Author Archives: Josep Morral Inglès

About Josep Morral Inglès

Sóc llicenciat en Belles Arts i dedicat professionalment a la creació artística i a l'ensenyament a l'institut Pius Font i Quer de Manresa des del 1987. Com ha creador he participat en nombroses exposicions. També n'he estat comissari. He col·laborat en el disseny gràfic de revistes, i també he realitzat il·lustracions en diaris i revistes de la meva ciutat. He editat un parell de llibres i escrit alguns articles d'art i ensenyament de l'art. Si en voleu saber més visiteu el meu web (http://sites.google.com/site/pepmorral/) Visiteu aquest altre web si voleu veure treballs dels meus alumnes (http://sites.google.com/site/visualfontiquer/)

Olafur Eliasson. Multiple shadow House

Olafur Eliasson. Multiple shadow House. 2018. Fusta, metall, llums halògens, vidre, pantalles de projecció. Instal·lació lluminosa al DAC, Danish Architecture Center. Copenhaguen.

La Casa d’ombres múltiples és una instal·lació interactiva on els mateixos espectadors creen l’obra a través dels seus moviments. En passar davant dels focus de diferents colors, les ombres acolorides es projecten multiplicades sobre les parets. Aquest efecte ens activa, ens incita a moure’ns, a crear danses efímeres improvisades i a omplir de color l’espai d’aquesta “casa” de la mateixa manera que amb els nostres cossos omplim de vida les nostres cases. Un simple moviment s’amplifica i cobra vida multicolor. No estem davant d’una obra, l’habitem nosaltres mateixos. L’obra sempre és diferent i per entendre-la hem de fer-la nostre i viure-la en primera persona, com un autoretrat vivent. Prenem consciència de la nostra presència a l’espai i de com a través del cos donem forma a aquestes siluetes de color. Eliasson trenca el convencionalisme de l’espectador estàtic dins d’una sala d’exposicions, perquè no observem l’obra quiets sinó que ens hi impliquem. En altres obres seves ens proposa experiències lluminoses i ritmes geomètrics amb superposicions i transparències. Aquests jocs de llums i de les nostres percepcions ens porta al que ell anomena “veure’ns a nosaltres mateixos veient”.

Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) viu i treballa a Berlín i a Copenhaguen. Àmpliament reconegut internacionalment, ha exposat als centres artístics més importants d’arreu de món, com ara la Biennal de Venècia, el museu Guggenheim de Nova York, el Museu d’Art Contemporani de Los Angeles o la Tate Modern de Londres. Com a professor de la Universität der Künste (Berlin) va fundar el 2009 l‘Institut für Raumexperimente (Institut d’Experiments Espacials) un model innovador d’educació artística. El 2012, va idear una petita làmpada d’energia solar:  Little Sun, pensada per il·luminar les nits dels milions de persones arreu del món que no tenen accés a l’electricitat. El 2016 Eliasson va fer diferents intervencions al palau i als jardins de Versalles, entre les quals una enorme cascada artificial. En les seves obres treballa amb l’aigua, la llum i el color, així com amb fenòmens naturals com ara l’arc de Sant Martí, elements meteorològics, il·lusions òptiques, reflexos i ombres. Obres que ens interpel·len com a observadors del món i sovint ens fan interactuar amb la llum. En altres obres treballa la geometria, l’arquitectura i l’espai. Sempre s’ha sentit compromès amb la societat i el medi ambient, treballant temes relacionats amb el canvi climàtic, l’energia i les migracions. A l’obra Ice Watch (2018) va portar dotze grans fragments de gel de Groenlàndia davant la Tate Modern de Londres i va deixar que s’anessin desfent lentament. A la Font del Big Bang (2014) crea efímeres escultures “congelant visualment” petits sortidors d’aigua gràcies a la llum estroboscòpica.

Altres obres d’Olafur Eliasson

 

Bill Viola. Martyrs (Earth, Air, Fire, Water)

Bill Viola. Màrtirs (Terra, Aire, Foc, Aigua) 2014. Vídeo en color d’alta definició. Políptic en quatre pantalles de plasma verticals. 140 x 338 x 10 cm. 7:15 minuts. Productora executiva: Kira Perov. Intèrprets: Normal Scott, Sarah Steben, Darrow Igus, John Hay. Instal·lació permanent al passadís South Quire de la Catedral de Saint Paul, London.

La catedral de Sant Paul ha actualitzat la tradició de l’encàrrec a grans artistes apostant pels nous llenguatges contemporanis. La paraula màrtir, amb clares connotacions religioses, també es fa servir per referir-se als que lluiten i pateixen per alguna causa justa. La paraula prové del mot grec martys, que vol dir testimoni i Bill Viola utilitza aquest sentit per referir-se a com els mitjans de comunicació ens converteixen en testimonis del patiment dels altres. L’acció dels quals exemplifica la capacitat humana per suportar les dificultats i mantenir-nos fidels al nostres valors. Com als antics políptics medievals, l’obra està formada per quatre imatges amb escenes diferents. En totes quatre hi veiem un moviment vertical. A la primera de l’esquerre, la terra s’enlaira desafiant la gravetat i l’home, que primer estava colgat, s’acaba posant dret i s’allibera de tot el seu pes. Al seu costat, una dona branda d’un costat a l’altre per efecte d’un fort vent. Lligada de mans i peus és manté sempre vertical. A la tercera pantalla veiem masses de foc que van caient com si fos pluja. L’home, assegut en una cadira, es manté impassible. Al cap d’una estona el foc l’envolta completament. A l’última imatge, veiem un home en posició fetal. Lligat pels peus és aixecat fins a quedar de cap per avall en un posat que recorda la crucifixió. El van enfilant mentre cau l’aigua com en una cascada. Al final, acaba sortint de l’enquadrament mentre la terra, el vent i el foc desapareixen i els altres tres personatges miren cap amunt i augmenta la il·luminació zenital . L’obra de Viola ens recorda la fortalesa i la perseverança dels humans davant les forces de la natura. Acceptant-les passivament, però amb determinació, amb submissió però amb força, fins arribar a una il·luminació interior gairebé mística. Malgrat la nostra fragilitat podem resistir al entrebancs més durs i renéixer més forts.

Bill Viola (25 de gener de 1951, Nova York) és reconegut com un dels videoartistes més importants del món. De formació clàssica, va iniciar-se ben aviat pels nous mitjans tecnològics i va conèixer videoartistes pioners com ara Nam June Paik, i Bruce Nauman. Ha mostrat les seves obres als centres artístics més importants del món. El 2019 vam poder admirar un recull de la seva obra a La Pedrera, a Barcelona. Preocupat per capturar les emocions humanes, algunes de les seves creacions de vídeo recorden grans clàssics de la tradició pictòrica europea. Sovint utilitza una càmera ultra-lenta que a vegades ens dona la impressió que som davant d’una imatge fotogràfica fixa. Aquest moviment tant lent de la imatge ens fa viure-la més dramàticament i ens ajuda a interioritzar-la. La seva obra connecta molt bé amb l’espectador no especialitzat, cosa que ha fet que hagi rebut males crítiques per part d’alguns sectors de l’art contemporani. Viola ha estat sempre molt interessat per l’aigua, com a element importantíssim del nostre cos i com a metàfora del comunicació i fluïdesa. Ell explica que aquest interès podria venir d’una experiència de petit en què es va enfonsar en un llac, i mentre no el salvaven va descobrir un món fascinant dins l’aigua.

Altres obres de Bill Viola

Jaume Plensa. Crown Fountain

Jaume Plensa. Crown Fountain. 2004. Dues torres de 16 metres d’alt amb maons de vidre darrere dels quals uns llums LED permeten visualitzar vídeos digitals de cares d’habitants de Chicago. Entre les dues torres trobem una superfície de terra antilliscant de granet negre de 70 x 14 metres, sobre la qual hi ha una làmina d’aigua. Millennium Park de Chicago, EUA.

La Crown Fountain és una obra d’art total. Uneix arquitectura, imatge i escultura en un espai públic, que connecta la gent amb l’entorn i permet la interacció de l’espectador. Les dues torres encarades són enormes pantalles de vídeo que projecten cares de mil habitants de Chicago. Mostren la diversitat d’edats i cultures de gent anònima convertida en grans divinitats. És com si els gratacels es tornessin transparents i prenguessin vida a través de l’ànima dels seus habitants. A Plensa li interessava la idea de plaça pública i de font, on la gent ve a buscar l’aigua -símbol de vida- i comparteix idees i experiències. Com a les gàrgoles de les grans catedrals gòtiques, l’aigua brolla de les boques, com també ho fa la paraula que pren vida per la boca. La làmina d’aigua, entremig de les dues torres, compleix el desig de Plensa de caminar damunt l’aigua i esdevé l’espai d’aquest diàleg líquid. Un espai comú que uneix les seves vides i les de qui hi posen els seus peus i es “mullen” amb les seves paraules. Les cares de Plensa, sempre allargades, són com flames que irradien energia i il·luminen.

Jaume Plensa (Barcelona 1955) que viu entre Barcelona i París, té el taller a Sant Feliu de Llobregat. És l’artista català actual més internacional. Ha exposat i té obres en espais públics d’arreu del món. Treballa amb materials molt diversos: resina de polièster, acer, fibra de vidre, marbre, alabastre, llum, so… Per ell els materials només són vehicles per transmetre les idees. Sempre s’ha sentit molt atret per la literatura i les paraules formen part de moltes de les escultures. Les seves obres, sempre poètiques i properes a la bellesa, busquen l’essència de l’ésser humà. Sovint li interessa la dualitat o el diàleg entre contraris, entre  allò personal i allò general, entre petit i gran, entre l’ésser humà i la natura, entre pensament i matèria. Moltes de les seves cares tenen els ulls tancats, absortes serenament en el seu pensament.

Altres obres de Jaume Plensa

Fiona Hall. Tender

Fiona Hall. Tender. 2003-2006. Vitrines amb 86 nius d’ocells fets amb retalls de bitllets americans d’un dòlar i fil ferro. Queensland Art Gallery

En veure l’obra tenim la impressió de ser en un museu d’història natural, davant de dues vitrines plenes de nius. Normalment els museus seleccionen i mostren fragments el món, confereixen importància però aïllen del context i ens donen la sensació de ser davant de vestigis d’un món perdut, com els fòssils d’un animal extingit. Aquests nius, copiats d’espècies d’ocells d’Austràlia i d’Sri Lanka, ens recorden la bellesa i la perfecció de la naturalesa. Són fràgils, però alhora són refugi, protecció i origen de la vida. Quan ens hi acostem veiem amb sorpresa que estan fets amb tires de bitllets de dòlar. Hall tria els dòlars americans com a símbols del poder econòmic. La cobdícia del capitalisme i la globalització del consumisme exerceixen una gran pressió sobre el medi ambient, l’envaeixen, el controlen i el destrueixen. Ara sí, els nius semblen vestigis d’un món extingit, dominat pels sistemes de valor del comerç mundial. Però irònicament aquest poder dels diners reals s’esvaeix perquè els bitllets trencats perden tot el seu valor. Curiosament el color verd dels diners és alhora el color de la natura. La doble connotació del títol acaba de jugar amb la contradicció. La paraula Tender es pot entendre com a legal tender: moneda de curs legal; o bé com a tendre, qualitat de bondat, afectuós i sensibilitat que ens fan pensar en el pollets dels ocells que neixen als nius i en la protecció que els donen els seus progenitors.

Fiona Hall (Sidney, 1953) viu i treballa a Adelaide, és una de les artistes contemporànies més destacades. Treballa amb fotografia, pintura, escultura i instal·lació. Va participar a la Biennal de Venècia del 2015 amb la instal·lació Wrong Way Time, que incorporava més de 800 objectes, entre els quals l’obra Tender. Sovint recicla materials quotidians per a les escultures i instal·lacions que tracten els temes del consumisme, el comerç mundial, la globalització, la destrucció del medi ambient i la relació entre la natura i la cultura.

Altres obres de Fiona Hall

Antony Gormley. Feeling material XIV

Antony Gormley.  Feeling material XIV2004. Fil ferro d’acer de secció quadrada de 4mm 225 x 218 x 170 cm

Aquesta escultura de Gormley ens dona una forta sensació de moviment. A través d’un fil ferro que es cargola sobre si mateix, donant voltes fins a concentrar-se cap a l’interior per definir una forma humana. Talment com si fóssim energia que irradia cap al nostre entorn, o com si per un moment poguéssim visualitzar els moviments orbitals dels nostres electrons. Al títol, Gormley ens parla de sensacions, la qual cosa ens porta a imaginar un àmbit proper al cos que s’omple de sensacions al nostre abast , definint un espai íntim fins on arriben les nostres percepcions o dins el qual les nostres “vibracions” sensibles es mouen atretes amb una força centrífuga. De fet, la forma humana perd la seva corporeïtat per convertir-se en veritable energia visual, en un grafisme en moviment que genera espai, com si es tractés d’un dibuix tridimensional. (142 paraules)

Antony Gormley és un escultor britànic d’àmplia trajectòria i reconeixements internacionals, va néixer el 1950 a Londres. A les seves obres treballa el cos humà i sovint el relaciona amb el seu entorn. En altres ocasions tracta el cos amb formes geomètriques que es mimetitzen amb l’espai arquitectònic o es converteixen en arquitectura vivent o transitable.

Altres obres de Gormley