en paisatges remots i indòmits d’Escòcia, com a ara a les illes de Hoy, Jura, Mingulay, Skye i les Hèbrides Exteriors. Més recentment ha estat a Ishikawa, al Japó (2015-2022)

Altres obres de Julie Brook: Firestack (Jura, 1992-94); Sand drawing (Líbia, 2008-09); Thrown drawing 2 (Namibia, 2011-16)

K. Kaikkonen. Are We Still Going On?

Kaarina Kaikkonen. Are We Still Going On?. 2012. Instal·lació feta amb camises usades donades per gent del lloc. Collezione Maramotti, Reggio Emilia, Itàlia.

Kaarina Kaikkonen deixa que l’espai que ha d’ocupar inspiri la seva obra. Va fer aquesta instal·lació a l’entrada de l’antiga fàbrica de roba Max Mara, un edifici que ara acull la col·lecció Maramotti. El conjunt, format per camises penjades que van des del terra fins al sostre, crea dues estructures simètriques amb un ritme de línies corbes que recorda la forma d’una barca. Hi ha un fort contrast entre la fragilitat de la roba i la duresa del formigó de l’edifici. La instal·lació dóna lleugeresa i moviment a l’espai i trenca la rígida geometria de l’arquitectura. El títol: Encara seguim?  té a veure amb la història de l’antiga fàbrica de roba, però també crea un pont temporal entre la nostra memòria i el nostre futur i ens fa preguntar cap on estem anant o què busquem en la nostra vida. Kaikkonen entén la barca com un símbol del viatge de la vida. Una part de la barca té tons més càlids i l’altra tons més freds, perquè busca el diàleg entre allò masculí i allò femení. Les camises fan referència a l’antiga fàbrica de roba però sobretot ens parlen de la memòria personal de la gent que les ha portat. Kaikkonen explica que la roba és com una pel·lícula sensible que ens separa i alhora ens relaciona amb l’entorn i la societat. Amb la instal·lació vol transmetre la sensació que som més grans que la nostra pell i que estem connectats amb el món sencer. Per això cada camisa s’uneix amb les altres per formar un teixit social metafòric en el qual els individus s’uneixen creant una comunitat. Hi ha una evocació de la fragilitat humana però també de l’esperança i la força que crea el conjunt en aquest viatge en comú. Kaikkonen explica que el seu pare va morir quan ella era petita, i es va començar a posar les seves camises per sentir-lo a prop i per rememorar les seves abraçades. Davant d’aquesta obra diu que se sent segura, que li transmet bones sensacions, com si les camises l’abracessin.

Kaarina Kaikkonen va néixer el 1952 a Lisalmi (Finlàndia) i actualment viu a Hèlsinki. És una de les artistes més importants del seu país i més reconegudes internacionalment. Treballa sobretot fent escultures i instal·lacions amb roba usada. La seva obra ha estat premiada a nivell nacional i internacional. Les seves peces es poden trobar en diverses col·leccions del seu país i ha exposat als EUA, Cuba, Canadà, Japó i Gran Bretanya, entre d’altres. A la seva obra sempre hi ha alguna cosa de la seva història personal però buscant que  l’espectador s’hi vegi reflectit. Li interessa fer grans instal·lacions fora dels museus d’art contemporani per tal de fer arribar l’art a tothom.

Altres obres de Kaarina Kaikkonen: Only a Breath of Wind (2010); Blue Route (Brighton, 2013); Was I able to fly? (1998)

Ian McKeever. Day Painting 5

Ian McKeever. Day Painting 5. 2013-14.Oli i pintura acrílica sobre tela. 127 x 91’4 cm

Ian Mckeever treballa sovint en obres agrupades en sèries. Aquesta, titulada Pintures del dia, va ser iniciada el 1999 i va concloure el 2015. A McKeever li interessa la llum que impregna i irradia la pintura, en abstracte, sense cap representació figurativa. Està interessat en els efectes que la llum crea sobre els objectes que l’envolten i que sovint captura amb fotografies. Instants de llum que McKeever considera moments de canvi i transmutació. Fotografies en blanc i negre que capten detalls de realitat però que esdevenen abstractes amb l’ús de primers plans, amb objectes tallats i a vegades amb imatges capgirades. En altres obres combina fotografies i pintures. En aquesta hi veiem un treball de capes pictòriques mig transparents, que es superposen i generen un espai obert que ens porta cap a l’interior del quadre. Contràriament al que passa en altres pintures abstractes l’obra no esdevé una paret texturada que ens barra el pas. Les transparències anul·len la materialitat del quadre que es converteix en una atmosfera transitable que ens convida a entrar-hi. Les seves formes biomòrfiques ens recorden vèrtebres, o núvols, o un món microscòpic sobredimensionat. És tracta d’una obra monocromàtica, com les de Pollock, però mentre en aquestes hi ha una forta sensació de moviment, la de McKeever ens convida a la quietud. L’obra crea un espai sense estridències, que ens parla silenciosament i ens fa observar-la sense presses, gaudint dels petits detalls de les taques fluides que semblen escampar-se amb lentitud. A través d’un llenguatge plàstic pur i abstracte McKeever reconstrueix una experiència lluminosa que ens fa prendre consciència del nostre interior i del nostre entorn vital.

Ian McKeever (Withernsea, Yorkshire, 1946) viu i treballa a Dorset, Anglaterra. Pintor, fotògraf i gravador, a vegades combina fotografies i pintures en una mateixa obra. Es va llicenciar en literatura anglesa però el 1969 va començar a pintar. Els primers treballs mostraven un interès conceptual pel paisatge. Després es va interessar per les creacions abstractes, les estructures arquitectòniques i l’interès per les qualitats de la llum. Les obres són de format monumental, de pinzellades amples que combinen nombroses capes pictòriques. El 2003 va ser escollit acadèmic a la Royal Academy of Arts de Londres. La seva obra es troba a importants institucions artístiques arreu del món, com ara la Tate de Londres, l’Scottish National Gallery of Modern Art a Edimburg, el Neues Museum a Nuremberg, el Museu d’Art Modern de Louisiana a Dinamarca, el Metropolitan Museum a Nova York, o el Museu de Belles Arts de Boston. Ha ocupat càrrecs docents a Frankfurt, a la Royal Academy School of Arts de Londres, i actualment és professor a la Facultat d’Art i Arquitectura de la Universitat de Brighton.

Altres obres d’Ian McKeever (Hour Painting No12, 2019; Three III, 2012-13; Hartgrove Photograph F14, 2010)

Olafur Eliasson. Multiple shadow House

Olafur Eliasson. Multiple shadow House. 2018. Fusta, metall, llums halògens, vidre, pantalles de projecció. Instal·lació lluminosa al DAC, Danish Architecture Center. Copenhaguen.

La Casa d’ombres múltiples és una instal·lació interactiva on els mateixos espectadors creen l’obra a través dels seus moviments. En passar davant dels focus de diferents colors, les ombres acolorides es projecten multiplicades sobre les parets. Aquest efecte ens activa, ens incita a moure’ns, a crear danses efímeres improvisades i a omplir de color l’espai d’aquesta “casa” de la mateixa manera que amb els nostres cossos omplim de vida les nostres cases. Un simple moviment s’amplifica i cobra vida multicolor. No estem davant d’una obra, l’habitem nosaltres mateixos. L’obra sempre és diferent i per entendre-la hem de fer-la nostre i viure-la en primera persona, com un autoretrat vivent. Prenem consciència de la nostra presència a l’espai i de com a través del cos donem forma a aquestes siluetes de color. Eliasson trenca el convencionalisme de l’espectador estàtic dins d’una sala d’exposicions, perquè no observem l’obra quiets sinó que ens hi impliquem. En altres obres seves ens proposa experiències lluminoses i ritmes geomètrics amb superposicions i transparències. Aquests jocs de llums i de les nostres percepcions ens porta al que ell anomena “veure’ns a nosaltres mateixos veient”.

Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) viu i treballa a Berlín i a Copenhaguen. Àmpliament reconegut internacionalment, ha exposat als centres artístics més importants d’arreu de món, com ara la Biennal de Venècia, el museu Guggenheim de Nova York, el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles o la Tate Modern de Londres. Com a professor de la Universität der Künste (Berlin) va fundar el 2009 l‘Institut für Raumexperimente (Institut d’Experiments Espacials) un model innovador d’educació artística. El 2012, va idear una petita làmpada d’energia solar:  Little Sun, pensada per il·luminar les nits dels milions de persones arreu del món que no tenen accés a l’electricitat. El 2016 Eliasson va fer diferents intervencions al palau i als jardins de Versalles, entre les quals una enorme cascada artificial. En les seves obres treballa amb l’aigua, la llum i el color, així com amb fenòmens naturals com ara l’arc de Sant Martí, elements meteorològics, il·lusions òptiques, reflexos i ombres. Obres que ens interpel·len com a observadors del món i sovint ens fan interactuar amb la llum. En altres obres treballa la geometria, l’arquitectura i l’espai. Sempre s’ha sentit compromès amb la societat i el medi ambient, treballant temes relacionats amb el canvi climàtic, l’energia i les migracions. A l’obra Ice Watch (2018) va portar dotze grans fragments de gel de Groenlàndia davant la Tate Modern de Londres i va deixar que s’anessin desfent lentament. A la Font del Big Bang (2014) crea efímeres escultures “congelant visualment” petits sortidors d’aigua gràcies a la llum estroboscòpica.

Altres obres d’Olafur Eliasson

 

Antony Gormley. Feeling material XIV

Antony Gormley.  Feeling material XIV2004. Fil ferro d’acer de secció quadrada de 4mm 225 x 218 x 170 cm

Aquesta escultura de Gormley ens dona una forta sensació de moviment. A través d’un fil ferro que es cargola sobre si mateix, donant voltes fins a concentrar-se cap a l’interior per definir una forma humana. Talment com si fóssim energia que irradia cap al nostre entorn, o com si per un moment poguéssim visualitzar els moviments orbitals dels nostres electrons. Al títol, Gormley ens parla de sensacions, la qual cosa ens porta a imaginar un àmbit proper al cos que s’omple de sensacions al nostre abast , definint un espai íntim fins on arriben les nostres percepcions o dins el qual les nostres “vibracions” sensibles es mouen atretes amb una força centrífuga. De fet, la forma humana perd la seva corporeïtat per convertir-se en veritable energia visual, en un grafisme en moviment que genera espai, com si es tractés d’un dibuix tridimensional. (142 paraules)

Antony Gormley és un escultor britànic d’àmplia trajectòria i reconeixements internacionals, va néixer el 1950 a Londres. A les seves obres treballa el cos humà i sovint el relaciona amb el seu entorn. En altres ocasions tracta el cos amb formes geomètriques que es mimetitzen amb l’espai arquitectònic o es converteixen en arquitectura vivent o transitable.

Altres obres de Gormley