Tag Archives: Blanc

Mat Collishaw. Albion

Mat Collishaw. Albion. 2017. Alumini, reproductor multimèdia, mirall, pintura, plataforma amb bastides, superfície transparent, projector de vídeo, fusta. 430 x 540 x 460 cm.

Albion és una vídeo instal·lació en què Collishaw projecta la imatge de l’arbre Major Oak de Nottingham. Es tracta d’un roure centenari. Un arbre mític, símbol del país, on suposadament s’hi amagava Robin Hood amb els seus homes al bosc de Sherwood. Està molt malmès, té el tronc buit i des del segle XIX s’aguanta gràcies a una estructura metàl·lica que el sosté. Albion és el nom més antic conegut de l’illa de la Gran Bretanya. És d’origen celta però els romans el van entendre com a albus, és a dir blanc, en referència als penya-segats blanquinosos de Dover que es veuen quan s’arriba a l’illa. A partir de l’escaneig de l’arbre, Collishaw va crear una animació en vídeo que ens mostra l’arbre girant molt lentament. La imatge es projecta sobre el terra, però es reflecteix en un suport diagonal transparent que fa que l’arbre sembli surar com un espectre al mig de la sala. Es tracta d’una tècnica del segle XIX, coneguda amb el nom de Pepper’s Ghost que s’utilitzava al teatre per crear aparicions fantasmagòriques a l’escenari. La imatge de l’arbre queda transparent, suspesa a l’aire com si fos un holograma. La seva blancor és com una ànima lluminosa que pren vida amb el moviment del muntatge de vídeo. Collishaw crea una imatge enganyosa, inspirada en les il·lusions òptiques tan de moda a la Anglaterra victoriana. Una època en què la Gran Bretanya era líder en el progrés científic i econòmic mundial. Collishaw vol fer una referència explícita a aquesta idealització de l’antiga Anglaterra. Una idea mitificada del país que ell proposa com un fantasma que potser mai va existir però que molts volen mantenir viva. Diu que es va inspirar amb el Brexit i la falsa idea d’una Anglaterra pura, sense immigrants. La imatge d’aquest arbre blanc m’evoca una visió del nostre sistema pulmonar, com extret d’una radiografia misteriosa que em fa pensar en la respiració i en la creació  d’oxigen per part d’aquest roure representat com un immens ésser viu lluminós.

Mat Collishaw (Notthingham, 1966) viu i treballa a Londres. Es va graduar al Goldsmith’s College el 1989 i va formar part de la generació coneguda amb el nom de Young British Artists, juntament amb altres artistes de renom com ara Damien Hirst i Sarah Lucas. La seva obra combina tècniques molt diverses, entre les quals la pintura, la fotografia, el vídeo i les instal·lacions. Acostuma a fer referències a temes i tècniques clàssiques de la tradició pictòrica. Utilitzant imatges conegudes, de mestres de la pintura amb les quals conversa a partir de les noves tecnologies. Jugant amb la relació entre representació i realitat, Collishaw trenca amb la percepció tradicional d’imatges antigues mantenint sempre un aire misteriós i romàntic, amb moltes referències al passat i al pas del temps. Ha exposat en molts museus i espais públics d’arreu del món, com ara la Tate de Londres, la Galleria Borghese a Roma, el Bass Museum of Art de Florida, la Galeria d’Arte Moderna de Bolonya, el Musée d’Art Moderne de la Ville de París, el Museu de Brooklyn a Nova York, el MNAC de Barcelona, el Centre Georges Pompidou a París o la Col·lecció Olbricht a Berlín.

Altres obres de Mat Collishaw: Expiration Painting, Head (2016); Insecticide 6 (2006); The Nerve Rack (2019)

 

K. Kaikkonen. Are We Still Going On?

Kaarina Kaikkonen. Are We Still Going On?. 2012. Instal·lació feta amb camises usades donades per gent del lloc. Collezione Maramotti, Reggio Emilia, Itàlia.

Kaarina Kaikkonen deixa que l’espai que ha d’ocupar inspiri la seva obra. Va fer aquesta instal·lació a l’entrada de l’antiga fàbrica de roba Max Mara, un edifici que ara acull la col·lecció Maramotti. El conjunt, format per camises penjades que van des del terra fins al sostre, crea dues estructures simètriques amb un ritme de línies corbes que recorda la forma d’una barca. Hi ha un fort contrast entre la fragilitat de la roba i la duresa del formigó de l’edifici. La instal·lació dóna lleugeresa i moviment a l’espai i trenca la rígida geometria de l’arquitectura. El títol: Encara seguim?  té a veure amb la història de l’antiga fàbrica de roba, però també crea un pont temporal entre la nostra memòria i el nostre futur i ens fa preguntar cap on estem anant o què busquem en la nostra vida. Kaikkonen entén la barca com un símbol del viatge de la vida. Una part de la barca té tons més càlids i l’altra tons més freds, perquè busca el diàleg entre allò masculí i allò femení. Les camises fan referència a l’antiga fàbrica de roba però sobretot ens parlen de la memòria personal de la gent que les ha portat. Kaikkonen explica que la roba és com una pel·lícula sensible que ens separa i alhora ens relaciona amb l’entorn i la societat. Amb la instal·lació vol transmetre la sensació que som més grans que la nostra pell i que estem connectats amb el món sencer. Per això cada camisa s’uneix amb les altres per formar un teixit social metafòric en el qual els individus s’uneixen creant una comunitat. Hi ha una evocació de la fragilitat humana però també de l’esperança i la força que crea el conjunt en aquest viatge en comú. Kaikkonen explica que el seu pare va morir quan ella era petita, i es va començar a posar les seves camises per sentir-lo a prop i per rememorar les seves abraçades. Davant d’aquesta obra diu que se sent segura, que li transmet bones sensacions, com si les camises l’abracessin.

Kaarina Kaikkonen va néixer el 1952 a Lisalmi (Finlàndia) i actualment viu a Hèlsinki. És una de les artistes més importants del seu país i més reconegudes internacionalment. Treballa sobretot fent escultures i instal·lacions amb roba usada. La seva obra ha estat premiada a nivell nacional i internacional. Les seves peces es poden trobar en diverses col·leccions del seu país i ha exposat als EUA, Cuba, Canadà, Japó i Gran Bretanya, entre d’altres. A la seva obra sempre hi ha alguna cosa de la seva història personal però buscant que  l’espectador s’hi vegi reflectit. Li interessa fer grans instal·lacions fora dels museus d’art contemporani per tal de fer arribar l’art a tothom.

Altres obres de Kaarina Kaikkonen: Only a Breath of Wind (2010); Blue Route (Brighton, 2013); Was I able to fly? (1998)

Ian McKeever. Day Painting 5

Ian McKeever. Day Painting 5. 2013-14.Oli i pintura acrílica sobre tela. 127 x 91’4 cm

Ian Mckeever treballa sovint en obres agrupades en sèries. Aquesta, titulada Pintures del dia, va ser iniciada el 1999 i va concloure el 2015. A McKeever li interessa la llum que impregna i irradia la pintura, en abstracte, sense cap representació figurativa. Està interessat en els efectes que la llum crea sobre els objectes que l’envolten i que sovint captura amb fotografies. Instants de llum que McKeever considera moments de canvi i transmutació. Fotografies en blanc i negre que capten detalls de realitat però que esdevenen abstractes amb l’ús de primers plans, amb objectes tallats i a vegades amb imatges capgirades. En altres obres combina fotografies i pintures. En aquesta hi veiem un treball de capes pictòriques mig transparents, que es superposen i generen un espai obert que ens porta cap a l’interior del quadre. Contràriament al que passa en altres pintures abstractes l’obra no esdevé una paret texturada que ens barra el pas. Les transparències anul·len la materialitat del quadre que es converteix en una atmosfera transitable que ens convida a entrar-hi. Les seves formes biomòrfiques ens recorden vèrtebres, o núvols, o un món microscòpic sobredimensionat. És tracta d’una obra monocromàtica, com les de Pollock, però mentre en aquestes hi ha una forta sensació de moviment, la de McKeever ens convida a la quietud. L’obra crea un espai sense estridències, que ens parla silenciosament i ens fa observar-la sense presses, gaudint dels petits detalls de les taques fluides que semblen escampar-se amb lentitud. A través d’un llenguatge plàstic pur i abstracte McKeever reconstrueix una experiència lluminosa que ens fa prendre consciència del nostre interior i del nostre entorn vital.

Ian McKeever (Withernsea, Yorkshire, 1946) viu i treballa a Dorset, Anglaterra. Pintor, fotògraf i gravador, a vegades combina fotografies i pintures en una mateixa obra. Es va llicenciar en literatura anglesa però el 1969 va començar a pintar. Els primers treballs mostraven un interès conceptual pel paisatge. Després es va interessar per les creacions abstractes, les estructures arquitectòniques i l’interès per les qualitats de la llum. Les obres són de format monumental, de pinzellades amples que combinen nombroses capes pictòriques. El 2003 va ser escollit acadèmic a la Royal Academy of Arts de Londres. La seva obra es troba a importants institucions artístiques arreu del món, com ara la Tate de Londres, l’Scottish National Gallery of Modern Art a Edimburg, el Neues Museum a Nuremberg, el Museu d’Art Modern de Louisiana a Dinamarca, el Metropolitan Museum a Nova York, o el Museu de Belles Arts de Boston. Ha ocupat càrrecs docents a Frankfurt, a la Royal Academy School of Arts de Londres, i actualment és professor a la Facultat d’Art i Arquitectura de la Universitat de Brighton.

Altres obres d’Ian McKeever (Hour Painting No12, 2019; Three III, 2012-13; Hartgrove Photograph F14, 2010)

Dorothy Cross. Everest Erratic

Dorothy Cross. Everest Erratic. 2019. Marbre de Carrara. 172 x 136 x 243 cm. Es va poder veure al Irish Museum of Modern Art el 2020.

En aquesta obra de Dorothy Cross veiem un gran bloc de marbre que té, a la part superior, una còpia en miniatura de l’Everest. L’extraordinària blancor del marbre ens recorda la neu de l’Himàlaia, que en sànscrit vol dir literalment casa de la neu. El terme bloc erràtic es fa servir en geologia per referir-se a una roca que és diferent de la resta de materials mineralògics del lloc on es troba. Són roques que han estat transportades a quilòmetres de distància pel moviment de les glaceres. Des de la prehistòria, els grans blocs erràtics han estat considerats com a llocs especials i s’han utilitzat com a monuments funeraris o per a fer-hi rituals màgics. És com si ens parlessin del moviment i la vida de les pedres. Cross treballa sovint amb materials trobats a la natura i a la platja, com ara un esquelet de balena o una pell de tauró. En aquest cas ha desplaçat un bloc de les espectaculars muntanyes blanques de Carrara que tenen una formació d’origen marí. El bloc uneix un tros d’una muntanya real amb la representació d’una altra muntanya empetitida. A aquesta contradicció entre l’escala física dels objectes s’hi uneix l’escala temporal del procés de formació d’una roca o d’una serralada com la de l’Himàlaia de fa uns 50 milions d’anys. En una altra obra, titulada Everest Shark (2013), un tauró de bronze tenia l’Everest en lloc de l’aleta dorsal. Aquí, Croos ens parlava de l’edat geològica de l’aparició del primer tauró, molt anterior a la de la formació de la serralada. En l’Everest Erratic, l’ús del marbre de Carrara, de llarga tradició en la història de l’art occidental, també ens parla d’una relació temporal entre la història geològica natural i la nostra història cultural. Cross veu la natura com a lloc de canvi, de creació i destrucció. Comentant aquesta obra, l’artista es referia a l’Everest com a un lloc inaccessible però deia que darrerament hi ha cues de gent esperant per pujar-hi. El contrast entre la grandària del bloc no treballat i la petitesa de la gran serralada em fa pensar en com malgrat les seves dimensions s’ha convertit en un objecte més a la nostra disposició, empetitit i vulnerable.

Dorothy Cross (1956) viu a Connemara (Irlanda) Treballa l’escultura, la fotografia, el vídeo i la instal·lació. És una de les artistes més rellevants d’Irlanda. Ha exposat en diversos centres d’art, com ara la Biennal de Venècia (1993), la Biennal d’Istanbul (1997), la Biennal de Liverpool (1998 i 2002), a l’ICA de Londres, al CCA de Glasgow, al MIT List Art Center de Boston i al MOMA de San Francisco. Ha fet diverses exposicions al IMMA (Irish Museum of Modern Art de Dublin) A les seves obres reflexiona sobre els éssers vius i el món natural, on els espais, el cos i la natura són llocs de canvi constant. Utilitza materials clàssics com el marbre o el bronze, però també materials trobats, com fustes desgastades pel temps, ossos o pells d’animals. Sovint veiem en les seves obres unions inesperades entre plantes, animals, parts del cos i objectes quotidians, donant lloc a formes híbrides que estimulen la nostra imaginació a través d’aquestes associacions.

Altres obres de Dorothy Cross. Lightning, 2014; Listen listen (detall) 2019; Everest Shark, 2013.