Expressivitat dels elements visuals
Molts dels signes gràfics de tipus icònic i simbòlic es podrien substituir per paraules, així en lloc del senyal de tràfic de perill podríem posar-hi un rètol amb la paraula “perill”. Però hi ha possibilitats expressives pròpies del llenguatge visual que difícilment podríem substituir per altres llenguatges, com el verbal. Una habitació pintada de vermell ens produeix una sensació càlida i angoixant, cosa que no pot produir cap paraula escrita. Ens trobem davant d’una expressivitat aconseguida a través d’un element visual, en aquest cas el color. Amb elements visuals o plàstics com ara les formes, els colors, la textura i la composició podem transmetre idees o expressar emocions sense necessitat de recórrer a la iconicitat ni al simbolisme.
Els psicòlegs han demostrat que l’expressió és el contingut primari de la percepció. Si mirem un foc no veiem formes ni colors sinó que experimentem la violència de les flames. L’experiència quotidiana demostra que els observadors recorden clarament l’expressió de les persones i els objectes però els costa més recordar-ne la seva forma o color. Sembla ser que molt abans d’adonar-nos que el color d’una escena ha canviat, podem notar que el seu caràcter s’ha modificat. L’expressivitat de les obres d’art es desenvolupa sobretot a partir del Romanticisme, al segle XIX. En aquesta època els artistes van començar a valorar la llibertat individual del creador i els aspectes més emotius de les obres. Per això va aparèixer la figura del crític, com un intermediari que expliqués al públic els temes difícils i assenyalés les qualitats dels artistes.
Quan parlem de l’expressivitat dels elements visuals o plàstics fem servir associacions. Si diem que un objecte inanimat pot expressar certes emocions és perquè gràcies a les nostres experiències anteriors les hi podem associar. El foc irradia escalfor, llum i una certa violència, característiques que podrem associar al color vermell. El concepte d’empatia va ser pensat per explicar l’expressió dels objectes inanimats. L’empatia és la capacitat de projectar-nos sobre un objecte contemplat, de manera que ens identifiquem emocionalment amb ell. Quan miro les columnes d’un temple grec conec, gràcies a les meves experiències, el tipus de pressió i reacció que actua sobre la columna i sé el que sentiria si em trobés al seu lloc, d’aquesta manera li dono expressivitat.
1. La forma
Les formes, en abstracte, les podem associar amb continguts com els següents.
| Punts | Indiquen centres d’atenció i d’energia. |
| Línies de punts, discontínues | Nerviosisme, por, indecisió (al contrari d’una línia gruixuda, ampla, generosa, que deixa un rastre segur sobre el paper) |
| Línia horitzontal | Calma, repòs, quietud, silenci (com l’horitzó del mar o d’un desert) |
| Línia vertical | Equilibri estàtic, quietud, elevació (com un arbre o una torre) |
| Línia diagonal | Desequilibri, caiguda, inestabilitat (com un arbre a punt de caure) |
| Línies corbes, ondulades | Suavitat, moviment, (com les ones o el moviment d’una cinta a l’aire) |
| Ziga-zaga | Agitació, força, energia, (com un llamp ) |
| Espiral | Concentració, moviment (com un remolí o un huracà, o una diana de dards que també et xucla cap el centre) |
| Forma inacabada | Acció, indicació d’una cosa viva, que s’està fent o acabant i que ens obliga a participar-hi per acabar-la mentalment. |
| Forma detallada | Precisió, treball minuciós, cosa acabada, no ens deixa participar per tal que l’acabem nosaltres. |
| Formes geomètriques, en general de línies rectes | Duresa, artificialitat, rigidesa, fredor, modernitat (com la majoria de formes artificials que ens envolten: cases, mobles, etc.) |
| Formes cal·ligràfiques o manuals | Naturalesa, vida, humanitat (com l’escriptura feta a mà, o la majoria de les formes naturals de caire no geomètric) |
| Formes accidentals | Atzar, casualitat, imprevisible, vida, moviment, llibertat (com un esquitx, les roques gastades per l’aigua, l’escorça d’un arbre, etc.) |
| Formes simètriques | Perfecció però artificial, quietud, ordre (com molts dels objectes artificials que ha fet l’home: façana d’una casa, ampolla, plat, etc.) |
| Formes radials, o obertes de contorns còncaus | Explosió, expansió, del centre cap a fora, al revés de l’espiral (com una bomba) |
| Formes tancades, de contorn convexes | Tancament, timidesa, al revés de les formes radials (com una mà tancada, com un globus) |
2. El color
Els colors es poden ordenar segons el cercle cromàtic. Tons o colors primaris: el groc, el magenta i el cian. Si els barregem tots tres obtenim teòricament el color negre
Colors complementaris: oposats en el cercle cromàtic, són aquells que són més diferents i per tant contrasten més. Parelles de complementaris: groc/blau-violeta, magenta/verd i cian/vermell-taronja.
Expressivitat dels colors
| Lluminós-fosc | Un color té més lluminositat si reflecteix més llum i per tant s’acosta al blanc i és més fosc si s’acosta al negre. Dels tons del cercle cromàtic el groc és el més lluminós i el violeta és el més fosc. Els color més lluminosos evoquen la claredat en general, la llum, l’expansió i alegria. Els colors clars semblen expandir-se i els foscos semblen concentrar-se. Els foscos es veuen més pesats que els clars. Els clars es veuen més freds i els foscos més càlids. Simbòlicament la llum fa referència al coneixement, al dia, a la raó; mentre que la foscor es relaciona amb allò desconegut, irracional, misteriós, la por, la nit, etc. |
| Pur-impurMolt saturat -poc saturat | La màxima puresa o saturació d’un color s’obté utilitzant-lo tal i com surt de pot de pintura. Si anem fent barreges amb pintures veiem que cada vegada el color queda més brut i és impossible tornar al color de partida. Els colors més saturats són els primaris. Podem variar la saturació d’un color barrejant-lo amb altres, però sobretot si el barregem amb el seu complementari veiem que perd saturació ràpidament i es torna marró o agrisat. Els colors saturats es veuen més vius, alegres, potents, impulsius i valents. Poden tenir una correspondència simbòlica amb el concepte habitual de puresa, en el sentit de netedat, virginitat, transparència, incontaminat, etc. Els nens prefereixen els colors saturats. |
| Colors afins | Diem que uns colors harmonitzen quan l’efecte que produeixen uns als costat dels altres és “agradable” a la vista. És un fenomen que depèn de les modes i els gustos personals però en general podem dir que hi ha dos tipus de relació entre els colors: l’afinitat i el contrast. Un conjunt de colors són afins quan són semblants. Aquesta semblança pot ser de to (o color), de lluminositat i de saturació. Exemples d’harmonies d’afinitat poden ser: gammes monocromàtiques (d’un mateix color) variant la lluminositat i saturació, gammes de colors propers en el cercle cromàtic, gammes acromàtiques (amb blanc, negre i grisos), gammes policromàtiques (amb diferents colors) de manera que siguin tots molt clars (pàl·lids) o que siguin molt poc saturats. Són harmonies adequades per transmetre sensacions relacionades amb la calma, el silenci, la seriositat, la maduresa. Els animals i les plantes es serveixen del color per confondre’s amb el medi en què viuen i amagar-se dels seus enemics. |
| Colors contrastats | Quan entre els colors d=un conjunt hi ha diferències grans. El contrast més gran es produeix entre els tons saturats que són complementaris. El contrast de color es relaciona amb la joventut, l’alegria, la llum, el dinamisme, etc. Les plantes i els animals utilitzen colors diferents del seu entorn per a destacar-hi i atreure així les preses que els cal menjar, la parella amb la que asseguraran la reproducció, o en el cas de les flors, els insectes que faran possible la pol·linització i la reproducció. |
| Càlids-freds | Dins les harmonies d’afinitat podem parlar de gammes de colors càlids (vermells i grocs) i de colors freds (verds i blaus). Els càlids donen sensació d’escalfor, semblen apropar-se i tendeixen a expandir-se, els freds donen sensació de fredor, semblen contraure’s i allunyar-se. |
| Groc | És un color poc estimat. Produeix un moviment expansiu que s’apropa a l’espectador. Les persones que el prefereixen semblen ser de caràcter idealista i audaç. Simbòlicament s’ha relacionat amb l’aire i ha estat també atribut d’apol·lo, déu del sol, relacionant-se amb la generositat, la intuïció i l’intel·lecte. Per l’islam el groc daurat és símbol de saviesa i pensament. Vermell=passions, blau=espiritual, groc=enteniment. Associat a la llum, al sol, la il·luminació, i és per això que també és el color de la intuïció, és a dir d’aquella funció que ens il·lumina instantàniament. Associat a la diversió, el plaer i l’optimisme. A l’estiu, a l’or, al lleó. Es veu lleuger, petit i delicat (sobretot combinat amb rosa i blanc) El groc pàl·lid amb una mica de verd s’associa a l’enveja, la gelosia i l’avarícia. També es veu àcid, refrescant i amargant. Molt visible, utilitzat com a advertència (verí, tòxic, bandera de quarantena…) Color del triangle (Déu) per tant també es veu agut, irritant.. Pels xinesos és el color de l’home, també dels deus i governants. |
| Taronja | Els que el prefereixen són persones de caràcter sociable, de fàcil somriure, inestables en les decisions. Associat al foc i les flames. Símbol de la fecunditat (granada i altres fruits amb llavors), allò gustós, aromàtic. Color cridaner, frívol, no convencional, es veu poc seriós. Utilitzat també com a símbol de perill. Color dels indis i del budisme. |
| Vermell | És un dels colors més preferits. Atrau força l’atenció del nens. Les persones que prefereixen el vermell són de caràcter extravertit, agressives, vigoroses i optimistes. Atribut de Mart, simbolitza la passió, el sentiment, la vida. Associat a la sang i al foc, a l’amor però també a l’odi. Energia, vida, acció, passió, guerra, triomf, excitant, entusiasme, joventut, soroll, picant, perill, prohibició, advertència, atenció. Color masculí (força, activitat i agressivitat) Indica proximitat, també ha estat el color de la noblesa i la riquesa. |
| Rosa | Preferit per aquelles persones afectuoses i de caràcter delicat. Associat al color de la carn i de la sensualitat, o dels afectes. Equilibri, encant, cortesia, sensibilitat, amabilitat, suavitat, tendresa i infantesa. Color femení. Color kitsch, no realista. Dolçor. |
| Violeta | S’ha utilitzat com a símbol de la nostàlgia i el record. El porpra (color morat) era utilitzat pels romans com a símbol imperial. El vestit porpra era utilitzat pels emperadors bizantins i cardenals (ara de vermell). Per tant el porpra s’ha emprat com a símbol de poder, i d’espiritualitat. La única institució pública que encara fa servir el violeta és l’església catòlica: els bisbes. Color de la devoció i de la fe. Barreja de blau (espiritualitat , femení) i de vermell (masculí, passió) Avui el veiem com a color extravagant, singular i poc convencional, poc natural. Color femení. Color de la màgia, d’allò ocult, de la fantasia, dels bruixots. Límit amb allò visible (ultraviolat) Color de les drogues al·lucinògenes. Color immoral i seductor, frívol i original. Artificial. Homosexual (barreja de femení i masculí) |
| Blau | És un dels colors més preferits i més estimat pels homes que per les dones. Aquells que el prefereixen mantenen les seves emocions controlades són més aviat introvertits, mostren precaució en les paraules i les actituds. Atribut de Júpiter com a déu del cel, simbolitzava els sentiments religiosos, la devoció i la innocència. Normalment va associat a l’espai i al cel. El blau clar s’associa al cel, al dia i al mar serè. El blau fosc al cel de nit i al mar de tempesta. També és el color del pensament. S’allunya de l’espectador, es contrau. Simpatia, harmonia, amistat, confiança, llunyania, infinit, fidelitat. Divinitat. Fredor. Antigament era femení (passiu, tranquil) ara es veu masculí en els nens. Color del treball i la vida quotidiana (blau indi) pràctic i funcional. Descans, relax, passivitat. |
| Verd | Aquells que el prefereixen mantenen també les seves emocions controlades. S’ha utilitzat com a símbol de l’aigua. Atribut de Venus i de la natura, la fertilitat dels camps, la simpatia i l’adaptabilitat. Normalment associat a la vegetació i la primavera. Sedant, vida, esperança, serenitat, equilibri, calma, frescor, humitat, promesa de salvació i símbol de riqueses (pels musulmans acostumats a llocs secs) Salut, joventut, immaduresa. En sentit negatiu s’ha vist com a símbol d’enveja (groc verdós) i també inhumà: dracs, dimonis, extraterrestres. Abans, el color de la burgesia. |
| Marró | Preferit per aquelles persones responsables, de ment lenta però segura, i més aviat conservadors. Associat a la terra. Barreja de tots els colors. Lleig, antipàtic, antieròtic, associat als excrements, a la descomposició. Relacionat amb la tardor, el pas del temps. Aspre, amargant. Allò corrent, mediocre, antic, no elegant, robust, poc delicat, pobre i humil (emprat en el hàbits de les ordres franciscanes) |
| Gris | El prefereixen les persones realistes, sense ostentació. Símbol de la neutralització, , l’abatiment, la indiferència. És el color de les cendres i s’associa també a la impuresa. Equilibri (entre el negre i el blanc), realisme, ambigüitat (personalitat gris). Brut, dèbil, vellesa, soledat i buidor. Avorriment, hivern, mal humor, inseguretat. També secret (a l’ombra, camuflatge) i de reflexió (matèria gris=cervell) Introversió, seriositat i modèstia. Barat i bast. Pràctic, conformista i conservador. |
| Blanc | Preferit pels amats de la natura, i els que tenen desig d’harmonia i neteja. Associat a la llum i la puresa. Perfecte i positiu. Principi i novetat (bateig, resurrecció, casament…). El bé, la veritat, la innocència. Hivern, fredor, també sense sentiments. Objectivitat, neutralitat. Espai, lleugeresa, buidor. Relacionat amb l’aliment fonamental: blat (white-wheat…) L’honradesa. Dèbil, pels xinesos és femení, vinculat a la lluna, de caràcter tranquil i passiu. Símbol de fantasmes i esperits, color de la pell morta, color del dol en religions que creuen en la reencarnació, mortalles, ciris… |
| Negre | Associat a la terra com el marró, i també a la terra amb fems. Hi podem associar: dol, tristor, foscor, buidor, profunditat insondable, el no res, silenci mort, final, insonor, qualsevol color a sobre seu es veu viu, putrefacció però també vida latent (sota terra, núvols negres de pluja) Absència de color. Malenconia i maldat, mala sort, misteri i màgia. Elegància, adult, seriós, color de les núvies al XIX i principis del XX. Individualitat, també protesta i negació (en les robes) Allò prohibit (diner negre, mercat negre, llista negra…) Estret, dur, pesat. |
3. La textura
La textura és l’aspecte d’una superfície que podem reconèixer pel tacte i per la visió dels seus signes externs, els quals es repeteixen més o menys uniformement en tota ella. En augmentar la distància, objectes grans, propers i semblants poden convertir-se en textura. Podem parlar d’una textura quan agrupem petits traços i formes.
La textura també té a veure amb el traç de l’instrument pictòric sobre el suport, per exemple la manera com treballem o apliquem la pintura sobre el paper.
Expressivitat de les textures
| Natural-artificial | La textura natural és aquella que presenta un determinat material sense la manipulació artificial. La textura artificial acostuma a ser més regular i uniforme. |
| Òptica-tàctil | La textura tàctil és bàsicament perceptible en passar la mà sobre la superfície del material. És el que ens permet definir una superfície com a llisa, aspra, suau, fina, mat, setinada, etc. La textura òptica és la creació d’efectes visuals superficials que ens poden suggerir efectes tàctils. Aquests efectes tàctils poden ser mimètics, és a dir reproduir la textura d’un determinat material: marbre, fusta, totxo… però també poden no ser-ho i produir efectes de textura pròpiament pictòrica o gràfica. Per exemple al ratllar o puntejar amb un instrument de dibuix sobre un superfície. Totes les textures tàctils són alhora visuals. |
| Regular-irregular | Els objectes fabricats per la indústria presenten normalment textures regulars, on una granulació es repeteix uniformement per tota la superfície. Les textures irregulars són aquelles que presenten les formes orgàniques. Gràficament podem obtenir textures regulars utilitzant instruments de dibuix tècnic o també amb ordinador. Les textures regulars les podem associar a l’ordre, l’artificialitat, la seriositat. Les irregulars ens recorden més la natura, la vida, la varietat. |
| Llises-aspres | Les textures llises expressen suavitat, uniformitat, seriositat. Les aspres són més agressives i més naturals. |
| Brillants-mats | La textura brillant es pot associar a la fredor, el luxe, la lluminositat. La textura mat és més discreta i més càlida. |
4. La composició
Compondre vol dir ordenar els elements gràfics dins del suport. Anomenem format a la forma del suport, el més corrent és el format d’angles rectes: els rectangles i el quadrat.
Expressivitat de les composicions
| Vertical-horitzontal | La composició vertical és més activa que la horitzontal. En canvi aquesta és més còmode per a la vista, -estem acostumats a moure els ulls d’esquerra a dreta en la lectura- suggereix estabilitat, tranquil·litat i repòs. El format quadrat té un caràcter estàtic i neutre. |
| Format circular i ovalat | En el nostre medi els objectes circulars es veuen estranys, aïllats i inaccessibles. El cercle s’ha entès com a imatge religiosa de la perfecció, una forma totalment simètrica, hermèticament aïllada del seu entorn. És el format típic del mandala indi o tibetà que integra la naturalesa mundana (la quadrícula) amb allò diví (model còsmic concèntric)L’oval intenta fondre el cercle i la línia recta per tant pot ser horitzontal o vertical. Aquest últim molt utilitzat en retrats al segle XIX. |
| Equilibri-desequilibri | L’equilibri visual és l’estat de distribució dels elements d’una imatge en la qual s’ha arribat a una situació de repòs. En una composició equilibrada tota part té la seva importància i no sembla possible cap canvi. Podem fer equilibris simètrics o asimètrics. El desequilibri ens dóna una sensació de més pes visual en un lloc o altre del format. La imatge sembla accidental i arbitrària, els seus elements tendeixen a desplaçar-se. |
| Simetria-asimetria | En la simetria els elements equidisten d’un eix o d’un centre. L’eix acostuma a ser vertical. La simetria produeix poca tensió visual i per tant dóna lloc a composicions estàtiques, decoratives i poc vives. L’associem amb el tancament, la rigidesa, l’ordre, la claredat. Amb l’asimetria aconseguim un efecte més dinàmic i viu, també més desordenat i mogut. |
| Ordre homogeni | Quan no hi ha cap punt focal o elements que cridi l’atenció (per contrast de color, de textura, de grandària, de forma,…) Tenim una impressió d’uniformitat, visualment ens perdem més fàcilment. |
| Ordre coordinat | Quan tots els punts focals tenen la mateixa importància. Hi ha diferències entre els espais però sense que en predomini cap. El conjunt es veu harmònic i es manté la unitat. |
| Ordre jeràrquic | Quan hi ha un punt focal dominant. Pot ser central o no. La distribució dels elements gira entorn d’un de principal, sensació de punt central, de domini, de subdivisió de les parts. Dirigim la mirada cap a zones de més importància. |
| Ritme | Quan hi ha la repetició d’un mateix element visual. Molt emprat en arquitectura per donar unitat al conjunt. Dóna també sensació de moviment, de pas del temps. |
| Situació en el format | En general una forma pesa més a la dreta que a l’esquerra, fenomen degut a l’ordre de lectura d’esquerra a dreta (un exemple d’aquest fenomen el trobem també en el teatre, quan s’aixeca el teló i no hi ha encara acció a l’escenari els ulls del públic es dirigeixen preferentment a l’esquerra). Una forma pesa més a la part superior del format que a la part inferior. Degut al mateix ordre de lectura de dalt a baix i també a la gravetat. Una forma al centre queda excessivament estàtica, en posició de repòs. En general un element visual crea més tensió, o més atracció visual quan és més lluny del centre del format. Les formes, en acostar-se als límits del format augmenten la sensació de tensió. |
| Composició oberta | Quan una imatge té el centre a tot arreu, i enlloc. Els seus elements fugen cap a fora i sembla no haver-hi cap centre d’atracció en la pròpia imatge. Sovint les formes són tallades pel límits del format i semblen continuar cap enfora. |
| Composició tancada | Els seus elements giren entorn a un eix o punt central i s’hi dirigeixen o l’assenyalen. És el cas d’un ordre jeràrquic |
| Complexitat-ordre | La complexitat anima visualment la imatge. La complexitat crea més tensió visual. Ve donada per la multiplicitat de les relacions entre els elements de la imatge. L’ordre redueix la complexitat i la complexitat redueix l’ordre. Quant més augmenti la complexitat d’un objecte, més difícil resultarà ordenar-lo. De tota manera no podem prescindir d’ambdós elements. La complexitat sense ordre produeix confusió i l’ordre sense complexitat produeix avorriment. La funció de la composició és ordenar damunt el suport els diversos elements, heterogenis, perquè l’espectador rebi una impressió unitària. Però perquè una imatge interessi ha de transmetre una certa intranquil·litat o tensió que faci que continuem atents. Actitud clàssica: la ment necessita harmonia i mesura, es veu la natura com un cosmos ordenat. Actitud romàntica: la ment necessita la plenitud inesgotable, es rebutja l’ordre per la seva artificialitat. L’home sent admiració davant de la regularitat en el món natural. A la natura veiem l’ordre en allò gran -bosc de lluny- o en allò petit -el món microscòpic- però no en el nivell entremig. En aquest nivell l’ordre es fa visible quan les lleis físiques poden actuar aïlladament. |
| Desordre | Es pot entendre no com una absència d’ordre, sinó com una trobada inarticulada d’ordres diferents. Com una acumulació de fragments on en cadascun d’ells s’hi veu un ordre que ignora o distorsiona el del seu costat. El desordre expressa una forma anàrquica de llibertat |
| Enquadraments | El concepte prové de la fotografia i el cinema on la composició s’obté escollint un fragment rectangular del camp de visió. Es diferencien els enquadraments segons la seva relació amb la figura humana. Pla general: enquadrament gran, situa la figura completa en un context (un paisatge, un interior…). Pla sencer: les dimensions de l’espai representat són properes a les de la figura humana completa. Podem apreciar millor l’acció de la figura. Pla americà retalla l’espai a l’altura dels genolls, també s’anomena pla de la conversa donat que quan parlem amb una persona els límits de la nostra percepció semblen diluir-se cap els genolls. Pla mitjà: Retalla l’espai per la cintura de la figura, ja apreciem amb més claredat l’expressió del personatge; és el pla més emprat a la televisió. Primer pla: retalla l’espai per les espatlles de la figura humana, l’interès es centra només en l’expressió apropant-nos a la intimitat del personatge. Pla de detall: retalla l’espai en torn a una part de la figura o d’un objecte concret. |
| Angle de visió | Concepte utilitzat en fotografia i cinema. És el punt des del qual s’observa l’acció, i depèn de la situació de la càmera. Angle de visió mitjà: l’acció s’observa des de l’alçària dels ulls. Angle de visió en picat: l’acció és enfocada de dalt a baix, hi trobem una línia d’horitzó alta, l’objecte sembla petit i minimitzat, també tenim més domini de l’acció. S’utilitza per expressar indefensió, soledat, abandonament, l’abatiment i el terror del personatge. Angle de visió en contrapicat: l’acció és enfocada de baix a dalt, hi trobem una línia d’horitzó baixa, l’objecte es veu engrandit i prepotent.. Pot convertir el personatge en un heroi, expressar els seus moments d’eufòria o triomf, i fins i tot fer d’ell un ésser poderós i temible. |