Tag Archives: Arbres

Mat Collishaw. Albion

Mat Collishaw. Albion. 2017. Alumini, reproductor multimèdia, mirall, pintura, plataforma amb bastides, superfície transparent, projector de vídeo, fusta. 430 x 540 x 460 cm.

Albion és una vídeo instal·lació en què Collishaw projecta la imatge de l’arbre Major Oak de Nottingham. Es tracta d’un roure centenari. Un arbre mític, símbol del país, on suposadament s’hi amagava Robin Hood amb els seus homes al bosc de Sherwood. Està molt malmès, té el tronc buit i des del segle XIX s’aguanta gràcies a una estructura metàl·lica que el sosté. Albion és el nom més antic conegut de l’illa de la Gran Bretanya. És d’origen celta però els romans el van entendre com a albus, és a dir blanc, en referència als penya-segats blanquinosos de Dover que es veuen quan s’arriba a l’illa. A partir de l’escaneig de l’arbre, Collishaw va crear una animació en vídeo que ens mostra l’arbre girant molt lentament. La imatge es projecta sobre el terra, però es reflecteix en un suport diagonal transparent que fa que l’arbre sembli surar com un espectre al mig de la sala. Es tracta d’una tècnica del segle XIX, coneguda amb el nom de Pepper’s Ghost que s’utilitzava al teatre per crear aparicions fantasmagòriques a l’escenari. La imatge de l’arbre queda transparent, suspesa a l’aire com si fos un holograma. La seva blancor és com una ànima lluminosa que pren vida amb el moviment del muntatge de vídeo. Collishaw crea una imatge enganyosa, inspirada en les il·lusions òptiques tan de moda a la Anglaterra victoriana. Una època en què la Gran Bretanya era líder en el progrés científic i econòmic mundial. Collishaw vol fer una referència explícita a aquesta idealització de l’antiga Anglaterra. Una idea mitificada del país que ell proposa com un fantasma que potser mai va existir però que molts volen mantenir viva. Diu que es va inspirar amb el Brexit i la falsa idea d’una Anglaterra pura, sense immigrants. La imatge d’aquest arbre blanc m’evoca una visió del nostre sistema pulmonar, com extret d’una radiografia misteriosa que em fa pensar en la respiració i en la creació  d’oxigen per part d’aquest roure representat com un immens ésser viu lluminós.

Mat Collishaw (Notthingham, 1966) viu i treballa a Londres. Es va graduar al Goldsmith’s College el 1989 i va formar part de la generació coneguda amb el nom de Young British Artists, juntament amb altres artistes de renom com ara Damien Hirst i Sarah Lucas. La seva obra combina tècniques molt diverses, entre les quals la pintura, la fotografia, el vídeo i les instal·lacions. Acostuma a fer referències a temes i tècniques clàssiques de la tradició pictòrica. Utilitzant imatges conegudes, de mestres de la pintura amb les quals conversa a partir de les noves tecnologies. Jugant amb la relació entre representació i realitat, Collishaw trenca amb la percepció tradicional d’imatges antigues mantenint sempre un aire misteriós i romàntic, amb moltes referències al passat i al pas del temps. Ha exposat en molts museus i espais públics d’arreu del món, com ara la Tate de Londres, la Galleria Borghese a Roma, el Bass Museum of Art de Florida, la Galeria d’Arte Moderna de Bolonya, el Musée d’Art Moderne de la Ville de París, el Museu de Brooklyn a Nova York, el MNAC de Barcelona, el Centre Georges Pompidou a París o la Col·lecció Olbricht a Berlín.

Altres obres de Mat Collishaw: Expiration Painting, Head (2016); Insecticide 6 (2006); The Nerve Rack (2019)

 

Perejaume. Exvots

Perejaume. Exvots. 2011. Escultura formada per 11 motlles de cera d’elements naturals. Mesures: 2 muntanyes grans de 35 x 35 x 35 cm, 1 muntanya mitjana de 25 x 25 x 25 cm, 1 muntanya petita de 22 x 22 x 22 cm, 1 muntanya petita de 20 x 20 x 20 cm, 2 suros grans de 65 x 18 x 18 cm, 1 suro mitjà de 60 x 18 x 14 cm, 1 suro petit de 40 x 8 x 8 cm, 1 pedra gran de 35 x 35 x 22 cm, 1 pedra mitjana de 25 x 25 x 20 cm. Mostrada a l’exposició: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova! A la Pedrera, Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona, el 2011

A les obres de Perejaume la natura n’és la protagonista. Les seves primeres obres eren paisatges pictòrics. Però ben aviat es va sentir atret pels límits entre la realitat i la representació i per la recerca i l’experimentació amb nous llenguatges. També és escriptor i poeta, per la qual cosa els referents lingüístics sovint formen part de les seves obres, ja sigui per la presència física de text o bé per la seva relació conceptual. La memòria, la tradició popular i el món rural són aspectes importants en les seves creacions. En aquesta obra Perejaume s’inspira en la tradició catalana dels exvots de les esglésies. Petites pintures o objectes, moltes vegades de cera, que la gent deixava a l’església com a agraïment a un Sant o a la Mare de Déu per la curació d’una malaltia o d’un accident. És tractava d’objectes en certa manera màgics que volien connectar la realitat amb la divinitat. No eren treballs fets per artistes, pel seu origen popular tenien una estètica de caire naïf. La cera, material habitual d’aquests objectes, ens recorda les mateixes espelmes presents a les esglésies. És un material fràgil, trencadís i que es desfà amb l’augment de la temperatura. La cera també ens evoca el valor i la puresa dels materials primaris i essencials, també energètics, com ara la llet, la farina, l’aigua. Aquestes muntanyes, pedres i troncs reproduïts en cera ens porten a pensar en una natura desmembrada que té una aura de quelcom sagrat però que necessita protecció per la seva feblesa. Són ofrenes als déus d’una natura que ens cal salvar. És com si l’artista estigués agraït per la curació d’aquests membres de l’anatomia natural. Com els braços i els peus de cera dels exvots de les esglésies, aquests fragments no volen ser una còpia mimètica de la realitat natural, sinó la realitat mateixa. És el nostre cos connectat amb la natura. Una natura humanitzada de la qual som responsables i de qui agraïm la seva permanència.

Perejaume és el nom artístic de Pere Jaume Borrell i Guinart, nascut a Sant Pol de Mar (1957) on viu i treballa. També és escriptor i poeta. Com a artista ha treballat en molts mitjans, com ara el dibuix, la pintura, la fotografia, l’escultura, la instal·lació i les projeccions d’imatges i vídeos. La seva és una obra hereva de l’art conceptual i del Land Art però que sempre va més enllà de qualsevol estil i no supedita mai el significat a l’ús d’una tècnica o llenguatge concrets. Va estudiar història de l’art a Universitat de Barcelona. El 2005 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i el 2006 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministerio de Cultura d’Espanya. Ha exposat sobretot a Barcelona i a diverses ciutats del territori espanyol, així com a Toulouse, New York, Bristol i Munic, entre d’altres.Les seves obres, tan literàries com visuals, qüestionen la tradició pictòrica del paisatge i reivindiquen la natura i la seva representació.

Altres obres de Perejaume: Els quatre horitzons (1991); Obra en préstec (1993); Fusta adorada en pedra i pedra adorada en fusta (2021)

Eva Jospin. Panorama

Eva Jospin. Panorama. 2016. Instal·lació feta amb cartró ondulat encolat sobre estructura de fusta. Altura: 480 cm, diàmetre: 912 cm, estructura de marcs metàl·lics i façanes exteriors d’acer polit amb miralls (alt: 6 m, diàmetre 13 m) La Cour Carrée, Museu del Louvre, París.

Al mig d’aquest pati del Louvre, Eva Jospin va construir un gran prisma decagonal a partir d’una estructura metàl·lica per contenir la seva instal·lació immersiva. Des de fora uns miralls distorsionen els edificis del Louvre. Un cop dins ens trobem envoltats per un gran bosc fet amb cartró ondulat. Jospin es va inspirar en els grans panorames pictòrics que van estar de moda al segle XIX i que reproduïen paisatges realistes a partir d’escenes de 360°.  (Com ara el Panorama que Hendrik Willem Mesdag va pintar a l’Haia) A Jospin li preocupen els grans problemes ecològics i de destrucció del medi ambient, explica que sempre s’ha sentit interessada pels boscos i pels jardins barrocs amb coves. Li atrau la idea romàntica de la degradació, la descomposició i la putrefacció que experimentem en entrar en una cova amb aigua i vegetació. El cartó ondulat que utilitza, normalment fet de papers reciclats, és un material d’aspecte fràgil que prové de la cel·lulosa dels mateixos arbres que ara representa. El conjunt evoca intensament una naturalesa salvatge i impenetrable, màgica i misteriosa. Una arbreda que ens aclapara per la seva immensitat. Un bosc de nit, grandiós, robust i profund, però alhora vulnerable, trencadís i efímer. Per aconseguir aquest baix relleu juxtaposa i superposa diverses capes de cartró retallat, rascat, encolant les peces una sobre l’altra i sobre una estructura de fusta que les sosté. L’entramat de capes de troncs i branques, de roques i lianes té un acabat altament dens. Una natura entre realista i fantàstica, com un laberint de conte que ens retorna a la infantesa i al nostre interior. En paraules seves:  “El meu bosc és totalment mental. No és figuratiu. Reflecteix les preocupacions humanes: la idea de perdre’ns o de trobar-nos a nosaltres mateixos, la nostra relació amb la infantesa, amb contes, com Bambi o Hansel i Gretel, amb pors arcaiques…”

Eva Jospin  va néixer a París (1975) on viu i treballa. Ha exposat a diversos llocs, entre els quals destaquen: Nàpols, Roma, El Palazzo dei Diamanti de Ferrara, el Musée des Impressionnismes de Giverny, El Musée de la chasse de Paris, i en un Eventi Collaterali  a la Biennale de Venècia del 2015. Va ser resident a la Villa Medici-Acadèmia de França a Roma els anys 2016 i 2017. La seva obra es caracteritza per la representació de paisatges, arbres i boscos amb instal·lacions i escultures de cartró treballat minuciosament.

Una altra obra d’Eva Jospin: Forêt (2013) i detall de l’obra