Bill Viola. Màrtirs (Terra, Aire, Foc, Aigua) 2014. Vídeo en color d’alta definició. Políptic en quatre pantalles de plasma verticals. 140 x 338 x 10 cm. 7:15 minuts. Productora executiva: Kira Perov. Intèrprets: Normal Scott, Sarah Steben, Darrow Igus, John Hay. Instal·lació permanent al passadís South Quire de la Catedral de Saint Paul, London.
La catedral de Sant Paul ha actualitzat la tradició de l’encàrrec a grans artistes apostant pels nous llenguatges contemporanis. La paraula màrtir, amb clares connotacions religioses, també es fa servir per referir-se als que lluiten i pateixen per alguna causa justa. La paraula prové del mot grec martys, que vol dir testimoni i Bill Viola utilitza aquest sentit per referir-se a com els mitjans de comunicació ens converteixen en testimonis del patiment dels altres. L’acció dels quals exemplifica la capacitat humana per suportar les dificultats i mantenir-nos fidels al nostres valors. Com als antics políptics medievals, l’obra està formada per quatre imatges amb escenes diferents. En totes quatre hi veiem un moviment vertical. A la primera de l’esquerre, la terra s’enlaira desafiant la gravetat i l’home, que primer estava colgat, s’acaba posant dret i s’allibera de tot el seu pes. Al seu costat, una dona branda d’un costat a l’altre per efecte d’un fort vent. Lligada de mans i peus és manté sempre vertical. A la tercera pantalla veiem masses de foc que van caient com si fos pluja. L’home, assegut en una cadira, es manté impassible. Al cap d’una estona el foc l’envolta completament. A l’última imatge, veiem un home en posició fetal. Lligat pels peus és aixecat fins a quedar de cap per avall en un posat que recorda la crucifixió. El van enfilant mentre cau l’aigua com en una cascada. Al final, acaba sortint de l’enquadrament mentre la terra, el vent i el foc desapareixen i els altres tres personatges miren cap amunt i augmenta la il·luminació zenital . L’obra de Viola ens recorda la fortalesa i la perseverança dels humans davant les forces de la natura. Acceptant-les passivament, però amb determinació, amb submissió però amb força, fins arribar a una il·luminació interior gairebé mística. Malgrat la nostra fragilitat podem resistir al entrebancs més durs i renéixer més forts.
Bill Viola (25 de gener de 1951, Nova York) és reconegut com un dels videoartistes més importants del món. De formació clàssica, va iniciar-se ben aviat pels nous mitjans tecnològics i va conèixer videoartistes pioners com ara Nam June Paik, i Bruce Nauman. Ha mostrat les seves obres als centres artístics més importants del món. El 2019 vam poder admirar un recull de la seva obra a La Pedrera, a Barcelona. Preocupat per capturar les emocions humanes, algunes de les seves creacions de vídeo recorden grans clàssics de la tradició pictòrica europea. Sovint utilitza una càmera ultra-lenta que a vegades ens dona la impressió que som davant d’una imatge fotogràfica fixa. Aquest moviment tant lent de la imatge ens fa viure-la més dramàticament i ens ajuda a interioritzar-la. La seva obra connecta molt bé amb l’espectador no especialitzat, cosa que ha fet que hagi rebut males crítiques per part d’alguns sectors de l’art contemporani. Viola ha estat sempre molt interessat per l’aigua, com a element importantíssim del nostre cos i com a metàfora del comunicació i fluïdesa. Ell explica que aquest interès podria venir d’una experiència de petit en què es va enfonsar en un llac, i mentre no el salvaven va descobrir un món fascinant dins l’aigua.
Altres obres de Bill Viola
