Caspar David Friedrich. Viatger davant d’un mar de boira
1817, oli sobre tela, 98 × 74 cm. Kunsthalle, Hamburg
1. Observem bé la imatge
1.1 Què hi veiem?
1.2 Fixem-nos especialment en la roba del personatge i en la seva posició en el quadre. Si tenim en compte que el quadre és del segle XIX, diríem que va vestit com un pastor o un home de camp o de muntanya? Et sembla normal en un quadre d’aquesta època que una persona sortís representada d’esquena? Busca arguments que expliquin el perquè de la seva roba i de la seva posició en el quadre.
2. Observem els seus elements visuals
2.1 Com són els colors de la imatge? Quina expressivitat ens donen? Com són les textures? A sota podem veure una paleta resumida dels colors del quadre.
2.2 Com està il·luminat? Quin nom té aquesta il·luminació que ve del fons i deixa, des del nostre punt de vista, el personatge a les fosques, com una silueta pràcticament negre?
2.3 Compara les formes i els colors de les roques, els arbres i la boira.
2.4 Fixem-nos en la seva composició. Com és? Fes un croquis de l’estructura de línies de la composició.
3. Interpretació lliure
3.1 Fes una interpretació lliure d’aquesta pintura de Caspar David Friedrich. Evita qualsevol idea preconcebuda. Fes-ho d’una manera intuïtiva, sense contextualitzar-la, és a dir, sense saber res de l’obra, ni de l’autor, ni de l’època… No la valoris (és bona o dolenta, és fàcil de fer o difícil…) ni comentis si t’agrada o no. Deixa’t anar, amb una contemplació oberta i digues què et suggereix i quin pot ser el seu missatge.
4. Contextualització
4.1 Coneguem més aspectes sobre el seu context: el seu autor i la seva època
El quadre té per tema un paisatge i una figura humana en un paper una mica més secundari, d’esquena, contemplant el paisatge. L’home, per la roba que porta, pertany a la burgesia de l’època. És davant d’un abisme i de fons veiem unes muntanyes envoltades de boira. La forma de les roques, més rígida, vertical i irregular, contrasta amb la forma més suau i volàtil de la boira que transmet una sensació més plàcida.
La tècnica de Friedrich, típica de l’escola romàntica alemanya, és de pinzellada minuciosa, a diferència de la tècnica més esbossada i lliure dels romàntics francesos o espanyols. El color té força importància. Predominen els tons freds, a base de blaus i blancs que formen el cel i la boira. També hi ha marrons i negres, i uns tons una mica ataronjats i rosats que donen més contrast i que anuncien la posta, o la sortida del sol. L’efecte d’espai s’ha aconseguit gràcies a la perspectiva aèria, la mida relativa i el contrallum del primer pla. La composició és simètrica, amb una estructura triangular clàssica. L’home, malgrat tenir un paper un pèl secundari, és el centre d’interès de la imatge per la seva situació central. També podem apreciar que les línies diagonals de les muntanyes i les dues diagonals del format van a parar més o menys sobre el seu cor.
Algú ha comentat que el personatge es podria entendre com un monument patriòtic dedicat als morts caiguts durant les guerres d’alliberació contra Napoleó. En aquest sentit s’ha interpretat la boira, des d’un punt de vista històric, com una referència al passat d’abans de la il·lustració, sobre el qual s’obre el cel obert d’una nova política més lliberal.
Caspar David Friedrich, (1774 a Greifswald;1840 a Dresden) Un dels pintors més importants del romanticisme alemany. Va estudiar dibuix a la universitat de Greifswald. El 1805 Goethe li va concedir un premi dels “Amics de l’Art” de Weimar. L’any següent va començar a pintar regularment, i el 1808 formava part del grup “Phöbus”. El 1813, durant l’ocupació francesa de Dresden es va retirar a Elbsardsteingebirge, i tres anys més tard es va convertir en membre de l’acadèmia de Dresden, i el 1824 en va ser professor associat.
4.2 Vegem altres obres de Friedrich
5. Idees per a la seva interpretació
5.1 Emocions
Amb el romanticisme l’art va valorar l’expressió personal, la subjectivitat i la imaginació. Van aparèixer temes nous relacionats amb les emocions i els sentiments: les passions amoroses, la mort, la soledat… El romanticisme, igual que la il·lustració i la revolució franceses, lluiten per la llibertat, contra les lleis de la tradició.
Les obres de Friedrich van ser ben acceptades en vida seva però després de mort va ser força oblidat, fins que a principis del segle XX va recuperar el prestigi perdut. Als seus paisatges, la natura té un caràcter transcendent, amb visions idealitzades, fantàstiques i inquietantment plàcides. Sovint silenciosos personatges contemplen la immensitat dels horitzons. Fan pensar en els paisatges surrealistes. Els seus personatges transmeten una sensació de soledat davant de la immensitat d’un món inabastable. Hi ha la intenció de confondre l’individu i la natura. En situar els personatges d’esquena fa que ens identifiquem amb ells, i que ens convidin a entrar al quadre i a submergir-nos en el seu món d’introspecció.
5.2 El romanticisme i el paisatge
El romanticisme també incorpora a la creació els temes d’exaltació nacionalista, sobretot a França amb artistes com Delacroix o Géricault. El Romanticisme alemany i l’anglès, amb Constable i Turner, es centren més en el paisatge. Amb la revolució francesa, sorgeix la idea del paisatge nacional, com una materialització del caràcter i la identitat nacional.
Fins ara la bellesa havia estat racionalitzable a través d’unes regles i unes proporcions matemàtiques, a partir del romanticisme esdevé subjectiva. Apareix el concepte del sublim, relacionat amb la percepció de la grandesa, l’infinit, i d’allò terrorífic.
Les postes de sol exemplifiquen uns dels moments i de les escenes de paisatge que el romanticisme incorpora al nostre imaginari col·lectiu. Avui encara es mantenen com a icones característiques del romanticisme amorós, però de fet, originàriament s’associaven amb la mort, perquè il·lustren la fi del dia. En podem veure un bon exemple en un quadre de Turner, com El temerari remolcat a dic sec, on un poderós vaixell de guerra acaba els seus dies de glòria amb un fons de posta de sol.
El 1818, Schopenhauer parlava d’estat estètic per definir un estat de l’ànima producte de la contemplació de l’art i la bellesa, un estat com de pèrdua de consciència individual i l’oblit de les penes. Amb el declivi de la religió, el paisatge es va començar a llegir des d’un punt de vista espiritual. La natura s’entenia com una manifestació de la divinitat. Per tant, a través de la seva contemplació, els romàntics podien arribar a un estat espiritual proper a déu, cosa que es posava de manifest en les obres de Friedrich.
Friedrich, Abadia a la roureda
El filòsof francès Jean-Jacques Rousseau deia que les altres muntanyes tenien un poder purificador, properes a l’èter i a l’esfera celestial.
El pintor i naturalista alemany Carl Gustav Carus va escriure el 1935: “Puja al cim de la serralada, mira per sobre de les llargues fileres de muntanyes, observa el fluir dels corrents i tota la magnificència que s’obre a la teva mirada […] Tu mateix et perds en l’espai il·limitat, tot el teu ésser experimenta una purificació, el teu jo desapareix, tu no ets res, Déu ho és tot.”
En paraules del poeta anglès Lord Byron: “No són les muntanyes, el cims i els núvols parts de mi mateix i de la meva ànima, tal i com jo sóc una part d’ells ?”
5.3 L’heroi romàntic
Si comparem el Viatger davant d’un mar de boira, amb una altra obra de Friedrich, Monjo a la vora del mar (1809) constatem la diferencia d’escala dels dos personatges davant del paisatge que els envolta.
Mentre el monjo està absorbit i empetitit pel paisatge fins a desaparèixer en la seva immensitat; el viatger es mostra triomfant, sobre la boira, després d’haver assolit el cim. Abans del romanticisme les muntanyes eren considerades com a llocs inhòspits, amb animals i barrancs perillosos, i amb condicions meteorològiques adverses. Però tot això canviarà. Una de les primeres ascensions documentades va esdevenir el vuit d’agost del 1786, quan dos homes van pujar el Mont Blanc. Aquesta atracció cap al sublim, que ens ultrapassa per la seva adversitat, va fer sentir als humans la necessitat de superar els reptes de la natura i buscar aventures en llocs inhòspits, inhabituals i exòtics. El viatger se’ns presenta com un heroi romàntic, solitari i absorbit per la contemplació. No el veiem cansat o brut, està dret, fermament recolzat amb el seu bastó. Es mostra impassible més enllà del món que té als seus peus i que ha estat capaç de superar amb el seu esforç i tenacitat.
L’heroi romàntic se sent el centre de la seva pròpia existència. Està mal vist per la seva societat perquè rebutja les normes i les convencions establertes. Sovint és el protagonista d’obres literàries de l’època, d’autors com Byron i Goethe. Es tracta d’un personatge apassionat pels viatges, dedicat a la introspecció, que tendeix a l’aïllament, la malenconia i l’autocrítica.
5.4 La pintura xinesa de paisatge
Per a la pintura xinesa clàssica, el paisatge és el gènere per excel·lència, que visualitza la seva concepció de l’univers. Segons la concepció del món, les figures i els edificis es representen de dimensió molt reduïda, immerses en un paisatge mogut, que manifesta la seva energia a través de formes recargolades. La tradició obligava el pintor a anys de contemplació del paisatge i les formes naturals per amarar-se de la seva energia, i així poder-lo representar després. Calia expressar la relació entre els elements yin i yang que venien donats per la relació entre els efectes atmosfèrics, les roques, els arbres, la boira… Sovint utilitzaven harmonies monocromàtiques que jugaven amb les textures dels diferents materials. Els resultats, tot i el seu aparent realisme no deixen de ser convencionals i sotmesos a una tradició que lluny de buscar un mimetisme objectiu sotmeten els elements del paisatge a deformacions expressives característiques que fan que les seva estètica sigui fàcilment identificable. Durant el segle XIX l’art oriental, xinès i japonès, influirà en més o menys mesura en la pintura europea.
6. Comparació amb altres obres
1
Joachim Patinir, Paisatge amb sant Jeroni. Olii sobre taula, 74 cm x 91 cm. 1516 – 1517. Museu del Prado, Madrid.
2
Edvard Munch, Malenconia. Xilografia en color, 41 x 55 cm. 1896. The Munch Museum, Oslo.
3
Giuseppe Penone. Soffio di foglie (Bufada de fulles). Fulles de boix i empremta del cos de l’artista, 30 x 300 x 300 cm. aproximadament. 1979. Barcelona, Exposició al CaixaFòrum.
7. Proposta de treball
7.1 Realitza un projecte d’instal·lació inspirat en l’obra de Friedrich
Seguint l’exemple de l’escultura efímera de Penone, pensa el projecte per a una instal·lació realitzada amb materials naturals, que visualitzi i actualitzi les idees del quadre de Friedrich.
Presenta un croquis de la instal·lació, una descripció dels materials utilitzats, i un comentaris sobre les idees que l’han inspirada.