L’anàlisi clàssica de les obres d’art que han utilitzat sovint els historiadors de l’art diferencia tres nivells d’interpretació.

1. Interpretació preiconogràfica
Vindria a ser la denotació o descripció dels objectes o elements que identifiquem segons la seva semblança amb els objectes reals. En una imatge icònica o figurativa s’hi representen formes reals que podem reconèixer (ex. nen amb ales, un arc i unes fletxes; o una taula amb pipa, llibres, calavera, espelma apagada…)

2. Interpretació iconogràfica
És el significat convencional donat per la cultura, i el context històric. Ens permet identificar els personatges representats i el tema de l’obra  (ex. Eros o Cupido; o en l’altre exemple: bodegó o natura morta)

3. Interpretació iconològica
Es tracta del significat donat pels simbolismes (ex. eros és símbol de l’amor, el bodegó és un vanitas que il·lustra els plaers efímers de la vida)

Podríem completar aquests tres nivells amb un altre:

4. Expressivitat
En aquest cas hem d’apreciar les sensacions i suggeriments a partir de l’anàlisi de les formes, els colors, les textures i la composició, més enllà de la representació figurativa i els possibles simbolismes. Aquest nivell d’interpretació és necessari en el cas de les obres abstractes però és igualment present en les imatges figuratives, en les quals l’estil personal de l’artista i l’ús que fa dels elements visuals ens aporten missatges expressius que ens poden ser útils per completar el seu missatge.