Tag Archives: Escultura

Perejaume. Exvots

Leave a reply

Perejaume. Exvots. 2011. Escultura formada per 11 motlles de cera d’elements naturals. Mesures: 2 muntanyes grans de 35 x 35 x 35 cm, 1 muntanya mitjana de 25 x 25 x 25 cm, 1 muntanya petita de 22 x 22 x 22 cm, 1 muntanya petita de 20 x 20 x 20 cm, 2 suros grans de 65 x 18 x 18 cm, 1 suro mitjà de 60 x 18 x 14 cm, 1 suro petit de 40 x 8 x 8 cm, 1 pedra gran de 35 x 35 x 22 cm, 1 pedra mitjana de 25 x 25 x 20 cm. Mostrada a l’exposició: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova! A la Pedrera, Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona, el 2011

A les obres de Perejaume la natura n’és la protagonista. Les seves primeres obres eren paisatges pictòrics. Però ben aviat es va sentir atret pels límits entre la realitat i la representació i per la recerca i l’experimentació amb nous llenguatges. També és escriptor i poeta, per la qual cosa els referents lingüístics sovint formen part de les seves obres, ja sigui per la presència física de text o bé per la seva relació conceptual. La memòria, la tradició popular i el món rural són aspectes importants en les seves creacions. En aquesta obra Perejaume s’inspira en la tradició catalana dels exvots de les esglésies. Petites pintures o objectes, moltes vegades de cera, que la gent deixava a l’església com a agraïment a un Sant o a la Mare de Déu per la curació d’una malaltia o d’un accident. És tractava d’objectes en certa manera màgics que volien connectar la realitat amb la divinitat. No eren treballs fets per artistes, pel seu origen popular tenien una estètica de caire naïf. La cera, material habitual d’aquests objectes, ens recorda les mateixes espelmes presents a les esglésies. És un material fràgil, trencadís i que es desfà amb l’augment de la temperatura. La cera també ens evoca el valor i la puresa dels materials primaris i essencials, també energètics, com ara la llet, la farina, l’aigua. Aquestes muntanyes, pedres i troncs reproduïts en cera ens porten a pensar en una natura desmembrada que té una aura de quelcom sagrat però que necessita protecció per la seva feblesa. Són ofrenes als déus d’una natura que ens cal salvar. És com si l’artista estigués agraït per la curació d’aquests membres de l’anatomia natural. Com els braços i els peus de cera dels exvots de les esglésies, aquests fragments no volen ser una còpia mimètica de la realitat natural, sinó la realitat mateixa. És el nostre cos connectat amb la natura. Una natura humanitzada de la qual som responsables i de qui agraïm la seva permanència.

Perejaume és el nom artístic de Pere Jaume Borrell i Guinart, nascut a Sant Pol de Mar (1957) on viu i treballa. També és escriptor i poeta. Com a artista ha treballat en molts mitjans, com ara el dibuix, la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i les projeccions d’imatges i vídeos. La seva és una obra hereva de l’art conceptual i del Land Art però que sempre va més enllà de qualsevol estil i no supedita mai el significat a l’ús d’una tècnica o llenguatge concrets. Va estudiar història de l’art a Universitat de Barcelona. El 2005 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i el 2006 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministerio de Cultura d’Espanya. Ha exposat sobretot a Barcelona i a diverses ciutats del territori espanyol, així com a Toulouse, New York, Bristol i Munic, entre d’altres.Les seves obres, tan literàries com visuals, qüestionen la tradició pictòrica del paisatge i reivindiquen la natura i la seva representació.

Altres obres de Perejaume: Els quatre horitzons (1991); Obra en préstec (1993); Fusta adorada en pedra i pedra adorada en fusta (2021)

Julie Brook. Inversion 2

Leave a reply

Julie Brook. Inversion 2. 2007-2011. 400 x 400 cm. Obra feta a l’illa de Skye, a Escòcia. Patró quadriculat de  7 x 7 cubs foradats al terra, tenyits amb pigment ocre, on hi encenia petites foguerades durant la nit.

Brook és una artista de Land art, això vol dir que treballa directament en paisatges naturals, fent-hi intervencions normalment a partir de materials extrets del mateix entorn. Les seves primeres earthworks (literalment obres de terra) les va començar a l’illa escocesa de Jura el 1992, quan s’hi va estar una temporada vivint sola. Aquí va deixar de pintar i dibuixar, per concentrar les seves accions creatives en el paisatge. “Estic interessada en la manera en què formes esculturals canvien la dinàmica de l’entorn del paisatge…” Des d’un primer moment ja es va mostrar molt interessada pel foc, element que li servia per sobreviure i cuinar mentre vivia a l’illa. La seva obra més coneguda són les Firestacks, construccions cilíndriques de pedra en zones de costa que la marea baixa deixava lliures. Omplia els cilindres amb troncs i encenia fogueres que acabaven apagades per l’aigua quan pujava la marea. Brook va fer una primera versió de l’obra Inversion a l’illa de Mingulay. Pretenia crear una estructura geomètrica que utilitzés el buit com a forma escultòrica i pertorbés l’espectador pel seu contrast amb el paisatge natural. L’obra es veu de manera diferent segons la llum del moment. Durant el dia, el pigment ocre dels cubs, il·luminat pel sol, dona una lluminositat daurada als forats. Però és sobretot de nit, quan els focs estan encesos, que l’obra adquireix una nova dimensió plena de color i vida, que evoca l’energia de la terra i la natura. Talment com pinzellades vermelles, les flames empeses pel vent surten fora dels forats amb la intenció d’omplir de color i energia el paisatge dur i fred escocès.

Julie Brook (RAF Rintein, a Alemanya, 1961) és una artista britànica que treballa en mitjans diversos però sobretot en obres de land art o que tenen molta connexió amb el paisatge. Viu a l’illa de Skye a Escòcia.  Utilitza una àmplia varietat de materials naturals i també la fotografia i el cinema per enregistrar i fer accessible al públic les seves earthworks o obres fetes a la natura. Moltes obres seves neixen a partir d’estades en llocs allunyats de la civilització, com ara els deserts de Líbia o Namíbia. La solitud és un ingredient molt important per a la seva creació. Ha treballat en paisatges remots i indòmits d’Escòcia, com a ara a les illes de Hoy, Jura, Mingulay, Skye i les Hèbrides Exteriors. Més recentment ha estat a Ishikawa, al Japó (2015-2022)

Altres obres de Julie Brook: Firestack (Jura, 1992-94); Sand drawing (Líbia, 2008-09); Thrown drawing 2 (Namibia, 2011-16)

Sam Gilliam. Untitled

Leave a reply

Sam Gilliam. Untitled. 2011. Pintura acrílica sobre polipropilè. Dimensions variables, aproximadament: 307 x 181 x 168 cm.

L’obra de Sam Gilliam s’engloba dins del corrent de l’abstracció lírica, iniciada per Kandinsky que sovint s’inspirava en la música. Gilliam també busca en la improvisació de jazz una font per a les seves obres. Comenta que de la mateixa manera que John Coltrane es va passar molt de temps practicant abans de fer improvisacions de jazz, ell també ha practicat molts anys amb la pintura abans de llançar-se a fer les seves improvisacions cromàtiques abstractes. Seguint el camí dels pintors del Color Field Painting, com Mark Rothko, Gilliam va baixar els quadres del cavallet per treballar-los a terra aplicant la pintura amb eines no convencionals, com ara rasclets i aixades. Però va fer un pas més, utilitzant teles sense tensar que acaben esdevenint escultures. El quadre es converteix en un drapejat penjat a la paret només per un punt que cau, s’arruga i envaeix l’espai de l’espectador. Gilliam plega la tela abans que la pintura s’assequi, la qual cosa fa que s’hi formin interessants efectes de textura pictòrica. La pinta per ambdues cares amb una gamma predominantment freda, amb blaus, verds, morats, tons pastels, i alguns tocs més càlids, amb groc, taronja i rosat. La taca de pintura és fluida, penetra i tenyeix la tela sense crear-hi gruixos pictòrics. El quadre perd el marc i el bastidor, l’esquelet de fusta que li dona rigidesa i una forma excessivament geomètrica, per convertir-se en una forma orgànica més en harmonia amb la taca lliure de pintura. Gilliam diu que es va inspirar en la roba estesa que observava des del seu estudi de Washington. Aquesta obra ens recorda els drapejats de les escultures clàssiques però canviant el blanc del marbre per un cromatisme variat que ens evoca l’energia de la policromia pictòrica. És com si els colors d’una obra abstracte haguessin lliscat cap a nosaltres creant un entorn harmònic que ens envolta.

Sam Gilliam va néixer el 1933 a Tupelo (Mississipí, Estats Units) i és un dels grans pintors nord-americans de postguerra. Viu i treballa a Washington des del 1962. Al principi de la seva carrera feia abstraccions netes, però amb els anys va canviar cap una obra més lliure amb pintura abocada sobre el llenç i manipulada amb eines diverses. A mitjans dels seixanta va fer la seva major aportació estilística amb les anomenades Drapes (cortines), teles de grans dimensions alliberades del bastidor que penjava com cortinatges o amb les quals creava instal·lacions i cada vegada que les exposava penjava les teles de manera diferent. El 1972 va ser el primer artista afroamericà que va representar els Estats Units a la Biennal de Venècia. Ha exposat al Whitney Museum of American Art, al MoMA de Nova York i al Kunstmuseum de Basel. Ha obtingut nombrosos premis i té obres en grans col·leccions i institucions, com ara l’Art Institute of Chicago, la Tate Modern de Londres, el MoMA de Nova York i el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris. La seva obra ha assolit preus de record en importants subhastes com a Christie’s (New York) i a Sotheby’s (Londres)

Altres obres de Sam Gilliam: Lady Day II (1971); Carousel (1972); Untitled (2019)

Eva Jospin. Panorama

Leave a reply

Eva Jospin. Panorama. 2016. Instal·lació feta amb cartró ondulat encolat sobre estructura de fusta. Altura: 480 cm, diàmetre: 912 cm, estructura de marcs metàl·lics i façanes exteriors d’acer polit amb miralls (alt: 6 m, diàmetre 13 m) La Cour Carrée, Museu del Louvre, París.

Al mig d’aquest pati del Louvre, Eva Jospin va construir un gran prisma decagonal a partir d’una estructura metàl·lica per contenir la seva instal·lació immersiva. Des de fora uns miralls distorsionen els edificis del Louvre. Un cop dins ens trobem envoltats per un gran bosc fet amb cartró ondulat. Jospin es va inspirar en els grans panorames pictòrics que van estar de moda al segle XIX i que reproduïen paisatges realistes a partir d’escenes de 360°.  (Com ara el Panorama que Hendrik Willem Mesdag va pintar a l’Haia) A Jospin li preocupen els grans problemes ecològics i de destrucció del medi ambient, explica que sempre s’ha sentit interessada pels boscos i pels jardins barrocs amb coves. Li atrau la idea romàntica de la degradació, la descomposició i la putrefacció que experimentem en entrar en una cova amb aigua i vegetació. El cartó ondulat que utilitza, normalment fet de papers reciclats, és un material d’aspecte fràgil que prové de la cel·lulosa dels mateixos arbres que ara representa. El conjunt evoca intensament una naturalesa salvatge i impenetrable, màgica i misteriosa. Una arbreda que ens aclapara per la seva immensitat. Un bosc de nit, grandiós, robust i profund, però alhora vulnerable, trencadís i efímer. Per aconseguir aquest baix relleu juxtaposa i superposa diverses capes de cartró retallat, rascat, encolant les peces una sobre l’altra i sobre una estructura de fusta que les sosté. L’entramat de capes de troncs i branques, de roques i lianes té un acabat altament dens. Una natura entre realista i fantàstica, com un laberint de conte que ens retorna a la infantesa i al nostre interior. En paraules seves:  “El meu bosc és totalment mental. No és figuratiu. Reflecteix les preocupacions humanes: la idea de perdre’ns o de trobar-nos a nosaltres mateixos, la nostra relació amb la infantesa, amb contes, com Bambi o Hansel i Gretel, amb pors arcaiques…”

Eva Jospin  va néixer a París (1975) on viu i treballa. Ha exposat a diversos llocs, entre els quals destaquen: Nàpols, Roma, El Palazzo dei Diamanti de Ferrara, el Musée des Impressionnismes de Giverny, El Musée de la chasse de Paris, i en un Eventi Collaterali  a la Biennale de Venècia del 2015. Va ser resident a la Villa Medici-Acadèmia de França a Roma els anys 2016 i 2017. La seva obra es caracteritza per la representació de paisatges, arbres i boscos amb instal·lacions i escultures de cartró treballat minuciosament.

Una altra obra d’Eva Jospin: Forêt (2013) i detall de l’obra

 

 

Dorothy Cross. Everest Erratic

Leave a reply

Dorothy Cross. Everest Erratic. 2019. Marbre de Carrara. 172 x 136 x 243 cm. Es va poder veure al Irish Museum of Modern Art el 2020.

En aquesta obra de Dorothy Cross veiem un gran bloc de marbre que té, a la part superior, una còpia en miniatura de l’Everest. L’extraordinària blancor del marbre ens recorda la neu de l’Himàlaia, que en sànscrit vol dir literalment casa de la neu. El terme bloc erràtic es fa servir en geologia per referir-se a una roca que és diferent de la resta de materials mineralògics del lloc on es troba. Són roques que han estat transportades a quilòmetres de distància pel moviment de les glaceres. Des de la prehistòria, els grans blocs erràtics han estat considerats com a llocs especials i s’han utilitzat com a monuments funeraris o per a fer-hi rituals màgics. És com si ens parlessin del moviment i la vida de les pedres. Cross treballa sovint amb materials trobats a la natura i a la platja, com ara un esquelet de balena o una pell de tauró. En aquest cas ha desplaçat un bloc de les espectaculars muntanyes blanques de Carrara que tenen una formació d’origen marí. El bloc uneix un tros d’una muntanya real amb la representació d’una altra muntanya empetitida. A aquesta contradicció entre l’escala física dels objectes s’hi uneix l’escala temporal del procés de formació d’una roca o d’una serralada com la de l’Himàlaia de fa uns 50 milions d’anys. En una altra obra, titulada Everest Shark (2013), un tauró de bronze tenia l’Everest en lloc de l’aleta dorsal. Aquí, Croos ens parlava de l’edat geològica de l’aparició del primer tauró, molt anterior a la de la formació de la serralada. En l’Everest Erratic, l’ús del marbre de Carrara, de llarga tradició en la història de l’art occidental, també ens parla d’una relació temporal entre la història geològica natural i la nostra història cultural. Cross veu la natura com a lloc de canvi, de creació i destrucció. Comentant aquesta obra, l’artista es referia a l’Everest com a un lloc inaccessible però deia que darrerament hi ha cues de gent esperant per pujar-hi. El contrast entre la grandària del bloc no treballat i la petitesa de la gran serralada em fa pensar en com malgrat les seves dimensions s’ha convertit en un objecte més a la nostra disposició, empetitit i vulnerable.

Dorothy Cross (1956) viu a Connemara (Irlanda) Treballa l’escultura, la fotografia, el vídeo i la instal·lació. És una de les artistes més rellevants d’Irlanda. Ha exposat en diversos centres d’art, com ara la Biennal de Venècia (1993), la Biennal d’Istanbul (1997), la Biennal de Liverpool (1998 i 2002), a l’ICA de Londres, al CCA de Glasgow, al MIT List Art Center de Boston i al MOMA de San Francisco. Ha fet diverses exposicions al IMMA (Irish Museum of Modern Art de Dublin) A les seves obres reflexiona sobre els éssers vius i el món natural, on els espais, el cos i la natura són llocs de canvi constant. Utilitza materials clàssics com el marbre o el bronze, però també materials trobats, com fustes desgastades pel temps, ossos o pells d’animals. Sovint veiem en les seves obres unions inesperades entre plantes, animals, parts del cos i objectes quotidians, donant lloc a formes híbrides que estimulen la nostra imaginació a través d’aquestes associacions.

Altres obres de Dorothy Cross. Lightning, 2014; Listen listen (detall) 2019; Everest Shark, 2013.

Joana Vasconcelos. Marilyn

Leave a reply

Joana Vasconcelos. Marilyn. 2009-2011. Olles i tapes d’acer inoxidable i formigó. 297 x 155 x 410 cm. Col·lecció de l’artista.

Marilyn és una escultura formada per un parell de sabates de taló d’agulla, de gairebé 3 metres d’alt, fetes amb tapes i cassoles d’acer inoxidable. El nom és una clara referència a Marilyn Monroe, una icona de cosificació sexual de la dona, que el cinema va convertir en objecte de desig. Les sabates, que veiem de lluny, per les seves grans dimensions, remeten a l’atractiu sexual, al glamour, l’elegància i l’atractiu femení a través de la sofisticació en el vestit. Quan ens hi acostem, veiem que estan fetes de cassoles, que fan referència a la cuina i en general a les tasques domèstiques que sovint s’adjudiquen a la dona com a part de l’estereotip de mestressa de casa. Vasconcelos diu que fa obres en dos temps, el que hi veiem de lluny i el que hi descobrim quan ens  hi acostem. Aquest xoc dona sentit a l’obra a través de la dicotomia entre vida publica i vida privada. En ambdós casos, tant en l’àmbit domèstic de les olles com en l’àmbit social dels talons, Vasconcelos ens fa pensar en la situació social de la dona i els convencionalismes als que està sotmesa. Com una ventafocs moderna el seu vestit elegant desapareix en acostar-nos-hi per deixar al descobert el davantal humil de les feines de la llar.

Joana Vasconcelos va néixer a París (8 de novembre de 1971) però als tres anys ja va anar a viure a Portugal. És l’artista portuguesa contemporània amb més projecció internacional. Destaquen en la seva carrera la participació a la Biennal de Venècia (2005), l’exposició al Palau de Versalles (2010) i la del museu Guggenheim de Bilbao (2018) A les seves obres combina tradició i modernitat. Utilitza materials tradicionalment considerats femenins, com ara els teixits i el ganxet, per construir obres d’art i grans instal·lacions. També empra objectes quotidians que omplen de connotacions les seves obres de temàtica social i identitària, amb temes com ara les migracions i el feminisme. A l’obra Seré el teu mirall (2018) construeix un gran antifaç fet d’un multitud de miralls. Les seves obres, sempre originals i trencadores, tenen un aire Kitsch amb influències del Pop Art. En algunes instal·lacions, sovint exuberants i plenes de color també utilitza la llum i so. Al seu taller de Lisboa, a costat del riu Tajo hi treballen una cinquantena de persones de professions diverses.

Altres obres de Joana Vasconcelos

 

Jaume Plensa. Crown Fountain

Leave a reply

Jaume Plensa. Crown Fountain. 2004. Dues torres de 16 metres d’alt amb maons de vidre darrere dels quals uns llums LED permeten visualitzar vídeos digitals de cares d’habitants de Chicago. Entre les dues torres trobem una superfície de terra antilliscant de granet negre de 70 x 14 metres, sobre la qual hi ha una làmina d’aigua. Millennium Park de Chicago, EUA.

La Crown Fountain és una obra d’art total. Uneix arquitectura, imatge i escultura en un espai públic, que connecta la gent amb l’entorn i permet la interacció de l’espectador. Les dues torres encarades són enormes pantalles de vídeo que projecten cares de mil habitants de Chicago. Mostren la diversitat d’edats i cultures de gent anònima convertida en grans divinitats. És com si els gratacels es tornessin transparents i prenguessin vida a través de l’ànima dels seus habitants. A Plensa li interessava la idea de plaça pública i de font, on la gent ve a buscar l’aigua -símbol de vida- i comparteix idees i experiències. Com a les gàrgoles de les grans catedrals gòtiques, l’aigua brolla de les boques, com també ho fa la paraula que pren vida per la boca. La làmina d’aigua, entremig de les dues torres, compleix el desig de Plensa de caminar damunt l’aigua i esdevé l’espai d’aquest diàleg líquid. Un espai comú que uneix les seves vides i les de qui hi posen els seus peus i es “mullen” amb les seves paraules. Les cares de Plensa, sempre allargades, són com flames que irradien energia i il·luminen.

Jaume Plensa (Barcelona 1955) que viu entre Barcelona i París, té el taller a Sant Feliu de Llobregat. És l’artista català actual més internacional. Ha exposat i té obres en espais públics d’arreu del món. Treballa amb materials molt diversos: resina de polièster, acer, fibra de vidre, marbre, alabastre, llum, so… Per ell els materials només són vehicles per transmetre les idees. Sempre s’ha sentit molt atret per la literatura i les paraules formen part de moltes de les escultures. Les seves obres, sempre poètiques i properes a la bellesa, busquen l’essència de l’ésser humà. Sovint li interessa la dualitat o el diàleg entre contraris, entre  allò personal i allò general, entre petit i gran, entre l’ésser humà i la natura, entre pensament i matèria. Moltes de les seves cares tenen els ulls tancats, absortes serenament en el seu pensament.

Altres obres de Jaume Plensa

Antony Gormley. Feeling material XIV

Leave a reply

Antony Gormley.  Feeling material XIV. 2004. Fil ferro d’acer de secció quadrada de 4mm 225 x 218 x 170 cm

Aquesta escultura de Gormley ens dona una forta sensació de moviment. A través d’un fil ferro que es cargola sobre si mateix, donant voltes fins a concentrar-se cap a l’interior per definir una forma humana. Talment com si fóssim energia que irradia cap al nostre entorn, o com si per un moment poguéssim visualitzar els moviments orbitals dels nostres electrons. Al títol, Gormley ens parla de sensacions, la qual cosa ens porta a imaginar un àmbit proper al cos que s’omple de sensacions al nostre abast , definint un espai íntim fins on arriben les nostres percepcions o dins el qual les nostres “vibracions” sensibles es mouen atretes amb una força centrífuga. De fet, la forma humana perd la seva corporeïtat per convertir-se en veritable energia visual, en un grafisme en moviment que genera espai, com si es tractés d’un dibuix tridimensional. (142 paraules)

Antony Gormley és un escultor britànic d’àmplia trajectòria i reconeixements internacionals, va néixer el 1950 a Londres. A les seves obres treballa el cos humà i sovint el relaciona amb el seu entorn. En altres ocasions tracta el cos amb formes geomètriques que es mimetitzen amb l’espai arquitectònic o es converteixen en arquitectura vivent o transitable.

Altres obres de Gormley