Claude Monet. El Pont d’Argenteuil
1874, oli sobre tela, 60 x 80 cm. Museu d’Orsay, París.

1. Observem bé la imatge
1.1 Què hi veiem? Descriu els elements del quadre.
1.2 Quin moment del dia ha triat ha triat Monet per representar aquesta escena? Qui element és el que predomina o ocupa més espai de la superfície del quadre?

2. Observem els seus elements visuals
2.1 Fixa’t en la llum. Com la definiries? Fixa’t bé en els contrastos de llums i ombres.
2.2 Observa els colors amb el quals Monet ha pintat la imatge. Quins tons predominen i quins contrastos de colors hi veus? Creus que la mateixa imatge en blanc i negre donaria el mateix efecte lluminós?
2.3 Com descriuries la pinzellada que ha utilitzat Monet?

3. Interpretació lliure
3.1 Fes una interpretació lliure d’aquesta obra de Claude Monet. Evita qualsevol idea preconcebuda. Fes-ho d’una manera intuïtiva, sense contextualitzar-la, és a dir, sense saber res de l’obra, ni de l’autor, ni de l’època… No la valoris (és bona o dolenta, és fàcil de fer o difícil…) ni comentis si t’agrada o no. Deixa’t anar, amb una contemplació oberta i digues quines sensacions tens quan contemples aquesta obra.

4. Contextualització

4.1 Coneguem més aspectes sobre el seu context: el seu autor i la seva època
Claude Monet (París 1840 – Giverny 1926) tot i néixer a París va créixer a Le Havre (Normandia). El 1862 va anar a estudiar pintura a París, on va conèixer els seus companys Auguste Renoir, Alfred Sisley i Frédéric Bazille amb qui més tard formaria el grup dels impressionistes. Va fugir a Londres durant la guerra franco-prussiana, d’on va tornar a finals del 1871 i es va establir a Argenteuil, un suburbi a l’oest de París. És aquí on van sorgir les primeres obres impressionistes. El 1874, Monet i els seus companys va organitzar una exposició al taller del fotògraf Nadar. El terme Impressionisme va néixer d’una crítica que va escriure el periodista Louis Leroy quan va visitar l’exposició i va comentar pejorativament el quadre de Monet: Impressió, sol naixent. De fet, l’objectiu de Monet en el quadre no era pintar un paisatge sinó captar la impressió que li va causar aquell paisatge. Per això els mateixos pintors del grup van acceptar el nom impressionisme en sentir-s’hi representats. Els pintors acadèmics ja feien servir la paraula impressió per referir-se a un esbós ràpid i espontani que es considerava com a pas previ cap a la pintura acabada. En canvi els pintors impressionistes van donar valor propi a aquest apunt ràpid, veient que contenia una gran força que calia explotar.

Durant el període d’Argenteuil els quadres de tots aquests artistes, que treballen junts, són semblants. Tots tenen colors vius i lluminosos que definiran la paleta dels impressionistes. També es consolida la tècnica pictòrica de pinzellades ràpides i amples que dona als quadres una aparença d’esbós i que va ser criticada a l’època com a poc acurada i maldestre. Un tipus de pinzellada que recorda la de Velázquez i Goya, tan admirada per Édouard Manet. L’objectiu d’aquesta tècnica ràpida i acolorida era captar els efectes canviants de la llum i l’atmosfera. En algunes ocasions Monet va pintar sèries pictòriques del mateix motiu, per captar efectes cromàtics i lluminosos diferents segons la llum del moment. En tenim un exemple a la sèrie d’obres dedicades a la catedral de Rouen, fetes en moments diferents del dia.

Als darrers anys de la seva carrera Monet es va instal·lar a Giverny, on hi va fer dos grans jardins que es va dedicar a cuidar i pintar incansablement. Entre el 1918 i el 1921 va pintar més de 250 obres inspirades en els nenúfars del seu jardí japonès, són les Nymphéas, on en algunes ocasions arriba a composicions gairebé abstractes.

Al quadre El pont d’Argenteuil, hi veiem tres velers a l’esquerre, equilibrats pel pont de la part superior a la dreta. Els pilars del pont i els seus reflexos formen junt amb els pals dels velers un ritme de línies verticals que estructuren la composició de la imatge junt amb la massa horitzontal dels arbres i el pont. Cromàticament hi trobem una gamma que contrasta tons blavosos amb d’altres d’ataronjats, conjuntament amb ocres verdosos, verds turquesa i d’altres més foscos. Les taques de colors, sobretot a l’aigua, creen un conjunt harmònic on tots els colors es van juxtaposant en un textura abstracte vibrant. Tot el quadre ens transmet una potent lluminositat que unifica totes les formes. Són els reflexos de l’aigua el que atrau a Monet, ja que li permeten desfer les formes en múltiples taques de colors saturats. Això li permet unir els objectes amb l’espai, l’atmosfera i la llum. Per Monet aquest és el veritable objectiu de l’obra d’art, sense buscar-hi continguts morals, al·legòrics o reivindicatius. L’obra d’art es converteix en un joc de pinzellades que capta la llum en un moment determinat del dia i crea una imatge despullada d’ideologia però plena d’energia i optimisme que recrea un instant lluminós davant dels nostres ulls.

Altres obres de Monet pintades a Argenteuil. És interessant comparar l’obra que estem comentant, amb la de dalt a l’esquerra, feta el mateix any, i amb un punt de vista una mica diferent, que es troba a la National Gallery de Washington.

5. Idees per a la seva interpretació
5.1 El paisatge
L’interès pel paisatge segueix una lenta evolució que neix a finals del gòtic, quan desapareixen els fons daurats de les obres religioses i els substitueixen muntanyes, arbres, animals… Amb Leonardo da Vinci el paisatge pren una força admirable, però no serà més que un complement de fons per a les escenes religioses o els retrats. Com a gènere artístic autònom neix a Holanda al segle XVII, on es buida d’al·legories i sentits religiosos per ser valorat en sí mateix i satisfer una clientela burgesa que gaudeix del realisme i rebutja les actituds més retòriques. Es busca en el paisatge l’evocació de la bellesa i el record d’un lloc plaent, i arriba a una clientela més àmplia que no necessita tenir un nivell cultural elevat.

Cap a mitjans del segle XVIII s’utilitza el terme pintoresc, relacionat amb la jardineria anglesa, per referir-se a una naturalesa humanitzada, d’aparença agradable i acollidora on s’hi avoquen sentiments socials positius. Sentiments que contrasten amb la poètica del sublim –afí a l’estètica alemanya del Sturm und Drang- que veu en la natura un ambient hostil i dur que afavoreix un sentiment tràgic de la pròpia individualitat i soledat. El romanticisme de principis del XIX va augmentar l’interès per les emocions, les passions, la llibertat i també la naturalesa, cosa que va revalorar el paisatge en les obres d’art. Una natura que sovint es veia personificada i d’on es valorava el moviment, la força, la llum i la grandiositat.

Altres factors decisius en l’interès i la demanda de paisatges van venir per la revolució francesa, que va augmentar el poder de la burgesia, i pel pensament positivista que va valorar les ciències i l’observació de la realitat. A Anglaterra, on va començar la industrialització, el paper del paisatge en la pintura va ser molt important. El 1824 una sèrie de pintors paisatgistes anglesos, entre els quals hi havia Constable, van exposar al Saló de París, que en aquell moment era l’esdeveniment artístic més important a nivell mundial. Aquest mateix any, la Junta de Comerç de Barcelona va acordar incorporar l’ensenyament del paisatge a l’ Escola de Nobles Arts de Barcelona per part del pintor Pau Rigalt. Els artistes francesos interessats pel paisatge van començar a sortir del taller i a pintar a l’aire lliure, buscant la representació de la llum i l’atmosfera. Els pintors realistes de l’escola de Barbizon, amb Corot al capdavant, van ser els precursors directes del grup impressionista.

Comparació entre dues obres de paisatge. A l’esquerre veiem un quadre de Corot de 1864, a la dreta un de Monet del 1900. Podem apreciar-hi les diferències en la composició, el tractament del color, la llum, la pinzellada i el detall de les formes representades.

5.2 L’aigua i els ponts en les obres de Monet
Argenteuil és un municipi a la vora del Sena, a pocs minuts de París en tren. Era força popular a l’època i la gent de París hi feia escapades i pícnics els caps de setmana. Era un lloc ideal pels aficionats a la navegació. Monet estava interessat pels efectes efímers i fugissers de llum, i l’aigua va resultar ser un tema excel·lent per estudiar-los pictòricament. Tenia un vaixell equipat com a taller des d’on podia moure’s pel riu Sena per observar i pintar les variacions lluminoses als reflexos en moviment de l’aigua.

A Argenteuil hi havia dos ponts sobre el Sena. Un antic de fusta, que era per vianants i cotxes (vegeu més avall el quadre de Sisley) i un altre sostingut per pilars de pedra, formigó i acer, per on hi passava el ferrocarril. El 1874 Monet va representar quatre vegades el pont del ferrocarril i set vegades el dels cotxes i vianants. Se sentia atret pel tema dels ponts, que ja havia pintat anteriorment a Anglaterra i a Holanda, potser com a tema simbòlic d’unió entre humans i natura. També sentia interès pel tema del ferrocarril, com a invent de modernitat de l’època i que va representar en altres obres. Els ponts donen a Monet una forma arquitectònica sòlida que ajuda a estructurar geomètricament els quadres, en contrast amb les pinzellades i les formes més lliures de l’aigua i els núvols.

5.3  Ús del color
Els impressionistes evitaven el color negre i l’ombrejat tradicional. Observaven amb atenció les ombres i hi veien colors, més enllà dels tons marrons convencionals. Per això tenyien les ombres amb els colors complementaris seguint la teoria dels contrastos simultanis de Chevreul. Segons la qual qualsevol color acoloreix l’espai que l’envolta amb el seu to complementari. Dos colors complementaris l’un al costat de l’altre augmenten el seu contrast. En canvi, si els barregem es neutralitzen, es converteixen en un to brut, marró o gris.

La llum és el tema principal de les obres impressionistes. L’ús de colors vius i la combinació amb tons complementaris augmenta l’efecte lluminós del quadre. El fet de copiar direc­tament del natural va obligar als impressionistes a trobar noves tècniques pictòriques. Com ja hem comentat, no treballaven tancats al seu taller, sinó que pintaven a l’aire lliure amb cavallets portàtils. Aquí, la llum natu­ral és canviant i els pintors havien de treballar més de pressa, amb pinzellades ràpides de colors purs. La pinzellada queda visible i les formes són menys detallades. Als artistes els interessarà representar l’efecte visual que la llum reflectida pels objectes deixa sobre la retina. La pintura es converteix en un instrument de coneixement de la realitat.

5.4 Una nova mirada
Els pintors impressionistes es trobaven al cafè Guerbois, a París, on discutien com resoldre el realisme pictòric al marge del classicisme i el romanticisme. Volien alliberar la mirada de tota ideologia, i mirar la realitat amb ulls nets, sense actituds precon­cebudes. En aquest sentit va ser determinant la influència de dos tipus d’imatges: la fotografia i l’estampa japonesa.

La fotografia, inventada cap el 1839, va alliberar la pintura de la funció de representació de la realitat. Això va donar més llibertat als artistes per experimentar amb la tècnica i amb els valors pictòrics purs. La imatge fotogràfica va ajudar els pintors a separar la informació visual dels altres components culturals. La fotografia del segle XIX encara era en blanc i negre i per això els pintors impressionistes també van veure en el color la possibilitat de reivindicació del seu treball en la creació d’imatges.

Les xilografies japoneses, que estaven de moda a l’època i que el mateix Monet col·leccionava, van ajudar els pintors a veure la realitat d’una manera nova, amb menys ús del clarobscur, amb un espai més pla, amb talls a les composicions i amb temàtiques quotidianes.

Es pot dir dels impressionistes que ens van ensenyar a mirar el món d’una altra manera, a veure-hi les ombres de color i a mirar la llum sobre els objectes com mai fins llavors s’havia fet abans. A partir d’aquí la pintura va anar-se alliberant de la representació de la realitat i va obrir els nous camins artístics que van desembocar en les avantguardes del segle XX.

6. Comparació amb altres obres

1

Katsushika Hokusai. Veient la posta de sol sobre el pont Ryōgoku des del terraplè d’Onmaya 1830-31. Xilografia, de la sèrie Trenta-sis vistes del mont Fuji. Tinta negre i de color sobre paper, 24’4 x 37’5 cm. The Metropolitan Museum, New York.

2

Alfred Sisley. Passarel·la a Argenteuil. 1872. Oli sobre tela, 39 x 60 cm. Musée d’Orsay

3

Mark Rothko. Número 10. 1950. Oli sobre tela, 229’6 x 145’1 cm. MoMA, New York

7. Proposta de treball
7.1 Realitza una sèrie de fotografies a partir d’un mateix tema
Busca un tema interessant per fotografiar, millor si és a l’aire lliure. Fes-hi fotografies durant uns quants dies en moments diferents del dia i també en situacions atmosfèriques diferents: en un dia de pluja, un dia a ple sol, un dia ennuvolat…

Mostra en un pòster una tria de les millors imatges. Fixa’t en les diferències cromàtiques de cada una, comenta-les i pensa en quines són les sensacions que ens transmeten. Posa un títol a cada imatge que ajudi a transmetre aquestes sensacions o connotacions.